apel·les mestres nit de reis conte

Nit de Reis – Apel·les Mestres

Conte d’Apel·les Mestres que l’escriptor i il·lustrador va dedicar a diverses festivitats. “Nit de Reis” és una lliçó moral amb diàlegs brillants.

I

Si l’hivern havia estat cru, podia ben dir-se que aquella nit —precisament la nit de l’Epifania— era la més crua de tot l’hivern.

A l’entrada del bosc la rònega cabana del pobre boscater, colgada sota una feixuga capa de neu, semblava fer forces de flaquesa per aixecar la primparada xemeneia que fumava penosament a través dels borrallons de neu que s’empenyien amb insistència.

A la vora del foc, el boscater i la seva dona contemplaven amb ulls ensonyats la caldera on es coïen amb un murmuri de mal humor les farinetes que havien de constituir llur magre sopar.

El fred, que es filtrava per totes les escletxes, i els llastimosos udols de la tramuntana, que fuetejava els arbres i feia tremolar la cabana, entristien encara més els tristos pensaments d’aquells dos infeliços.

De sobte va rompre el silenci que regnava dins de la cabana —silenci més de tomba que de casa habitada— un truc donat amb força a la porta, seguit d’una veu que deia:

—Ave Maria Puríssima! Obriu per l’amor de Déu!

Qui podia trucar tan a deshora?… El boscater i la seva dona van mirar-se sobresaltats.

—Que Déu l’empari —botzinà la dona. Ben segur que és algun malfactor que no deu dur molt bones intencions.
—Ben beneit hauria d’ésser per venir a trucar a la porta d’uns miserables com nosaltres. Més de creure és que sigui un pobre o bé algun vianant que s’haurà perdut pel bosc. Pecat seria no donar-li sopluig en una nit com aquesta.

S’aixecà i es dirigí a la porta, que va obrir no sense un cert recel.

II

Verge Santa! Un, dos, tres personatges ricament vestits de vellut i seda de magnífics colors, i cenyides llurs testes per sengles corones d’or, penetraren a la cabana, tot bufant-se els dits i picant de peus.

—Santa nit, bona gent! —cridà amb jovial cordialitat el més barbut dels tres Reis. A veure si ens deixeu escalfar en aquest foquet i ens doneu un mos de qualsevol cosa que ens escalfi el ventrell. Venim gelats de mans i de peus i espetegant de dents. Vaia una nit per anar pel món!

I asseient-se amb exquisida franquesa en el greixós escó, estirà les cames fins a ficar materialment els peus en el caliu i es refregà les mans amb complaença.

Els seus dos companys —un vellet campetxano i un negre que cada vegada que reia mostrava dues rengleres de dents més blanques que la mateixa neu— imitaren el seu exemple.

El boscater i la seva dona es fregaven els ulls per assegurar-se que els tenien ben oberts; dubtaven si somniaven o estaven desperts, i llurs mirades atuïdes anaven de l’un a l’altre i de llurs hostes a la caldera de les farinetes.

—Senyors Reis, o el que sigui —barbotejà a la fi el bon home—, gran honra és per a nosaltres tenir… l’honra d’hostatjar-vos; però som tan pobres, que sols podem oferir-vos un mal plat de farinetes, i encara poques, perquè el que es cou per dos no pot fer gran ventre a tres.
—Ah, ah! Farinetes, dieu? Vinguen les farinetes, doncs, que aposto que han d’ésser un menjar riquíssim —exclamà, rient, el Rei barbut.

I girant-se als seus companys, preguntà:

—T’agraden les farinetes, Gaspar?
—No n’he tastades en ma vida.
—I tu, Baltasar?
—No sé què cosa són.
—Jo tampoc; però ara ho sabrem, i no dubto que serà cosa de llepar-se’n els dits.

I en sengles plats negres i escantellats devoraren els tres Reis llurs respectives i mesquinetes racions, bo i desfent-se en elogis i felicitant calorosament, entre cullerada i cullerada, a tan bona cuinera.

—No us burleu d’uns pobrets, senyors —digué aquesta—, que pobres som i de solemnitat, però cregueu que a bons sentiments no hi ha cristià que ens guanyi; perquè jo us juro que si en lloc d’ésser uns miserables boscaters com som, fóssim uns hisendats, no serien farinetes el que us daríem: serien perdius, i llebres, i capons.

Els Reis donaven mostres d’escoltar molt complaguts tan bones raons, encoratjant amb això el boscater, que afegí:

—I no us figureu que això ho diem per les vostres senyories, que, com a Reis que sou, us ho mereixeu tot, sinó per qualsevol altre hoste, fos qui fos, que truqués a la nostra porta, que si, fóssim rics, no hi hauria que conegués la misèria ni de vista en cent llegües a la rodona. I doncs, per què la voldria jo la riquesa si no havia d’ésser per compartir-la amb els altres, vestir els despullats, donar menjar als que patissin gana, i socórrer els desvalguts, i assistir, en fi, tota mena de necessitats i misèries?

—Et felicito pels bons sentiments que demostres i que t’enalteixen als nostres ulls. Tens un cor d’àngel!, i Nostre Senyor, que té molt en compte les bones intencions, sabrà recompensar les vostres com es mereixen… Però, aixequem-nos, companys! És hora que reprenguem el nostre camí, si volem arribar allà dalt abans no es faci de dia.

—No obstant això —objectà bondadosament el més vellet dels tres Reis—, no estaria bé que ens n’anéssim sense pagar d’una manera o altra a aquesta bona gent el cordial acolliment que ens han dispensat.
—És cert, no hi pensava. Portes alguna cosa, Gaspar?
—Ni una punta d’agulla.
—I tu, Baltasar?
—Ni així.
—Ni jo; però, què diantre!…

I dirigint-se a la porta, cridà:

—Efraïm!

El que semblava capatàs de tot el servei, que s’havia quedat a fora guardant camells, cavalls, mules i pollins, aparegué al llindar de la porta.

—Bé deu haver quedat alguna cosa?
—No res, senyor. Hem fet curt com tots els anys. Com de costum, encara ens han faltat joguines pels nens pobres.
—Mira bé, Efraïm, mira bé! Recorda el que digué el Mestre: «Busca, i trobaràs».

El majordom va retirar-se i tornà, al cap d’alguna estona, portant a la mà un objecte que ni s’atrevia a presentar.

—A força de buscar no he pogut trobar res més que això al fons d’una caixa: un flabiol, i encara esquerdat.
—Tant se val. Té, Silvestre, pren aquest flabiol.

I l’oferí al boscater, que no pogué dissimular una ganyota de despit.

—Gràcies, senyor; però no tinc quitxalla.
—No hi fa res: pren-lo.
—Què voleu que en faci? Ni jo sé tocar el flabiol ni que en sabés m’aprofitaria res; perquè cregueu que quan m’he escarrassat estellant des que clareja fins que es fa fosc, el cos em demana més jeure que no pas fer música!
—Pren-lo, torno a dir-te, i no siguis tossut.
—És que… No voldria que us ofenguéssiu, però…
—Escolta amb atenció el que vaig a dir-te. Cada vegada que sonis aquest flabiol, veuràs complir-se el que desitgis. Però, això sí, haig d’advertir-te una cosa que cal que tinguis ben present: sona’l amb moderació, sents?
—Amb molta moderació —afegí misteriosament el Rei vellet.
—Amb moltíssima moderació! —recalcà el Rei negre.
—Perquè —afegí amb to solemnial el Rei barbut— la música en excés pot malmetre els bons sentiments. Adéu-siau.

III

Feia ja bella estona que els reials hostes havien sortit de la cofurna del boscater, i aquest continuava encara fet una estàtua de pedra, amb el flabiol a la mà. La seva dona, la primera a recobrar-se de la sorpresa, se li acostà, preguntant-li:

—Què és el que penses, Silvestre?
—Que aqueixos farsants, després d’engolir-se el nostre sopar, s’han burlat de nosaltres.
—Qui sap!
—I que em vénen ganes de tirar al foc aquest fòtil.
—Per què havien de burlar-se d’uns pobrissons que tan generosament han compartit amb ells tota llur pobresa?
—Perquè així és el món i així són els homes.
—Oh, però els Reis…
—Que per ventura no són uns homes com els altres?
—No siguis tan mal pensat… No has sentit el que t’ha dit aquell més barbut? Que cada cop que sonis aquest flabiol veuràs acomplir-se el que desitgis. Per què no ho proves, doncs?
—Sembla mentida que a la teva edat siguis tan lairona. I tu t’ho has cregut, això?
—I si fos veritat?… Veiam: no et vindria bé, ara… un pollastre rostit, anem a dir? Alça, home, no siguis tossut; desitja i bufa!
—Només perquè et facis un nus a la llengua i et convencis que sé el que em dic.

Silvestre es portà el flabiol als llavis i bufà quasi amb ràbia. Però, oh sorpresa! Tantost havia sortit del flabiol la primera nota, ja fumava damunt la taula, perfumant tota la cuina, un magnífic pollastre, rostit a punt, farcit de tòfones i rodejat de fresques i rullades fulles d’escarola.

A Silvestre li va caure el flabiol de les mans; la seva muller saltava picant de mans com si hagués perdut el seny. Reien i ploraven tot al mateix temps, s’abraçaven, es petonejaven, s’apunyegaven i s’arrancaven els cabells, com si els hagués ocorregut una gran desgràcia. No els costà poc ni gaire reportar-se i recobrar el judici! I després de donar voltes i més voltes al pollastre, acabaren per entaular-se, disposats a no deixar-se ni els ossos.

—Escolta, escolta, Silvestre —va dir-li de sobte la seva dona—; ja saps que no hi ha una molla de pa en tot casa…
—No, eh? Doncs espera’t.

I, sonant novament el flabiol, veieren aparèixer sobre la taula un pa ros com l’or i que feia una olor d’àngels. La sorpresa no va ésser de molt tan gran com al principi, però l’alegria fou la mateixa.

I menjaven… menjaven!… Verge Santa, quina manera de menjar! Sembla que no haguessin tastat res en tot aquell hivern!

—Posa’t la mà al pit, Silvestre —exclamà la dona—: no et sembla que el nostre vinet, si és que d’allò vinet pot dir-se’n, és indigne de remullar un menjar tan celestial?
—És veritat, dimontri! Mira que en tot atines!

I al so del flabiol veieren redreçar-se sobre la taula una garrafa de puríssim cristall, plena d’un vi tan exquisit com mai no n’havien tastat aquells infeliços; què dic, tastat, ni somniat tan sols!

IV

—Una cosa que se m’ocorre, Silvestre —digué sentenciosament la boscatera, tan bell punt acabaren de menjar.
—Bona cosa deurà ésser quan a tu se t’ocorre, perquè veig que no tens més que bones pensades.
—Et sembla decent que dues persones que acaben de sopar com hem sopat nosaltres, se’n vagin a jeure sobre una màrfega que, més que de palla, sembla plena de panotxes? Alça, bergant!, que si tinguessis, com els senyors, un bon llit amb matalassos de llana ben tous i llençols de fil…, em sembla que no hi faries mals averanys!
—És clar que sí!… Tens molta raó! —respongué en Silvestre gratant-se el clatell. Però, però…
—Però què?
—Però no m’atreveixo.
—A què no t’atreveixes, beneit? Qui t’ha dit: bufaràs tants cops i no més?
—Tot el que vulguis, però no m’atreveixo a demanar més; tinc por d’abusar. Recordo que els senyors Reis m’han recomanat sonar amb molta moderació…
—Però això no és abusar.
—Amb moltíssima moderació.
—Valga’m la puresa de Maria, i que n’ets de panarra! Per una tocada de més o de menys, vols tu que els senyors Reis hi tinguin a dir?
—I doncs, i la moderació que tant m’han recomanat?
—Ets una ànima de càntir! Si en lloc de donar-te’l a tu me l’haguessin donat a mi, el flabiol, jo et juro que, a hores d’ara, altre pèl ens lluiria!… Si sembla que en facis menyspreu del bé que tens entre mans!
—Faci’s la teva santa voluntat, àngel o dimoni, que no hi ha qui et resisteixi.

I sonà una vegada més. I, com per art de bruixeria, la marfagota es transformà en un llit sumptuós, amb matalassos ben flonjos i llençols de blanc i finíssim lli —tal com el tenen «els senyors»—, conforme l’havia desitjat; i s’hi acotxaren marit i muller amb tanta voluptuositat, que a penes pogueren trencar el son en tota la nit, per la falta de costum de jeure tan plans i tan tous.

V

L’endemà al matí, la primera idea que se li va ocórrer a la boscatera, en despertar-se, va ésser que la cabana on vivien semblava més bé una cort de garrins que no pas l’habitació de persones que disposaven de tan bona taula; i fent que el seu marit trobés molt justa aquesta observació, obtingué d’ell que comencés el dia sonant el flabiol, gràcies a la qual cosa la cabana queda transformada en una caseta molt bonica, nova i flamant, com més de quatre senyors l’envejarien.

Anaren a vestir-se, i, avergonyits dels pellingos que constituïen llur ordinària vestimenta, els canviaren per vestits senyorials, com corresponia a gent que podien donar-se tots els gustos.

I de desig en desig i de satisfacció en satisfacció, pot ben dir-se que el flabiol no parava de sonar en tot el sant dia, de manera que, al cap de no gaires més, els parracs s’havien tornat riquíssims vestits de corts, brodats d’argent i or i pedreria; la vaixella de fina pisa s’havia tornat d’or macís; la caseta riallera, en un palau sumptuós i descomunal; el bosc veí s’havia convertit en un parc vastíssim exornat amb les més estrafolàries extravagàncies que pogués imaginar la fantasia d’un boig —és a dir, dos boigs. I tot allò estava ple a vessar d’una turbamulta de criats amb lliurees de coloraines virolades, cambrers luxosament empolainades, cuiners, sotacuiners i rentaplats, cotxers, palafreners i postillons, guàrdies, patges, jardiners, ministrils i bufons.

VI

I així, d’extravagància en extravagància, transcorregué un any en un obrir i tancar d’ulls; i tornà la dit de l’Epifania.

I a la muller de l’antic boscater —que, segons ella deia, no tenia res de desmemoriada ni d’ingrata— li semblà cosa obligada de celebrar d’una manera digna i solemnial una nit tan assenyalada i organitzà una festassa de gran pompa i gala, a la qual féu invitar el Rei i la Reina, pel goig de veure’ls embadalir-se davant llur riquesa i magnificència. Tan avesats estaven a què tot el que desitjaven es complís amb una sola sonada de flabiol, que la cosa va semblar-los la més natural del món.

Com, en efecte, va ésser-ho. De bon o mal grat, els sobirans, amb tota la Cort, comparegueren a la festa. I quina animació! Quin xiriboi! Quin devessall de llums i de flors, de músiques i perfums, de menjars exquisits i rebuscats, de begudes dignes dels mateixos àngels!… Al millor de la festa, i en el preciós moment que el Rei en persona felicitava —amb mal dissimulada enveja— a monsenyor Silvestre, pel seu fast mil vegades superior al de la Cort, arribaren fins al saló, dominant el bullici que hi regnava, veus destrempades, crits desaforats, imprecacions i amenaces, confós tot això amb soroll de portes que s’obrien i es tancaven amb estrèpit, i de coses que queien i s’esmicolaven. Al mateix temps l’intendent del palau travessava l’immens saló, corrent com una ànima en pena, astorat, trèmul, pàl·lid i sense poder articular paraula.

—Què hi ha? Què passa? —li preguntà Silvestre.
—Una cosa estranya, senyor; inversemblant, inexplicable… Si no ho haguessin vist els meus ulls, no ho creuria!
—Però acaba d’un cop! Què passa?, et pregunto.
—Passa que… hi ha tres pobres, tres parracs, tres perdularis que pretenen entrar al saló a viva força.
—Pobres? —barbotejà Silvestre, amb estranyesa. Què és això de pobres?

Com que en tot el que anava d’any no havia sentit pronunciar semblant paraula, havia acabat per oblidar-la totalment.

—Sí, monsenyor, sí —prosseguí esmaperdut l’intendent—. Tres morts de gana, tres rodacamins, que diuen que han de parlar-vos i que entraran vulga’s no vulga’s.
—I què tinc a veure jo amb aqueixa pobrissalla! —exclamà Silvestre, rebentant d’indignació—. Per què no se’ls treu a garrotades?
—No és possible, senyor!
—I els meus guàrdies de què serveixen?
—Ah, senyor! Jo ho he vist, és incomprensible, increïble, però us juro que els meus ulls ho han vist com ara us veuen a vós: no hi ha qui els resisteixi! S’obren pas a cops de puny, i el que gosa posar-se’ls al davant el fan rodar per terra com un ninot de cartó!
—Sou uns bèsties i uns covards! —cridà Silvestre—. Feu-me pas, senyors! Vaig jo mateix a ensenyar a aqueixos pollosos com se’n surt de casa meva!…

VII

No bé Silvestre acabava de pronunciar aquestes paraules, penetraren en el saló tres homes esparracats, barbut l’un, molt vellet l’altre, i de cara negra com el carbó el tercer.

—Fora d’aquí, ronyosos! —rugí Silvestre en veure-se’ls davant.

Els ulls dels tres pobres llampeguejaven amb lluïssors sinistres. El barbut, plantat majestuosament davant l’antic boscater, li digué amb to tan solemnial que glaçà la sang a les venes de tots els circumstants:

—Silvestre, ets un imbècil i un malvat!

Les seves paraules ressonaven fatídicament sota aquells sostres enteixinats que semblaven prendre ressonàncies de volta de catedral. Un silenci de mort regnava en tot el palau; ningú no s’atrevia a moure’s ni a respirar tan sols.

—Silvestre —prosseguí amb veu vibrant el pobre—: has oblidat per complet el consell que vam donar-te i has abusat sense mesura del present que vam fer-te: i això és d’imbècil. Però hi ha alguna cosa molt pitjor que això. Tots els favors, tots els beneficis que has obtingut, no han aprofitat a ningú més que a tu; no has pensat més que en tu, en satisfer la teva vanitat i el teu egoisme. A qui has socorregut? Quina bona acció has fet, quan tantes podies fer-ne? Quines misèries has alleujat ni quines llàgrimes has eixugat, quan tantes podies alleujar-ne i eixugar-ne? La massa facilitat de satisfer tots els teus desigs i fantasies se t’ha begut l’enteniment i t’ha assecat el cor. No en va t’ho vaig advertir que «l’excés de música et malmetria els bons sentiments». I tal com m’ho temia, ha succeït!… Dóna’m, dóna’m aquest flabiol que en mala hora vaig posar a les teves mans: no ets digne de posseir-lo ni un instant més!

Silvestre, més mort que viu, obeí com un autòmat; no semblà sinó que el flabiol s’escapà per si mateix de les mans per passar a les del pobre. Al mateix temps sonà un tro formidable, i pobres, convidats, servidors, llums, flors, taules, el palau, en fi, tot havia desaparegut!

VIII

Sols, Silvestre i la seva muller, arraulits vora el foc en un racó de llur mísera cabana colgada sota la neu, a l’entrada del bosc, contemplaven, amb ulls ensomniats, la negra caldera on es colen les farinetes que havien de constituir tot llur magre sopar.

Havien dormit?… Havien somniat?… Els havia tret de llur somni esplendorós un tro formidable, aquell tro sec que precedeix a les grans nevades?…

Penseu-ne el que vulgueu, com jo en penso allò que millor em sembla.

Total
0
Shares

Subscriu-te al butlletí

Puntualment, rebràs les novetats de Stroligut.

També t’agradarà