clar de lluna claudi planas font en pere altres contes literatura catalana català

Clar de lluna – Claudi Planas i Font

Conte de l’advocat i escriptor noucentista Claudi Planas i Font. Publicat el 1919 al recull En Pere i altres contes de l’Editorial Catalana.

La llum s’havia fos. Només una mena de celístia moradenca vagava per l’Univers, agombolant-se entre les tenebres iniciades de la nit. Ni encara era clar, ni encara era ben fosc. Els grills cantaven atrafegadament i de tant en tant, com notes greus del seu himne, se sentia el xiulet fondo del taup, llarg… trist… melancòlic… Callava, i altra volta s’esbandia cap al lluny el tritlleig dels grills, estrident, neguitós, en mig del gran encalmament del món en adormir-se…

Al lluny s’hi encengué un clap de llumetes roges, capritxosament escampades per la penombra de la planura… Em recordo d’una que se’n va encendre allà dalt… cap al cim de la muntanya com una estrella grossa… grossa…

I com si ho fessin aquelles llumenetes, la fosca s’espessia, aquella boira lluminosa, últim record del dia, vagava… vagava esma-perduda com un sofriment sense causa i com més espessa era la fosca, més clarejava als meus peus la llenca de la carretera, dreta, enrampada, tota blanca, en aquella espessa blavor, fins a perdre’s al lluny en boira esfumada, com plomerall de fum al cim d’una candela.

I heus aquí que lentament, lentament, el cel s’il·luminà per la banda de llevant, el cel s’il·luminà d’una claror estranya… esblanqueïda… i en mig d’aquell immens silenci, per darrere la massa enorme de la serra, s’aixecà la lluna… blanca… callada…


I l’ombra del pla, va esbarrellar-se tota… les tenebres s’esvaïren en un immens agombolament de boires esblaimades que voltaven, voltaven entre masses d’ombres i llenques de clarors platejades, tot en mig d’un silenci ple d’una vida de somni, esfilagarsada i malaltissa, mentre l’etern tritlleig dels grills s’estenia a flor de terra, com una capa de frescor que omplís d’ample a ample la immensa rodona de la planura estesa…

Aquelles llumenetes roges s’anaven apagant, apagant… l’una darrere l’altra… fins a l’última…. Allà baix se sentí el cant d’un gall… molt lluny… molt fondo… després res. Sols el vent de la nit passava llis i humitós, esbandint-se calladament per la soledat i de tant en tant un ocellot de nit creuava aquella boira, les ales esteses, calmosament.

I en tant, suspesa a plom sobre la soledat, la lluna caminava a flor de cel… la lluna caminava amunt…. amunt, en colossal arrencada….

I veia a mon entorn, tallant la claror de la carretera, els camps llaurats, rojos, d’un roig espalmat a la vora, grisenc més enllà…. confosos al lluny en la immensa capa aporcel·lanada del clar de lluna, fins a perdre’s sota la boira de l’horitzó, com si traspassessin les fites de la realitat, per a perdre’s en el món dels somnis… I caminava més… i allà baix veia blanquejar les cases del poble… un poble mort, sense un crit ni una fressa… un poble glaçat entorn del seu campanar, dret i ert com una fantasma… Vaig passar pel costat d’una era… llarga… estesa… com si s’hagués adormit arrapada al terròs… vetllada pels seus pallers que destacaven sa montuosa silueta tota negra sobre la boira d’allà baix… de l’últim terme… N’hi havia un que tenia un drap blanc lligat al cim del pal… i voleiava aquella babarota a l’aire de la nit, com un ocellot lligat de potes….

I la lluna anava fent sa carrera de llum esblaimada, escorrent-se silenciosament sobre aquell paisatge ple de veus perdudes, de pressentiments estranys… de suggestions inexplicables, i arreu aquell ambient… aquella quietud…. aquella calma, on semblava que alenés una vida cristal·lina, blanca, quieta… sempre igual…

A voltes, un esclat de vida animava un moment aquell quadro de naturalesa morta… el cant dels galls, l’udol d’un gos, o el vol encantat d’un ocellot de nit, somovien aquella vida encantada, com una pedra en caure a l’aigua d’un estany… però tot s’hi fonia… tot passava sense esma, com si fos d’un altre món… i tot quedava més sol que mai, més estès que mai, sota el resplendor del clar de lluna, encalmat solemnement en el misteri d’alta nit…


Cap a la matinada, la lluna queia… Encara son resplendor omplia d’ample a ample la planura, però se sentia com s’anava fonent… fonent, a poquet a poc… Després, una llenca d’ombra s’estengué plana enllà… plana enllà… Hi hagué un moment que el pla quedà tot fosc i sols allà baix de tot blanquejava la boira de l’horitzó… després res… la lluna s’havia amagat, les tenebres omplien el món i altra volta blanquejava als meus peus la cinta de la carretera estesa llarga, llarga fins a fondre’s al lluny en boira esfumada com plomerall de fum al cim d’una candela…

© de l’edició, Stroligut
També pots llegir:
hora baixa alfons maseras decadentisme conte contes fatídics
A l’hora baixa – Alfons Maseras