imitacio foc rossello porcel bartomeu

Imitació del foc – Bartomeu Rosselló-Pòrcel

El gran poeta de l'Escola Mallorquina
Verdegen encara aquells camps i duren aquelles arbredes i damunt del mateix atzur es retallen les meves muntanyes.
Publicat a Barcelona el 1938, Imitació del foc és el llibre de poemes pòstum de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, poeta de l’Escola mallorquina nascut a Palma i mort a 26 anys.

FIRA ENCESA

Cançó després de la pluja

El vent juga amb el molí
i amb la rosa desclosa.
Matinet matí,
no ballis amb la calitja.

A l’escarabat bum bum
les ales li frisen.
Les flors de la perera
riuen i riuen.

Una mica de cel blau,
una mica mica.
El núvol empeny el núvol
i llisca que llisca.

Qui puja a la muntanya?
El caragol que treu banya.
El sol s’encén i s’apaga,
albó, romaní, argelaga.
El sol s’apaga i s’encén,
farigola, romeguer.

El sol és aquí,
entre la rosa i el molí.
Matinet matí,
les bruixes es pentinen.
El sol és aquí.
Ai! Que es menja la calitja!

Història del soldat

Això era i no era
quan naixia la Primavera.
Ai-do, ai-do,
trompeta de Borbó.

La tarda del dissabte
m’enamoro a la plaça.
La nit del diumenge,
a la cantonada.
El dilluns, a la fira.
El dimarts, a l’hostal!…
Febres de maig
duren tot l’any!

Quan toquen bota-selles,
el diumenge de matí,
totes volen anar amb mi.
Ai, Amor, jo no partiria!
Tàtara, tarara ri,
amor, he de partir.

Avui ja no és avui.
Ahir no era ahir…
El cul del meu cavall
només veureu de mi,
ai els marits!

Camins d’Igualada,
camins de Fraga,
les esperances!

Per l’Ascensió,
cortines al balcó.
Ai-do, ai-do,
trompeta de Borbó.

Noça

Petits tambors toquen, toquen
damunt la pell de l’ase.
Entre les taules polides,
cortesies de la randa.

Deu ciris cremen davant
Nostra Dona de la Grada.

Conjura l’alcova l’aire
feixuc de les abraçades.

El rellotge parla, viva
màquina de mort, fantasma.

–Aixecaràs la cortina,
la duràs a l’altra cambra,
i et traurà la sang per la boca
a la primera besada.

El nuvi cau desmaiat,
més blanc que la porcellana.

Festa

La pastora crida:
–Barques d’alegria!

Als horts, als jardins,
a les branques de les palmes,
a la cursa dels rius,
barques d’alegria!

Núvols i trompes davallen.
Els àngels hi ballaran.

Sobre la rosa més alta,
barques d’alegria.

L’amant enganyat

Des del balcó de la torre,
cantonades amb banderes.

—Minyones, és mitja nit
i la cambra és buida.

—Vés-te’n, que ja surt el sol
i veu l’aguait de les mans.

—Adéu, llençols, pomerars,
alfabegueres!

Claus mentideres anaven
al llac, als aires brunzents.

Dansa de la mort

Esclaves del jorn passaven
sobre les estàtues blanques.

Cambres de l’oest, amors,
drames i vaixells.

—Jove estranger, la penyora
de la faula.

—Només em serà turment
el record de les fulles.
Servent que portes l’espasa:
no et sabia tan lleuger!

Pont del vespre

Les feux rouges des ponts… APOLLINAIRE

La nit és alta i s’abraça
amb mi —tots sols pels carrers.
Els fanals de les placetes
ens encalcen.

Les cases cremades, negres,
i, abans dels bordells, amb bruses
de vent de juny, aventura:
Na Clara i na Bàrbara.

Dins les entrades, bandits
amb por de mi, que no surten.

El dol damunt les teulades
balla
amb una mossa d’estama.

“Indecisa, rara, nova…”

Indecisa, rara, nova,
ara comença la rosa.

—Dama lleugera, ofrenada
sou al rei.

Entre focs i violins
d’artifici,
les llums, triomfals i fortes.

—Com sabré que la promesa
és aquesta dama tímida?

Contra el matí que la volta
no troba l’aire, no gosa,
la rosa.

Oració per quan les donzelles tenen mal de cap

En nom de santa Maria
vine’m aquí, filleta mia.

Que s’apagui la cuca de llum
i que s’aturi el fum fum fum.
Que la mèl·lera enamorada
aturi la vola volada
i que el bou amb la mira mirada
faci llaurar sota l’arada.
Que s’aturin les aigües del riu
i que no es bellugui l’argent viu.
Dimonió, atura el teu ball
i les quatre potes del cavall.
No peguis més cops amb el martellet,
fusteret.

Els Apòstols estan amb mi,
coloma blanca.
Que fugi el mal de cap d’aquí
i tots els mals esperits,
coloma blava.
En nom de santa Maria,
tota la nit i tot el dia,
viva la Verge Maria!

Nu

Una immòbil bellesa alaba
l’àgil fatiga resplendent
de l’assalt d’un profús argent
que, només presagi, ja acaba,
quan un poder avar, mirall
d’una llum passada i futura
i present, cisellada, atura
ales de prodigi i estrall
i allibera la carn trement
de les presons del pensament.

Aire d’una malaltia

El llit i l’esfera clouen
rostres i muntanyes, fins
la por tancada, confins
de ciri i fred que no es mouen,
suspesos en blanc, en blau
i signes de capçalera
ancla d’aguarda i espera
sòlida en l’hora que cau,
bruixa magnífica, mare
que pot dur-te a port, encara.

Illa dels amants

Crit de flama, clam de vent,
en la finestra poruga,
de ben de matí, quan sent
el tremolor de la fuga
d’albes, vol, música, rima
tàcita d’estrèpits, llum,
ira de l’oratge, prima,
joc i cursa que es consum…
Illa dels Amants: somrís
d’aus incertes, paradís.

A una dama que es pentinava darrera una reixa en temps de Vicenç Garcia

Amor, senyor de l’ampla monarquia
que publica el clavell i el foc proclama
en l’ardor de la galta i en la flama
de l’exaltació que l’aire cria,

els cabells de finíssima atzabeja
en el combat de vori que pentina
perú de lliris i de llunes mina,
ornament de les neus, dels ors enveja,

treu de la reixa, i que la saborosa
feina del bes, batalla graciosa
del córrer d’unes cames despullades,

deixi les verdes herbes alterades.
Oh desmai en les tiges onejants
de marbres, ceres, roses bategants!

Turquia

Una llunyana veu em crida
a jardins, palaus de silenci,
entre laberints de capvespre
i remotes músiques tristes.
Per les catifes setinades,
vàrem sentir cantar unes dones
i ens fugàrem entre les armes
–or i blau i vellut vermellíssim.
Entre el cel i les fulles, les fulles
deliraven de llum i peresa.
Cap a l’arc de les roses intactes,
marbres i pèrgoles i ones.
La veu de N’Aina presonera,
nua, per brolladors i estàtues.
I pels tapissos de les cambres,
adolescents secrets i núvols:
–Un marbre dolç, sebastià de lliri,
rosa festejadíssima i covarda,
lladre de llum agònica, martiri
i engany de la fugida de la tarda.

L’estiu ple de sedes

Clavell i gerani
velluten la porpra
de les roses. Besen
un migdia jove.

L’estiu ple de sedes
corona la pompa
de l’espai. Esclata
sal i bronze, roca.

Sumptuós, l’oratge
l’esquinça, l’isola…
I dins el jardí,
el mata d’aroma.

Flaires blaves, branques
roses, malves, cauen.
Torna el carro. Porta
raïms i magranes.

I la nit et toca,
humida i amarga,
mort, amb herbes, rius,
a les cames nues.

Pluja brodada

Balla damunt la terra
i s’afina, la fina
esgarrifada. Brilla,
renovellada, neta.

Irisa el gris. Rebota
miralls d’ella mateixa,
perdurable de vidre,
despòtica de pedra.

Xarxes lleus, febres primes
l’agafen, l’extenuen,
agonitzant de corbes,
embriaga de puntes.

I ella perfila curts
laberints de fretura,
brins d’aigua, rams de vent,
fugacitats d’agulla.

Compliment a Mercedes

Els clavells s’incendien,
per imitar-te, quan
tu passes per davant.

I, per felicitar-te,
les pluges ploren, fan
damunt els vidres, vidre,
damunt el vidre, cant.

El carrer de Montcada,
el dia del teu sant,
t’abraci, vell, galant.

Per brodar-te la gràcia
no trobo diamant.

Sóller

A Robert F. Massanet

El cel prepara secrets
murmuris de mandarina.
I les riberes del vent
esgarrien taronjades.

Jo tasto vergers. M’ajec
damunt valls encoixinades.
Les fulles alcen frescor
i aixequen ventalls de gràcia,
cortinatges de perfum,
cortesies tremolades.
L’oratge pinta perfils
de caramel dins l’oratge.
El cabell se m’ha esbullat
i tinc l’ombra capgirada.
El sucre de l’aire em fa
pessigolles a la cara,
amb confitures de flor
i xarops d’esgarrifança.

Unes cuixes de marquesa
em repassen l’espinada.
Quan el setí es torna gel,
sembla que es faci de flama.
El vicari compareix
amb un vas de llet glaçada.
La suor de les aixelles
li travessa la sotana.

ROSA SECRETA

Fragment al camp

I
Joia de fulles altes
dels pins que saben els cimals
i les arrels que veuen
el caminar secret de les fonts cap al dia.

Vibra el nus de l’alzina,
el nus més ferm on viu la seva vida.
Fustes rares de l’ànima
amagada i pregona de la saba.

En la ira del matí, com s’il·lumina
al meu entorn la primavera nova!
Tot el furor dels arbres que m’assalten
i les flors dins els ulls
i l’ocell que entre un vel de boira em crida
—convit suau, rosada—: Dia, dia!

Ja vinc! Ja vinc! Però entre l’ombra viva
he perdut les petjades robustes, Primavera,
i la greu soledat que em duia a tu.

Però encara el senyal de l’ocell sobre mi
em diu que et trobaré adormida i blanca
en els pinars del sol —nua, donzella.

II
Obelisc de la mort, ara s’atura
la vastitud dels somnis cap a tu!
Alè del vent, enlaira
les campanes i el cant de les barques!
Fes-ne sageta cap a mi, que escolto
com bateguen les terres i les aigües!

Ja en sóc senyor i miro
la força del tronc que s’exalta
cap a l’ocell que passa, i creix
amb la mateixa llibertat de l’ala.

Terra tremolosa de mi,
com la vela del vent, com les ones
dels rems que baten llur turment,
els meus braços són amples damunt tu
i tornen a sembrar el meu cos.

Castell de Bellver

Endevino la lluma i la tonada
del cel i el bosc que novament retrobo.
Clemència de les pedres i les fulles!
El meu nom estranger tornar a ésser vostre,
en un càntic recent de nova gràcia!
Viva malenconia de paraules
en l’esveltesa blanca de les ales
de cels vibrants i solituds perdudes
sobre la llunyania de les ones!
Pedres del bosc, murmuri de les fulles,
només els ulls altra vegada saben
els silencis antics entre nosaltres.
És oblidat el somni que us perdia
—confidència dispersa en un lluminàries—
cendra als carrers i els lliris no florien,
la finestra a una pluja mig sotmesa.
La plana estèril lluny de mi mo ria.
Migdia impur afalagà la plana.
El sol desig em torna al temps ingenu
d’abans d’aquest silenci i d’aquest somni.

Només un arbre, a la vorera, porta…

Només un arbre, a la vorera, porta
el tremolor del mar, i el frec de fulles
retorna el benefici de les ones.
Les roques mortes en arenes mortes
viuen només uns brins d’herba poruga.
Mar foll de gris i verd i força d’aire:
trenca cristalls sobre la costa blana!
Aprèn l’ombra llunyana, blava i blanca,
dels núvols plens de vent i pròdigs d’ales.
Només en mi pots créixer més i estendre
més pura sal, més amagada pedra,
i encara retrobar-te en camins foscos
per balenes remotes i algues velles.
Però jo m’he perdut en les planúries
que han oblidat la dansa, el crit de l’aigua
entre alzines i roures, entre llunes
sense rius, sense pous, sense ones altes.

Auca

Retorno a les festes llunyanes,
quan la muralla de ponent
plena d’estàtues blanques sobre el mar
incendia la Catedral amb palmeres polsoses
i pedres dins el xarol, diumenge de la Portella,
la primera vegada, cosins, amb marineres blaves.
Mira com es tanquen els vidres i dins la cambra la tarda,
la tarda es clou, la tarda damunt d’un llit d’agost, pots mirar-ho
des de qualsevol magraner;
sorprèn els racons del jardí i sabràs el secret de les vànoves,
dels sillons amb roba de llengos antiga, de les columnes entorcillades!
vés al jardí, al costat de la marededeueta,
del safareig cansat de bressar les mateixes fulles,
hi ha les finestres que tenen el record del suïcida
i del boig que el va veure penjat i perdia la boca rient-se’n
amb els ulls tacats amb ombres com botons,
com els botons grocs de les margarides de la feixina,
a la Riera, més avall del Pont de Sant Pere,
on la Muralla no té canons sobre la Plana.
Jo n’hi he posats i enfonsaré els vaixells del Port.
Els peixos es mengen el Jaume I davant la Farola.
El Pare Vidal, endolat, s’ho mira des de la Riba.
El Pare Vidal Taüt crida els cuirassats anglesos.
Jaume I, t’ho dic, torna a sortir vestit de blanc,
i jo et faré portar sobre una tauleta d’eben
a la sala de rebre de can Robert Massanet,
i passaràs per l’entrada amb capitells jònics i pluja
-una casa de senyors, una casa bona, amb criades;
estaràs dins una botella verda de vi de Binissalem,
Rei Jaume amb un matalàs d’arena!
El rei En Jaume I amb un llençol de pols grisa
entra per la Llotja! Boters, atureu els martells,
canteu la cançó de Carmen Flores al Líric.
Ara passa el Jaume I pel carrer de la Mar.
Quadreu-vos,
carrabiners, saludeu el Capità amb la pistola!
Capità, a la glorieta dispara sobre la multitud,
com si fossis el Polvorí que va esclatar amb el tro més gran de la terra
(no n’han sentit mai de més fort ni aquí ni fora Mallorca;
totes les vinyes s’aturaren i el vent es cenyia a les soques,
els pits de les noies fremien llur defensa blana,
i el Seminari masturba si Virgili les solituds
torna la lira renglera de canyes, xiulets i bellveures,
cossiols de clavells al terrat i l’estampa més grassa).
Darrera la persiana sé el moment del cos al mirall
i espio el munt de la roba vora la flassada blanca.
Vaixell, trenca els arcs, els quioscs, les lleones.
El passeig està fart de mirades
i encara no ha après el peu ni la cuixa sota la falda.
Si vas a la Rambla, vaixell, trenca el verd de les Caputxines.
Llança el teu fum sobre la mòmia de sor tomasa.
—Sor Tomasa, que balla amb el cardenal Despuig vestit de diable—.
Sor Tomaseta, el vaixell vol tirar-vos dins un pou;
arri, cavallet, camina, vola per la carretera,
menja la coca de mel dins la maneta de l’àngel.
Portes la santa que sap com repiquen les campanes.
La nit es posa a vetllar dins els ullets de ma mare.
Ma mare, fadrina, canta al carrer de l’Om i broda.
Tambor, tamboret, tambor, broda, broda per la noça,
la noça demà passat, només amb una galera,
i tots a peu i després els tarongerars de Sóller.
Aquí pots nedar, vaixell: el brollador t’acarona.
És un braç inacabable a la teva quilla negra.

Rellotge, calla i no diguis que l’infant s’acosta.
Serà espasa i trencarà totes les cadenes;
les grises rengleres d’arbres li ensenyaran arts de bruixes;
el seu cap serà penjat a la Porta Pintada
i el guardaran a la nit, perquè no parli.

“Oh peresa de l’aire…”

Oh peresa de l’aire, com es bada
la mel, la seda i el vellut diàfan
dels núvols que s’arboren i s’agafen
a la roda del cel il·luminada!

La cambra de les ombres s’endomassa
amb aquella claror i aquella flaire
desfeta en l’alenada lleu de l’aire
aturat en el núvol gris que passa.

Tots els batecs del vent són en desmai,
absents d’aquesta terra meva, morta,
i només jo sento fremir l’espai,

remotíssim, d’una ala que s’emporta
—flames del cel al cel, tumult, esglai—
a l’alta solitud la veu més forta.

A Mallorca, durant la Guerra Civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s’hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

ARBRE DE FLAMES

Tragèdia spettacolosa

I
L’ombra dels arbres sobre l’herba és teva
i el vi dins els cristalls encesos, blancs,
fill de noces terribles entre el sol i la terra.
El dia morirà si tu dius el secret,
el secret de la sang, el despòtic secret
que et nua a cada solc i a cada núvol.
Infant que saps paraules revelades:
presideix el suplici de la tarda!
Desvetlla’t en el vent de cada fulla,
com una flama perseguida d’aires.
Deslligaràs les feres i les brases,
palau del foc i palau de la carn.

Carenes i serrals cremen altíssims.
Proclamen el martiri de la tarda.
Ball de vents, progrés de la primavera,
bressa l’infant i encén magranes, prunes.

II
Les banderes, les proes dels grans vaixells de l’aigua
trenquen fogueres de rosers incendiats.
Cabelleres de l’aire, cabelleres de l’aire
dins els boscos, dins els jardins il.luminats.

Trompetes militars de l’incendi retrunyen,
embriagues de l’avançada de la nit.
Tropes de l’aigua vénen secretament i vetllen
l’alba lassa i amarga dels despertars marins.

El captiu

I
Llum, jovenesa de l’aire,
em trobes en camins alts i salvatges.
Àngel, baixa del cel amb el glavi a la mà,
amb el crit esmolat que minva gravideses.
No sóc el caçador que s’ha perdut
entre sols incipients, entre torres caigudes.
Ara cantes deliris en el darrer graó,
sota les roques que estan sota les roques,
a l’indret insegur
on cau el silenci de les cendres
i les fulles il.luminen els vents
i els cavalls fan sonar una pols remotíssima.
No em salvaran els vermells secrets, enfervorits.

—Per mi t’atansaràs
al riu encès que passa,
a la llum que defineix les coses
que han estat donades als noms,
quan cada llunyania pren
angoixes de veritat.
Volaràs sobre la vorera incendiada,
albatros cobejat pels mariners, tan forts.
Presoner! Oblida la platja deserta! Viu
pressa de segles en instants
i estalonar-se de moments
avars de llur estridència.
El camí d’esculls finirà.
Arriba l’àgil eixutesa.
Només els meus ulls en els teus
i, en decantar-los, no veuràs res nou
(fúria falaguera de pesos,
desesperació dels vents).
—No facis senyes al vaixell que passa:
no té banderes per a contestar-te.
Que els teus braços s’elevin i l’exaltin,
nauxer d’aquesta lívida llacuna.

—Llum, jovenesa total,
en el silenci s’asseu
la lassitud més pàl.lida d’esforços
amb les mans plenes de castells.

II
—Jo sé la gran imatge
madura de sublim seguretat.
Jo sé quina libació
ens aclarirà les tenebres.
Només recordo la muntanya
i els pins i el vent
i la lluita dels homes
i el gran silenci de després,
vora la pau tranquil.la de la tarda.
Astres únics, patètica
unitat del torrent i l’aigua clara.
Capvespre simple, tímid
de la força suprema de les coses.
I només jo, assegut damunt les coses.
El perill es saturava de mi
i la nit em pressentia.
Nit sense arbres, ni l’aire
sobre la tempestat del rostre.
Nit de l’Àngel, ciutat tancada
a l’exèrcit de barons valents.
Jo vaig pujar a la fortalesa
i les mans em tremolaren.
Sé quin és el despertar de després,
argila entre penyes,
aigua brava de l’ona i de la roca.
Alba sense àngels, sense ocells,
alba de cristalls i de veus,
forn apagat,
entre els murs dels somni i la via
de la batalla tremolosa.
Jo sóc l’heroi d’aquesta veritat
i em redreçava, increat, pur,
per cantar el meu himne:

—He vist la vostra ofrena, he fruït del vostre do
sobre la sang dels homes i les coses.
Cilici de la mort
entre la pau de valls desconegudes.
He lluitat amb tota la nit
adelerada de silencis.
Entre geometria de fàbriques,
l’alba.
Tortura de vidres i crits,
parany de la matinada.
Sepulcre de braços i febres
sense l’instint de llibertat!
Canto l’absència de la llibertat!
Presons de l’aire! Governo
el furor incert de l’aire!

Ronda amb fantasmes

Les filles del silenci present i vigilant
em porten sempre a la perversa llunyania,
saben el meu espant, el meu instant d’espant,
d’isolament, malenconia i agonia.

Oh ciutat dels terrors! Entre les avingudes
estèrils -arbres lívids de la tardor!- viuré
l’hora impura de les aspres angúnies mudes,
amb la por de morir tot sol en el carrer.

Terror entre les sales buides, quan veig el llit
amb el mort, viu entre els llençols, i serenades
a la plaça, i remor de ganivets, enfora,

més terrible per tantes coses endevinades
durant la fuga, per les fosques, allà on plora
l’esquelet mossegat pels gossos de la nit.

Ardent himne

Aquestes són les hores de sols velocíssims,
i ara cavalquen uns homes de llargues cabelleres,
per damunt les escales del vent, cavalls de somni.

S’eleven a fogueres abrivades,
mouen el fum vermell i la tenebra roja
i empenyen els reflexos de l’incendi.
Arriben a les nits que bateguen de foc,
corren per diamants cremats, arena, cendra.
Per les ones roents del paradís,
volen damunt les flames afuades.

Homes alats de llargues cabelleres combaten
amb l’espasa del vent i de la llum.

“Escolto la secreta…”

Escolto la secreta harmonia de l’aire
i l’ardor que tremola
d’unes grans aigües lliures.

Ales i dansa! Déus
que ara passen i canten
altes músiques! Llum
dels ulls sagrats i verges!

Estic sol en aquestes
ombres i sento caure
ones de sang, enmig
d’una alba trista i aspra.

En la meva mort

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M’exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d’aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L’alba
s’acosta ja amb l’espasa,
i l’ardor temerari que m’encén
allunya les estrelles.

També pots llegir:
nou poemes rossello porcel imitacio foc poesia poema ateneu
Nou poemes – Bartomeu Rosselló-Pòrcel