villers isle adam

Contes cruels – Villiers de l’Isle-Adam

Selecció dels Contes cruels de Villiers de l’Isle-Adam traduïts per Joaquim Folguera.

ELS “BRIGANDS”

Qu’est le Tiers-Ètat? Rien.
Que doit-il être? Tout.

SULLY, puis SIEYÉS1

PibracNayrac, parella de sotsprefectures bessones relligades per un camí veïnal obert durant el règim dels Orleans, cantussejaven, sota els cels meravellats, un perfecte acord de costums, d’afers, de maneres de veure.

Com en altres bandes, el municipi s’hi distingia per les passions; com pertot, la burgesia s’hi conciliava l’estima general i la seva. Tots, doncs, vivien en pau i alegria en aquestes localitats afortunades, quan, una vetlla d’octubre, esdevingué que el vell violinaire de Nayrac, trobant-se curt de diner, atracà, en el camí gran, el majordom de la parròquia de Pibrac i, aprofitant-se de les ombres, li demanà un xic de moneda en un to peremptori.

L’home de les campanes, en el seu pànic, no havent reconegut el violinaire, va accedir graciosament; però, de retorn a Pibrac, contà l’aventura d’una tal manera que, en les maquinacions enfebrosides per sa narració, el pobre músic carrerívol de Nayrac aparegué com una colla de brigands afamats, infestant el Migdia i desolant el camí ral amb llurs assassinats, llurs incendis i saqueigs.

Plens de sagacitats, els burgesos de les dues viles havien encoratjat aquests rumors (tant és ver que tot bon propietari tendeix a exagerar els mancaments de les persones que tenen aire d’atemptar als seus capitals). No era pas que haguessin estat enganyats! Havien anat a les fonts. Havien interrogat el bidell després de beure. El bidell s’havia traït, i sabien, ara, millor que ell, el mot precís de l’assumpte!… Amb tot, rient-se de la credulitat de les masses, els nostres dignes ciutadans servaven el secret per a ells tots sols, així mateix com els plau de servar totes les coses que posseeixen: tenacitat que, d’altra banda, és el senyal distintiu de les persones sensates i esclarides.

Al mig novembre següent, en tocar les deu en el campanar del Jutjat de Pau de Nayrac, cadascú entrà en sa llar amb un aire més trapella que de costum i el barret (Déu meu!) damunt l’orella, de tal manera, que la seva esposa, saltant-li a les garrofes, l’apel·là mosqueter, la qual cosa pessigollejà dolçament llurs cors recíprocs.
–Saps, senyora N***? Demà, de matinet, me’n vaig.
–Ah, Déu meu!
–És l’època de cobrar: cal que vagi, jo mateix, a casa dels masovers…
–No hi aniràs.
–Els brigands!
–Bah!… Ja n’he vist d’altres!
–No hi aniràs!… –concloïa cada esposa, com escau entre persones que s’endevinen.
–Mira, filla meva, mira… Preveient ja la teva angoixa, per tranquil·litzar-te, ens hem convingut de marxar tots junts, amb els nostres fusells de caça, en una gran carretel·la llogada per aquest fi. Les nostres terres són circumveïnes, i tornarem al vespre. Per tant, eixuga les teves llàgrimes i, convidant-me a Morfeu, permet que nuï tranquil·lament damunt del front les dues puntes del mocador de seda.
–Ah! Des del moment que hi aneu tots junts, en hora bona: has de fer com els altres –murmurà cada esposa, sobtadament calmada.
–Som-hi!… –murmuraren, cadascú, enfilant-se els mitjons després d’un gran gest indiferent, de manera que la frase fos oïda per l’esposa. –Som-hi! El moment ha arribat. No es mor més que una vegada!

Les dames, en llur admiració, esguardaven els paladins moderns, i els entatxonaven les butxaques de pastilles pectorals, a causa de la tardor.

Aquests, fent el sord als plors, s’arrencaren aviat del braços que volien, en va, retenir-los.
–Un darrer bes!… –deien, cadascú, en el replà del pis.

I arribaren, desembocant de llurs vies respectives, a la gran plaça, on alguns de la colla (els concos) esperaven ja llurs col·legues al volt de la carretel·la i fent jugar, a la llum del matí, les bateries dels fusells de caça, dels quals renovaren l’esquer, bo i arrugant el front.

Sis hores queien. La carretel·la es posà en marxa als mascles acords de la Parisienee, entonada pels catorze propietaris rurals que l’omplien. En tant, per les finestres llunyanes, unes mans febroses agitaven mocadors esmaperduts, i es distingia el cant heroic:

Avant! Caminem
contra llurs canons
a través del ferre i el foc dels batallons!…

i, més enllà, el braç dret en l’aire i amb una mena de bramul:

Correm a la victòria!…

tot plegat escandit, a mesura, per les amples xurriacades amb les quals, el rendista que els conduïa, embolcallava, giravoltant el braç, els tres cavalls.

La jornada fou bona.

Els burgesos són uns alegres vividors, amples en els negocis. Però en el capítol de l’honradesa… prou s’ha dit… Diguem-ho: íntegres fins a penjar un noi per una poma.

Cadascú d’ells dinà, doncs, a casa del seu masover, pessigà, a les postres, la galta de la filla, embutxacà el bossot de l’arrendament i, després d’haver canviat amb la família alguns proverbis molt sentits, com «Els bons comptes fan els bons amics» o «A bon gat, bona rata», o bé «Qui treballa fa oració», o, encara, «No hi ha ofici dolent», o, més enllà, «Qui paga els deutes s’enriqueix», i altres dites de costum, cada propietari, sostraient-se a les benediccions convingudes, reprengué, a son tom, el lloc en la carretel·la col·lectora, que passà a recollir-los, així, de masia en masia; i, a la fosca, es posà novament en camí de Nayrac.

No obstant això, una ombra havia baixat sobre llurs ànimes.
Efectivament, certes contalles de pagesos feren saber als nostres propietaris que el violinaire havia fet escola. El seu exemple s’era fet contagiós. El vell malvat sembla que s’havia reforçat d’una horda de lladres veritables, i (sobretot a l’època del cobrament) la ruta no era ja positivament segura. De manera que, a desgrat de les boires, aviat dissipades, del claret, els nostres herois posaven ara sordina a la Parisienne.

Queia la nit. Les albes afinaven llurs siluetes negres damunt la carretera; el vent feia bellugar les bardisses. Enmig dels mils sorolls de la Natura, i alternant amb el trot regular dels meclemburgesos, s’oí, al lluny, l’udol de mal averany d’un ca perdut. Les rates penades voletejaven entorn dels nostres pàl·lids viatgers, que el primer raig de lluna s’il·luminà tristament… Brrr!… Ara hom s’estreny el fusell entre els genolls amb un tremolor convulsiu; ara hom, sense soroll, s’assegurava, de tant en tant, que el saquet fos degudament a la vora. Hom no resava mot. Quina angoixa, per a unes persones honrades!

De sobte, a l’entreforc de la carretera (o terror!), unes cares esgarrifoses i contretes aparegueren; uns fusells relluïren; s’oïren peuades de cavalls, i un terrible –Qui va! –retrunyí per les tenebres, car en aquest mateix instant la lluna lliscava entre dos núvols negres.

Un gran vehicle, abarrotat d’homes armats, tancava la carretera.
Què eren, aquells homes? Evidentment uns malfactors! Uns bandits! Evidentment!

Ai las, que no! Era la colla bessona de bons burgesos de PibracEren els de Pibrac!, els quals havien tingut exactament la mateixa idea que els de Nayrac.

Retirats dels negocis, els tranquils rendistes de les dues viles es creuaven, per la carretera, pel camí de casa.

S’entreveieren, pàl·lids. La intensa paüra que es causaren, vista la idea fixa que havia envaït llurs cervells, havent fet aparèixer damunt totes aquelles cares benignes els instints veritables (així mateix com un cop de vent passant sobre un llac, fent-hi, remolí, en fa pujar el fons a la superfície) era natural que es prenguessin, ells amb ells, per aquells mateixos brigands que recíprocament temien.

En un sol instant, llur xiuxiueig, dins la fosca, els enfollí d’aital guisa, que, en la pressa tremoladissa dels de Pibrac a prendre, per fermesa, les armes, havent-se enganxat al banc la bateria d’un dels fusells, un tret partí, i la bala anà a tocar un dels de Nayrac, trencant-li, damunt del pit, una cassoleta d’excel·lent foie gras de la qual se servia, maquinalment, com d’una ègida.

Ah, aquell tret! Fou la guspira fatal que incendià la pólvora. El paroxisme del sentiment que experimentaren els féu delirar. Un tiroteig nodrit i furiós començà. L’instint de conservació de llurs vides i de llur diner els encegava. Omplien els fusells de cartutxos amb una mà tremolosa i ràpida, i disparaven al munt. Els cavalls caigueren; una de les carretel·les bolcà, vomitant a l’atzar ferits i maletins. Els ferits, en la confusió de llur espant, s’aixecaren de nou com lleons i recomençaren a disparar-se els uns sobre els altres, sense poder-se mai reconèixer, enmig la fumera!… En aquella demència furiosa, si uns guàrdies haguessin sobrevingut sota els estels, no hi ha cap dubte que ells haurien pagat amb la vida llur abnegació. En resum, allò fou una exterminació, havent-los comunicat, el desesper, l’energia homicida: aquella energia, en una paraula, que distingeix la classe de persones honorables quan se les empeny fins a la fi!

Durant aquest temps, els veritables brigands (és a dir, la mitja dotzena de pobres diables, culpables, els més, d’haver sostret algunes pasterades, alguns trossos de llard o alguns sous, a dreta i a esquerra) tremolaven horriblement en una caverna, allunyada, oint, dut per la ventada del gran camí, el soroll creixent i terrible de les detonacions i els crits espantosos dels burgesos.

Imaginant-se, efectivament, en llur esglai, que una batuda monstre era organitzada en contra d’ells, havien interromput la innocent partida de cartes al volt del gotet de vi, i s’eren aixecats, lívids, esguardant llur capità. El vell violinaire semblava a punt de sentir-se malalt. Les seves grans cames vacil·laren. Agafat de sorpresa, el bon home estava ferotge. Ço que oïa passava més enllà de la seva intel·ligència.

Amb tot, al cap d’alguns minuts d’esgarriament, com fos que el tiroteig continuava, els bons brigands el veieren, sobtadament, estremir-se i posar-se un dit meditatiu damunt la punta del nas.

Aixecant la testa:
Nois –digué: –és impossible! No es tracta de nosaltres: hi ha un malentès; és un quid pro quo. Correm amb les nostres llanternes sordes, per portar socors als pobres ferits!… El soroll ve de la carretera.

Arribaren, per tant, amb mil preocupacions, apartant l’espessor, al lloc del sinistre, del qual la lluna il·luminava ara l’horror.

El darrer burgès supervivent, en la pressa de carregar de nou la seva arma cremant, acabava de fer-se saltar el mateix cervell, sense voler-ho, per inadvertència.

Davant d’aquell espectacle formidable, de tots aquells morts que obstruïen la carretera ensagnada, els brigands, consternats, romangueren sense paraula, embriacs d’estupor, no creient-ho els mateixos ulls. Una obscura comprensió de l’esdeveniment començà, des de llavors, a entrar en llurs esperits.

De sobte el cap xiulà, i, a un senyal, les llanternes s’acostaren en cercle entorn del músic carrerívol.
–O bons amics meus! –grunyí amb una veu horriblement baixa (i les seves dents petaren d’una por que semblava encara més terrorífica que la primera).
–O amics meus!… Recollim, ben de pressa, el diner d’aquests dignes burgesos! I passem la frontera! I fugim, cames ajudeu-nos! I no posem mai més els peus en aquest país.

I, com els seus acòlits els consideressin, bocabadats i els pensaments en desordre, mostrà amb el dit els cadàvers, afegint, amb un estremiment, aquestes paraules absurdes, però elèctriques, provinents, amb seguretat, d’una experiència profunda, d’una eternal coneixença de la vitalitat de l’Honor del Terç-Estat:
–DEMOSTRARAN… QUE HEM ESTAT NOSALTRES!

T'agradarà també

 

SYLVABEL

Belle comme la nuit et,
comme elle, peu sûre.

ALFRED DE VIGNY

 

Al Castell de Fonteval, una festa de noces acabava de pendre fi a mitja nit. En el parc, entre altes avin­gudes de fullatges il·luminats encara amb garlandes venecianes, havent cessat els violins, sobre l’estrada camperola, la sonada de les contradanses, els nobles tronats de la rodalia acabaven de reunir-se en la reixa d’honor amb llurs carruatges, i els vilatans convidats tornaven per les dreceres a les masies amb les can­çons de costum, tant més havent-se trincat força ve­gades davant la bóta follament encintada amb les colors de la jove esposada, una dama caçadora, bruna i blanca, una esvelta noia ambaires d’amazona.

Vint anys i vint-i-tres anys!… Bells, elegants i rics, l’esdevenir s’anunciava, per a ells, de color d’alba i atzur.
Sylbavel havia deixat el ball cap allà a-dos quarts de set, i es trobava, sens dubte, en aquell moment, en sa cambra nupcial. Les persones del castell, apaga­des totes les finestres, devien estar adormides.

A baix, no obstant, davant les sales de joc, en l’hivernacle que precedia els jardins, dos homes, il·lumlinats per un canelobre posat sobre un rústic vetllador voltat d’arbustos, conversaven a mitja veu asseguts l’un vora l’altre en verdes cadires acanalades. L’un era el mateix Mr. du Plessos; l’altre, el baró Gerard de Linville, son oncle, antic encarregat de negocis i di­plomàtic bastant apreciat. A l’insistent prec de son nebot, Mr. de Linville, a la vetlla d’una marxa cap a Suècia, on el cridava una missió discreta, havia ac­ceptat de passar la nit en el castell.

–Estimat baró –digué de sobte Gabriel: –mercès d’haver-vos quedat. Vós sol podeu donar-me un con­sell útil en el moment, dels més greus, que estic tra­vessant. Vos he fet saber l’ardor, l’amor punyent i in­sensat que sento per la meva dona: una passió que sovint em fa empal·lidir, barbotejar quan ella emparla. Per tant, escolteu bé això: sento que Sylbavel no experimenta pel vostre nebot sinó la més frèvola de les simpaties; en una paraula, que no m’estima. És una criatura educada en el maneig de cavalls, de fusells, una noia trescadora, indomtable, avorrida, molt viril sota apariències encisadores, i que sabent-me dolç, i havent endevinat que sofresc per sa esti­mada persona, em desdenya un bon xic. Sylbavel m’ha simplement acceptat, tant per ma fortuna (ah, és així!) com per adjuntar-se una mena d’esclau, i, consegüentment, em trairia tard o d’hora, potser, si no de segur. Ella em troba massa apacible, massa artista, massa exaltat cap als núvols; sense caràcter,en fi!…

Uniu a això que jo la crec, no obstant, d’una pene­tració d’esperit gairebé misteriosa! És una endevi­nadora…! Però què hi voleu fer! Sembla com si s’ha­gués resolt a aquesta idea tan absurda com enutjosa.

Teniu: al punt d’haver-me notificat, aquest vespre, que ha resolt per a demà, de bon matí, una partida de caça a cavall!… sens dubte per indicar al personal d’aquesta casa el poc cansada que haurà estat la nos­tra nit nupcial (que, entre parèntesis, he de passar sol). Si aquest estat de coses dura vuit dies, el plec serà pres, estaré perdut, qualsevol cosa que intenti en l’esdevenidor; ço que suposa, en termini breu, un desenllaç tràgic, essent mon temperament dels més vio­lents explosius quan se l’obliga a fugir dels núvols. Vinc, doncs, a demanar-vos, a vós, home subtil (que no solament heu viscut, sinó que heu sabut viure ), si veieu la manera de dissipar en la meva dona la impressió desoladora que ella ha concebut de mi! Veieu un expedient per a ésser estimat? ¿per a sus­citar en son juí la certitud del meu caràcter? Tot està en això. Executaré el vostre consell tal com sigui, passivament, sense reflexionar i com un soldat, de la manera que es pren un remei que ens ofereix un gran metge: em confio a vós com un es confia als seus testimonis en una qüestió; car són, a la vegada, mon honor i ma felicitat que estan en joc.

El baró Gerard, havent llançat una mirada clara i somrient sobre son jove deixeble, reflexionà un ins­tant, inclinant-se seguidament molt prop de l’orella de Gabriel; i, durant cinc minuts, xiuxiuejà unes pa­raules, en el curs de les quals son nebot s’estremí dos cops en un silenci de sorpresa.

–Demà matí partesc cap a Estocolm –afegí Mr. de Linville, aixecant-se. I en una veu més alta: –Ja m’escriureu el resultat. Sobretot sigueu tan senzill… com mon consell, seguint-lo.

–Mercès del fons de mon cor. ¡Bon viatge, i a re­veure!… –respongué Gabriel, aixecant-se també i estrenyent-li la mà.
Els dos rerassagats pujaren cadascun a sa cambra, on l’encarregat de negocis degué dormir millor que el seu jove amic.

Tayaut! tayaut! El sol brillava! ¿Dormiu, Ga­briel?

Així, sota les finestres de son espòs, cridava (ben asseguda sobre un cavall roig cremat que piafava per l’herba, mentre al voltant d’ella bordaven, en ale­groies gambades, gossos corrents i faents) Mme. Syl­bavel du Plessis les Houx. I, dient això, enarcava el plec d’entre les seves celles negres sobre uns ulls blau clar, fent xiular un fuet fi.

El galop d’un cavaller, desembocant d’una avinguda darrera d’ella li féu girar la testa: era Gabriel.

–Estimada Sylbavel: em veieu avançat de deu minuts, segons és costum –digué, saludant-la.
–Té!… Ah! sí! ¿Devíeu estar, sens dubte, en els vostres somnis, sota els arbres? Teniu l’aire radiant. Componíeu, potser?
–Sí… aquest ram, per a vós, de tres poncelles de rosa i d’aquests brins de berbena.
–Sou galant! – respongué, amb un aire lleuger, Sylbavel, fent lliscar les flors entre dos botons del seu gipó.
–És mon deure; i, demés, la berbena preserva d’accidents – digué fredament Mr. du Plessis.

Vagament sorpresa, potser, de l’entonació gairebé seriosa de son marit, l’elegant amazona l’esguardà. Després, impacient.
–Partim – afegí al cap d’un silenci de dos segons. –­Esmorzarem allà baix, al ras, sobre la molsa.
Durant les primeres hores de la cacera Gabriel no pronuncià vint paraules; però totes respiraven la bona humor i la preocupació de la caça. Matà dues llebres,un gall de garriga i vuit perdius, que posà en cananai en xarxa l’únic picador que galopava darrera d’ell.

Cap al migdia prengueren terra en una magnífica esclarissada d’arbres. Després d’una llesca de pastel, dos vasos de xampany, algunes maduixes de bosc i cafè, Gabriel (que havia observat, tot el temps del’esmorzar, les expansions dels esquirols entre les branques, i llançat el projecte d’una batuda de llops per al pròxim hivern ), encengué una cigarreta; i, havent-la fumada:

–A la sella! –digué– si és que us trobeu descansada, Sylvabel.
–Anem!– digué ella.

I es descompartiren de nou a través dels camps.

De sobte, al bell mig d’un camp, a trenta passos d’una bardissa, una llebre passà com un llampec. Els gossos es precipitaren: Gabriel, havent tirat, la fallà.

–És aquest imbècil de Murmuro! – digué en dolç somriure, però recarregant molt de pressa l’arma. –S’ha llançat contra la llebre i jo quan l’apuntava.

I, fent foc de nou, abaté a cent passos, d’una bala sens dubte, el superb coniller que acabava d’acusar. A aquest espectacle inesperat, Sylbavel s’estremí.

–Çom ! ¿Mateu aquest gos, fent-lo culpable de la vostra torpesa? –exclamà ella, un xic sobtada.

– I ho lamento, car l’estimava molt! –respongué tranquil·lament Gabriel. Però jo sóc d’aital guisa fet, que no puc suportar, sense un moviment a vegades violent, una contrarietat: soldat, sento que seria afu­sellat a les vint-i-quatre hores. És un defecte que féu la meva infantesa batalladora, i del qual m’he volgut fins avui corregir en va. Provaré de nou, no obstant, per a plaure-us.

Sylbavel, estrenyent son fuet; callà un xic somiosa.

I partiren novament. Entretemps Gabriel parlà de tota altra cosa que de l’incident… oblidat. Les seves paraules foren lleugeres i rares.

Una hora després, aproximadament, com que una companyia de perdius se’n volava, davant d’ells, amb llur soroll especial, Gabriel apoià l’arma a l’espatlla i tirà : cap dels ocells perdé una ploma.

–Veritablement, és una cosa insuportable! –mur­murà molt baix, però amb una veu tranquil·la. –Fi­gureu-vos que aquesta euga miserable s’ha apartat al moment que encarava.

Dient això, prengué una pistola de sella en una de les canoneres, introduí fredament la punta, i li féu saltar el cervell. D’un salt de costat, cap a terra, evità, no sense gràcia, la caiguda de l’animal, que, ajagut sobre el flanc, romangué sense moviment després d’una breu agonia.

Aquesta vegada Sylbavel obrí amplament els seus ulls blaus.

–Però no n’hi ha idea, d’això! És una bogeria! ¿Què us agafa, en fi, Gabriel, per a matar una tan bella bèstia (i de raça!) a propòsit d’una perdiu fa­llada?

–Ho deplor, senyora. Amb tot, creia haver-vos, fa pocs instants, revelat, en confidència, una feblesa na­diua de la qual sofresc. No puc més que redir-vos-la: està per sobre de les meves forces suportar, sense protesta, la més lleu contrarietat.

–Picador! el vostre cavall! Vindreu a peu: tornem a casa.

Un cop en sella, despréssol a sola, al lluny, cap al castell: –En veritat, amic meu, –murmurà Sylbaven– gairebé no em tranqul·litzo jo mateixa pensant en les propietats màgiques del vostre ram de berbena!… ¿És així com compliu la promesa de dominar el vos­tre irascible caràcter, a fi de fer-vos-el agradívol?

–Aquesta vegada, en efecte, la força del costum ha desfet els meus bonícs propòsits –respongué el donzell; –però sabré, estimada Sylbavel, vetllar millor sobre mi mateix en l’esdevenidor. Sí: per com­plaure-us i merèixer les vostres bones gràcies, vull enginyar-me a esdevenir… si no pacient i dolç fins a l’atonia… almenys no tan prompte a la ira.

Això fou declamat amb una galanteria glacial. Mme. du Plessis les Houx en romangué sense paraulafins a Fonteval, on s’arribà des de les primeres om­bres del vespre.

El sopar, tanmateix, fou deliciós. A la nit la caste­llana oblidà (sens dubte per inadvertència) de passar la balda de sa cambra. De manera que cap allà a les cinc hores del matí, quan, a força d’alegries, de fatiga i d’amor, tots dos embriagats de llur conjugal tendresa, es murmuraven deliciosament ço que tenien de més inefable al fons de llur ànima, Sylbavel, de cop, esguardà son marit amb un aire singular. Després, tot baix, a la resplendor de la papallona blava que em­pal·lidia l’alba del bell estiu:

–Gabriel, una fontada t’ha bastat per a conquerir-­me… ben bé per a tu!… no pas a causa d’aquella be­lla trencadissa de vidres, de la qual somreia dintre mi mateixa, a propòsit dels dos innocents animals…. sinó perquè l’home que, entre tots, és prou dotat de fer­mesa per a complir (durant un dia i una nit sem­blant, sense trair-se un sol moment, i en presència d’aquella per la qual sofreix) el bon consell d’un amic segur i de clarividència provada, es certifica per això sol d’ésser superior al consell mateix, i dóna prova, conseqüentment, de prou caràcter per a ésser digne d’amor. Pots afegir això a la lletra d’ac­ció de gràcies que tu has, sens dubte, promès d’escriure al nostre oncle i amic, el baró de Linville, a Suècia.

  1. Pamflet publicat el 1789

Subscriu-te al butlletí

Puntualment, rebràs les novetats de Stroligut.