Dues gitanes Isidre Nonell

De la raça que es perd – Juli Vallmitjana

Llibre publicat el 1906 que recull algunes de les millors narracions de Juli Vallmitjana sobre el poble gitano català.

EL ROSARI DE CALAVERES

El mercat d’aquell any havia estat molt profitós pel Xixarrín i el Rebollo. Del campament, cap havia guanyat tants quartets, i a fe que van tenir sort. El Xixarrín tenia un cavall asmàtic que quan respirava semblava una manxa; mes pel Rebollo no hi havien dificultats, i veient el Xixarrín, que de cap manera es podia treure la bèstia del damunt, li va dir:
–Vols anar a mitges, si vens el cavaller?
–Fet –va contestar-li el Xixarrín, seguríssim que l’altre no el vendria i convençut que no havent-lo venut ell ja no hi havia gitano en tota la província capaç de fer-ho.

Se’n varen anar cap al campament, que, com sempre, estava fora del poblat. Eren molts els gitanos que s’hi havien reunit en aquella fira, i cap al tard, no ficant-se amb ningú, feien la seva broma. L’un tocava la guitarra, l’altre ballava, i mentrestant les dones feien bullir les cassoles, on hi tiraven cebes, patates, escarxofes, mongetes, cigrons, talls de cansalada i de bacallà, molt d’oli i molt pebre vermell.

La quitxalleta restava tranquil·la, sense ganes de gran bullici. Tot el dia havien corregut i estaven fadigats. Però el Rebollo, a la seva taleia, i damunt d’un paper de diari hi anava tirant trossets de plom que d’un tube retallava amb el ganivet. En Rafelet provava falsetes amb la guitarra i el Carnero provava aixís mateix de marcar-les amb els peus, i amb tot i ésser un xavalet de deu o dotze anys prenia un gest d’home gran. A lo millor en Rafelet desafinava, i el Carnero el maleïa. L’altre afinava la guitarra i ell esperava agafar el compàs; i pensatiu, o almenys amb la mirada fixa com si pensés, que se sentia atret pel ritme dansava, repicava de peus i estenia els braços amb tot parsimònia. Quan no perdia el compàs s’entusiasmava més i més, i podia tant l’entusiasme que desapareixia tota fadiga.

Els altres se n’adonen. Senten aquell tocar, que a totes hores fa tristesa, i s’entusiasmen ja picant de mans, ja fent un altre, i un altre; mes tot entona, tot té una harmonia, fins els cants de les dones, que també s’han apropat. I aquesta gresca, sentida d’una mica més enllà d’on són ells, fa un remoreig agradós que ajuda la imaginació a pressentir els misteris d’una raça que s’acaba.

Però el Rebollo no s’entén de cançons; ell creu que li han d’esdevenir alguns diners, que per ell han de constituir el límit de la seva riquesa, amb els trossets de plom que talla del canonet.

Cada família volta la seva olla, i amb una sola cullera es posen el menjar damunt del pa o bé en un plat trencat, però com que hi ha gana de veritat, tot és admirablement servit.

És ja de nit. Els gitanets van jugant dintre la tenda, com ocells dintre el niu, esperant l’escalf de la mare. Aquesta, un cop ho té tot recollit, també se n’entra a la cambra improvisada i, tal com va, s’ajeu damunt dels draps i de les estores. Crida a l’home, i si aquest no té diners per rondar-la de taverna en taverna, entra, tapa la triangular entrada amb un drapot, s’acosta a la femella que i allí, dintre d’aquella fosca, esplaia el desig natural que el cos li demana. La femella rondina, es remou suaument per a complir la seva missió, també desitjada, i amb els esbufecs del plaer s’hi sent també el respirar dels fills, confosos per la mateixa fortor i pel mateix defalliment; dormen i dormint somnien les mateixes il·lusions i els mateixos pesars que tots els humans, ja dormin en aquella mísera cabana o en el més ric palau. En aquells moments, qui sap, d’uns i d’altres, qui són els més feliços…

Pobra bèstia! Quin destí més fatal el seu! Sols per la despietat dels homes per les bèsties, encara són pocs els mals que la humanitat sofreix.

Caminant pels Pirineus, i passant prop dels prats, veiem les euguades. Els pollinets saltironen juganers, apropant-se a l’eugua, que pacientment remou la cua per esquivar els tàvecs. Tot d’una el cavallet queda parat per la més petita remor o per l’objecte que el sorprèn i sembla que miri, sembla que escolti, i saltant sense moure’s del lloc remou una mica el clin, que tot just s’inicia, i fent una mitja volta estranya, que talment sembla que hagi perdut l’equilibri, emprèn forta trotada. Un xic d’herba que el vent remou l’atura cobdiciós, i arrapant-la amb sos llavis molsuts la tritura tan a pler que baveja, i una bromera verdosa li guarneix tot el volt de la boca. Renilla l’eugua negra, ensellada pel pes que porta en ses entranyes; renilla perquè s’apropa l’hora que desembarassant-se d’aquell pes vivent portarà unes unces d’or a l’home, qui, amb tot el refinament que Déu li ha donat, farà sofrir a n’aquella bestioleta fins a l’últim sospir de sa vida, perquè ha estat batejada amb l’or, doncs bon punt és nat, ja té preu. Si ja en tenia al ventre de sa mare!…

Un d’aquells cavallets que havíem vist era tal vegada el pobre malalt que ningú volia a gaire més preu de la seva pell. Talment semblava que la seva ossamenta traspués. Les nafres eren el segell del que havia treballat, i sempre lluny del gra, en els bons temps que suava tirant o carregat de desmesurada càrrega.

Semblava que pressentís alguna cosa estranya i abans de devorar-lo esbufega, sortint-li dels seus nassos inflats els mocs que el vent impel·lia. Per fi menja i, perquè li fes bon profit, el Rebollo li dóna una garrotada que bé podria ésser que s’hagués espantat més del soroll que sentir-se del mal.

La noble bèstia s’havia de fer córrer, i aixís per aquell dia no aspiraria amb aquella pressió que delatava el seu desesperat estat.

Els de la Cagarruta no volien saber res amb la meva família del Xixarrín. No era que entre ells hi hagués un gran ressentiment, no; total era per una tonteria. El Bitxo, fill del Cagarruta, s’havia casat amb la Lilí, germana del Xixarrín, i quan ja tenien tres fillets el Bitxo es va enredar amb la Tadora, la Lilí, ofesa, va consquistar el Pajarito, amb el qual també va tenir un parellet de criatures; i l’ofensa era solament perquè la Tadora vivia amb el Bitxo en companyia del seu pare, el Cagarruta. Res, tonteries de família que no tenen cap importància. De totes maneres el Cagarruta havia pres algun negoci del Xixarrín, a part de tenir una bona borratxera una mica pesada, pel demés era gitano de pau. Aquests petits motius sense importància els tenien un xic separats. Que el Xixarrín arribava primer en un poble o en un dels punts on solien fer tenda, el Cagarruta triava un altre lloc més separat, cosa que no hauria succeït de no haver-hi hagut el que abans hem dit.

En el campament del Cagarruta hi havia altres famílies, entre elles la del Rutllat i la del Tacó, marit de la Pompón, la qual havia estat una de les gitanes més castisses en tocant a saber de bruixeria. En l’actualitat era molt revellida, no solament pels anys, les llargues caminades i les moltes estades a la presó, sinó pel sens nombre d’embarassos i fills que havia tingut. El seu aspecte bé prou delatava una vida que finia el seu terme; i, tal vegada pressentint la mort que se li apropava, no podia ni tan sols sentir-ne a parlar. I això que ella bé n’havia fet de les seves, jugant amb les calaveres que amb suc de llimona dibuixava a sa manera damunt del paper blanc, que, després, amb el caliu del foc, feia tornar negre amb gran sorpresa de la paia, i tot descobrint-li aquelles figures que apareixien tan misteriosament, per una força misteriosa, l’astuta gitana li feia desaparèixer els seus diners.

Els cementiris dels pobles no els veia, els pressentia d’una hora lluny. Feia la més gran marrada per no veure un xiprer. Com si fos una venjança de les víctimes que havia enganyat, tenia horror a cosa calavèrica.

Pel qui no la conegués, l’aspecte d’aquella decrèpita dona semblava la realitat d’una bruixa imaginada. Les parpelles li tancaven uns ulls sempre humits, sempre plens de lleganyes; els cabells, més grocs que blancs degut a la brutícia, els tenia tan encastats als polsos i al front, que es confonien entre les arrugues d’aquella pell curtida.

A l’hora del sol sortia de la tenda i fumava un cigarret de les puntes que la quitxalleta li portaven. De vegades tenia el deliri de fer matança, i encara que s’hi veia poc, tenia molta traça en caçar polls de la canalleta. Sols molts anys de pràctica podien haver-li fet adquirir tanta habilitat. Per a matar-los els recaragolava amb els dits, i algunes vegades els aixafava amb les dues úniques dents que li quedaven, les quals en el seu temps devien haver estat blanques com les de les altres gitanes joves, mes en aquella ocasió semblaven de fusta corcada.

El sol batia de ple, i un aire balsàmic impel·lia els pulmons a respirar amb dolç benestar.
La canalleta, vestida més amb l’hàbit de la resistència natural que amb robes, jugaven amb la jaia quan aquesta estava de bon humor, i s’aprofitaven d’aquests moments candorosos. S’entretenien en qualsevulga tonteria. Si no caçaven mosques de tantes que n’hi havien, jugaven amb els polls blancs, i amb tot cura, els feien barallar; l’un els buscava de la creu, els altres de la ratlla vermella, i de tant inquietar la vella buscant-li els racons dels draps que duia per vestit, els acariciava dient-los-hi: «Un cranc us rosegui el fetge, si no fugiu d’aquí.» Fins que una garrotada o un cop de pedra donaven un resultat més positiu que aquelles malediccions, corcades com la pròpia vella.

La venda del cavall va produir molt més del que es podia esperar. Un pagès de l’Urgell va ésser la víctima. En va donar una unça i mitja, i com que tractes són tractes, si no es poden desfer, es partiren els vint-i-quatre duros, i… disfrutar-los s’ha dit.

Amb poc vi n’hi va haver prou perquè els nostres es dediquessin a fer tota mena de demasies. Tan bon punt se sentien valents com s’esternien. El Rebollo plorava i tot era parlar dels seus morts, la qual cosa desesperava el Xixarrín que, borratxo i tot, els tenia un gran respecte.

A l’ésser al migdia, ni pensar a menjar; la qüestió era fer beguda. Bevien maquinalment; i eren tan castissos, que amb tot i dur tant de pes al cap, gairebé no tambalejaven. Això sí, el nas del Xixarrín era tan vermell que semblava que s’havia d’encendre.

Van vomitar un sens fi de vegades, i moltes més varen libar. Amb aquesta feina els va arreplegar la foscor de la nit, i confosos per l’excitació alcohòlica no sabien trobar la tenda ni tenien idea d’on era el seu campament. I ronda que rondaràs pels afores del poble, fins que se’ls presentà la paret del cementiri.

–Mare! –va exclamar el Xixarrín. I afegí: –Això és la paret del cementiri!
–Ja tens por –va contestar el Rebello, mofant-se del seu company.

Això indignà en gran manera el Xixarrín, perquè hauria passat per tot el d’aquest món, menys per ser covard.

Que si tens por, que si no en tens, es varen disputar tant, que poc va faltar que el Rebollo no es tragués la ferramenta i traspassés de part a part el Xixarrín.

–Què t’hi jugues? –va dir el Rebollo– que jo entro al cementiri?
–No m’hi jugo res –respongué el Xixarrín– perquè això no té cap mèrit.
–No té cap mèrit? Ah, que tu no hi entres?
–Com vols que hi entri, si és tancat?
–És tancat, és tancat. Per la glòria dels que ets el gitano més poruc de tots.
–Això no ho tornis a dir ni de broma. Ho sents, Rebollo? Perquè, en tocant a passar per covards, no hi passo i no hi passo; ja està dit.
–Si tanta valentia tens, salta la paret. Però, que n’és, d’alta! Té por, té por.
–Prou, ho sents? –va dir el Xixarrín. –Prou; perquè a valentia me la jugo amb el primer gitano de la província, de fora i de tot el pla d’Urgell, i més encara, si vols.
–No parlem més. Si jo hi salto, saltaràs tu?
–Saltaré –va respondre, decidit, el Xixarrín.
–T’adverteixo –va dir el Rebollo– que aquesta valentia ens pot portar molt de profit, perquè jo he sentit a dir que hi ha paios que els enterren amb molta de riquesa.
–M’ho dius de debò? –va preguntar el Xixarrín.
–Si ho dic de debò? Sembla mentida que facis aquesta pregunta tan tonta. No té res d’estranyar, perquè no vens de mena d’ésser viu: heu estat gent, com t’ho diré jo, ja em pots entendre.
–No t’haig d’entendre? –va respondre l’altre. –Perquè encara em tinguis per més ignorant.
–Doncs jo salto; però, després tu?
–Ja està dit –va respondre el Xixarrín.

El Rebollo, impulsat per la beguda, que en aquells moments li excitava el cervell en gran manera, i ajudat una mica per l’altre, va saltar la paret del cementiri. Al caure a l’altra banda, va fer un gemec que va esfereir el Xixarrín, però aquest es va asseure a terra, per a esperar els aconteixements, sense tenir ni idea de lo que estaven fent.

Li venia al Xixarrín la son de la borratxera quan, tot d’una, un soroll estrany seguit d’una gran impressió el va despertar per a entontir-lo més. El seu company li havia tirat un crani. Amb tot i estar tan ensopit, va fer un salt. La primera idea que tingué va ésser la de fugir, però de seguida caigué un altre crani, fent un soroll molt més estrany. Cregut que les calaveres s’indignaven, tot ell tremolava; i dominat per un esfereïment indescriptible, no va tenir altra esma que apropar-se a la paret del cementiri perquè aquella pluja macabra no el toqués.

Fins a quatre cranis van caure. Al tocar-se l’un a l’altre per natural coincidència, li semblava al Xixarrín que els cranis rondinaven; i fins sentia les malediccions, i fins veia com obrien i tancaven la boca, petant de dents i mirant de reüll, com si de les cavernes dels ulls en sortís llum verdosa.

Una mà s’arrapava a la paret per la part de fora; els dits, crispats, es volien apoiar o fer-se forts a les pedres mal rejuntades amb argamassa, fins que, després d’un ratet de lluita, aparegué el Rebollo.

Xixarrín! Xixarrín! –cridava el Rebollo tot aplanant-se damunt de la paret per a saltar. –Cuita, salta tu, que hi ha una fossa tota plena d’or. Cuita, salta, no tinguis por, que jo ja n’he tret les calaveres. Que no les has vistes? On ets? –digué amb veu més alta.
–Aquí, sóc. –respongué el Xixarrín, que, tot i estar borratxo, de tanta por no podia articular paraula.
Es va deixar escórrer per la paret i, en essent a terra, digué:
–Apa, ara et toca a tu; lo pactat, pactat. Del sonacai (or) a mitges, perquè n’hi ha tant, que et despullaràs al meu davant perquè no m’enredis.
–Doncs ja vindrem demà, de dia; perquè ara és molt tard. –va respondre el Xixarrín, que maleïdes les ganes que tenia d’entrar al cementiri.
–O hi entres, o ets mort; tractes són tractes –li digué el Rebollo, amb to bèl·lic.

Després de molt discutir, i vulguis que no, el Rebollo, ganivet en mà, va fer saltar el Xixarrín dintre del cementiri. Mentre s’esperava, amb una corda que duia enrotllada a la cintura i que també havia servit de ronsal, entretenint-se amb el ganivet i unes pedres, el cas va ésser que va enfilar els cranis, l’un darrere l’altre com un rosari. El Xixarrín, per això, no sortia del cementiri. Prou el cridava el seu company, però en aquella tètrica fossa no responia altra veu que el ressò dels crits del mateix Rebollo, qui, cansat de tirar pedres, es va enfilar a la paret, saltà i, de seguida, va trobar el Xixarrín de boca terrosa. Per més que va sacsejar i remoure, no va dir un mot. No se li va ocórrer altra cosa que pensar que dormia la borratxera. Saltà altra vegada al defora, agafà la corda per un cap i tot maleint els morts de l’altre es va posar a caminar, arrossegant els cranis per terra, amb estranya remor.

Esmaperdut pel seu desvari, s’apropà al campament dels del Cagarruta. El Rebollo va pensar que era la tenda del Xixarrín, desfà un crani de la corda, es lligà aquesta a la cintura per a tenir les mans lliures, apartà l’estora que tapava l’entrada de la tenda, començà a cridar i remaleir i tirà el crani a dintre, anant a parar precisament on dormia la Pompón. Ella es despertà, creguda que era una pedra, però un pressentiment esfereïdor li féu comprovar que era una calavera. Fou tan forta la impressió, que caigué esglaiada per no tornar-se a aixecar. La gent del campament es remou; uns i altres demanen auxili. La cridòria, esfereïdora, ningú del poble, adormit, la sentia. La confusió pren un caràcter de desesperació. El crani… La vella morta… Ningú podia capir semblant desventura. I dintre l’enigma terrorífic hi regnà el pressentiment de fatalitat que atordeix els més coratjosos. El Rebollo sent els crits i cada vegada els creu més a prop seu. Salta, corre, fuig, vola gairebé, i el soroll dels cranis al topar entre els rocs creu que són les calaveres que l’empaiten, i el seu esverament es fa d’una bogeria agudíssima. Un obstacle trava la corda, aleshores el vèrtic d’un sens fi d’idees; i per la forta estrebada de la corda cau.

Aixís ho conten els vells gitanos, però a ple sol, perquè de nits, sols de contar-ho, tindrien por.

Subscriu-te al butlletí

Puntualment, rebràs les novetats de Stroligut.