amor poeta cosme vidal aladern

L’amor d’un poeta – Josep Aladern

Per història trista i desventurada, la del meu íntim amic en Joanet Albert, el malaguanyat poeta tarragoní; ningú no es recorda ja d’ell…

I

Per història trista i desventurada, la del meu íntim amic en Joanet Albert, el malaguanyat poeta tarragoní; ningú no es recorda ja d’ell, ningú no el plora sinó quatre amics de la infantesa que veien en ell una gran esperança de les lletres catalanes i que la dissort l’arrencà en mala hora d’aquest món, per a ell tan cruel. Era un d’aqueixos éssers que constitueixen l’avançada de la humanitat, un d’aqueixos esperits superiors que s’avancen a la seva època, que vénen al món potser equivocats de camí, dotats d’un cor massa sensible, d’una ànima massa gran, d’un talent superior, d’un geni extraordinari, i que en posar-se en contacte amb tot allò baix i mesquí de la terra, s’infeccionen del seu virus i en moren víctimes. Tal era el meu amic Albert.

II

La casa Morera era prou acreditada en el seu comerç de vins i totes les persones de la seva família eren prou honrades i intel·ligents perquè poguessin comprendre les virtuts del jove i l’apreciessin en tot el que valia. EI consideraven com un fill seu, entre ell i el senyoret hi havia una amistat fraternal, una intimitat que poques vegades entre germans es troba. Asseguts els dos costat per costat darrere l’escriptori, robant llargues estones a la feina, s’entretenien a dibuixar extravagants caricatures o a compondre versos humorístics que publicaven en diferents setmanaris de la ciutat i de fora, signats amb suposats noms i capriciosos pseudònims.
La senyoreta de la casa, noia d’uns quinze anys, bella i rossa com la daurada cabellera del moresc, era aficionada a la poesia com ella sola, tenia una afició boja pels versos. Des de nena el seu germà i el seu amic li escrivien poesies que ella llegia amb veritable delectació i que guardava com relíquies santes dins el cabàs d’anar a costura. Encara no sortia del col·legi ja la tenien allí.
—Què heu fet, avui? Vejam —preguntava regirant afanyosa els papers de damunt l’escriptori.
I mirava amb encès desig tots els dibuixos que trobava, i llegia amb la rialleta als llavis i el contentament al cor tots els versos que queien a les seves mans.
—Me’ls quedo —deia mirant maliciosament l’Albert, que era qui sempre els componia. I desant-se’ls curosament, arrencava a córrer magatzem endins per entre les fileres de bótes fins a trobar les escales que conduïen al primer pis, on sa mare l’estava esperant tota impacient.
Aquestes escenes candoroses i íntimes, aquestes innocents amoretes, desvetllaven en el cor del Joanet un sentiment amorós estrany. La veia una nena i l’estimava com a una germaneta, i a impulsos d’aquella estimació l’hauria abraçat i se l’hauria menjat a petons sense sentir vergonya. Pobra Maria!, que n’era de candorosa i innocent! Ella també se l’estimava fraternalment: si li haguessin preguntat qui s’estimava més d’entre ell i el seu germà, hauria respost ingènuament, com la canalleta: —Tots dos.
Entretant, aquella estranya estimació per la Marieta Morera anava creixent en el cor del jove. El seu cor no albergava més que amor, i un cop hi entrava una petita espurna s’inflamava tot ell com un terròs de pólvora. A casar-se amb ella no hi podia pensar, perquè tot vindria a oposar-s’hi, però a estimar-la, a estimar-la apassionadament, en això sí que hi pensava tots els instants, perquè no hi havia ningú que l’en privés.
Vingué un dia que ja no s’acontentà amb les seves parauletes, riallotes i innocents carícies, cosa que amb el temps s’oblida i cap rastre no deixen més que un dolorós record en el més íntim del cor. Passà pel seu cap un caprici de poeta i en posà planta la realització aprofitant l’ocasió que el seu company i germà de la noia havia marxat cap a Ceta embarcat en un carregament de vi.
Pobra Maria! Absent el seu germà, notà un buit en el cor, una pena, un enyorament que sols ajudava a apaivagar aquell jove que tant d’amor li demostrava. Així és que la seva amistat anà creixent més i més cada dia, el foc d’aquell amor anava flamejant més i més a l’aire de l’enyorament del germà estimat fora de la pàtria. Fora del col·legi, compartia totes les hores entre les carícies de la seva mare i les del pobre Joanet.
—Avui he fet uns versos molts bonics dedicats a tu—li digué un dia que arribava de col·legi tota pensativa.
—Porta, lladre, porta: són meus! —respongué la noia amb to sentimental i agafant-li les mans estretament, entre les quals amagava un paper.
—Té, llegeix —digué el Joanet afluixant-lo.
La noia li arrabassà el paper tota febrosa i llegí brillant-li els ulls d’alegria:

A M. M.

Vull portar-te un mocador de la més preada tela, perquè m’hi brodis mon nom amb entrellaçades lletres. No me’l brodis amb fil d’or ni me’l brodis amb cap seda, ni amb cap bri d’encès estam, ni amb fil de lli de cap mena. L’agulleta enfilaràs d’un fil que no hi cus cap reina… L’enfilaràs amb un bri de ta rossa cabellera.
Joan Albert

La noia esclafí una rialla franca i alegre, i saltironant contenta, estrenyent aquell paper amb les dues mans contra son pit, marxà magatzem endins, deixant el Joanet tot meditant i quasi penedint-se d’allò que acabava de fer.

III

La Marieta, de dia en dia sentia més necessitat d’estimar, i avesada al rigorisme de l’educació del col·legi i a la no menys estreta de casa seva, faltada d’horitzons, sense coneixences, restringida a viure dintre el petit món de la família, no trobava, fora dels seus pares i del seu germà, altre ser en el qual dipositar el seu amor més que el pobre Joanet. S’havia donat la casualitat que aquest únic ser amb qui es podia tractar fos dotat de totes les bones qualitats que ella en la seva imaginació atribuïa a l’home digne d’ella: si no podia anar a trobar un altre ser igual, si ell tenia millor que tots tot el que tenien els altres homes, com doncs no obrir-li el seu cor de verge?
Mestressa ja d’aquells versos tan originals i plens de candor, que tant parlaven a la seva imaginació picardiosa i innocent al mateix temps, la Marieta veié estendre’s davant dels seus ulls un espai sense límits que poblava de fantasioses creacions, si l’una bella l’altra més. Sí, volia demostrar a aquell jove que tant l’estimava, tot l’afecte que per ell sentia; volia deixar d’un cop demostrada la veritable afecció del seu cor: volia brodar-li un mocador tal com deia la poesieta aquella: amb un bri de sa rossa cabellera.
—Ai!, i que és plaga el Joanet. Qui sinó ell s’hauria anat a pensar això? —deia entre ella, tota estranyada, la noia.
Agafà un mocador de finíssima tela, el més bo i bonic que trobà en els seus calaixos, i començà amb grandíssim gust la capriciosa feina. Almenys s’arrencà vint-i-cinc cabells, rossos com fils d’or, tal com deia la poesia, i d’una finor comparable amb la més fina seda. La feina era entretinguda, però al cap i a la fi portà l’obra a terme d’una manera encisadora. La J i la A havien quedat molt ben dibuixades, entrellaçada l’una amb l’altra, el color, sobre la blanca tela, era feble, bastant apagat, però mirat fixament al bat de la claror, es distingia l’espessetat de cabells i espurnejant llum tal com si haguessin estat fils d’or.
Portava esmerçats quatre dies en el seu delicat treball i en tot aquest temps no s’havia deixat veure ni de passada amb en Joanet, contra el seu costum, en venir de col·legi entrava per la porta principal que portava directament al pis i corria a tancar-se en una saleta retirada, per lliurar-se amb febre a la realització del seu caprici. En Joanet interpretava malament aquest desacostumat comportament de la senyoreta i arribà a maleir aquella desventurada idea que en un moment d’obligació amorosa li havia passat pel cervell. Donava per pla que ja havia disgustat la senyoreta i temia l’arribada del seu germà Andreu, que en assabentar-se del fet li costaria tal volta la seva amistat i potser fins la col·locació.
—Per què —pensava— he arribat a disgustar una criatura que tant estimo? Oh, sóc un miserable que volent acariciar fereixo i volent besar mossego! No, no sé què em faig.
Disgustat per aqueixa terrible contrarietat soferta, fins perdia les ganes de treballar. Un dia, en arribar a les tres en punt per posar-se a la tasca, tot malhumorat, obrí el calaix on guardava la feina interrompuda del matí, clavà la vista a dins i veié en un cantó un rotlle de paper que ell no hi havia deixat. —Què serà? pensà, pres de la major curiositat i sorpresa ensems. Desplegà amb compte el paper i veié que contenia un bonic mocadoret, curosament plegat, ostentant el seu nom brodat amb aquells mateixos cabells rossos com fils d’or que tant l’encisaven en el cap de la seva estimada amiga.
—Oh, m’estima i m’ho demostra complint els meus capricis! —exclamà afectat en Joanet, no gosant mirar-se la penyora i sentint que el cor li bategava dintre el pit per la fonda emoció soferta, tal com si s’hagués fet un tip de córrer—, oh, m’estima!
Durant aquella tarda, en Joanet féu més equívocs que en tots els altres dies del mes plegats. Entre ratlla i ratlla, d’amagat a amagat, llançava una mirada gelosa al mocador que anava traient i ficant acuradament a la butxaca.
A les cinc tocades, la Marieta, tota resolta, se li presentà al davant.
—T’ha agradat? —preguntà mostrant una maliciosa rialleta i mirant-lo fixament.
El jove, en veure-la tan fresqueta, quedà sufocat, es tornà vermell i, allargant-li dissimuladament el mocador, li digué temorós:
—Té, té; la teva mare ho sabria.
La noia es quedà tota parada i confosa.
—Com!, no, no ho sabrà ningú, jo te’l regalo. Pren-lo com un record meu, pren-lo: si no, m’enfadaré, ploraré i la mamà em preguntarà què tinc.
Els dos quedaren amb les goles nuades, com muts: la Marieta, tement el menyspreu i ell absort per la gran significació d’aquell obsequi que jamai no podia esperar de mans de la seva estimada senyoreta.
Creuaren una mirada i s’acomiadaren fredament, però amb una fredor que cremava i tallava com el tall d’una ganiveta anglesa.
—Bé, mil gràcies, doncs —digué el jove emocionat.
La noia desaparegué saltironant.
Des d’aquell dia, les visites entre els dos joves ja no eren tan sovint ni tan expansives. Ella es presentava vergonyosa davant d’ell, perquè, meditant, meditant, s’havia fixat que allò que havia fet era una mica massa formal, tractant-se d’una senyoreta com ella que no sentia per aquell jove més que una amistat desinteressada, una franquesa sense límits i una estimació quasi fraternal. Allò era cosa pròpia d’enamorats i temia que pogués donar peu a una declaració amorosa del jove que ella no hauria pogut correspondre ni prendre’s seriosament per ésser tan joveneta i tenir tota la seva voluntat i la seva vida en mans dels seus idolatrats pares.
Ell també, per la seva part, sentia vergonya, perquè encara que veia clara l’estimació de la noia, es veia indigne d’ella als ulls de la convencional societat; apartava la mirada del seu rostre com l’aparta l’home del sol, i no gosava parlar-li, perquè temia que amb el màxim ardor de les seves paraules pogués comunicar-li aquell foc de passió amorosa que en son cor tenia a punt d’encendre’s des d’aquell dia. —Jo no puc dir-li que l’estimo, si intentés dir-li em sentiria lligada la llengua. I per això quan intentava mirar-la, fins sos ulls retrocedien temorosos de comunicar-li el terrible secret.
Als quinze dies arribava el seu germà de Ceta i en veure que la noia no anava com abans a bromejar tranquil·lament com sempre a l’escriptori, sinó que passava de llarg, li deia ingènuament:
—Maria, Maria, no siguis tan vergonyosa; sembles tota una altra. Perquè s’ha quedat el Joanet sol aquí, ja sembla que facis paper. No siguis tan múrria, noia, no siguis tan múrria; jo al seu lloc pagaria aqueix menyspreu no deixant-te llegir cap més vers.
I la Maria i el Joanet contestaven tornant-se roigs.

IV

A les darreries de l’any 1886 corrien mals vents pels vins espanyols. Encara que s’acabava de fer el tractat de comerç amb França, aqueix no havia respost a les esperances que els comerciants conceberen en un principi; sols fou causa que vinguessin a establir-se a Espanya, i principalment a Tarragona, una munió de francesos que acaparaven tot el vi a pujats preus, matant de passada algunes cases que de molt antic gaudien de gran crèdit, produint en el comerç de Tarragona un daltabaix que si en un principi portà alguns bons resultats als agricultors, avui se’n toca la conseqüència mirant els magatzems tancats i el port desert.
En veient el nou gir que prenien les coses, la casa Morera temé donar alguna grossa culada i determinà retirar-se del negoci. La família Morera no era feta, corn se sol dir, per negociejar a l’estil del dia, en aqueixa lluita frenètica de la qual sols surten triomfants els més astuts i moltes vegades els més desvergonyits, en aqueix sistema de comerciar que fa que en el terme de tres mesos s’improvisi una fortuna o en desaparegui una de feta pel treball honrat de moltes generacions. La família Morera no hauria arribat mai a acumular milions, però tampoc no s’hauria trobat jamai en el crític cas d’haver de tancar la porta als creditors, com tant dos per tres solem veure entre els comerciants d’avui. Així fou, doncs, que arreplegant la seva fortuneta, gens menyspreable per cert, guanyada a còpia d’anys i afanys, la diposità al banc i es retirà a viure del seu producte en una torreta del pintoresc barri de Sant Gervasi de Barcelona.
En ser acomiadat de la casa, al pobre Joanet no li costà pas molt de trobar nova col·locació. Amb les immillorables recomanacions que portava, la casa francesa d’Antin Lefèvre li confià una part dels seus llibres a mans besades. Que sentí el canvi no cal dir-ho: no recordà haver plorat en sa vida més que en la mort del seu pare i en aquell dia. Els antics amos, en acomiadar-se’n, li havien dit amb el llenguatge del cor:
—Miri, Joanet, si algun dia, per aquelles estranyes casualitats que al món passen, vostè es trobés en alguna necessitat, ja sap que té una família per cansar. Li ho diem de tot cor.
—No dubti que el servirem més bé del que ho diem —afegí la senyora amb gran naturalitat—. Sabem com s’ha portat de bé per a nosaltres i ho estimarem sempre.
—Senyors, no puc dubtar d’aquells que tants anys m’han demostrat que m’estimen de debò —contestà el Joanet, quasi nuada la gola pel sentiment—. Gràcies, mil gràcies. Que tinguin una vida ben feliç.
A la Marieta no gosà estrènyer-li la mà fins al moment de pujar al tren. Ni un ni altre no gosaven parlar-se, no tenien valor ni per dirigir-se una mirada. Les paraules que es bescanviaren foren poques i en aparença fredes, però tots dos tenien la convicció de sentir tot allò que la vergonya i el temor els privava de dir-se. Arrencà el tren i per primera vegada es miraren fit a fit i amb insistència: una llàgrima rodolà al mateix temps dels ulls de tots dos, una llàgrima que junt amb la llum de la mirada deia tot el que havien callat les seves boques.
Ah!, llavors el pobre jove, en veure que anava a quedar sol, sentia en el seu cor una força terrible que li donava impuls i ganes d’empaitar el tren i pujar al seu vagó per dir davant de tots:
—També vinc, no puc quedar-me sense tu!

V

Assegut a l’escriptori de la casa Antin Lefèvre, amb aquella solitud i aquell prosaisme que comparava amb aquells alegres i poètics temps que passà a casa Morera, en Joanet veié passar un any terrible. Escrivia tot sovint a la família Morera, al seu amic el senyoret Emili i fins alguna que altra vegada a la seva estimada amiga la senyoreta Maria. Cada cop que li escrivia li recordava aquells bons temps i li enviava versos. Ella contestava recordant també amb sentiment aquells enyorats i feliços dies, donava gràcies pels versos (que sempre trobava molt bonics) i en demanava més. S’acomiadava d’ell dient que era la seva amiga que l’estimava. Mai en les cartes en Joanet no li havia donat a comprendre que sentís per ella cap altra mena d’estimació que la que de petita li havia demostrat, i així també ho creia ella amb tots els seus sentits; però d’ençà d’aquell dia que li regalà el mocador amb les inicials brodades amb els seus rossos cabells, un nou amor es possessionà del cor del jove, i ja des d’aleshores no pensà més que en poder arribar a un dia que pogués fer-la la seva esposa.
Veritat que aquesta esperança era temerària. En Joanet no posseïa cap bé de fortuna, però en canvi, a més de totes les bones qualitats morals que poden afavorir un jove, posseïa la rara virtut de saber fer versos que encapritxaven la noia.
—Per què, doncs, no puc arribar a obtenir la seva mà? —es deia entre ell. En l’Edat Mitjana, els trobadors, gent pobra i vagabunda, aconseguien la mà de les renomenades i belles princeses. Totes les dames es delien per ells: Clemència Isaura s’enamorà perdudament d’un trobador aventurer, i en morir aquest, rep de les seves pròpies mans la flor de l’englantina i funda els Jocs Florals de Tolosa. Per què no podia ésser ella una Clemència Isaura i ell el seu enamorat trobador?
Per fi, després de més d’un any de sofrir l’enyorament de la seva estimada, concebí una idea enginyosa per veure si complia el propòsit d’aconseguir la seva mà.
Demanar-la sense mèrits molt remarcables venia a ser una ximpleria: la família d’ella l’escoltaria sense interès, en particular els seus pares, i els causaria sentiment la seva pretensió.
—No, no; jo haig de portar a cap tot el que imagino, ni que sigui a costa de la meva vida. Patiré —es deia— però de les cendres d’aqueix sacrifici, com el Fènix, en renaixerà la meva felicitat, se’m concedirà la seva mà i podrà ella dir-me d’una vegada que m’estima, i jo per primera volta també podré besar-la amb el sant petó de l’espòs.

VI

Ja ho tenia tot a punt per tirar endavant la realització del seu pensament; tenia col·leccionades les millors de les seves poesies en un petit volum que titulava Sospirs, i es determinà a portar-lo a la impremta. En un volum, en un sol dels volums, posà impresa la següent dedicatòria: A la senyoreta Maria Morera dedico aquests sospirs, eixits del fons del meu cor, ja que ella, més que ningú, pot comprendre’ls. Efectivament, totes aquelles delicades poesies havien nascut del cor del poeta a impuls de les mirades de la noia que el feien bategar, tal com Ia terra es cobreix de fragants flors a les vivificadores ardències primaverals de l’astre del dia. Aquesta dedicatòria era pel poeta, i per qualsevol que hagués estat en antecedents, una encoberta declaració amorosa; l’efecte que n’esperava era gran: la noia comprendria el seu amor, vindria una declaració, els seus pares el considerarien digne d’ella i gojosos el prendrien per fill. Així fou que sense pensar-s’hi més s’encaminà a la impremta a fer el tracte per tirar endavant el seu projecte com més aviat millor.
El pobre jove seguí una impremta, dues, tres, totes les de Tarragona, i en cap no li podien imprimir el llibre per menys de cinquanta duros. Era un gran obstacle que se li presentava. Ell no en tenia més enllà de trenta, no tenia per respondre dels altres ni s’atrevia a prometre de pagar-los després de la venda del llibre, perquè, i si no es venia, com era probable? Quedava malament, faltava a la seva paraula, i això l’hauria ensorrat. Per altra part, ho considerava una quimera, confiar treure alguna cosa de la publicació d’un llibre; és alimentar una esperança molt candorosa; així ho havia sentit dir a un conciutadà seu, escriptor de no escàs renom. La seva família tampoc no podia ajudar-lo, car era pobra i els seus pares vivien estretament amb el jornal de tots. No hi havia més que un remei: determinar publicar-lo de la meitat de planes, fer una cosa esquifida. Era terrible aquest pas. I si no fes l’efecte desitjat? Oh!, aleshores es perdia tot, els diners i la mà de la Marieta.

VII

Trobant-se en aquests treballs, el Joanet rebé una carta que li enviava el pare de la seva estimada. Era una carta anunciant-li el seu projectat matrimoni amb un jove fill d’una família distingida de Barcelona que tots els anys pujava a passar l’estiu a Sant Gervasi en una torre de la seva propietat. Era una família molt digna dintre la seva classe, molt respectada i molt relacionada en la població, tant amb els menestrals que l’habiten tot l’any com amb els senyors que sols hi van a estiuejar. Totes les vesprades es reunien allí gran nombre de noies amb les seves mamàs i no pocs joves que cercaven la seva companyia I el seu tracte per a passar unes poques hores felices. Era aquella casa una espècie de casino, tertúlia o reunió on els conccurrents es lliuraven a tota mena d’honestes diversions pròpies de la joventut ben educada. Els dijous i els diumenges s’hi celebrava ball, que no s’acabava fins a primeres hores de la matinada, sense faltar-hi cap dels que allí tenien dret a concórrer.
La família Morera, per intercessió de les amigues del col·legi de la Marieta, no trigà molt a relacionar-se amb aquella família composta de marit i muller, dos nois i tres noies. Als pocs dies d’haver-se tractat, els lligava ja una amistat gran, i els dies que no acudien a la reunió fins les senyoretes de la casa s’obligaven a anar-la a cercar, arrencant-la amb prou precs dels braços dels seus pares que la tenien gelosament guardada; allí era el lloc únic on anava sense la seva companyia. Tanta era la confiança que tenien en la família aquella! Es plegava el ball o la reunió, i les noies de la casa, acompanyades del Florenci, el noi gran, la tornaven a la seva casa amb la mateixa cura amb què haurien acompanyat un tresor o una relíquia al seu sagrari. El jove aquell acabà per enamorar-se de la Marieta, que en aquell any d’estar a Sant Gervasi s’havia fet tota una dona, alta, ben feta i bella com sempre. En Florenci ho comunicà als seus pares i acceptaren de bon grat el pensament. A més de la bondat i bellesa de la noia, els constava la seva fortuneta, i això els agradava tant o més que les primeres, segurament que de tal conlloga en resultaria una bona casa.
Als pocs dies comunicaren el pensament als pares de la Marieta, els quals, assabentats de la condició i fortuna de la tal família, hi convingueren de bon grat. Fins i tot més d’una volta ells hi havien pensat, veient el gran afecte que els unia, i al seu dir, no els vingué res de nou en demanar-los la pubilleta pel seu hereu.
I la Marieta? Ja quasi no pensava en el pobre Joanet, aquell pobre dependent que tenien a Tarragona, aquell infeliç somniador que vivia la vida de la idea, que s’enamorava i expressava el seu amor fent versos que donava a la dama del seu cor. El seu amor, de tan gran i tan pur, era com el buit infinit, que no té cos per observar-se ni límits per apreciar-ne la grandesa. Era un amor impropi de la terra, que no cabia dintre els cors estrets dels humans, un amor que havia de morir sense veure’s correspost, puix que tot s’hi oposava, totes les petiteses i mesquineses lluitaven contra ell. La Marieta, canviada de societat, de món, no trigà a veure el seu amor canviat en amistat. En separar-se d’en Joanet i en donar-se al tracte i a la diversió amb altra gent, es creia tota una altra; ja no el considerava més que com un bon amic de la infantesa, del qual la separaven les conveniències socials que aquella nova vida els havia fet aprendre a respectar com a dogmes. Si abans se l’havia estimat, avui sols guardava afecte, que era la més alta distinció que una senyoreta com ella podia dispensar a un jove del poble. En sa innocència, exempta de les malvades restriccions i convencions socials, havia pressentit que res no separa ni distingeix uns humans dels altres, que els afectes del cor són tots i en tothom motivats per un mateix impuls, però els seus pares i la societat li havien donat a entendre el contrari i la convertiren en una esclava de les fórmules, per més que aquestes no vinguin motivades pels bons instints, per més que, bones en aparença, no siguin un afecte del cor, sinó un ornament fals de la persona. Així és que al·lucinada per les exterioritats, la Marieta cap objecció no posà a ser l’esposa del Florenci, el qual jutjava molt superior al Joanet, per més que en realitat resultés tot el contrari.

VIII

Des d’aquell moment ja no assossegà. Aquella carta l’exaltà més i més en la seva passió i li féu fer mil pensaments. Per què ella, que tant d’afecte li mostrava en totes ses cartes, havia amagat tan transcendental decisió? Seria la vergonya? Seria la temença a la pena que li causaria el saber el disgust que anava a rebre el Joanet? Per fi, l’oblidava? El jove era optimista i cap d’aquestes suposicions no el satisfeia. La seva pensa no descansava, i en l’aclariment d’aquest particular medità hores i hores. Finalment, com qui concep una poesia, s’avingué amb la suposició que la noia jugava un paper passiu en l’assumpte: serien els seus pares qui la casarien, no ella, puix que el cor, ell i ningú més l’hi tenia robat. Cregué el moment oportú aqueix per jugar-se el tot pel tot: es determinà a publicar el llibre, costés el que costés.
A l’efecte anà a veure un amic íntim i li ho explicà tot. L’amic s’interessà vivament per ell i se li oferí a deixar-li de bona gana tot el que li manqués per a la realització del seu pla, que creia d’èxit gairebé segur. Casat amb la Marieta, el Joanet estaria bé, podria dedicar-se amb tot plaer a la literatura, podria arribar a ésser-ne una glòria, i l’amic entraria en la categoria de mecenes, que és el que ambicionen alguns, pocs, que, mancats de talent, tenen sobra de voluntat i de diner per a protegir l’art. L’endemà mateix portà el llibre a la impremta. L’impressor li prometé de deixar-lo llest en quinze dies o tres setmanes, però al cap d’aquest temps encara no se n’havia tirat ni la meitat. Tots els dies sortia una nova feina precisa que feia esperar el llibre, aquest s’eternitzava. Tots els dies el Joanet anava a la impremta a donar presses; cada dia se li donaven esperances de tirar-lo endavant, corrent, corrent, però les promeses no es complien. A cada full que li lliuraven estampat se li treia de sobre un quintar de pes dels mils que hi portava. Cada dia noves presses, inventar excuses i compromisos per a interessar l’impressor; però el llibre anava marxant amb la mateixa calma de sempre. Sinó que hauria estat per a ell un cop massa terrible, fins li hauria declarat el seu objecte: l’haurien ridiculitzat.

IX

Per fi, al cap d’un mes i mig, el llibre estava llest. EI portà a l’enquadernador, i el primer, el de la dedicatòria íntima, encarregà d’enquadernar-lo ricament, com destinat a la seva estimada.
Quan el tingué en el seu poder es posà trist, dubtà de portar a cap el seu pla, veié el cas un xic seriós, exposat a fracassar d’una manera terrible, a rebre un desengany aterridor. Qui sap què en podria sortir d’allà? Però a la fi es decidí. Si no, ¿per què hauria publicat el llibre? Sortís el que sortís, havia de fer-ho, qui sap si d’allí dependria la seva felicitat o la seva desgràcia; però per saber-ho era precís provar-ho.
Agafà el ric exemplar del llibre i el portà al correu juntament amb una extensa carta. En ella feia la història del seu amor i dels seus sofriments dels del dia que es conegueren fins aquell moment. Referint-se al llibre, li deia: «És tot el que puc donar-te: el meu cor fet bocinets escampats per aqueixes planes. Si un altre et dóna més, jo no puc; em crec ser tan generós com ell, car et dono tot ei que tinc. Si m’estimes no siguis de cap altre home, com jo prometo no ser de cap altra dona. Si no, sigues feliç i que aquests versos et recordin els sentiments que el teu amor ha sabut arrencar del meu cor. Sigues clara i formal en la contesta, no fingeixis, no juguis amb mi; siguin la teva resposta dues lletres: o no. El teu apassionat, Joan Albert».

X

La mare de la Marieta, ella, el seu promès í les seves germanes, eren a Barcelona a comprar alguna cosa destinada a la boda que devia celebrar-se l’endemà mateix. El pare de la noia es trobava sol a casa quan el correu picà a la porta i li lliurà un plec i una carta. A l’instant veié que procedia de Tarragona i, tot obrint la carta, murmurà ple de satisfacció: —Un altre obsequi; els amics pensen en nosaltres. Tot anava dirigit a la noia i, com suposa el lector, era el llibre i la carta del Joanet. Totes les cartes dirigides a la noia eren primer llegides per son pare o per sa mare, i sols quan ells s’havien assegurat que cap inconvenient no hi havia a donar-les-hi, es posaven a les seves mans. Tan rigorosa era la seva educació, malgrat la seva edat i el nou estat on què anava a entrar!
El bon senyor llegí la carta i restà esglaiat. La lliuraria a la seva filla? Oh, no! Encara que estava segur que es burlaria de la pretensió del jove, convenia no entelar amb aquest petit núvol l’asserenat i lluminós cel de la felicitat que es desplegava davant dels seus ulls.
Obrí el llibre, i nou disgust en veure la dedicatòria, tan franca, tan expressiva. Com lliurar-l’hi? El llibre, li sabia greu de fer-li fonedís. Per últim, tip de pensar, trobà un mitjà: tallà amb molta cura el full de la dedicatòria de manera que no es notés i col·locà el llibre amb Ia seva rica enquadernació entremig dels molts presents que estaven exposats sobre una ampla taula en la sala nuvial.
Quan la noia arribà, se n’adonà al moment. —Un nou present! —exclamà. L’obri i, en veure que era del Joanet, s’omplí de satisfacció; cridà el seu promès i li explicà qui era l’autor, l’afecte que la lligava amb ell des de petits i mil coses més que donaren certa gelosia al jove. Tots dos es posaren a llegir-lo fins a l’última ratlla. Quedaren encantats del doll de poesia continguda en aquelles planes. Decididament, pensaven els enamorats, el Joanet arribarà a ser un gran poeta. —Jo n’estic orgullosa —afegí entusiasmada la Marieta— perquè puc dir que el vaig veure començar, i que una de les seves primeres poesies fou la que em dedicà a mi, i jo vaig complir-li el desig que allí em manifestava—. I explicà allò de les inicials brodades amb els seus rossos cabells.
Ambdós, agraïts a l’obsequi, determinaren d’escriure-li la següent carta, que aquell mateix dia llançaren al correu: «Molt estimat amic Joanet: havem rebut el llibre que com a present de noces ens envies. Tant jo com el qui molt aviat serà el meu espòs, no sabem com agrair-t’ho i sentim no poder-te’l pagar com es mereix. L’havem llegit tot i ens ha entusiasmat. Continua, no et desanimis, arribaràs a ser un gran poeta, una glòria de la pàtria. Ja saps que ets el nostre millor amic. —Maria. Florenci».

XI

L’efecte que la precedent carta produí en l’ànim del pobre Joanet és indescriptible. Perdé tots els sentits, li semblà canviar d’existència, tal com si hagués deixat el món, o més ben dit, que el món l’hagués deixat a ell, puix es trobava sol, abandonat de tots els elements que envolten l’existència i fan agradable la vida: ni terra on sostenir-se, ni objecte ni espai on mirar, ni aire per a respirar no tenia. Una força misteriosa l’empenyia cap a fora del món; el seu ésser no podia avenir-se a viure en aquell terrible medi ambient que l’envoltava; conegué que anava a morir i sentia ganes d’acomiadar-se d’allò que més estimava. La idea del suïcidi s’havia desvetllat en ell amb força abassegadora. Com un llampec entre negra nuvolada, creuà violentament pel seu cervell: abans de morir vull dar-me un plaer, el plaer d’assaborir la contemplació del mar, aqueix mar blau i lluminós que tant ha engrandit el meu cor, el mar més gran i més pur de la terra. l sortí, amb més ganes d’asserenar-se que de seguir la mort que guiava els seus passos.
Això no obstant, sabia que anava a morir, que caminava a matar-se; però no sabia com ni quan. Inconscientment, hi caminava.
Arribà al port i anà avançant vers la punta del moll, absorbida tota la seva atenció per la contemplació de la blava immensitat.
El sol brillava esplendent i bell enmig d’un cel blau i pur que allà a l’horitzó s’ajuntava amb el mar, més blau encara, esquitxat de punts blaus i escumosos, ple d’inflades ones que avançant neguitoses, seguint-se incessantment les unes a les altres, en rècula interminable, avançaven fins esberlar-se contra les roques del moll. Quin espectacle tan grandiós, tan sublim, per a ésser comprès per aquell cor tan gran i tan agitat! Ah, si la mar hagués estat tempestuosa, com s’hauria agermanat amb la tempesta que mugia dintre d’aquell cor! Allà a l’horitzó un vapor anava desapareixent per moments; hi fixà la vista fins que l’aigua el tapà per complet; una sacsejada nerviosa el féu tremolar, li semblà un ésser que acabava de deixar el món… de fondre’s en el no-res.
Seguí caminant fins a la punta del moll, sense ni donar una mirada a l’interior del port, en el qual tres o quatre vaixells descarregaven i carregaven bocois i sacs amb febrosa precipitació. La immensitat deserta del mar l’atreia, el xuclava. Mentre caminava, el seu cap rebullia ple de pensaments; estava febrós; si hagués parlat, hauria delirat. La idea de la seva infelicitat l’aclaparava; després del que acabava de passar es mirava de més en el món. Tothom es burlaria d’ell i la vida li seria una càrrega pesada, inaguantable. Si donava el llibre al públic, del nom i de la memòria de la seva estimada, coincidint amb el casament d’ella, tothom coneixeria la causa del seu malestar, tothom el compadiria | a tothom inspiraria llàstima. L’havia de retirar, de destruir-lo, perquè no U recordés tan gran desengany. Però com viure amb aquesta terrible punyalada al mig del cor? Els amics, tothom qui estava interessat per l’èxit seu llibre, i l’objecte que el motivava anava divulgant-se indiscretament dels uns als altres, a cada moment |i preguntarien per ell i |i donarien amb això cada cop una nova punyalada. No! No podia per més temps agitar-se com un miserable cuc entre les immundícies terrenes.
—Em mato! —exclamà com si s’hagués dirigit a algú que l’observés. I es dirigí corrents vers el caire de la paret al peu de la qual s’esberlaven les onades entre punxegudes roques. Corregué fins al mateix caire i allí es detingué: una idea nascuda bruscament i amb violència en el seu cervell |i havia empès el cap amb força cap endarrera, impedint-lo d’avançar un pas més: havia pensat en sa mare.
—Mare! Mareta meva!… —digué plorant, mentre es deixava anar defallit sobre un roc dels arrenglerats vora mateix del caire. —Quin sentiment serà el teu!… Ah!, pensant en tu ni per matar-me no tinc valor! El teu record tan sols deté la meva vida que una força terrible empeny cap a l’eternitat!… Ah!, plorant em fuig la pena… Mare, mareta meva!…
Les llàgrimes queien dels ulls del jove, seguides com els grans d’un rosari. Escorrent-se vidrioses com argent viu per la roba, queien al mar, anaven a formar part d’aquella massa immensa, blavosa i amarga com les mateixes llàgrimes.
—S’ha burlat del meu cor… —digué amb veu apagada—, del meu cor…
El jove es reconcentrà en si mateix, se sentí corprès, la gola nuada, perdé el món de vista, se sentí embolcallat d’una fosca immensa, abaixà el cap, se li decantà el cos, el seu propi pes el vencé i caigué. Pegà de cap contra les punxegudes roques, entre les quals es desfeien en alba escuma les onades del mar, que arribaven fressoses a embolcallar-lo amb remoreig d’eterna poesia.
L’endemà, tots els diaris de la capital, en donar compte del desgraciat succés, li donaven el nom de suïcida. Els diaris catòlics atribuïen la fatal decisió a manca de creences religioses; els més descreguts, a manca de sentiments humans, i tots, tots igualment, condemnaren més que compadiren el suposat suïcida, el que era incapaç de saber viure en aquest món, però també igualment incapaç de saber matar-se.

Subscriu-te al butlletí

Puntualment, rebràs les novetats de Stroligut.