El retorn – Alexandre Plana

Conte de l’escriptor noucentista Alexandre Plana publicat el 16 de maig 1929 al setmanari de literatura, art i política Mirador.

alexandre plana el retorn conte el mirador noucentista 1929
Capçalera del setmanari Mirador.

En entrar a la sala per a obrir els finestrons, la pobra Marieta sentí que l’ombra ensopida de molts dles entre les quatre parets s’escapolia pel badall de la porta i, en passar, li fregava la galta com el plomissol d’una ala d’ocell. S’aturà un moment amb un lleu segament de cames fins que, tot revenint-li les forces, donà una passa vers el balcó i amb una mà encara poc segura cercà la balda. Els porticons gemegaren, en obrir-se, amb una imperceptible cruixidera d’ossos que han reposat massa temps en una mateixa postura. La claror de fora —era un matí de maig— no gosava entrar. Com un gos poruc, reculava a les baranes del balcó. Després, de mica en mica, tornava a venir i, perduda la por, reprenia el domini d’aquella saleta del primer pis, que ja tenia oblidada. Perquè la claror del carrer només veia obrir-se aquell balcó una vegada cada mes i tot just una estona. Si les altres vegades les fustes s’obrien del gruix de dos dits, avui s’esbatanaven en tota llur amplada. I al bell mig sortia la pobra Marieta amb uns espolsadors a la mà i amb un mocador que li baixava vora els ulls.

La pobra Marieta. Les veïnes l’anomenaven així en parlar d’ella, amb un caient de llàstima.

Totes —llevat de la senyora Rosa que la coneixia de vint anys enrera— l’havien vista sempre, si fa no fa, amb el mateix tel de tristor en la fesomia. La veien sortir cada matí ben d’hora, per anar a missa i, en acabat, a la tendeta de la cantonada on comprava quatre miques pel dinar i el sopar. En la resta del dia no sovintejava les sortides. Es passava tot el sant dia tancada en el seu pis. I si alguna veïna encuriosida s’apropava a escoltar arran de la seva porta no podia copsar ni un soroll. Hauríeu dit que no es movia del recó més penombrós de la casa, asseguda en una cadira. Si Marieta trucava a alguna porta de l’escala era perquè hi havia una necessitat i es venia a oferir amb un fil de veu cansada i trista.

Tothom respectava aquell recolliment de la senyora Marieta. Bé prou que haurien volgut trencar les teranyines d’aquella solitud, de pena que els feia. Ningú no s’arriscava, però, a provar-ho. La senyora Marieta tenia un somriure que li afinava la tristor dels llavis i que aturava a mig canyó les preguntes encuriosides o les paraules vagues de consol. Les veïnes s’havien avesat, amb els anys, a veure-la passar per l’escala com una ombra i el “bon dia” o el “passi-ho bé tingui” eren tan febles que no haurien pas sostingut el fil d’una conversa.

En els altres pisos se’n parlava de tard en tard. Feia una mena d’angúnia el parlar-ne. Tots els estadants coneixien —per la versió de la senyora Rsa, la del tercer pis segona porta— la desgràcia de la pobra Marieta, però ja feia tant de temps que per damunt de la tafaneria s’havien posat moltes capes de pols. I aquestes capes de pols protegien la senyora Marieta de tot el que podia torbar el seu isolament.

La senyora Rosa sí que sabia el comi i el perquè de l’estrany silenci de la seva veïna. Trobava que en feia un xic massa. Ella no s’ho hauria pres d’aquella manera. Era dona que s’esbravaa en enraonies i per res del món hauria pogut resignar-se a aquella llei de vida, com si al món no hi haguessin finestres obertes, trifulgues i motius de tristesa o d’alegria. A ella, que el parlar li era mitja vida, no li podia cabre al magí que una dona fes el que havia fet la senyora Marieta.

—Jo l’havia conegut ben altra de com és ara —havia contat la senyora Rosa més d’una vegada—, que si ho sabéssiu com ho sé jo us en faríeu creus. La Marieta era una dona maca, maca de debò. Tenia un cabell que semblava d’or, de trenes gruixudis que sabia entrelligar-se entorn del front amb una gràcia de no dir. Si ara la veieu tan pansida, la pobra, que amb prou treballs s’aguanta dreta, jo l’he vista tota ferma i plena de cos. I quins braços! Uns braços molsuts amb un clotet en el colze i que li feien olor. Podeu ben creure’m que li feien olor. Quan la vaig conèixer —d’això fa anys… ai Senyor, com passa el temps!— era casada de poc. No era de la primera volada. Ja devia anar pels vint-i-cinc o els vint-i-set anys… No ho sé del just… El seu marit era un minyonàs alt i dret com un Sant Pau, amb uns ulls negres, dels que fan pessigolles al cor de les dones. Ella era orfe de pare i mare i vivia, abans de casar-se, amb una minyona vella que l’havia criada i pujada. Sembla que tenia un bon passament. Haguéssiu vist quins vestits que duia! No s’estava de res. Hi havia diumenges que sortia en cotxe amb una parenta que no sé què li era. I un dia, tot d’una, vàrem saber que es casava. Ningú s’havia adonat de què festegés. Es veu que fou dit i fet. L’ofici o el benefici d’ell ningú no va saber-lo mai. Déu no em castigui, però em penso que no tenia pas les mans cansades de treballar. Era de bon veure, això sí. Una noia no podia demanar més, per aquest cantó. I molt simpàtic no us ho podeu pas pensar. Tenia uns ulls negres, ja us ho he dit, que si us miraven semblaven que us furgaven per dins. Era més jove que ella. No molt… dos o tres anys. I que enamorada n’estava la pobra Marieta! Si l’haguéssiu vista! Quan es mirava el seu marit li guspirejaven els ulls i la polpa dels llavis li venia més vermella…

La senyora Rosa decantava el cap en recordar-ho, talment hauria fet maliciar si ella no s’havia trobat en un cas semblant en les primeries del seu matrimoni. Callava un moment i seguia:
—Un matí no s’obrí el balcó de la Marieta, ni la veièrem ni en porta ni en finestra. Se n’havia anat sense dir res a ningú. Fou una absència curta. Tornà, però tornà sola. I d’aquell dia ençà la seva vida donà un tomb. En baixar a veure-la, recordo que la pobra Marieta esclatà en un plor que em féu aigualir els ulls de sentir-lo. Em digué que el seu marit havia fugit amb una altra dona. Encara no feia un any que eren casats! Li havia deixat una carta on li deia que marxava a Cadis a embarcar-se per Amèrica, que el perdonés i que no pensés mai més en ell que poc que s’ho mereixia… En això sí que tenia tota la raó, el poca-vergonya!… Ella havia marxat darrera el marit com una boja. En arribar a Cadis, va cercar debades aquell mal cor d’home. I se’n tornà, la pobra! En un mes envellí per deu anys. No semblava la mateixa. I de llavors ençà ja veieu quina vida duu, més trista i tancada. No ha pgut oblidar el seu home, i mireu si n’ha passat de temps! Mai més va tornar-me’n a parlar. Cada vegada que jo encetava conversa ella cloïa els ulls i, com si fos a un altre món, ni em sentia. Vaig acabar per no parlar-n’hi mai més. No m’agrada turmentar ningú. Ara, que jo, posada en el seu lloc…

La senyora Rosa en dir el que ella hauria fet, estemordia els qui l’escoltaven. Ella hauria regirat les Amèriques, per grans que fossin, i en trobar el seu home l’hauria mort d’una mirada o l’hauria escanyat amb les mans. I sota els ulls grisencs la seva mirada prenia una virior terrible.


En tenir el balcó obert de bat a bat, Marieta quedà aturada, com no sabent què fer. La llum era com un bec invisible que li picava les nines dels ulls i la pell cansada dels parpres. El paper de les parets, de color esmorteïda i amb clapes fosques de floridura, sofria també d’aquella claror. Marieta, en girar-se a mirar els mobles, se sentí avergonyida. Aquelles cadires i aquell sofà havien envellit en la foscor que els imposava. Si en feia neteja era de cnet en quaranata i a mitja llum. El seu esguard distret no se n’havia adonat fins ara de la tristor d’aquella fusta vernissada rosegada pel corc. I això ho comprenia avui, quan no sabia si la seva ànima era desperta d’un llarguíssim pesombre o si era caiguda en el pou de cristall d’un somni meravellós. Els seus mobles eren vells, d’una vellesa encongida, ara que es desenterbolia en el seu dins el dipòsit de tristes, un pòsit que res no havia remogut fins l’altre dia que trucaren a la porta del pis i el carter li donà una carta.

El carter del barri no la coneixia. Passava de llarg davant la seva porta. Era com la porta d’un pis mort. Per això el dilluns, en allargar-li un sobre amb els cantells esgrogueïts del llarg viatge hagué de demanar-li:
—És vostè donya Maria Pons?
—Per servir-lo.
—Aquí té una carta.

D’antuvi els dits no sabien què fer d’aquell tros de paper on llegia el seu nom. Ni esma tingué de fixar-se en la lltra. Dels seus parents els que no eren morts, l’havien oblidada. Qui podia ser que li escrivís. Després de tancar la porta tornà a seure en la seva cadira. Girava el sobre sense obrir-lo. Era com si en mig del carrer li haguessin donat un paper d’anunci. No s’adonava que era alguna cosa que algú havia escrit per ella. En la seva ànima els pensaments havien teixit dia a dia una espessor tan fosca que les sensacions noves hi avençaven lentament. El crit d’aquella carta que tenia als dits, no el sentia. La mirava i no la veia.

De sobte —llampec en la fosca— se li aclarí el pensament. Aquella lletra M del senu nom, escrita amb una cua que s’allargava sota les altres lletres, li punxà el cor amb una irradiació dolorosa de records que saltaren del pòsit de l’ànima. Aquella lletra era la mateixa que molts anys enrere obria com una clau les portes de la seva joia. Ben bé la mateixa, no. Era una M més gruixuda de traç amb les puntes més desmaiades. La punta de la dreta, si es perllongava com una cua, queia avall. No era com aquella altra d’abans que es corbava en un arc per redreçar-se abans de morir en una ratlla fina.

Marieta volia obrir el sobre i no podia. La goma s’havia ressecat i no cedia al feble esforç dels seus dits. I el cor, mentrestant, li anava tan de pressa que li feia mal i la llengua se li assecava —amb una set cremadora— entre les dents. Aquella lletra era d’en Joan. Mai, ni en els dies més angoixosos de la seva solitud, no l’havia torbada el pensament de si ell podia ésser mort. En l’ombra muda de què es nodria la seva imaginació, no s’havia apagat la fesomia colrada i somrient d’en Joan. Era un nucli resplendent que encara l’enlluernava. El veia com en el darrer dia que l’havia tingut al seu costat. Era una imatge que no podia canviar. Els mateixos cabells negres i en la mateixa flameta en la mirada. En Joan era viu, com ella es pensava. Ara li escrivia. I les espatlles se li estrenyeren en un calfred de goig, com si l’alè d’en Joan se li atansés a la nuca. I la pobra Marieta cercava d’esma les ulleres —per poder llegir el que en Joan li deia en aquella carta.

Era escrita de Cadis estant, com l’altra que vint anys enrere li havia anunciat la fugida. Era breu. Li deia que estava segur de trobar-la en el lloc on l’havia deixada, i no trigaria gaire a veure’l.


Arribarà el dimecres, havia pensat Marieta. Volia que trobés el pis com el darrer dia que hi havia dormit. Els mobles podran reprendre, amb una bona frega, la lluentor perduda. La durada d’aquella absència de vint anys —que fins ahir li semblava tan llarga com la seva vida— ara s’escurçava de mica en mica. La immobilitat en què els havia viscut esborrava de sobte els senyals més profunds. Era com si en Joan hagués fet un viatge forçat i en tornés amb els braços oberts. Si on en tindrà de coses per contar! Tots els pensaments de Marieta convergien en un moment: quan ell trucaria i ella obriria la porta i el veura al llindar, alt i ample d’espatlles, amb la blancor de les dents animada d’un llarg somriure. Ell la miraria amb un esguard tan carregat de coses per dir que ella en defalliria. Ho veia venir. El seu cor havia estat sempre poca cosa. No era una dona valenta, i en aquell moment no sabria què fer. En Joan, però, ho comprendria i no caldrien paraules perquè sabés que l’havia esperat tots aquests anys que ara no eren res, perquè no podria haver-hi altra cosa en el món que aquell moment en què ell tornaria a entrar a casa seva, un moment igual a tants d’altres que ella havia guardat, tota gelosa, en el seu record.

Pel balcó obert es barrejaven la llum de fora i la pols de dintre. Els mobles eren tots en renou. Marieta no doanava abast a la feina. Els espolsos i l’escombra gemegaven en les seves mans per la dèria de fer fugir amb la pols les ombres que s’amagaven encara pels racons. No les volia veure mai més. D’ara endavant, els finestrons serien ben oberts. En Joan no podia sofrir finestres closes ni portes tancades. Ho obria tot, i a entrada de fosc cuitava a encendre els llums. Era un home massa rialler per suportar la fosca al seu voltant. Marieta fregava i espolsava i tota la claror d’aquell matí de maig encara no li semblava prou.

Enmig del sorolleig que removia, un dring agut com un xiscle li aturà la sang a les venes. Havien trucat! N’estava segura. Aviat s’asserenà. Seria el carter que li duria una segona carta. Una carta més llarga que li donaria forces per esperar aquell moment de demà, quan ell trucaria. Sense deixar l’escombra, amb el mocador damunt els ulls, ensopegant amb les cadires, sortí al rebedor. Furgava la butxaca del davantal per trobar els deu cèntims pel carter. Avui no li hauria de demnanar, com ahir, si era si era donya Maria Pons. Sí, senyor! On havia deixat les ulleres! Aquella memòria que se li afeblia! Les tindria a la taula de la cuina o damunt la calaixera? Ai Senyor, que no podria llegir la carta mentre no les hagués trobades!

En obrir, l’escombra li relliscà dels dits. Era en Joan. Dret, al mig del llindar, les mans enfondides en les butxaques. Un barret llustrós aombrava, amb l’ala caiguda, la meitat de la cara. Havia deixat a terra una maleta de corretges greixoses, que no es tancava bé.

Era en Joan. Havia engreixat una mica. En treure’s el barret se li escampà pel front una forra de cabell negre. La pell de la cara era més vermella i entorn dels ulls començava a tenir un aire de carn macada. Se li havia desdibuixat el tirat del nas i en les nines dels ulls s’havia esgrogueït aquella flameta de vint anys enrere.

Veus aquí el moment que de vint-i-quatre hores ençà somiava Marieta i que havia esborrat la durada de tants dies i dies de solitud. Veus aquí el moment en què ell trucava i ella obria la porta.

Ell, mentre s’inclinava a agafar la maleta, demanà:
—Que no hi fóra la senyora? No devia esperar-me avui…

El moment, com que era només que un moment, va fondre’s en l’aire de l’escala. I tot d’una el temps passat reprengué la seva llargària. Els vint anys que s’havien esborrat en la imaginació de Marieta es despertaven de bell nou i tornaven a fer la rastellera interminable i monòtona de dies i dies de vida aturada entre les parets d’un pis. La veu de Joan els havia despertat en el cor de Marieta. I ella va córrer a la seva cambra, amb estranyesa del nou vingut, i es tornà a mirar al mirall després de vint anys de no haver-s’hi mirat. Que se n’havia fet de vella! I esclatà en un plor perquè ella tampoc es coneixia.

© de l’edició, Stroligut