partint de zadar artur garcia fuster literatura catalana català la lectora conte contes memòria memòries lleonard muntaner premi pare colom 2022

Partint de Zadar – Artur Garcia Fuster

Partint de Zadar és un recull de memòries i contes d’Artur Garcia Fuster que va guanyar el Premi de narrativa mediterrània Pare Colom del 2022.

L’edita Lleonard Muntaner. En publiquem un dels contes que integren el volum dedicat a la ciutat croata de Zadar. Si voleu conèixer la faceta de crític literari, llegiu les seves crítiques a La Lectora.

» Més de Lleonard Muntaner a Stroligut

partint de zadar artur garcia fuster literatura catalana català la lectora conte contes memòria memòries lleonard muntaner premi pare colom 2022

Partint de Zadar
L’evolució del mamut

—Això dels Mamut ve de l’orfenat de les monges —ens comenta el Nikola, mig distret mig didàctic—, no té res a veure amb l’arqueologia o amb una ruta prehistòrica. S’asseu a la cadira que li havia deixat el Marko i treu el plàstic de la capseta de cigarrets per deixar-lo sobre la taula. En Krešo li acosta una cervesa. A la tele del 72 hi fan un partit de la Premier League. 

Durant uns anys, el convent de Santa Anna, a tocar del Fòrum, també va ser un orfenat. No queda clar si legal o no, tot i que potser en aquella època la legalitat no era el mateix que ara. Actualment al convent encara hi viuen monges de clausura. Només obren les portes de l’església els diumenges de sis a set del matí. Si et lleves ben d’hora diuen que val la pena, que és un lloc bonic amb una decoració de valor arquitectònic i pictòric. De fet, els estudiants d’Història de l’art de la Universitat de Zadar (això em va dir la Dora) tenen marcat al calendari una missa el primer diumenge de novembre com a sortida obligatòria. Forma part de l’assignatura d’art local. Han de conèixer totes les capelles, catedrals, esglésies i esglesioles de la regió i, si és possible, visitar-les en persona. Els en fan un examen exhaustiu. La sortida a l’església de Santa Anna ja és un clàssic del segon curs de carrera. Es fan apostes per veure qui arriba en pitjor estat a l’excursió de diumenge a la matinada i expliquen l’anècdota d’un estudiant de Bjelovar que una vegada va vomitar al calze on servien el vi. Altres veus —és a dir, el Nikola— asseguren que era una estudiant de Bòsnia, sense especificar el poble. Ara bé, els bosnis sempre són motiu de mofa, així que ho hauríem de posar en quarantena. En qualsevol cas, que algú va vomitar a mitja missa sembla cert. Tot plegat, en la línia tradicional croata d’empalmar la festa de dissabte nit amb una missa matinal i deixar la litúrgia del diumenge feta abans d’anar-te’n a dormir en pau. 

Però bé, no ens desviem del tema! Això és el que passa en l’actualitat i ara es tractava de parlar de la història històrica del convent. Aleshores, era realment de clausura, sempre tancat i barrat, vivien d’una economia autosostenible i autogestionada i, per tant, autosuficient. Si entraves al convent, ja no et calia sortir-ne si no era amb l’ànima cap al cel. Les monges, però, tenien fama de bones cosidores i pageses. D’una banda, perquè els seus tapets de ganxet es venien per tota la regió. És el típic punt de creu dàlmata que encara es ven a la Kalelarga. Es pot trobar cada matí pels volts del convent, entre les deu i les dotze, el venen unes dones molt simpàtiques. I, de l’altra, perquè es parla d’un hort prodigiós que conreaven a tocar del mur septentrional. Quan bufava la bura —i ja saps, em diu el Nikola, que la bura bufa sovint— es podia sentir l’olor de les tomaqueres i de les alfàbregues del jardí de les monges de punta a punta de la península. Ara tot això ja s’ha perdut, és clar. Els signes dels temps. Entre dilluns i dimarts, cada quinze dies, es pot veure una furgoneta del Konzum descarregant caixes de fruites, carns i verdures (fins i tot peix) a la porta de darrere del convent. Una monja grisa de gentil sotabarbeta intercanvia amb el noi del súper (polo i gorra negres) les mercaderies a canvi dels diners que guanyen amb la venda de tapets als turistes i les almoines que deixen els visitants dels diumenges. 

La fama d’aquell jardí explica què va transformar un simple espai de trànsit cap a la vida eterna en una llar per a infants desemparats. La bona reputació de l’indret (se suposava que s’alimentaven bé i que tenien connexions divines) va facilitar que les persones necessitades de desfer-se dels fills acabessin anant-hi a parar. Les motivacions eren clares però no el mètode. Com podies abandonar els fills a unes dones que no tenien cap accés obert? No podies deixar el nen en una senalla i anar-te’n tan tranquil. Quan obrien, les monges, les seves portes? Podia ser que la bona voluntat de deixar-los en bones i santes mans es quedés, al cap i a la fi, en un simple abandó a peu de carrer? Era imprescindible assegurar-se de deixar el nen entre els murs del convent, això semblava clar. 

Aquí el Nikola fa una pausa dramàtica i s’encén el cigarret. Es nota que ja ha explicat la història més d’una vegada i sap on cal aturar-se. 

—Però i el mamut…? 
—Espera! —aixeca la mà. I continua. 

No se sap qui va ser el primer valent, el pioner o l’inventor d’aquest mètode. Però sí que va tenir a veure amb una de les grans pedregades que van caure a la ciutat, el febrer de 1917. Darrere de l’església, la part oculta del convent tenia un tram de paret que amb prou feines arribava als dos metres d’alçada. Aquell tros de mur va caure amb la gran pluja i va deixar el descobert el mític hort que, segons els testimonis del moment, va resultar més aviat decebedor i escarransit. L’olor de les tomaqueres, però, s’escampà encara amb més força. Tots els zadarencs van córrer a veure aquell tros ocult de la ciutat. Les monges van cuitar a refer l’enderroc, però el mal ja estava fet, i les presses de reconstrucció van fer que al mur hi quedés una cicatriu clara, un relleu de la potineria del moment. Encara es nota quan hi passes, l’obra nova es veu a primer cop d’ull. El mur més recent amb prou feines arribava als dos metres així que alguns xafarders s’hi enfilaven a pes de braços i intentaven aguaitar el jardí. No tant per veure el que tothom ja havia descobert (la tristor de l’hort) com per espiar les joves monges que, sovint a la gatzoneta, plantaven enciams i tomaqueres, mentre les faldilles se’ls enfilaven per sobre dels genolls. Una esquerda a l’espai privat de pau i de flonjor. 

—Aquest darrer concepte és important —remarca el Nikola, fent un glop de cervesa. 

Haver rebaixat l’alçada del mur va facilitar que comencessin a deixar-hi els nens llançant-los-hi per sobre, com petits fardells humans. Els nens, ben embolicats, queien sobre la terra flonja. I sembla ser que les futures santes, pietoses, van perfeccionar el sistema instal·lant un matalàs de llana gruixut just a sota del mur. Si algú volia abandonar el seu nadó, sempre podia acostar-se a la nova paret i, amb un salt elegant com un ganxo d’Ante Tomić, deixar caure el fardell humà a l’altra banda. Saltar com aquell qui diu, la ratlla del pecat. 

—Un altre regal! Lloat sigui el senyor! 

Corrien les monges, que confiaven en elles com a font de redempció terrestre. I així, tots aquells infants, començaven, veritablement, una nova vida, lluny de les impureses d’uns pares indesitjables, que eren incapaços d’assumir el fruit del pecat original. Elles els tornarien a la senda del bé que els seus pares havien abandonat. 

És així com es va fer cèlebre el Mur del Dubte, dit així perquè, des d’aleshores, mai no es podia saber de qui eren fills els nens que el travessaven. On havien estat engendrats? D’on provenien? Un misteri, un dubte gegantí. Fins i tot un estigma que, quan eren una mica més grans i abandonaven el convent per passar a l’escola, els seguiria acompanyant per sempre. 

—Tot i que també hi ha qui diu que el nom de Mur del Dubte venia de no saber si els homes que s’hi enfilaven eren pares abandonant nens o pobres desgraciats que es feien palles mirant les cuixes de les monges horticultores. 

En Krešo ens posa un parell més de Karlovačkos que xoquem amb suavitat pel cul gotejant. 

—Aleshores, la Mamut la van abandonar al convent de Santa Anna? 
—No, home, no! Fa anys que el convent ja no fa d’orfenat! Saps qui va ser un dels últims que hi va anar? El Zdravko Njemački1Salut Alemany, literalment., el que et lloga el pis! 
—L’Esdravko? Era orfe? 
—Això mateix. 

S’hi va estar fins als cinc anys. Ell és dels darrers testimonis d’aquells temps. Mai no me n’ha parlat. O potser sí. La veritat és que no acabo de tenir clar de què enraona quan ve a cobrar-nos el lloguer en metàl·lic. Jo pensava que sempre em parlava de la seva neta, que l’havia d’anar a buscar a l’escola. Per això m’ensenya peces de fruita o entrepans de pa Bimbo. I si resulta que m’explica la salvatge dieta que patia dins de l’orfenat de monges? I jo sense saber-ho. 

S’alimentaven, diu ara el Nikola que li explicava l’Esdravko, d’una forma espartana, frugal. Només amb els aliments de l’hort, sí, que eren boníssims, però també escassos. Cada matí els donaven un valuós tomàquet per esmorzar. Un de sol, criat amb aliments de la terra. El seu aspecte no era sempre del tot atractiu. Fins unes hores més tard no els donaven la sopa de caldo vegetal del dinar. Un dia, a mig matí, el cap de l’Esdravko va començar a rodar i rodar i va caure desmaiat al terra. Les monges es van preocupar. I si no estaven alimentant prou bé al nen? Quan l’Esdravko va obrir els ulls, en un dels bancs de pedra del claustre, les va veure en rotllana i es va fer il·lusions. Qui sap si el seu desmai era un símptoma innegable de falta d’aliments. Gràcies a això la resta de nens de l’orfenat començarien a menjar més sòlid, com a mínim als matins. Les monges se li van acostar i, de genolls, li van demanar perdó. Allò no tornaria a passar. 

L’endemà, al plat de la taula de l’esmorzar, l’Esdravko —i només l’Esdravko— s’hi va trobar dos tomàquets. 

—Tot això està molt bé, Nikola — intervé el Marko, que ja va per la tercera cervesa— però ens pots explicar què hi té a veure un mamut, aquí? 
—Ara, ara, centrem-nos! 

Jo havia conegut la Ivana Mamut el dissabte anterior, al Kult. Me n’havien parlat, era una noia popular. I vaig pensar de seguida que el sobrenom (aleshores) venia del seu aspecte imponent i simpàtic, com el mamut de la Ciutadella. La Mamut era una noia alta, de cintura ampla i cuixa forta. Tirant a rossa i amb els ulls blaus. Tenia un nas complicat que li empastifava la resta de la cara. I uns ullals tan poc desenvolupats que cridaven l’atenció. Va passar pel nostre davant i ens va fer adeu amb la mà. Em sonava d’alguna cosa i no sabia de què. L’hi vaig preguntar al Marc, que m’acabava de trobar en un dels bancs del bar. Era un xicot de Ripoll que estudiava filologia catalana a la Universitat de les Illes Balears. Havia vingut a fer un semestre d’Erasmus a Zadar. Aquella nit havia decidit que es follaria tant sí com no algun dels cambrers del Kult i els cridava assedegat de sexe cada cop que qualsevol d’ells passava a la nostra vora. 

—Caaaaaarn! Caaaaaaarn jooooove! Guaaaapoo! Vine cap aquí, si t’arrambo ja ho veuràs, barrut! 

Em tenia fascinat la manca de vergonya amb la qual actuava. Unes taules més enllà podia sentir perfectament la cantarella gallega —de fet, havíem baixat junts al bar— que, didàcticament, il·lustrava un parell de jovenetes amb la seva erudició («I és d’aquesta mescla entre el merengue i el bolero, que neix l’èxit de Juan Luis Guerra, un paio fonamental per a la música llatina…»). Vaig tornar al producte de proximitat. 

—Escolta, Marc, això de cridar ho fas aquí perquè saps que tampoc no t’entenen, oi? 
—I ca! A Palma faig el mateix! S’ha d’anar directe, hi ha moltes polles per menjar i no podem perdre el temps. 

(Vull aclarir que jo no soc un geni dels diàlegs però intentaré ser fidel, encara que sembli exagerat, a l’idiolecte del personatge) 

Els cambrers, és clar, feien cas omís de les insinuacions (declaracions) del Marc i seguien portant cerveses Pan Retro amunt i avall del local. 

—Alguna preferència en concret? O tots són guapos?
—Home, aquells dos de la barra estan molt millor que la resta, però si el grassonet del fons s’hi posa bé tampoc li fotrem fàstics… Guaita, mira, la Mamut! 

La noia va tornar a passar per davant nostre en una operació habitual durant les nits de bars de Zadar. I més, com vaig descobrir que era el cas, si ets una persona popular. Caminar el carrer dels bars amunt i avall, saltant de tamboret en tamboret, és una pràctica practicable. 

—La coneixes? —vaig preguntar al Marc. 
—Esclar! És l’alumna responsable dels Erasmus. Totes les festes que ens muntem cada setmana surten del seu cervell privilegiat.
—I ja li agrada que li diguin Mamut? Em sembla una mica lleig. Que ho entenc, tenint en compte el físic —vaig moure els braços circularment al voltant de la cintura—, però, vaja….
—Que no, que no, nano, que et juro que es diu així de veritat. Un moment.

Va rebregar per l’interior de la jaqueta i en va treure el telèfon mòbil. Va buscar a la galeria d’imatges, jo anava xafardejant per sobre de la seva espatlla. Entre selfies borrosos, paisatges marítims i primeríssims plans de cigales erectes i flàccides («A veure, Artur, jo abans de tastar un gènero, bé que he de comprovar si val la pena o no») en va sortir un DNI croat amb la foto de la Ivana Mamut i, efectivament, aquest nom al costat. El Marc li havia fet una foto a la targeta per poder demostrar al món que tenia una amiga que es deia Mamut de cognom. Coneixent-lo, aquell carnet ja devia ser viral al cosmos subterrani d’acudits dolents de la xarxa. 

Mentre es guardava el mòbil va treure, amb l’altra mà, una llauna de tonyina d’una altra butxaca. 

—En vols? Em moro de gana, tio, és que no he sopat res i ara em fa pal aixecar-me a buscar un tall de pizza. 

Ja l’obria i hi sucava un dit. 

—És bona, en escabetx. 
—Però on vas amb això ? D’on ho has tret? 
—Collons, d’on vols que ho hagi tret, del súper! N’agafes una, te la poses a la butxaca i surts tan tranquil. Si la màquina pita, et gires indignat cap a la caixera i t’assenyales les sabates. 
—Les sabates. 
—Sí, ses sabates —es va aixecar i, al mig del carrer, es va posar-se a parlar i a gesticular com si fos la fusió perfecta de Tomeu Penya i Àngel Llàcer—. N’estic fart! Ja vos ho dic! Fart! Una altra vegada ses sabates! Que són noves! Me piten a qualsevol lloc on vaig! Piiip, piiip, piip! Idò no puc més! Me tenen fregit! Amb sa de doblers que me costaren! 
—Hòstia! —més sorprès pel seu domini del mallorquí que pels seus dots teatrals, fàcilment imaginables. 

La Mamut va tornat a passar per davant i aquest cop se’ns va acostar. El Marc ens va presentar, tot i que ella va dir que ja sabia qui era jo. És d’aquestes noies que controlen tot el que passa al seu voltant, els afecti o no. 

—Una crac —insistia el Marc— ho porta tot ella sola, de veritat, és per flipar. No hi ha cap de setmana que no tinguem pla per cardar. 
—No, home, no, no exageris— va dir la Ivana Mamut en un castellà que no feia el subjuntiu. I va riure amb una modèstia aparent. 
—Vols tonyina? 

El Marc ja s’havia menjat tres quarts de llauna i n’hi oferia la resta amb els dits oliosos. Ella va arromangar el nas i va fer que no amb la mà. Li va dir que recordés que demà tenien trobada a la platja, que vindrien Erasmus d’Split a passar la nit amb ells per fer intercanvi d’experiències acadèmiques a l’estranger. 

—Saps si n’hi haurà, de mariques? 
—Ni ho confirmo ni ho desmenteixo. Fins demà! 

I es va allunyar caminant fermament per l’empedrat. El Marc va dir que ell no pensava esperar-se a l’endemà. I va seguir amb la campanya de «caaarn, caaaaarn joooove!» per captar algun dels cambrers del bar. 

—Ni confirmo ni desmenteixo que ho va aconseguir després de la tercera cançó del karaoke del Kult —vaig acabar d’explicar-los-ho. 

El Marko i el Nikola van riure. El Nikola va estirar els braços, va ensumar el tabac i va deixar anar una cortina de fum blanca cap al toldo del 72. És una qüestió de descendència. Els nens de l’orfenat, com a molt, venien amb el nom. Res de cognoms, encara que després els nens creixien i tothom hi acabava trobant semblances sospitoses. Posar noms és fàcil, el del dia del sant o qualsevol dels típics del país. Però el cognom… 

—A Catalunya són els Deulofeu, Nomdedéu, Expósito… Ja se’n veu la filiació. 

Aquí van optar per una altra solució més salomònica i intuïtiva, continua el Nikola, com si no l’hagués interromput. Els cognoms els triaven els mateixos nens. Era una de les diversions del convent-orfenat. L’espectacle de la tria de cognoms! Al voltant d’un any o així treien de l’armari un vell atles d’animals o una bola del món. Podien escollir. Els deixaven l’atles o la bola a un metre o dos de distància, al mig del jardí. El nen gatejava fins que escollia alguna de les dues coses. Les monges fins i tot feien apostes. I gent —que en cap cas eren els pares— també contemplaven la cursa de llinatge penjats del mur. Aquest nen: serà un país o un animal? Si agafava la bola del món, la feien rodar davant del nen i allà on ell posés el dit era el nom del país que passava a ser el seu cognom. Si agafava un atles, el primer animal dibuixat que assenyalava també s’hi convertia. 

—Normalment, els obrien el llibre pels animals de granja o de la zona. Si escollia el porc segurament l’hi feien repetir, jo què sé, tampoc no es tractava de ser cruels. El nen que va assenyalar el mamut, fos gras o no, devia ser un veritable geni, perquè jo tinc un atles com el de les monges i l’animal està a pàgines de distància de la resta de noms habituals. 

I d’aquí venien tots: els Zeco, els Golub, els Vuk…2 Els Conill, els Colom, els Llop… Són cognoms habituals en croat.   Cognoms que durant un temps van ser un estigma per tot Zadar (tothom sabia d’on provenien), amb els anys havien anat reproduint-se per la zona. Creixeu i multipliqueu-vos, diuen. Animals humans. L’acollida de les monges havia fet créixer la població de Zadar durant anys i els seus descendents, com la Mamut, havien evolucionat aquest concepte cap a l’acollida universitària. Fins al punt d’organitzar festes per als Erasmus nouvinguts al poble. Amb un somriure d’ullal a ullal.

© Artur Garcia Fuster
  • 1
    Salut Alemany, literalment.
  • 2
     Els Conill, els Colom, els Llop…