nit dels morts apel·les mestres

La nit dels morts – Apel·les Mestres

Conte d’Apel·les Mestres publicat el 1910 a Tots els contes: Nits de llegenda de la col·lecció Les Ales Esteses.
nit morts contes apel·les mestres apeles conte català castanyada

I

Al bell mig de la solitària plaça i damunt un pedestal de marbre blanc amb socolada de marbre negre, s’alçava l’estàtua eqüestre del gloriós pròcer. Home i cavall eren de bronze, però se’ls hauria cregut de carn i ossos, tan al viu estaven representats.
Don Berenguer de Rocaforca, senyor de Fontfreda, vestia armadura completa, cenyia espasa i calçava esperons; la seva actitud semblava la d’un cabdill presenciant una batalla que es desenrotllava sota les pròpies ordres. El corser que muntava portava guarniments guerrers, arquejava majestuosament el coll i aixecava amb impaciència una de les seves potes del davant.
Lentes i compassades, caigueren d’un campanar veí les dotze campanades de la mitjanit –que era la del dia consagrat als difunts.
Mogué don Berenguer els llavis, i així parlà el seu corser:
–Has sentit? Hop!, el meu fidel company d’armes, hop! Acaba de sonar el toc de la nostra breu deslliurança. Les hores de la nit són tan fugisseres com llarga és la galopada que hem d’emprendre…, i cal que l’aurora torni a trobar-nos en aquest lloc que la posteritat va designar-nos. Tres segles, tres-cents anys de vida d’estàtua són llargs i monòtons!; i, malgrat tot, quants de mortals envejarien la nostra sort!… Llancem-nos, doncs, fora d’aquesta migrada plataforma i correm a visitar els meus descendents. Hop!…, tornem al meu castell, bressol i sepulcre dels meus avantpassats!
I dient això clavà els esperons a les illades del cavall, el qual s’encabrità i, d’un bot, es plantà a baix la plaça. Les seves ferradures de bronze es posaren damunt l’empedrat com damunt d’un flonjo matalàs, sense el més mínim ressò, i emprenent una galopada vertiginosa i volant amb la velocitat del pensament, eixí de la ciutat, traspassà hortes i sembrats, ermots i bosquina, fins a arribar a una alterosa cima coronada per un castell mig enderrocat.

II

Les seves torres, els trossejats merlets de les quals es perdien en la negror del cel, semblaven fantasmes embolcallades amb mortalles d’heura; de les seves esquerdades muralles s’escapaven xiulets d’ocells de nit, i en l’aiguamoll pestilent dels seus fossos granyaven algunes granotes endormiscades.
Penetraven cavall i cavaller per la gran portalada sense portes, pel qual motiu no li calgué, a don Berenguer, cridar ni despertar a cap guàrdia. Malgrat aquesta circumstància, i sols per la força del costum, cridà amb arrogància:
–Ei! Qui està ací de guàrdia?
I sense esperar resposta saltà de la sella i avançà marcialment pel pati d’armes. Els peus se li enfonsaven en les ortigues i feia cruixir sota les seves plantes les resseques mates de fonolls i angèliques.
–Hola!, la meva gent! –cridà amb més força en entrar a una vasta sala, el sostre de la qual el formava més el cel que les poques bigues i desconjuntats fragments d’enteixinat que quedaven.
–Qui hi ha? –grunyí una veu malhumorada que sortí del fons d’aquell antre tenebrós.
–Jo! –respongué don Berenguer.
–Això és no dir res –objectà la veu–; tant jo és l’un com l’altre i don jo don ningú ve a ésser la mateixa cosa. Digueu qui sou i què voleu.
–Sóc don Berenguer de Rocaforca, senyor de Fontfreda, amo d’aquest castell.
Botzinà la veu profunda, sense que pogués entendre paraula del que botzinava, i després d’una bona pausa veié encendre’s en les tenebres un llumet esmorteït, que es mogué, anà acostant-se i resultà ésser un llanternó que portava a la mà un home, ja d’edat, calada fins a les orelles una gorra de pell de moltó i vestint samarra.
–Qui heu dit que sou? –preguntà aquest personatge, tot refregant-se els ulls i aixecant el llanternó fins a l’alçada del front.
Repetí don Berenguer els noms, i afegí:
–I vós, qui sou?
–Jo?… Jo sóc Cosme; el pastor, més conegut pel nom d’«el Simbomba».
–Sou, doncs, el pastor dels senyors de Rocaforca?
–I ca!… Sóc pastor de Sant Llàtzer, que és aqueix poblat que hi ha allà baix a quatre trets de fona…; però com que a Sant Llàtzer tothom de la verola, fa prop d’un mes que no m’hi acosto. Faig pasturar el ramat per aquesta rodalia, i de nit ens encauem en aquest enderroc, que, mal per mal, sempre estem ací més a redós del vent, quan bufa, i de la fredor de la nit, que no en manca mai.
Admirat estava el bon cavaller de sentir aquelles coses que li semblaven de les més desatinades.
–Però, digueu-me, bon home: de quin enderroc i de quin ramat parleu? Perquè o vós no us expliqueu bé o sóc jo qui no sé entendre res del que dieu!
–He dit enderroc d’això que un altre temps va ésser castell dels moros, i he dit ramat d’aquest que teniu a la vista.
I en dir això mogué el llanternó a la rodona, gràcies a la qual cosa pogué veure don Berenguer que, en efecte, tota la vasta sala es­teva ocupada per un gran nombre d’ovelles i moltons, que drets els uns i ajaçats els al tres, el miraven amb ulls espasmats.
—Bé veig el ramat —exclamà el cavaller—; però en el que aneu errat del tot, és de dir que aquest castell va ésser castell de moros, puix que ni mal els moros hi posaren llurs mans pecadores ni mai aquestes parets veieren ni l’ombra d’un moro.
—I ara! Que per ventura voleu saber més vós, que sou foraster, que els vells del país i fins que el senyor rector mateix?
—El que sé, pobre home (i això us ho juro per la meva ànima}, és que aquest castell començà a construir-lo el meu avi, el continuà el meu pare i vaig terminar-lo jo, sense comptar el que a la construcció hauran afegit els seus descendents.

Se’l mirà fit a fit el pastor, bo i dubtant de si se les havia amb un boig o si aquell home tan estranyament vestit es burlava d’ell. Finalment, entre compassiu i burleta exclamà:
–Però el riu deu haver baixat molta d’aigua de llavors ençà!
–Tres-cents anys s’han escolat des que vaig absentar-me d’ací… per darrera vegada! –sospirà el cavaller.
El pastor, per qui tres–cents anys o trenta devien ésser gairebé una mateixa cosa, objectà:
–Com, doncs, en tot aquest temps que dieu no us ha vagat de donar algun tomb per ací…, en lloc de deixar-ho abandonat com fins ara, i que cada pedra caigués per ella on li semblés bé?
–És el que jo penso preguntar als meus descendents; perquè si les cambres altes estan en tan mal estat com la planta baixa…
–De quines cambres altes parleu?… Ací no hi ha més cambres altes ni baixes que això que esteu trepitjant.

I aixecant tan alt com pogué el llanternó, li ensenyà els sostres enfonsats, els quals deixaven veure el cel per tot on es mirava.
–Ira de Déu! –exclamà don Berenguer amb indignació–. Què ha estat, doncs, dels rics enteixinats que encimbellaven aquests sostres i els esplèndids tapissos que vestien les parets? Què s’han fet els delicadament tallats mobles i les relluents panòplies on figuraven les armes de diverses generacions?…
–Vós ho sabreu de què us les haveu… que el és que jo… El que puc dir-vos és que mai per mai no he vist res d’aqueixes coses que anomeneu. Jo no hi he vist més que òlibes i mussols niant en els buits de les parets, i llangardaixos passejant-s’hi com a casa seva.
–Què s’ha fet, doncs, tot allò?… Com hi viuen, els meus descendents?
–Tampoc sé de quins descendents parleu…, fora dels ocells i bestioles que us he dit i que us juro i perjuro que són els únics estadants d’aquestes ruïnes.
Romangué pensatiu don Berenguer, i amb mostres de gran angoixa exclamà:
–Què s’han fet els Pedraforca?… Què ha estat dels senyors de Fontfreda?…
–D’això sí que crec poder-vos-en dir que alguna cosa, per poc que sigui; però, en fi, seieu sobre aquesta manta que em serveix de llit, que jo faré el mateix, i us contaré el poc que sé i que sembla interessar-vos tant.
Ho feren tal com el pastor proposà, i després d’espavilar amb els dits el cremallot del tros de candela de seu que més mort que viu cremava dins el llanternó, parlà en aquests termes el Simbomba:
–Tingueu entès que, anys endarrera, rondava per aquests indrets un pillastre sense ofici ni benefici, bon mosso, i més fatxenda que en Fanfàrria, però més miserable que en Misèria i companyia. El tal pillastre, que era tan enemic de treballar com de treure’s els ulls, era gran caçador, i de la caça vivia, sense parar esment ni a quines terres caçava ni a quina temporada; era, segons deien, el darrer rebroll de la noble família dels Pedraforca (amb perdó vostra sigui dit); i el tal Pedraforca s’omplia la boca citant els vedats, els camps, les muntanyes i els castells que havien estat dels seus avantpassats; i no semblava sinó que era propietat seva tanta terra com d’ací es veu i bona xica més enllà.

Heus ací que, malgrat que tothom estava cuit i recuit d’ell, se’l mirava amb un cert respecte, i, malgrat que els guardatermes li tinguessin clavat l’ull des de feia temps, o no volien o no podien fer-li els comptes; fins que, un cert dia que l’arreplegaren infragàntibus, un guàrdia li cridà l’alto, al qual ell contestà amb una escopetada seca; i l’altre li va respondre amb el mateix so, i va deixar-lo al siti; vaja, que li envià l’ànima a l’altre món, no sé si al de dalt o al de baix, perquè pel que fa al seu cos, el senyor rector va fer-lo enterrar a un recó del cementiri de Sant Llàtzer; i després de tirar-li una benedicció (per si valia) afegí: «–Ací s’ha acabat la noble família dels Pedraforca, antics senyors de Fontfreda.»

III

Exhalà don Berenguer un greu sospir, i després d’un breu silenci, prosseguí el pastor:
–Però el senyor rector anava equivocat, mal m’està el dir-ho, i que em perdoni, perquè heu de saber que aquell poca pena, aquell gandulot de què us he parlat, s’havia amistançat amb una mossota de Sant Llàtzer, i li regalà un infant, el qual a causa d’haver-se’n anat a fer malves la seva mare, quan ell sols tenia set o vuit anys, quedà abandonat com un llorigó a muntanya; i de llàstima que va fer-me, en veure que ningú no volia encarregar-se’n, vaig recollir-lo, i de llavors ençà ha viscut amb mi i amb mi ha compartit el bo i el dolent que em dóna Déu, ara per massa sol, ara per massa pluja o vent, que de tot això ens envia Nostre Senyor, Ell sabrà per què. El cert és que el bordegàs em serveix de rabadà, i com que el seu magí (que és el més curt que he vist en ma vida) no en surt ni pot sortir-ne res, no cal pensar a cercar-li ofici, i mil gràcies pot donar a Déu pel de rabadà que li he donat jo. Ja veieu, doncs, senyor de Pedraforca, si parlava per boca d’àngel en dir-vos que el rector de Sant Llàtzer l’errà de mig a mig, si es figurà de donar la benedicció al darrer senyor de Fontfreda, ja que el veritable darrer encara menja pa, que més ben esmerçat fóra si se’l menjava un altre.
–I on és aquest minyó? –preguntà amb viu interès el cavaller.
–Ací el teniu, que no haureu de fer gaires passos si desitgeu veure’l.

IV

S’alçà gambejant entre els bens, ara apartant a l’un, ara empenyent a l’altre, arribà a un recó on hi havia un embalum informe, i pitjant-lo amb el peu va cridar!
–Andreuet! Andreuet!… Au, aixeca’t, que ací hi ha el teu avi que et vol conèixer!
L’embalum es remogué mandrosament; en sortí un badall, després dos braços que van estirar-se i arronsar-se i, finalment, a noves intimacions de Simbomba, va alçar-se dret. L’agarrà el pastor per una mà i l’arrossegà fins a presència del cavaller, el qual pogué distingir, a la miserable claror del llanternó, un minyonet escanyolit, d’uns deu a dotze anys, vestit de pellingots, per damunt els quals apuntava una cara sense expressió –apagats els ulls, i entreoberta la boca– que el contemplava amb aire de la més absoluta imbecil·litat.
–Vine, acosta’t, fill meu –murmurà dolçament el cavaller–. Has de saber que per les teves venes corre la mateixa sang que segles endarrera fou la meva!
El bordegàs esclafí a riure estúpidament, i barbotejà:
–Conxo, quina fila!…
–No oblidis, fill meu –prosseguí amb to solemne el cavaller–, que ets el darrer Pedraforca, que a tu t’està reservada la glòria de perpetuar el nom gloriós dels senyors de Fontfreda, de fer rebrotar novament el que fou, en dies d’esplendor, arbre frondós; que estàs destinat, per alts i providencials designis, a restaurar aquest castell, a retornar-li els extensos dominis que li rendien vassallatge.
L’idiota tornà a riure amb més força, i a repetir, tot gratant-se amb una mà les anques i furgant-se el nas amb l’altra:
–Quina fila, conxo!… Reconxo, quina fila!
–Escolta ara amb atenció, fill meu, el que vaig a dir-te, i que t’interessa per damunt de tot: No és el meu cos qui et parla, que aquest que veus no ho és, sinó el meu esperit, al qual, per divina misericòrdia, li ha estat concedit aquesta nit (nit de festa per als fidels difunts) d’animar aquesta que no és altra cosa que la meva efígie… Jo et dic, doncs, que he vingut a redimir-te i a treure’t del miserable i deshonrós estat en què vius, després de tres centúries d’haver abandonat aquest món!
–Ai conxo! –seguí barbotejant l’idiota.
–Aixequi’s ara el teu cor –prosseguí el cavaller– i obri’s la teva intel·ligència! Abans de sortir d’ací vers la darrera campanya, en la qual vaig perdre la vida, i en previsió de què pogués caure aquest castell a poder de l’enemic, vaig enterrar-hi, en un lloc ignorat de tothom, un tresor de molta quantia. Aquest tresor et pertany, i en tenir-ho podràs dur a cap la sagrada missió que t’està confiada. Agafa aquesta llanterna i segueix-me, que vaig a descobrir-te el lloc on el tresor dels Pedraforca ha dormit per espai de tres segles.

V

El senyor de Fontfreda féu acció de caminar, seguit del pastor i del rabadà, qui no cessava de riure i de furgar-se el nas…
En aquell precís moment una alosa traspassà per damunt el castell cantant joiosament: era l’herald que anunciava la propera arribada de l’alba.
Al mateix temps, i com arrabassat per una força sobrenatural, muntava don Berenguer en el seu corser, el qual seguidament emprenia una galopada més vertiginosa que no a la vinguda.
En un tancar i obrir d’ulls assolí la solitària plaça de la ciutat, es plantà d’un bot damunt el pedestal de marbre, arqueà el coll i aixecà una de les seves potes de davant, en tant que el genet –després de llançar un sospir, que comunicà al bronze de la seva cuirassa vibracions de campana– recobrava la seva secular postura de cabdill dirigint una batalla.

VI

L’endemà, un embriac professional jurava, per les ànimes dels seus passats difunts, que en passar, la nit anterior, entre xirlis i mirlis, o sigui dos vins, per la deserta plaça, havia vist amb la consternació més gran, que cavall i cavaller havien desaparegut de dalt el pedestal!
Però, naturalment, tothom se n’hi va riure!

També pots llegir:
amor poeta cosme vidal aladern
L’amor d’un poeta – Josep Aladern