El paper de paret groc

Traducció al català del conte feminista i de terror El paper de paret groc de Charlotte Perkins Gilman. Publicat el 1892, és un dels millors relats de por de la literatura gòtica del segle XIX.

⫽⫽⫽⫽Més literatura feminista a Stroligut: Dolors Monserdà, Maria-Mercè Marçal, Maria Aurèlia Capmany, Grace Paley, Carme Karr…

No passa gaire sovint que gent senzilla i corrent com el John i jo llogui un casalot al camp per passar-hi l’estiu.
Una mansió colonial, una finca hereditària, diria que una casa encantada, i arribes al cim de la felicitat romàntica —encara que això ja fora demanar massa al destí!
Ara bé, dic amb orgull que té una alguna cosa de ben estranya.
Si no, per què la lloguen tan bé de preu? I per què fa tant de temps que està desocupada?
El John es riu de mi, és clar, però ja t’ho pots esperar, del matrimoni.
El John és pràctic en extrem. No té paciència per als afers de la fe, la superstició l’horroritza i desdenya obertament qualsevol afirmació sobre allò que no es pot sentir ni veure ni reduir a xifres.
El John és metge, i potser (mai no ho diria a ningú, és clar, però això és paper mort i un gran alleujament per al meu esperit), potser és per això que no milloro més de pressa.
No creu que estigui malalta!
I què s’hi pot fer?
Si un metge de gran reputació, que a més és el teu marit, assegura als amics i familiars que no tens res més que una depressió nerviosa temporal amb una lleugera tendència histèrica, què s’hi pot fer?
El meu germà també és metge, molt reputat també, i diu el mateix.
Així que em prenc els fosfats o els fosfits —o com es diguin— i tònics i l’aire, i faig viatges i exercici, i tinc del tot prohibit “treballar” fins que no em torni a trobar bé.
Personalment, no hi estic d’acord, amb les seves idees.
Personalment, crec que un treball agradable, amb emocions i canvis, em faria posar bona.
Però, què hi puc fer?
Durant un temps vaig escriure a despit d’ells; però m’esgota molt, haver de fer-ho d’amagat o que m’hi posin tantes pegues.
De vegades m’agradaria que, en el meu estat, si tingués menys entrebancs i més amistats i estímuls… Però el John diu que el pitjor que puc fer és pensar en el meu estat, i confesso que sempre em fa sentir malament.
Però ho deixo córrer i parlaré de la casa.
Un lloc preciós! És força solitari, allunyat de la carretera, gairebé a tres milles del poble. Em recorda als indrets anglesos sobre els quals llegeixes als llibres, perquè hi ha closos i murs i portelles que tanquen i un munt de casetes separades per als jardiners i la gent. Hi ha un jardí deliciós! Mai no havia vist un jardí així, gran i ombrívol, ple de corriols vorejats de boixos i parres amb seients a les rabasses.
Hi ha hivernacles, també, però ara estan tots trencats.
Va haver-hi un problema legal, em sembla, un assumpte d’hereus i cohereus; sigui com vulgui, la casa fa anys que és buida.
Em temo que tot plegat exalta la meva dèria per les fantasmagories, però tant li fa: a la casa hi ha quelcom d’estrany, ho noto.
Fins i tot vaig dir-ho al John, un vespre de lluna, però em va dir que el que sentia era una ràfega d’aire i va tancar la finestra.
De vegades m’enfado irracionalment amb el John. Mai no havia estat tan sensible, n’estic segura. Em sembla que és per culpa d’aquest manyoc de nervis.
Però el John diu que, si em sento així, podria perdre el seny; així que m’esforço a controlar-me… davant seu, si més no, i m’esgoto.
La nostra habitació no m’agrada gens. Jo en volia una de la primera planta que donava a la placeta del jardí, amb roses emmarcant la finestra i uns antiquats penjants d’indiana tan bonics! Però el John no en volia sentir parlar.
Deia que només tenia una finestra i no hi havia prou espai per a dos llits, ni cap altra habitació a tocar per si ell l’havia de menester.
És molt atent i afable, i a penes em deixa moure si no és amb gran atenció.
Tinc una prescripció programada per a cada hora del dia; ell té cura de tot. Em sento molt desagraïda per no valorar-ho prou.
Va dir que veníem només per mi, que em calia repòs absolut i tot l’aire possible. «Tot l’exercici que puguis fer depèn del teu esforç, estimada», em va dir, «i l’aliment, en part, de la gana; però d’aire en pots engolir tant com vulguis.» Per això ens vam instal·lar a l’habitació dels nens, al capdamunt de la casa.
És una habitació gran i ventilada, gairebé ocupa tota la planta i té finestres que baden a tot arreu i sol i aire a dolls. Primer havia estat l’habitació dels nens i després la sala de jocs i un gimnàs, em fa l’efecte, perquè les finestres tenen barrots pels nens i a les parets hi ha anelles i coses.
La pintura i el paper sembla que hi hagués passat una escola d’infants. El paper està esquinçat —en grans pedaços al voltant de la capçalera del meu llit, fins on el braç m’arriba, si fa no fa, i en una zona gran a l’altra banda de l’habitació, avall. Mai de la vida no havia vist un paper tan terrible: un d’aquells dibuixos desmanegats i extravagants culpables de tots els crims artístics.
És prou lúgubre i embolicat per confondre la vista en seguir-lo, prou marcat per irritar i cridar l’atenció constantment i, quan en recorres les corbes defectuoses i vacil·lants al llarg de certa distància, de sobte, se suïciden: s’esberlen en angles terribles, es trenquen en garbuixos impensables.
El color és repugnant, gairebé vomitiu; un groc ardorós i brut, estranyament esboirat per la llum del sol.
En alguns llocs és d’un taronja fosc però esmorteït, en altres d’una tonalitat sulfurosa malaltissa.
No m’estranya que els nens l’odiessin! Jo també l’odiaria, si hagués de viure gaire temps en aquesta habitació.
El John s’acosta, i he d’amagar això: detesta que escrigui encara que sigui una paraula.

Fa dues setmanes que som aquí i fins ara, d’ençà del primer dia, no he tingut ganes d’escriure.
Sec vora la finestra, en aquesta habitació de nens atroç, i res no m’impedeix d’escriure tant com vulgui, tret de la poca esma.
El John és fora tot el dia i fins i tot alguna nit quan els casos són greus.
Encara rai, que el meu cas no és greu!
Tanmateix, aquests desordres nerviosos són terriblement depriments.
El John no sap prou com pateixo: sap que no hi ha cap motiu per patir, i amb això es conforma.
És clar que només són nervis. I em sap tan greu no poder acomplir les comeses!
Jo, que volia ajudar tant el John, donar-li descans i confort, i, en canvi, sóc tota una llosa ja.
Ningú no es creuria com em costa fer el poc de què soc capaç: vestir-me, conversar i endreçar.
Sort que la Mary és tan bona amb el nen. Que n’és, de bufó!
Però no puc estar amb ell: em posa molt nerviosa.
Suposo que el John mai no s’ha posat nerviós. Com es riu de mi i del paper de la paret!
Primer volia tornar a empaperar l’habitació, però després em va dir que tot plegat m’estava consumint i que no hi havia res pitjor per a un malalt que pateix dels nervis que retre’s a aquestes fantasies.
Va dir que després de fer canviar el paper de paret li tocaria a la capçalera pesant, i després a les finestres amb barrots, i després a la porta al cap de les escales, i anar fent.
—Saps que aquest lloc t’és bo —va dir—, i de debò, estimada, no em ve de grat renovar la casa només per tres mesos de lloguer.
—Doncs anem al pis de baix —vaig dir—, que hi ha habitacions ben boniques.
Llavors em va agafar en braços i em va dir reina, i va assegurar que aniria al celler, si jo ho volia, i que, a més, el faria emblanquinar.
Però té força raó, sobre això dels llits i les finestres i tota la pesca.
És una habitació tan ventilada i còmoda com es pugui demanar i, és clar, no seria tan estúpida d’amoïnar-lo només per un capritx.
Em comença a agradar de debò, l’habitació gran; tot menys aquest paper horrible.
Per una finestra veig el jardí, les glorietes misterioses, les flors salvatges i passades de moda i els arbustos i els arbres nuosos.
Per una altra tinc una bonica vista de la badia i d’un petit moll privat que pertany a la finca: un corriol ombrívol preciós que hi mena des de la casa. Sempre m’imagino que veig gent que passeja per aquests caminets i emparrats, per bé que el John m’ha advertit que no obri la porta a les fabulacions. Diu que, amb la meva imaginació i la mania d’inventar històries, és segur que una trastorn nerviós com el que pateixo conduirà a tota llei de fantasies exaltades, i que m’hauria d’esforçar a reprimir aquesta dèria amb voluntat i seny. I ho intento.
De vegades penso que si estigués prou bé per escriure una mica, escamparia aquestes cabòries i em relaxaria.
Però noto que, quan ho intento, m’esgoto.
És tan descoratjador, no tenir consell ni companyonia en la feina. Quan em trobi bé de debò el John diu que demanarem al cosí Henry i a la Julia que vinguin a passar una temporada amb nosaltres; però diu que, ara com ara, s’estimaria més posar-me focs d’artifici a la coixinera abans que permetre’m tenir aquesta gent tan estimulant a la vora.
Tant de bo em recuperés més de pressa.
Però no hi he de pensar. Aquest paper em mira com si sabés la influència perversa que té!
Hi ha un punt recurrent en el dibuix que s’entortolliga com un coll trencat i dos ulls bulbosos et miren del revés.
Em treuen de polleguera, aquesta impertinència i la constància. Grimpen amunt i avall i per totes bandes, i aquells ulls absurds que no parpellegen són pertot arreu. Hi ha un lloc on no encaixen dues franges, i els ulls ressegueixen amunt i avall la línia, un dit més elevat que l’altra.
Mai havia vist tanta expressió en res inanimat, i tothom sap quina expressió tenen! De petita, sovint jeia desperta i m’entretenien i aterrien més les parets buides i els mobles pelats que una botiga de joguines a la majoria de nens.
Recordo els parpellejos amables que feien els poms de la gran i vella calaixera que teníem, i hi havia una cadira que sempre semblava un amic forçut.
Em semblava que si algun dels altres objectes se m’afigurava massa ferotge, sempre podia saltar a aquella cadira i estar-hi segura.
Els mobles d’aquesta habitació són inharmònics i prou, perquè els hem hagut de portar de la planta de baix. Suposo que quan això feia de cambra de jocs es van haver de treure les coses de dormitori, i no m’estranya gens! No he vist mai una destrossa com la que hi han fet els nens.
El paper de paret, com ja he dit, té estrips en alguns llocs, i està aferrat com una paparra: devien esmerçar-s’hi, amb ràbia.
A més, el terra està ratllat i fet malbé i estellat, l’estuc té esmussos aquí i allà, i aquest llit gros i feixuc, que és l’únic que vam trobar a l’habitació, sembla que l’hagi ballat ben magra.
Però tot això tant me fa; només és el paper.
S’acosta la germana del John. Tan maca que és, i tan preocupada per mi! No m’ha de trobar escrivint.
És una mestressa de casa perfecta i entusiasta, i no aspira a altra professió. Estic convençuda que pensa que és escriure, que m’ha posat malalta!
Però puc escriure quan és fora, i fitar-la a gran distància des d’aquestes finestres.
N’hi ha una que domina la carretera, una encisadora carretera ombrívola i serpentina, i una altra que només dona al camp. Un camp encisador, també, curull de grans oms i prats de vellut.
Aquest paper de paret té com un dibuix secundari, de to diferent, un d’especialment irritant, perquè només el veus amb una llum determinada, i ni tan sols llavors amb gaire claredat.
Però als llocs on no està esvaït, on el sol toca així, hi veig una mena de figura estranya, provocadora, deforme, que sembla enravenar-se darrere el dibuix ridícul i cridaner…
La germana és a les escales.

Bé, ha passat el 4 de juliol! Tothom se n’ha anat i jo estic esgotada. El John creia que una mica de companyia m’aniria bé, per això la mare i la Nellie i els nens s’han estat aquí una setmana.
Jo no he fet res, és clar. Ara la Jennie s’encarrega de tot.
Però de totes maneres m’ha cansat.
El John diu que si no em recupero més de pressa, a la tardor m’enviarà al Weir Mitchell.
Però no hi vull anar, ni parlar-ne. Un cop, una amiga va posar-se a les seves mans i diu que és com el John i el meu germà, i encara pitjor!
A més, anar tan lluny és tota una empresa.
Tinc la sensació que no val la pena esforçar-se per res, i m’estic tornant horriblement malganosa i gemegaire.
Ploro per no res, i ploro gran part del temps.
És clar que no, quan hi és el John o qui sigui, sinó quan estic sola.
I ara estic tan sola. El John s’ha de quedar a la ciutat molt sovint pels casos greus, i la Jennie és bona i em deixa sola quan vull.
Així que camino una mica pel jardí o baixo per aquell caminet encantador, m’assec al porxo sota les roses, i m’ajec una bona estona aquí a dalt.
L’habitació em comença a agradar de debò tot i l’empaperat. Potser gràcies a l’empaperat.
Em té ben capficada!
Jec en aquest llit gran i inamovible —està clavat a terra, em sembla— i ressegueixo el dibuix constantment. Va tan bé com la gimnàstica, us ho asseguro. Començo, diguem, a baix de tot, al racó d’allà on resta intacte, i decideixo per enèsima vegada que seguiré aquest dibuix sense sentit fins que en tregui l’entrellat.
Tinc alguna noció dels principis de disseny i sé que no ho van traçar seguint cap llei d’irradiació, alternança, repetició o simetria ni res que conegui.
Es repeteix per les franges, és clar, però de cap altra manera.
Segons com te’l mires, cada franja és independent i les corbes botides i els florejos —una mena de romànic decadent amb delirium tremens— anguilegen amunt i avall en fastuoses columnes isolades.
Però, d’altra banda, connecten en diagonal, i els contorns esparpallats lleneguen en grans ones obliqües d’horror òptic, com un munt d’algues entortolligades que s’empaiten.
També s’estén en sentit horitzontal, o si més no això sembla, i m’esgoto tractant d’escatir l’ordre que el fa avançar en aquella direcció.
Hi ha un racó de l’habitació on està gairebé intacte, i aquí, quan la llum esquitllada s’esvaeix i el sol baix hi toca de ple, gairebé hi imagino una radiació: el grotesc interminable sembla aplegar-se al voltant d’un centre comú i sortir rabent en cabussades amb la mateixa distracció.
Seguir-ho em cansa. Em sembla que faré una migdiada.
No sé per què he d’escriure això.
No ho vull.
No me’n sento capaç. No m’hi veig amb cor. I sé que al John li semblaria absurd. Però d’alguna manera he de dir el que sento i penso… m’alleuja tant!
Però l’esforç comença a ser més gran que l’alleujament.
Ara tinc una mandra horrible la meitat del temps i jec massa.
El John diu que no m’he d’afeblir i em fa prendre oli de fetge de bacallà i un munt de tònics i coses, per no parlar de l’ale¹ i el vi i la carn estranya.
El meu John! M’estima molt i no suporta que estigui malalta. L’altre dia vaig provar de tenir-hi una conversa de debò, honesta i raonable, i d’explicar-li que m’agradaria que em deixés anar a veure el cosí Henry i la Julia.
Però em va dir que no estava en condicions d’anar-hi, i tampoc d’estar-m’hi; i no em vaig defensar gaire bé, perquè ja plorava fins i tot abans d’haver acabat.
Pensar amb claredat comença a fer-se’m costa amunt. És aquesta feblesa nerviosa, suposo.
I l’estimat John em va agafar al coll i em va pujar per les escales i em va deixar al llit, llavors va seure a la vora i em va llegir en veu alta fins que vaig tenir el cap cansat.
Va dir-me que era la nineta dels seus ulls i el seu consol i tot el que tenia, i que m’he de cuidar per ell i estar bé.
Diu que ningú llevat de mi pot ajudar-me a sortir-me’n, que he de tenir voluntat i autocontrol i no permetre que les fantasies estúpides s’apoderin de mi.
El que em reconforta és que el nen està bé i content, i que no ha d’ocupar aquesta habitació de l’empaperat horrible.
Si no ens hi haguéssim quedat nosaltres, hi hauria estat aquesta beneïda criatura.
Quina fugida tan afortunada! No hauria permès per res del món que un fill meu, una coseta tan impressionable, s’estigués en una habitació així.
No hi havia pensat mai, però al capdavall ha estat una sort que el John em fes quedar aquí. Ho puc suportar molt millor que un nen, i tant.
És clar que no els ho he tornat a esmentar —prou que sé el que em faig—, tot i que estic alerta.
Hi ha coses en aquest paper que soc l’única que coneix i coneixerà mai.
Darrere el dibuix exterior les formes fosques es tornen cada dia més clares.
És sempre la mateixa forma, però molt abundosa.
I és com una dona ajupida que s’esmuny rere el dibuix. No m’agrada gens. Em demano… començo a pensar… tant de bo el John em tragués d’aquí!
És tan difícil parlar amb el John del meu cas, perquè és tan llest i m’estima tant.
Però aquesta nit ho he intentat.
Hi havia lluna. La claror és pertot, igual que la llum del sol.
De vegades la detesto: s’esquitlla tan a poc a poc i sempre entra per una finestra o altra.
El John dormia i jo detestava despertar-lo, així que m’he quedat quieta i he observat la claror de la lluna al paper de paret ondulant fins que m’he esfereït.
La figura esblaimada de darrere semblava sacsejar el dibuix, com si en volgués sortir.
M’he aixecat sense fer soroll i he anat a palpar i veure si el paper es movia de debò, i en tornar al llit el John era despert.
—Què et passa, maca? —ha dit—. No et passegis d’aquesta manera… agafaràs fred.
M’ha semblat un bon moment per parlar, i li he dit que aquí no millorava i que tant de bo se m’endugués d’aquí.
—Però bonica! —ha dit— el lloguer s’acaba d’aquí a tres setmanes i no veig com ens en podem anar abans. Les reparacions de la casa no han acabat i, ara com ara, no puc anar-me’n de la ciutat. És clar que, si correguessis perill, podria i voldria, però estàs millor de debò, estimada, tant si ho veus com si no. Sóc metge, reina, i ho sé. Estàs guanyant carn i agafant color, tens més gana. Em tens molt més tranquil.
—No peso ni una mica més —he dit—, ni tant com abans; i potser tinc més gana al vespre, quan ets aquí, però en tinc menys al matí, quan ets fora.
—Apa! —ha dit abraçant-me ben fort—; estarà tan malalta com vulgui! Però ara mirem d’aprofitar el temps i cap a dormir. Ja en parlarem al matí!
—I no te n’aniràs? —he preguntat amb pessimisme.
—Ves, ¿com puc no anar-me’n, reina? D’aquí sols tres setmanes farem un viatget d’uns quants dies, mentre la Jennie prepara la casa. Creu-me, reina, estàs millor!
—Millor de cos, potser… —he començat a dir, però m’he aturat de seguida, perquè es va redreçar i em va blasmar amb una mirada tan greu i acusadora que no he pogut dir ni un sol mot més.
—Estimada —ha dit—, et demano, pel meu bé i pel del nostre fill, i també pel teu, que no permetis mai, ni per un instant, que aquesta idea t’entri al cap! No hi ha res tan perillós, tan fascinant, per a un temperament com el teu. És una fantasia falsa i ximple. ¿No em pots fer cas com a metge quan t’ho dic?
Així que, és clar, no n’he dit res més, i al cap de poca estona ens n’hem anat a dormir. S’ha pensat que m’havia adormit abans que ell, però no dormia, i m’he estat ajaçada durant hores provant d’escatir si el dibuix frontal i el del fons es movien alhora o per separat.

En un dibuix com aquest, a la llum del dia, hi ha una falta d’ordre, un desafiament de la llei, que enrabia constantment la ment normal.
El color és prou repugnant, i prou enganyós, i prou enutjós, però el dibuix és tota una tortura.
Et penses que ja el tens apamat, però quan ja fa una estona que el repasses, fa un salt mortal enrere i et quedes ben desemparada. Et clava una bufetada, et tomba i et trepitja. És com un malson.
El dibuix de més enfora és un arabesc florit que et fa pensar en un fong. Si et pots imaginar un bolet articulat, una rastellera interminable de bolets, brotant i brollant en convolucions infinites, doncs si fa no fa és com això.
Bé, de vegades!
Aquest paper té quelcom de peculiar, una cosa que semblo l’única que la percep, i és que canvia a mesura que la llum canvia.
Quan el sol s’esquitlla per la finestra de llevant —sempre espero aquest primer feix llarg i recte— canvia tan de pressa que mai me’n sé avenir.
És per això que sempre l’observo.
A la claror de la lluna —la llum il·lumina l’interior tota la nit, quan hi ha lluna— no sabria dir que es tracta del mateix paper.
De nit, amb qualsevol lluïssor, al crepuscle, amb la llum d’una espelma o d’una llàntia, i encara pitjor amb la claror de la lluna, es converteix en barrots! El dibuix exterior, vull dir, i la dona de darrere es veu tan bé com és possible.
Durant molt de temps no vaig entendre què era allò que aflorava des de darrere, aquell dibuix secundari confús, però ara estic ben segura que és una dona.
A la llum del dia està amansida, tranquil·la. Suposo que és el dibuix, que la manté així de quieta. És tan desconcertant. Em deixa clavada molta estona.
Ara passo molt de temps al llit. El John diu que m’és bo, i que dormi tant com pugui.
De fet, ell va crear-me aquest hàbit fent-me jeure una hora després de cada àpat.
Estic convençuda que és un hàbit molt dolent, perquè, ves, no dormo.
I això propicia l’engany, perquè no els dic que estic desperta… ca!
El cert és que el John em comença a fer una mica de por.
De vegades sembla molt estrany, i fins i tot la Jennie té un aspecte inexplicable.
De tant en tant se m’acut, només com a hipòtesi científica, que potser és el paper!
He observat el John sense que ell ho sabés, i he irromput a l’habitació amb les excuses més innocents, i l’he sorprès diverses vegades mirant el paper! I també la Jennie. Una vegada la vaig enxampar amb la mà al damunt.
Ella no sabia que era a l’habitació, i quan li vaig demanar amb veu serena, amb veu molt serena, de la manera més continguda possible, què feia amb el paper, es va tombar com si l’haguessin enxampat robant i semblava molt enfadada… em va preguntar per què l’havia d’espantar d’aquella manera!
Després va dir que el paper tacava tot el que tocava, que havia trobat llepets grocs a tota la meva roba i a la del John i que li agradaria que anéssim amb més compte.
¿Oi que sona innocent? Però sé que estudiava el paper, i estic determinada a ser l’única que en tregui l’entrellat!

La vida és molt més emocionant ara que no abans. I doncs, tinc més per esperar, per anhelar, per vigilar. Certament, menjo millor i estic més tranquil·la.
El John està molt satisfet de veure com milloro. L’altre dia va riure una mica i em va dir que semblava que florís, malgrat l’empaperat.
Vaig treure-li del cap amb una rialla. No em veia amb cor de dir-li que era a causa de l’empaperat: s’hauria burlat de mi. Potser se m’hauria volgut endur i tot.
Ara no me’n vull anar fins que n’hagi tret l’entrellat. Encara queda una setmana, i em sembla que n’hi haurà prou.

Em trobo molt millor! No dormo gaire a la nit, de tan interessant que és d’observar les transformacions; però dormo força de dia.
De dia és fatigós i atordidor.
Sempre hi ha nous brots al fong, i noves tonalitats de groc pertot. No en sé portar el compte, i això que ho he intentat amb gran atenció.
Quin groc tan estrany, el d’aquest paper de paret! Em fa pensar en totes les coses grogues que he vist; no en les boniques com els ranuncles, sinó en coses grogues velles, fastigoses i dolentes.
Però hi ha alguna altra cosa en el paper: l’olor! Me’n vaig adonar tot just entrats a l’habitació, però amb tant d’aire i sol no era pas dolent. Ara que hem tingut una setmana de boira i pluja, amb les finestres obertes o tancades, tant li fa, l’olor és aquí.
S’escampa per tota la casa.
Me la trobo surant al menjador, amagada al vestíbul, agotzonada al saló, esperant-me ajaguda l’escala.
Se’m fica als cabells.
Fins i tot quan surto a passejar, em giro en sec i la sorprenc: heus-la aquí, l’olor!
A més, és una flaire tan peculiar! M’hi he passat hores, mirant d’analitzar-la i descobrir de què feia olor!
No és desagradable… al principi, i molt molt suau, però també és l’olor més subtil i duradora que he conegut.
En aquest temps humit, és horrible. Em desperto de nit i me la trobo penjant sobre meu.
Primer em solia molestar. Vaig pensar seriosament a incendiar la casa per acabar amb l’olor.
Però ara m’hi he acostumat. L’única cosa en què puc pensar que se li assembli és el color del paper! Una olor groga.
Hi ha una clapa molt curiosa, en aquesta paret, ben avall, prop del sòcol. Una taca que encercla tota l’habitació. Passa per darrere de cada moble, tret del llit. Llarga, recta, sinuosa, com si hagués estat llustrada molts cops.
Em pregunto com va ser feta i qui la va fer, i per a què la van fer. Fa tombs i tombs i encara més tombs. Em mareja!
De veritat que he descobert una cosa, per fi.
A còpia d’observar-lo tant a la nit, quan canvia tant, finalment, ho he esbrinat.
El dibuix principal sí que es mou, i no em sorprèn! La dona que és darrere el sacseja!
De vegades penso que hi ha moltes dones darrere, i de vegades que només n’hi ha una, i s’arrossega amunt i avall ràpidament, i el bellugueig ho remou tot.
Llavors, en els llocs més clars roman quieta, i en els llocs més foscos simplement s’aferra als barrots i els sacseja.
I tota l’estona mira d’enfilar-se des de l’altra banda. Però ningú podria enfilar-se a través d’aquell dibuix… escanya tant; crec que és per això que té tants caps.
Se n’esmunyen, però llavors el dibuix els escanya i els capgira, i els deixa els ulls en blanc.
Si aquells caps fossin coberts o retirats seria la meitat de dolent.
Crec que aquella dona en surt durant el dia!
I us diré per què, entre nosaltres: perquè l’he vista!
Puc veure-la fora des de totes les meves finestres!
És la mateixa dona, n’estic segura, perquè sempre s’arrossega, i la majoria de dones no s’arrossega a plena llum.
La puc veure en aquell senderó ombrívol sota els arbres, arrossegant-s’hi, i quan arriba un carruatge s’amaga sota els esbarzers.
No la culpa gens ni mica. Deu ser molt humiliant, que t’enganxin arrossegant-te a plena llum!
Jo sempre tanco la porta quan m’arrossego de dia. No ho puc fer de nit, perquè el John sospitaria de seguida.
I el John ara està tan estrany que no vull irritar-lo. Tant de bo s’instal·lés en una altra habitació! A més, no vull que ningú tret de mi vegi aquella dona sortint a la nit.
Sovint em pregunto si la podria veure a fora des de totes les finestres alhora.
Però, per molt ràpid que em tombi, només la puc veure des d’una.
I tot i que sempre la veig, pot ser que s’arrossegui més de pressa que jo trigo a tombar-me!
De vegades l’he observada fora, al camp obert, arrossegant-se tan de pressa com l’ombra d’un núvol quan fa molt vent.
Tant de bo es pogués arrencar el dibuix de sobre del damunt de l’altre! Mirar-ho de fer-ho, de mica en mica.

He descobert una altra cosa curiosa, però aquest cop no l’explicaré! No convé confiar massa en la gent.
Només falten dos dies perquè arrenquin el paper i em sembla que el John comença a adonar-se’n. No m’agrada la mirada que fa.
I he sentit que feia moltes preguntes de professional a la Jennie sobre mi. Li podia donar un bon informe.
Li va dir que dormia molt de dia.
El John sap que no dormo gaire bé a la nit, tot i que estic tan calmada!
També a mi em va ver fer tot de preguntes i es feia l’afectuós i l’amable.
Com si m’enredés!
Amb tot, no m’estranya que es comporti així, havent dormit sota aquest paper durant tres mesos.
Només m’interessa a mi, però estic segur que al John i la Jennie els ha efectats, secretament.

Visca! Avui és l’últim dia. El John ha de passar la nit a la ciutat, i no sortirà fins al vespre.
La Jennie volia dormir amb mi, la molt astuta, però li vaig dir que, sens dubte, per una nit descansaria més bé tota sola.
Vaig ser llesta, perquè en realitat no estava gens sola! Tan bon punt va sortir la lluna i la coseta va començar a arrossegar-se i a sacsejar el dibuix, em vaig aixecar a ajudar-la.
Jo estirava i ella sacsejava, jo sacsejava i ella estirava, i abans del matí havíem pelat metres de paper.
Una franja que m’arriba si fa no fa fins al cap i fa mitja volta a l’habitació.
I quan ha sortit el sol i aquell dibuix horrible ha començat a riure’s de mi, m’he promès que ho enllestiria avui mateix!
Ens n’anem demà, i estan transportant tots els meus mobles a baix, per deixar-ho tot tal com ho vam trobar.
La Jennie ha mirat la paret astorada, però li he dit alegrement que ho he fet per despit contra aquella perversitat.
Ha rigut i m’ha dit que no li faria res encarregar-se’n ella mateixa, que no m’he de cansar.
Com se li ha vist el llautó, aquest cop!
Però heus-me aquí, i ningú més que jo tocarà aquest paper… mentre sigui viva!
Ha provat de fer-me sortir de l’habitació… era tan obvi! Però li he dit que tot era tan silenciós i buit i net que em semblava que em tornaria a estirar i dormiria tanta estona com pogués; i que no em cridés ni tan sols per sopar, que ja l’avisaria quan em llevés.
Així que se n’ha anat, i els servents ja no hi són, i les coses ja no hi són i no queda res tret d’aquest gran llit clavat a terra amb el matalàs de lona que hi vam trobar al damunt.
Aquesta nit dormirem al pis de baix, i demà embarquem cap a casa.

L’habitació m’agrada força, ara que torna a ser buida.
Quins estrips que hi van fer, els nens!
El bastidor del llit està ben corcat!
Però he d’anar per feina.
He tancat la porta amb clau i he llançat la clau al camí del davant.
No vull sortir, ni vull que entri ningú fins que no arribi el John.
El vull deixar astorat.
Tinc una corda que ni tan sols la Jennie ha trobat. Si aquesta dona surt i mira de fugir, la podré lligar!
Però oblidava que no puc arribar gaire lluny sense res on enfilar-me!
Aquest llit no es vol moure!
He provat d’aixecar-lo i empènye’l fins a esllomar-me, i aleshores m’he enfadat tant que he arrencat d’una mossegada un trosset d’un cantó… però m’he fet mal a les dents.
Llavors he arrencat tot el paper que he pogut abastar estant dreta a terra. S’enganxa de mala manera i al dibuix li encanta! Tots aquests caps estrangulats i ulls bulbosos i excrescències matusseres de fongs fent befa!
Estic tan enfadada que puc fer alguna bajanada. Saltar per la finestra seria un exercici admirable, però els barrots són massa forts per ni tan sols intentar-ho.
A més, no ho faria. És clar que no. Sé prou bé que un pas com aquest és impropi i podria ser mal interpretat.
Si tampoc m’agrada mirar per les finestres… hi ha tantes dones que repten, i repten tan de pressa.
No sé si totes han sortit d’aquest paper de paret com jo.
Però ara estic ben lligada amb la corda ben amagada… no em fareu sortir a la carretera!
Suposo que hauré de tornar darrere el dibuix quan es faci de nit, i és dur!
És tan agradable, estar-se en aquesta gran habitació i arrossegar-se a gust!
No vull sortir a fora. No sortiré, encara que m’ho demani la Jennie.
Perquè fora has de reptar per terra, i tot és verd en lloc de groc.
Però aquí puc lliscar pel soler i l’espatlla m’encaixa perfectament en aquesta clapa de la paret, de manera que no em puc perdre.
Vaja, el John és a la porta!
No t’hi escarrassis, jovenet, no la podràs obrir!
Com crida i pica!
Ara demana a crits una destral.
Seria una llàstima, esbotzar aquesta preciosa porta!
—John, estimat —he dit amb la veu més amable—, la clau és a baix, al costat dels primers graons, sota una fulla de plàtan!
Això l’ha fet callar uns instants.
Després ha dit, amb veu molt baixa: —Obre la porta, estimada!
—No puc —he dit—. La clau és a baix, al costat de la porta principal, sota una fulla de plàtan!
I després ho he repetit, diverses vegades, molt suaument i a poc a poc, i tan sovint que ha anat a comprovar-ho, i l’ha trobada, és clar, i ha entrat. S’ha aturat de cop davant la porta.
—Què passa? —ha cridat—. Per l’amor de Déu, què estàs fent!
He continuat reptant com si res, però l’he mirat per sobre l’espatlla.
—Per fi he sortit —he dit—, a pesar de tu i la Jennie. I he arrencat gran part del paper, de manera que no m’hi pots fer tornar.
Per què s’ha hagut de desmaiar, aquest home? Però s’ha desmaiat, i just al bell mig del meu camí tocant a la paret, i ara he d’arrossegar-m’hi per damunt cada vegada!