La visita miraculosa de Krisztina Hrussz és un dels contes del recull El petó i altres narracions de l’escriptor hongarès Dezső Kosztolányi, en traducció al català de Kálmán Faluba.
Va ser publicat el 1990 a la col·lecció Venècies de La Magrana. Escrit el 1911, il·lustra l’estil irònic i el realisme màgic de l’autor d’Alosa i Anna Édes.
////Més contes a Stroligut
La visita miraculosa de Krisztina Hrussz
I
Krisztina Hrussz, la cantant de cabaret, fou enterrada el 7 de gener del 1902. L’enterrament se celebrà a les tres de la tarda. Gelava fortament, i gairebé s’havia fet fosc quan tragueren el taüt al pati i el posaren damunt el cadafal de fusta per beneir-lo i pujar-lo al carro funerari. El fred va fer tornar vermell com una guinda el nas del capellà. Conservava encara a la boca el gust del dinar, el tast amargós del vi del Badacsony. Ara veia àngels i roses dintre de la boira. Aixecà rígidament l’aspersori damunt del taüt. Tenia al seu costat l’estudiant, l’estudiant de Medicina Vidor Tass, el favorit de la cantant, el centre de l’interès de tothom, vestit de negre, negligent, dominant amb elegància la seva pena. Al centre, alguns comediants, un actor dramàtic i el director del cabaret. S’hi trobaven bé gairebé tots. Allí, al bell mig del dol, pensaven en el seu dinar. L’entendriment de debò va quedar variat per sensacions de luxúria i d’abundància. Més tard, quan acabà la cerimònia i els cavalls van emprendre el camí cap al cementiri sacsejant els plomalls negres entre torxes i llanternes, començà a caure la pluja grisa que va revestir el taüt de vidre. També els copaltes duien una capa fina de vidre ressonant. Aquell vel fred i brillant ho cobria tot, transformava els objectes en vidre i en puré de castanyes ensucrat; feia de l’asfalt pista de patinatge, i després es fonia lamentablement, i els peus fredorosos trepitjaven el fangar glaçat, farinós. L’enterrament anava a girar cap al turó. L’estudiant mirava la corrua flamejant i fosca —talment una corrua de l’altre món— a primera hora de la tarda. S’estranyava i badava més que no sentia el dolor. Tot això semblava tan increïble. La Krisztina havia caigut malalta de pulmonia tres dies enrere. I ara, senzillament, la hi havien arrabassat, amb rapidesa i brutalitat, com quan posen una bena als ulls d’algú durant la nit, el pugen en braços, l’encofurnen en un cotxe, i al matí es desperta en un altre lloc. Fou això que causà l’estranyesa de l’estudiant. No creia gaire en la mort. Escoltava trist el cantussol, la lamentació en llatí, i la seva ment giravoltava entorn del berenar de xocolata. Els paletes van aparedar el nínxol. Tiraren argamassa aigualosa damunt els totxos nous. Després va baixar sol pel pendís. Balancejava els braços. Pensava en la noia. En la seva solitud ploriquejava una mica. L’estranyesa el va tornar a envair amb dolorosa força. Buscava la Krisztina, i ella —oh, sí—, ella ja no existia.
II
Però més tard va plorar. Va inclinar el cap damunt la seva petita taula posada al davant de la finestra sense llum, i plorà amargament, de gust. Ni es despullà a la nit. Durant tres dies amb prou feines va dormir. Els minuts, les hores, els dies se li confonien. Quan la claror es filtrava per les persianes, no sabia si era de matinada o d’horabaixa.
—Si tornés! —sanglotava sobre els coixins.
Cap a la primavera es va calmar una mica. Però la cara se li tornà encara més pàl·lida. Ara ja no podia ni plorar, i les seves llàgrimes corrien per dins. Però amb la pena encalmada, semblava encara més terrible. Els qui el veien s’emmudien sense voler.
«Si tornés!», sospirava dintre seu.
Als vespres es posava al davant els vestits d’ella, les sabates, la bufanda groga que amb tanta gràcia podia llençar-se al coll. S’imaginava que seia al seu costat. Vora el foc o en la cadira, o en terra, girant a l’escalfor vermella la cara fina, tendrament pigallosa. També la veia sovint damunt el llit. Sentia la seva veu. Si trucaven, es precipitava a la porta, i es meravellava que no vingués ella. Llavors tornava a la cambra i dintre seu pintava fil per randa el quadre acolorit de la cita amorosa. Krisztina entra. Ell l’ajuda a treure’s l’abric, la invita a seure, però ella se li abraça al coll, amagant el cap damunt el seu pit, i riu. Jugava així amb la noia fins a la matinada, escoltava com reia, admirava els seus ulls. Després d’aquestes abraçades turmentoses i mortals, l’endemà es despertava amb la cara grisa i la boca amarga.
També anava cada dia al cabaret. La buscava sobre l’escenari petit i tronat, entre els focus de colors, i no la trobava. Esperava fins a mitjanit. Després se’n tornava. A casa no sabia què fer. Es va adonar espantat que el temps no li portava remei. La noia esdevindria cada vegada més bella. A través del vel dels anys, les pigues, aquestes taques dolces, eròtiques, se li apareixien brillant rosses i daurades. La seva boca llampeguejava com un robí enorme, i sentia fins la humitat tèbia de la seva saliva argentina.
—Si tornés!
Aquest sospir va romandre en el seu interior com un desig sagrat, com l’essència destil·lada de la seva pena i del seu dol. No hi va renunciar. Hauria donat la vida per veure-la, ni que fos per un instant. Mentalment va dividir l’instant en mil parts, i li semblava que hi podria experimentar l’escala total del plaer. El seu desig es tornava més humil de dia en dia. Pensava en veure un cop només el taüt i donar-hi una ullada tímida per la finestreta de vidre, o notar en un mirall l’ombra del seu vestit, sense saber amb certesa si eren núvols o puntes. Per això hauria caminat anys i anys amb el cap descobert, descalç, els peus sagnants. A les tertúlies, quan l’alegria feia tombarelles, durant el ball sovint l’esgarrifava de cap a peus aquesta idea. En fugia debades. El seguia. L’estudiant s’hi va retre resignat. Esdevingué ombra acompanyant de la morta. L’anhelava, eixut i pàl·lid al clar de la lluna. Parlava amb rigidesa. Vestia amb fredor i amb brillantor. Al pit, com la llosa blanca damunt el nínxol, li tibava contínuament l’impecable patró, resplendent, espurnejant, i qui el veia pensava en la mort, en una noia, en el cap malenconiós d’una noia que, pàl·lida, hi dormia sota el son anònim.
—Si tornés! —ressonava al seu cor.
La seva cara deia el mateix. El sofriment penetrà cremant en aquella cara cèria. Al cap dels anys continuava reflectint el primer espant i la primera alarma que s’hi van enrigidir, que s’hi van tornar freds i durs com pedra, com una màscara mortuòria.
III
PERÒ un dia la Krisztina tornà.
IV
Després d’una disbauxa desenfrenada, l’estudiant caminava cap a casa en la tarda ardent de maig.
A la Ronda les acàcies vessaven furioses el seu ardor. Irrompien des de l’asfalt i capcinejaven, i es desemperesien, i cridaven al cel el seu perfum pesant, eixordador.
A l’estudiant, li rodava el cap en aquell xivarri perfumat. Tenia basques. Lluny, a l’angle del cel, serpentejaven ratlles sulfuroses, llums borroses com quan algú juga amb un mirall a la foscor. Avançava cap al seu apartament.
A l’avantcambra el rebé la minyona:
—Hi ha una visita.
—Qui és?
—Una senyoreta.
Vidor Tass es meravellà, i era incapaç d’imaginar-se qui podia buscar-lo, perquè des de la mort de la Krisztina no rebia visites femenines.
Obrí la porta de l’habitació.
La noia seia damunt el llit. Portava al coll la bufanda groga. Tenia la cara dolça, gairebé alegre.
—Krisztina —digué en veu baixa.
—Estimat —digué la noia, i se li arrapà.
L’estudiant no estava gens sorprès. Buscava els llumins, va encendre dues espelmes. Ara veia nítidament la Krisztina. La mort l’havia afavorida decididament. Estava molt més sana que mentre vivia. Fins s’havia engreixat una mica dintre del taüt. Però era elegant, com acabada de sortir de la capsa. El seu vestit blanc, el mateix amb el qual l’havien enterrat, s’adeia suaument amb la cara. Li queia bé. La vora se li havia esfilagarsat una mica, ça i lla el variava la floridura verda a penes perceptible, als costats brillava el diamant de les tombes, el salnitre. Estengué la mà cap a ell:
—Mira, el meu anell.
—El vell anell.
Així i tot, l’estudiant la fitava amb la mirada interrogant.
—No preguntis res —digué, ennuegant-se, la noia—. Sóc aquí, tal com em veus, fresca i radiant. No pensis en els contes de Viktor Cholnoky, amb els fantasmes que tornen de l’altre món. Jo no sóc ni fantasma, ni ànima en pena. Però no tinc temps per enraonar. Puc quedar-me amb tu només trenta minuts. Després, he de tornar. Treu el rellotge. Ara són les tres. A les tres i trenta minuts ja no seré aquí.
—Només trenta minuts —sospirà amb fals patetisme l’estudiant.
Això desagradà una mica la noia.
—No facis comèdia, estimat —digué—. Cada minut val una moneda d’or.
—En val mil! —cridà l’estudiant—. El teu petó… el teu petó… val mil vegades més.
—Des de fa vuit anys, m’has cridat cada dia. Ara el teu desig s’ha complert. Què vols?
Krisztina obrí els braços. I la seva boca, vermella i fresca, s’entreobrí, esperava desmaiada el petó.
L’estudiant va besar-la.
Després s’assegueren l’un enfront de l’altre. L’estudiant en el tamboret, la noia en el sofà. Durant una estona es miraren embadalits. Però semblava que el petó els hagués desil·lusionat. Es van entristir, i l’estudiant acotà el cap. Aquest era, doncs, l’encontre que havia somiat tantes vegades. Quin retrobament. Li semblava que havia arribat una mica aviat. Què fer després d’això? El silenci omplí l’habitació, el cor li bategava, i les busques del rellotge s’arrossegaven a poc a poc. Havien passat només cinc minuts. En faltaven vint-i-cinc. El temps semblava espantosament llarg. El silenci era cada vegada més turmentador.
L’estudiant tossí.
—Com et va la vida? —preguntà—. És a dir, què hi ha de nou?
La noia esbatanà els ulls. Al capdavall, és una indiscreció preguntar coses així a una morta.
—Vols que prepari un te? —digué precipitadament.
—No, gràcies.
—Saps —preguntà a borbollons— que el petit Herman s’ha casat? Ja fa tres anys. Fins i tot tenen un fill. Un nen fort, sa.
—És curiós —respongué la noia amb ensopiment.
—I han passat un munt de coses. Mon pare va morir de càncer d’estómac. Pobret, havia patit molt.
—És curiós.
—No t’interessa? Jo, d’aleshores ençà, he fet la llicenciatura. L’any que ve obriré consultori, compraré un pis aquí al costat. Quatre habitacions, amb bany, cuina, electricitat.
—És curiós.
—Al teatre, la Nusi ha fracassat.
—És curiós.
—Però la Ili té grans èxits. El públic està boig per ella.
—És curiós.
A l’estudiant, se li feia un nus a la gola. Va donar una mirada furtiva al rellotge, i veié que només feia set minuts que la noia hi era. En el seu atordiment mortal buscava les paraules. Cada instant semblava una eternitat. D’antuvi volgué dir alguna cosa alegre, després una cosa molt seriosa i sinistra, però no trobà bé ni una cosa ni l’altra, i s’estimà més callar. Va passar tot un minut sense que diguessin res. La Krisztina seia en el sofà amb els ulls baixos i mirava les figures de la catifa.
Mentrestant s’havia posat a ploure.
—Plou —digué en veu baixa l’estudiant.
—Sí —respongué la noia.
—Amb el bo que feia ahir.
—Sí.
—Quina tempestat.
—Sí.
De cop i volta canvià de tema.
—No agafaràs fred amb aquest vestit prim?
—No —rigué la noia.
Un parell de paraules més, un nou esforç, i de cop van quedar callats.
Tenien la mirada perduda. L’estudiant s’aixecà com si volgués deseixir-se del seu torbament. Només s’havien escolat nou minuts. La Krisztina s’arrepapà en el sofà. L’estudiant estava dret vora la finestra. I aleshores s’esdevingué una cosa horrible. La noia sentí de sobte una mena de pressió a les maixelles, li hauria agradat proclamar a crits tot el seu avorriment, i córrer, córrer fugint d’aquella habitació. Endebades hi lluitava en contra. Els feixos musculars li esbatanaren la boca, i ella, com un petit autòmat —i això no era cap il·lusió— va fer un badall sa, fort. Badallà una vegada. Badallà dues vegades. Badallà per tercera vegada. Després recollí de la taula el seu paraigua. Sortia. Potser volia dir alguna cosa més, però, en tocar la maneta de la porta, li vingué una altra vegada l’espasme del badall, i desaparegué de la cambra sense dir paraula.
L’estudiant quedà sol. Sentí una mena d’alleujament, de llibertat. Durant una estona va tamborinar sobre la taula. Mirava el carrer, el paraigua, la tempestat, els vidres regalimosos de la finestra. Arronsà les espatlles. Badallà ell també. Mirà el rellotge de butxaca. Eren les tres i deu minuts.
Tenien encara vint minuts sencers.
© de la traducció, Kálmán Faluba
© de l’edició, Stroligut
