39 ombra antònia vicens lleonard muntaner

39º a l’ombra – Antònia Vicens

Guanyadora del premi Sant Jordi del 1967, 39º a l’ombra és la primera novel·la de l’escriptora mallorquina Antònia Vicens.

Reeditada i revisada per Lleonard Muntaner, ara compta amb un epíleg de Sebastià Portell. Llegiu-ne el primer capítol a Stroligut.

39 ombra antònia vicens lleonard muntaner

I cada dia em passava el mateix. Em despertava a l’hora justa, i no hi havia manera de córrer. Primer obria un ull, després estirava un peu, sorneguerament, mollanament, com si tengués un nervi enganxat al somier. Aleshores m’havia de pentinar a l’atropellada. Si em pintava els ulls i més tard em tornava a mirar, sempre en solia dur un més carregat de pintura que l’altre. El cas és que em volia assemblar a una al·lota de damunt una revista i cada vespre, en colgar-me, feia el propòsit d’aixecar-me una hora abans per poder-me arreglar amb cura. Inútil. I encara pel camí m’entretenia mirant les muntanyes, llunyanes, al fons, posant límits al paisatge.

La botiga de souvenirs on jo despatxava era davant l’hotel El Galió i devora el cafè de ca n’Andreu. Quan hi arribava als matins, devers les nou i mitja, n’Andreu solia estar damunt el portal, fent-se nus als dits amb la cortina de fils de plàstic. Jo li deia:
—Has vist ses muntanyes, avui? Quins matisos!

N’Andreu no anava de muntanyes ni de colors. N’Andreu, un bon plat de pollastre rostit i una estrangera grassona. N’Andreu només llegia del diari la pàgina dels esports i, de la ràdio, just escoltava la música cridanera. Tanmateix, no sé exactament per què, m’atreia una mica. Era alt i revingut com una fortalesa, colrat com un terròs; i potser per això a vegades sentia l’impuls de llançar-me dins els seus braços peluts, com en un refugi, i contar-li cosetes. Però ca! No hauria comprès res. Era un belitre.

A dir vera, el meu treball de dependenta així mateix m’agradava; estava sola i ningú no em feia els comptes. A més, em distreia veient passar tantíssima gent, imaginant-ne la història. Com que venia begudes fresques i gelats, les cambreres d’El Galió, panteixoses de cansament i de calorassa, de tant en tant venien a prendre un refresc i aprofitaven l’esplai per fer una xerradeta. La majoria eren fadrines i forasteres, un poc curtes, bones al·lotes. Als vespres ballaven més que no dormien i els diumenges, a l’església, animaven la missa cantant salms amb les seves veus una mica enfitoses i esbarrades.

I pel cafè del costat passaven un esplet de senyors que parlaven de la seva vida, i a mi em tenien confiança.

A vegades també discutien de política, tornant de mil colors, pegant cops forts damunt la taula. Jo restava a la lluna; però després recordaven la seva infantesa, contaven coses de les seves dones, dels seus fills. I jo, dreta damunt el portal component ara un capell, suara venent una botella d’oli per al sol, entrellucava un món més feliç i també més tràgic que el que havia deixat endarrere.

Perquè els meus pares havien mort quan jo encara era una criatura i havia crescut a ca uns oncles que em volien bé i una cosina que ens estimàvem com a germanes. Tanmateix, darrerament sentia una necessitat quasi boja de cercar coses noves. Anar-me’n lluny. Ser lliure, sobretot de mi. I creia que ho aconseguiria canviant d’ambient. Però ni em sabia oblidar ni em sabia divertir. Car som una freda.

I n’Andreu debades dient-me que estava bona i coses per l’estil. Provava de fer-me un pessic, em fitava, però just aconseguia que m’enrojolàs; després se’n fotia dient-me que era una figaflor.

La veritat és que havia crescut tímida i descontenta. Vaig començar a analitzar massa petita. De precís. Quan sortíem de costura, la tia ens feia seure, a na Maria i a mi, devora ella, per ensenyar-nos a perfilar la roba d’home que ella cosia. Solia dir-nos:
—Ser fenera és sa virtut més gran que pot tenir una al·lota. A sa vostra edat, jo ja tenia ses mans calloses de tant de cavar sa terra. Un homo, quan se vol casar, cerca una al·lota fenera; ara, per divertir-se, tant li fa que sia embambada. Au, asseis-vos de pressa! Ací hi ha agulles, allà es fil, dins es calaix de sa màquina trobareu didals. Au, i vos contaré una historieta: això era i no era un jove i una al·lota que s’estimaven i festejaven d’amagat, i un dia ella va arriscar es seu bon nom per fugir amb ell, i se casaren. Tot d’una comanaren una nina; però un dia ella va sabre que ell, de fadrí, tenia una amant, i se li va desfermar sa gelosia com una torrentera. No, filles meves, sa felicitat no existeix; però, així i tot, ses nines, quan són grans, han de cercar homo i s’han de casar. 

—Idò jo no me casaré.
—No? I què faries, tota sola? Ja ho diuen: un tot sol és un mussol. Digues, què faries?

Na Maria acalava els ulls. No contestava.

—Sempre hi ha moments de felicitat. Oh, sí! Hi ha moments de goig que pesen més que anys sencers d’angúnies.
—I aquests moments, quins són, tia?
—Fins que te casis no els podràs sabre. Au, au, a veure si remenau es dits més de pressa! No hi ha res més bo que sa feina.
—Idò sa mestra mos diu que just hem de jugar i estudiar.
—Feina, feina …

Altres pics, si na Maria i jo estàvem bulloses, començava a cridar-nos, feta un nus de nervis:

—Fora botar, fora cantar! Hi ha festa a sa plaça? Idò voltros no hi podeu anar. No, perquè el tio (sempre deia el tio, quan s’adreçava a totes dues) està tancat.

I na Maria i jo ens arrufàvem tremoloses en un racó de l’habitació, sense gosar dir res. A vegades fugíem a fer una volta; però tanmateix no aconseguíem divertir-nos i tornàvem a casa cop-piu, una darrere l’altra.

Em recordava del dia que, mentre cosíem, la tia seguint amb la seva contarella,

(«… i sa pobra al·lota casada de fresc va demanar an es seu homo explicacions de sa seva vida passada, i començaren ses discussions. Ella li retreia que havia arriscada s’honra pes seu amor; ell li deia que idò no hagués estat tan beneitona. Va arribar que dinaven un darrere s’altre i no es feien gens de cas. I tots dos vivien com dins un suplici…»), ens dugueren un telegrama que el tio havia sortit de la presó. Na Maria i jo no férem entrada ni eixida, però la tia, com si sobtadament hagués estat tocada per un corrent elèctric, es quedà enravenada i tremolosa com una làmina de metall. Na Maria i jo l’aguantàvem perquè no caigués de la cadira; però s’anava fent feixuga i a poc a poc la vàrem amollar.

Crec que feia cosa de tres anys que estava tancat a Anglaterra per afers de contraban. Quan va arribar, al cap d’un parell de dies, llarg, sec, feia la mitja mordala i donava la impressió de tenir mongetes seques aferrades a les conques dels ulls, menuts i enclotats, talment dues escletxes. La tia sanglotava igual que una nina petita quan li han pegat. Ell, sense dir res, va treure un mocador que li duia, sedós, amb caps de cavalls, i a na Maria i a mi una polsera per hom, de baules de color de plata amb penjarolls de peixets i olletes. Na Maria i jo tot d’una vàrem córrer a mostrar-la a unes amigues i, quan tornàrem a casa, la tia, complaguda, ens va senyalar el tio, silenciós, assegut devora ella, i jo no vaig saber conèixer si li eixamplava el rostre una espècie de somriure o si una cinglada del temps l’havia deixat marcat.

—Se’n va anar perquè voltros poguéssiu anar a costura i no haguéssiu de dur es calcetins sargits.

Na Maria va rompre en un plor escandalós tot envestint a córrer cap a la nostra habitació. En canvi jo vaig quedar una estoneta aturada i embadalida escoltant com la tia deia:
—No n’has de fer cas. Sa nina torna dona i, clar, es nirvis se li alteren massa aviat…

Em vaig empegueir una mica, i, fent el beneit, me’n vaig anar també a l’habitació. Na Maria seia damunt la catifa i encara sanglotava. Els seus ulls blaus estaven furiosos.

—Sempre seguit retraient-nos que se n’havia anat per noltros! 

Em vaig estirar damunt el llit. Vaig pensar com devia ser mon pare. I que per ventura també se n’havia anat perquè jo no dugués els calcetins sargits, i la desgràcia l’havia trobat, o no l’havia trobat. Un dia, mentre perfilàvem, la tia ens va contar que un temps per no res mataven un home, i jo vaig començar a filar que, mon pare, el devien haver mort en aquells temps que per no res mataven homes.

—Estimar, estimar…
—Què vols dir, Maria?

Però na Maria no contestava.

Tot i amb això, els dies que seguiren nosaltres dues fèiem el que volíem, anàvem allà on volíem; però no teníem ganes de botar i riure.

Mentre que la tia feia bons menjars i es pentinava amb pretensions. Es veia animada, remerol, exaltada. Pel carrer, a tothom que trobava deia: 
—Ho saps, que ha vengut en Toni meu?

A estones el tio, quan estava de bones, ens contava coses de la reina Isabel i d’artistes angleses que coneixia a través de revistes. També ens parlava dels seus veïns de cel·la. Deia que n’hi havia un que havia matat i robat i feia gloses. Un altre somiava cada vespre en veu alta el seu procés i cridava que era innocent. N’hi havia un que sempre anava capbaix i corrien veus que era capellà; però ningú no sabia quina tala havia feta. I una infinitat de condemnats per sempre, que amb el temps arribaven a tenir les mateixes fesomies, i a força de ser dolents havien tornat ximples. Un dia ens va fer una mena de discurset que per a ell devia ser de molta importància, ja que ens va fer seure mans plegades, llavors, accentuant la seva seriositat, va començar:
—Ja sou grandetes, i sé que ja hi ha al·lots que vos miren. Això no és dolent ni és bo. Lo que heu de procurar més és fer bonda. Si en feis, de bonda, jo faré tot quant podré perquè estigueu bé i no vos manqui res. Però si no en feis, sa caseta que tenim, quan em muiri la deixaré a qualsevol veïnat. I una altra cosa: quan arribi a vell, voldria que m’estimàssiu i me servíssiu bé. No hi ha res més lleig que no servir bé es seus pares. Ara, si voleu, vos ne podeu anar.

Na Maria i jo ens aixecàrem. Darrere nostre hi havia la tia, amb un punt d’orgull en el gest dels seus llavis grassos i blavosos. Semblava que s’havia plantat allà per escoltar alguna cosa transcendent.

Però al cap de dues setmanes tot havia canviat. Estava esblanqueïda i de tant en tant s’arrambava a la paret i sospirava. Na Maria i jo la vàrem sorprendre exclamant: 
—Aquest que ha vengut no és en Toni meu!

Un vespre, na Maria i jo sortírem a passejar. Feia tant de vent, que fins i tots els estels semblaven gronxar-se en el cel de betum. De les cases, sortien veus i olor de menjar. Na Maria se subjectava la falda i jo deixava que em voleiàs.

—Tu, torna arrere —em va dir.
—Per què?
—Ves-te’n, dic!

Vaig romandre aturada. Ella seguí endavant. Jo volia saber on anava, segurament a l’església a resar, a immolar-se vaig pensar, i la seguia a poc a poc. De cop, ella es va girar i va veure que l’espiava. Sense dir-nos res tornàrem a casa amb un sentiment de por, de desgràcia.

Encara que, aparentment, la vida era com abans: el tio treballava en el moll de les barques i la tia ens ensenyava de cosir:
—Això era i no era… Ah, idò aquells pobres enamorats s’havien casat, i no tenien cap dobler, i ho devien tot, i menjaven sopa clara. Ell se va posar en un negoci que li treia; però no feia gaire cas de sa dona i guardava es doblers per s’amant. Aquella pobra al·lota patia lo que no se pot dir. No és que n’hagués tret cap clarícia; però ho sospitava. I no hi ha sofriment més fort que es d’una sospita… A veure si moveu es dits més de pressa, refoi!, que de sa feina surt es profit. Voldreu ser sastresses quan sereu grans?
—A mi m’agradaria una altra cosa, tia.
—Quina?
—No ho sé.
—I tu, Maria?
—Res.
—I aquella al·lota?
—Ah, aquella al·lota no va ser feliç pus mai. Es homos difícilment estimen. Són cecs; tot ho fan a capfics, com es bous. Una al·lota se pot tirar en es seus peus, feta un riu de llàgrimes, i, segons com els pegui, la trepitjaran i li tiraran coces. No saben agrair res.
—Jo no me casaré.
—Sí; t’has de casar. I jove. Totes dues vos heu de casar. Si no se casen joves, ho tenen difícil. I ses dones naixem per casar-mos, per sofrir.
—Tu, no miris es al·lots perquè no t’has de casar, tanmateix. Bé, o te casaràs. Però valdria més que no.

M’ho deia na Maria qualque pic, quan sortíem de costura i els al·lots ens encalçaven. Jo no comprenia res i començava a tornar boieta.

A vegades discutíem dins el llit, amb el llum encès. 

—Mon pare no és mon pare.

Na Maria obria molt els ulls; es mossegava una ungla i seguia:
—Ho entens? S’altre dia mon pare va venir gat de per la vila.
—Però jo me voldré casar.
—Vols ser una desgraciada? Tornar amb sa panxa grossa i tenir fills que també seran desgraciats? Au, dorm, que jo he d’escriure.

Ficava el cap davall el coixí, un ull cluc, l’altre obert, i només veia besllums, conceptes de la vida que es confonien ja abans de formular-se’m, i m’oprimien. Mentrestant, na Maria agafava una plagueta de davall el matalàs i escrivia.

—Per què no me dius què escrius?
—Coses que me passen pes cap, i coses que sent per aquí dins.

Na Maria es passava una mà pels pits planencs; el bolígraf entre els seus llavis fins i demacrats. Era prima i blanquinosa; però els ulls, que eren molt grossos, li brillaven com dos llumenerets blaus.

—Voldria que un dia tot lo món ho llegís, això que escric. Perquè fos més feliç. Però no ho diguis a ningú, ni t’atrevesquis mai a tocar aquesta plagueta. Jo sent moltes coses per aquí dins i veig cines per sa paret. De vegades veig això que jo escric posat en lletres de colors per ses voreres de ses carreteres. I sa gent s’atura a llegir-ho, i llavors ja ho és, feliç. Però no ho diguis mai. I, si mumare te demana què feim amb so llum encès tant de temps, tu digue-li lo mateix que jo, que jugam a endevinar coses.

La nostra habitació era quadradenca, malplana, amb una bombeta penjada al sostre davall una macada groga de paper de seda, dos llits de llenya blanca arrambats a la paret, un guarda-roba negrós i corcat i, darrere la porta, un peu de ribella i un mirall amb molts ulls d’ocell.

Jo, capficada davall el coixí, somiava amb una habitació espaiosa. Un vespre vaig interrompre na Maria:
—Si es govern no vol contrabàndol, per què no mos fa una casa nova?

I, de cop, vàrem sentir gemecs. Ens vàrem mirar un moment, a l’una botàrem del llit i correguérem cap al dormitori dels tios. La tia sanglotava espaordida i feia tremolar el llit. Devora ella, el tio, silenciós, la ventava. Ens digué:
—No és res.

Llavors, dins el nostre llit vetlàvem, na Maria i jo, orella de llebre.

—Saps? —em digué—. He fet una promesa… Bé, res.

© Antònia Vicens
© de l’edició, Lleonard Muntaner