feminisme dolors monserdà
Conferència de Dolors Monserdà a Acció Social Popular, 1910

El feminisme a Catalunya – Dolors Monserdà

Opuscle de la pionera del feminisme Dolors Monserdà en què repassa l’origen i les propostes dels moviments per als drets de les dones arreu del món i que planteja com han de ser introduïts a Catalunya.

» Llegiu Per lluir
» Roses de Sant Jordi de Maria Aurèlia Capmany

 Si nosaltres fóssim verdaders cristians,
 aixó es, cristians que referissim
 tots els actes exteriors á la gran idea
 de que servir á Deu es també servir al
 próxim, seríem excelents demócrates,
 y crech poguer afegir, seríem grans
 feministes.

Ferdinand Brunetière (De la conferència donada á l’Action Sociale de la Femme)

Vivim en una època de transcendentals evolucions, i d’entre el gros nombre que capgiren la vida actual i que febrosament s’agiten per Europa, la debatuda qüestió del Feminisme hi ocupa un dels primers llocs. Fins ara el problema es mantenia lluny: nascut a l’Amèrica del Nord, contagiat tot seguit a Anglaterra, França, Alemanya i Bèlgica, semblava estacionar-se en els llocs on aparegué, però els mitjans de comunicació són avui massa progressius, han acostat massa les nacions, perquè Espanya pogués oposar per més temps la muralla de sa rutina i de sa tradició a la força de la idea nova.

Amb l’escletxa oberta i la invasió a la porta, crec que el meu sexe i les meves aficions em donen dret a esplaiar el meu parer, i aquest el diré amb la meva sinceritat acostumada, sens preocupar-me de l’excomunió que tal vegada facin caure sobre mi els que veuen la nova reforma amb un visual diferent del meu.

Així, començo per dir que no vull perdre temps parlant de si el que s’aixeca és millor que el que s’enruna. En primer lloc, perquè les meves raons no oposarien cap resclosa a l’onada que s’acosta; i a més a més, perquè les profecies no adquireixen valor fins que el temps les ha consagrades. Sols d’aquí a cinquanta anys —i abans tal volta— les generacions que vinguen podran judicar amb vertader coneixement de causa si la societat en general i la dona en particular hauran guanyat o perdut amb el canvi.

El que avui es pot assegurar és que no serveix per a res fer prodigis d’erudició, escrivint articles en diaris i revistes, amb la idea de barrar la porta a la nova evolució, fent l’enlairat panegíric de l’alta missió de la dona a la societat; de son altíssim lloc dins de la llar; de ses qualitats afectives i intel·lectives; dels inconvenients que els oficis mascles porten a sa constitució delicada; de les conseqüències que forçosament han d’esdevenir de l’alteració de sa vida i de ses costums; de la pèrdua de ses gràcies físiques i morals… Tot això són paraules, vellúries, rutines que en els moderníssims corrents dels temps actuals ja no tenen cap significació. Allà al lluny, embolcallat amb l’encisador robatge de la novetat, guspirejant amb la incisiva atracció del desconegut, hi ha el Progrés que ens diu que l’estranger, l’aptitud i la perseverança de la dona l’han constituïda en enginyera, en doctora en medicina i en jurisprudència; en quefe d’estació; en empleada mercantil, industrial i burocràtica; i que aquesta nova manera de ser no ha sigut flor d’un dia, sinó llavor que s’ha estès florint i granant a les grans ciutats europees; i després d’un any i d’un altre any de triomfar per aquells països, el progrés s’ha decidit a venir fins a nosaltres; on, si bé els pares, que es troben amb abundància de filles solteres, el reben com una solució, són molts i molts els homes que li despleguen la bandera de l’hostilitat. A aquests darrers els diré que, com sempre, en la qüestió del feminisme se’ls pot continuar aplicant els admirables versos de Sor Joana Agnès de la Cruz en els quals, parlant de la dona, diu a l’home:
queredlas qual las haceis
ó hacedlas qual las buscais

ja que aquesta gran veritat, a través del gros espai de dos segles, continua conservant tota la força de la seva aplicació, una volta que el que avui s’anomena Feminisme és solament i únicament obra masculina. La dona, feliç dins de sa llar; la dona, volguda, considerada, equitativament retribuïda en els oficis que són de pertinència del seu sexe, no hauria pensat mai ¡mai! a invadir el camp masculí ni a caminar a la recerca de sa alliberació.

Ruskin, l’insigne escriptor que més delicadament ha poetitzat sobre el món femení, diu: «On se vulla que hi hagi una dona fidel, hi haurà una llar. Tal vegada no tinga sobre son cap més que les estrelles, tal vegada a sos peus hi brilli el cuquet de llum sobre l’herba refredada per la nit, però la llar serà on ella sia.» Jo, que estic en completa conformitat amb la definició del gran literat anglès, m’espanto en pensar les vexacions i els sofriments que han portat la dona a despendre’s, voluntàriament, d’aquest regne exclusivament seu, que se’n diu llar, malgrat els sentiments d’amor i de veneració imbuïts en son cor i en sa consciència per la força de ses inclinacions, per l’exemple i per la tradició. I dic despendre’s perquè el dia que la nova evolució arribi a obtenir l’imperialisme que cobeja, la llar haurà finit; almenys en l’estat i forma que ha subsistit fins ara.

Sien les que es vullen les conseqüències d’aquest nou ordre o desordre de vida, bones o dolentes, l’home només cal que abaixar el cap, pensant que la llavor d’aquest nou moviment s’ha desenrotllat a l’escalf de les iniqües arbitrarietats de la seva conducta. No era pas possible que ell, matant creences, enrunant tradicions, violant deures, deprimint sentiments, hagi alçat un temple a la llibertat de costums, als plaers, a la despreocupació, al materialisme, i que la dona, que puja la vida nuada del seu braç, hagi tancat els ulls als quals, amb tota la força del seu entusiasme, n’hi fan a cada moment el més exaltat panegíric.

En fi: bo o dolent, el Feminisme és aquí; i si, com he dit abans, les peroracions dels savis no han d’influir en el més mínim per barrar-li el pas, menys ho aconseguirien les meves; pel que, defugint-me d’examinar-lo sota el perillós vel de la fantasia, procuraré analitzar la nova evolució per a veure el partit pràctic i positiu que, al meu entendre, la dona catalana pot i deu treure del nou hoste que truca a les seves portes.

En el meu concepte, el moviment que s’anomena Feminisme és un acte altament humanitari en la dona rica, i una costrenyent necessitat en la dona del poble. Enfondint en aquest darrer camp, deixant de banda els entusiasmes bel·licosos de les sufragistes i els ideals de les que aspiren a supremacies i igualtats que no m’he proposat discutir ni tractar en aquestes ratlles, m’ocuparé tan sols del feminisme que jo crec de verdadera utilitat per a la dona, amb l’afany que sia aquesta llavor la que arreli i prosperi a la nostra terra.

Vejam, doncs, quelcom del que ha arribat fins a mi, i que en aquests moments recordo dels esplets que floreixen a l’estranger.

Pren el primer lloc el Consell Internacional de Dones fundat i organitzat a Washington en 1888, del qual, l’any que es reuní a París, en fou presidenta Lady Aberdeen, esposa del virrei d’Irlanda, i en el qual figuren duquesses, marqueses, burgeses, artistes, comerciantes, botigueres, professores, institutrius i obreres procedents d’Anglaterra, Alemanya, França, Bèlgica, etc.; i en el que es debaten amb gran altesa de mires i esbalaïdora sobrietat de paraules, totes les qüestions relatives a la dona, així de les intel·lectuals com de les que pertanyen a les condicions del treball en les professions femenines, de l’organització d’aquest, de les lleis protectores de la dona i de les criatures, de la instal·lació de societats econòmiques, cooperatives, etc.

Així mateix veiem les dames angleses sostenir escoles i casinos encaminats a iguals orientacions; i en quin país, la comtessa de Warwick ha fundat al seu castell de Stutley una escola d’agricultura en la qual les dones conreen flors, fabriquen formatges i mantegues, cuiden de les abelles, crien gallines i milloren les espècies d’animals i plantes. Seguint per aquest corrent, trobem a Alemanya escoles sostingudes per senyores per a l’ensenyança de tota mena de serventes en les quals es donen cursos sobre la conservació i netedat de mobles; confecció i adob de robes i compra de comestibles, junt amb la manera més pràctica d’utilitzar-los amb profit i economia; i per fi, l’ensenyança de guisar viandes que es venen al públic, constituint un bon rendiment per a l’Escola.

A Munic hi ha un institut on, a més de la instrucció domèstica i de la d’horticultura, jardineria i avicultura, s’ensinistra les deixebles en les cures que s’han de donar als malalts i a les criatures.

A Limborg hi ha una escola de comerç per a la dona on, a més de la comptabilitat, se li ensenya el servei de botigues i el guarniment dels aparadors; i a França… a França el verb del feminisme ha creat obres de transcendental utilitat, així en el terreny intel·lectual com en el de protecció i ajuda per a la dona que ha de viure del seu treball. I això no s’ha fet sols en el centre, ja que hi ha províncies, com s’escau a la de Bordeus, que compten amb institucions tan formoses com el Patronat de l’Agulla Bordolesa, compost de senyores que s’encarreguen de buscar treball i diners per a l’Obra, facilitant a les associades a preus reduïts els elements de primera necessitat per a la seva producció, com són fils, cotons, sedes, agulles, etc., etc.: havent-hi una Junta que s’assabenta de les seves penalitats, que els indica on poden trobar feina, que les aconsella, que contesta a les seves preguntes i que, per al seu esplai, organitza concerts i sessions de teatre i de cinematògraf.

Quant a París, les institucions són innombrables; sobresortint: l’Associació Catòlica Internacional de les Obres per a la protecció de les noies obreres; l’Acció Social de la dona; la Unió Central Mutual de París i les Cases de família i els Restaurants per a dones soles.

Així ha sigut com, ajudada per aquests elements, a París la dona ha envaït la càtedra, ja que, començant per la il·lustre madame Curie a la Sorbonne, ella ensenya a l’Escola d’Alts Estudis, a la de Belles Arts, a la del Louvre, a la d’Arts i Oficis, al Museu d’Història Natural i fins a la Facultat de Medicina. ¿I a Espanya? ¿I a Catalunya? ¿I a Barcelona?

Oh formosa i estimada ciutat meva! Tu, la capdavantera de la nació, de tot l’avenç que jo conceptuo de suprema necessitat, de suprema justícia, com és el que ateny a la dona obrera, a la dona iniquament explotada ¿Què has fet? ¿Què tens? ¿Com t’aparelles per rebre la nau del feminisme que, malgrat exorcismes i lamentacions, ja es balanceja sobre les aigües del teu port?

Al Consell Internacional de dones de Washington és l’esposa d’un virrei, són les duquesses i comtesses les que estan al seu enfront i les que institueixen obres en benefici seu; és la rica Miss Mary Haydon la que a l’Amèrica del Nord ha organitzat la fundació d’una gran colònia femenina per a la qual ha comprat un domini de 5000 acres de superfície per a la formació d’un falansteri on la dona treballa i en frueix els guanys; és la baronessa de Montenach la que ha creat a França l’Associació Catòlica Internacional d’obres per a la protecció de noies; és la duquessa d’Usès i les principals dames de l’aristocràcia francesa les que a París organitzen salons de venda on són exposats els treballs femenins amb el fi de redimir l’obrera de l’agiotatge d’industrials sense consciència; i és a Madrid, a aquest Madrid tantes voltes censurat, on, segons ens explicà l’eminent sociòleg D. Ramon Albó en les planes de La Veu de Catalunya, sota la iniciativa i protecció de senyores de la noblesa, s’hi han fundat grans tallers per afavorir el treball de la dona i en els que el passat any s’hi girà pel valor de més de quaranta mil pessetes!

¿I a Barcelona?

A la nostra ciutat tenim l’Escola d’Institutrius que sosté la Societat Econòmica d’Amics del País; l’Escola de Mestres costejada per particulars, i des de fa mig any la magnífica Revista Feminal, que amb gran erudició dirigeix la primera feminista que ha tingut Catalunya, la notable escriptora Donya Carme Karr.

Això dins d’Espanya, en el terreny merament intel·lectual, ja és alguna cosa: però… ¿obres de defensa, d’ajuda, de protecció per a la dona? ¡Ah!, aquestes… aquestes és l’obscurantisme, el retrocés, la religió cristiana la que, sense mitjans, sense envent, lluitant amb l’egoisme i la indiferència, ha instituït a Barcelona l’Escola per a la protecció de serventes, que dirigeixen les Monges de Maria Immaculada; és un sacerdot, l’eminent publicista i activíssim rector mossèn J. Ildefons Gatell el qui —dins el Montepío de Santa Madrona, també fundat per a les minyones de servei pel gloriós bisbe Morgades— ha creat, sobre la base de la mutualitat, el transcendental «Institut de Amparo i protecció en favor de la dona que viu del seu treball», la primera obra de veritable protecció per a l’obrera que tenim a la nostra ciutat; ja que, per una petitíssima retribució, les monges franciscanes que estan enfront de la Casa, faciliten a la treballadora sense família dormitori, alimentació sana i abundant, obrador proveït de màquines per a cosir, taulell i eines per planxar, sala d’exposició per vendre els seus treballs, escola de lletres i de corte, saló per a la recreació dels dies festius en el que s’hi organitzen funcions de teatre, projeccions lluminoses, cinematògraf, etc.; i metge, medecines i cures en el cas de malaltia. ¡Oh prou és una obra formosíssima i transcendental, l’Institut fundat per mossèn Gatell! Prou és un feminisme ben pràctic, i prou seria de grans resultats si no s’hagués de lluitar amb la falta de recursos i si les portes que s’obren per a unes quantes, poguessin obrir-se per a totes les que ho necessiten!

Heus aquí les dues úniques obres de protecció per a la dona obrera que tenim a la nostra ciutat, sense que cap de les dues hagi sigut inspirada en la nova evolució que s’anomena feminisme; ja que a Barcelona les dames de la noblesa, les senyores de la rica burgesia, no han girat encara els ulls envers les infelices noies que, després de vuit o deu anys de costosos estudis, fets amb la digníssima il·lusió de guanyar-se honradament la subsistència, lluiten desesperadament per obtenir una mesquina mensualitat; no s’han fixat encara en les urgents necessitats de les obreres de les fàbriques i de les fadrines d’ofici; no l’han vista encara a la infeliç dona, que nuats els peus, corba l’espatlla, fixa la vista sobre una planxa d’acer, vertiginosament del matí al vespre, cus calçotets a l’inversemblant preu de quinze cèntims de pesseta, camises a dotze, enagos amb farbalans i entredós a vint-i-cinc; i malgrat que, amb tan irrisori preu, cal que treballi sens descans, sense repòs, deu o onze hores diàries per assolir un jornal que moltes voltes no arriba a una miserable pesseta, la infeliç, sens pensar el dany que amb sa folla competència causa a ses germanes de treball i a ella mateixa, s’esforça encara per a afegir a la seva feina un altre plec, un repunt més, un adorno nou perquè la peça resulti més vistosa; perquè l’industrial estigui content; perquè no arribi a ses orelles aquell esgarrifós «¡no hi ha feina!» que l’aclapara, que l’esvera, perquè li representa la pèrdua d’aquella pesseta que espera per al mos de pa amb què ha de mantenir-se ella i a voltes els seus fills, i amb què ha de pagar el lloguer del meravellós invent de la màquina de cosir, que àdhuc que li fa guanyar tan esplèndid jornal, l’empeny a la tisi i a la mort!…

Si, per miracle de Déu, fos possible que les noves corrents milloressin, en el que de justícia li pertoca, les condicions del treball de la dona, les generacions vinents s’esborronarien del viacrucis que, en aquest calvari que s’anomena la lluita per la vida, recorre a la resplendent llum d’invents i de progressos l’explotada obrera de l’època actual.

El Feminisme és aquí: en lloc d’articles i excomunions que no han d’aconseguir retardar-li l’entrada ni d’un sol dia, siguem pràctics, siguem avançats, siguem cristians, estudiant conscienciosament el profitós partit que es pot treure de la nova evolució, buscant la manera d’acabar amb l’agiotatge que es fa amb la producció de la dona; agiotatge que sens dubte milloraria amb la formació de gremis i sindicats d’obreres; i patronats de senyores que s’inspiressin amb el que fa el de l’Agulla Bordelesa i el de la Unió Central Mutual de París; com així mateix amb la formació d’obradors a la faisó dels establerts a Madrid i de salons de vendes com els que, amb tan bon èxit, funcionen a París.

Heus aquí les orientacions que caldria prendre. Ja que, amb tant d’entusiasme, tenim els ulls posats a l’estranger per adoptar-ne sports, modes i costums, fixem-nos-hi per copiar els exemples que ens donen de protecció a l’explotada dona obrera. Fem que el feminisme sia a Catalunya l’obra de la dona, per a la dona; brotada d’amor, florida de progrés… cristià!

© de l’edició, Stroligut