tothom se diverteix del món dolors monserdà filigrana

Tothom se diverteix! – Dolors Monserdà

L’editorial Filigrana ha reeditat del Del món, recull de contes de l’escriptora pionera del feminisme a Catalunya Dolors Monserdà. El va publicar per primera vegada la Biblioteca Popular de “L’Avenç” el 1908.

A Stroligut us n’oferim un dels dotze contes: Tothom se diverteix. L’edició de Filigrana compta amb un pròleg de Francesc Ardolino i epílegs de Marta Pessarrodona i Carme Mas.

Si bé el segle XX va ser el segle de les dones, si més no perquè vam aconseguir una cosa tan elemental com el vot, potser el XXI és el de la relectura de la Història a tots els nivells, també a Reus, a Vic o Ctesifon, per seguir amb Espriu. A la gens pèrfida Albió, per exemple, ens diuen que les dones prerafaelites no van ser tan sols muses sinó també pintores notables. Entre nosaltres començarem a veure joves generacions de lectors sense por a la poesia de Caterina Albert ni a l’obra de Dolors Monserdà.

De l’epíleg de Marta Pessarrodona
Tothom se diverteix! – Dolors Monserdà 3

He passat la nit veient patir a un malalt estimat. El metge diu que per aquesta vegada el perill s’ha esvaït, per més que el mal resta a dins esperant ocasió per a més forta escomesa. Apar que la ciència s’aconsola exercint de profeta quan se troba impotenta per a curar!

Ja dia entrat, el malalt s’ha adormit. He tancat bé els finestrons per a que la cambra restés fosca, i m’ha semblat que aquelles tenebres se compenetraven en l’estat del meu esperit. 

A dos quarts de vuit he sentit tocar la missa baixa. És diumenge i primer dia de la Festa Major. La meva filla entra a substituir-me a l’espona del llit del seu pare, i jo, de puntetes i a les fosques, me cobreixo el cap amb la mantellina i surto a fora. 

No sé si a causa de la foscor que acabo de deixar, al trobar-me al carrer m’ha semblat que em sobtava, amb més força que els altres dies, la gran claror de l’emblanquinat de les cases, que a la llum roenta del sol d’agost mostra amb tota sa esplendidesa l’hermosura d’aqueixa brillant nota blanca que constitueix el luxe dels estatges humils.

En totes les entrades s’hi nota un moviment que contrasta amb la quietud dels altres dies. Dones amb paners curullats de pa; criatures amb paperines que no costa gaire endevinar que surten del taulell de casa l’adroguer; minyons amb camisa planxada; noies amb farcells que per entre el nuat dels becs del mocador deixen veure cintes i farbalans; aplecs de gent que acaben d’arribar amb el cotxe del poble i que al distribuir-se per aquelles entrades hospitalàriament obertes, donen lloc a exclamacions d’alegria. A l’acabar-se el carrer m’he trobat amb les parades de la fira enrondades per la mainada, que les contempla amb ulls embadalits; i a poques passes, amb el gran envelat de la plaça en què a tota pressa hi acaben de penjar els miralls, les garlandes de flors de paper i els manyocs de glaces que guarneixen les antenes. Com empaitada per aquell ambient de festa, he corregut a ficar-me a l’iglésia, a on també s’hi finien els últims adornos de l’altar major. 

Acabada la missa, que ha sigut senzillament resada, amb el pensament fixo en la pena que m’acora, he tornat a passar per entremig d’aquell públic esplai d’alegria, d’on de tant en tant ne surt alguna veu que, tot preguntant-me pel malalt, afegeix: 
—Si no que va tan de pressa, li diria si vol entrar a veure els nois, que m’han arribat de Barcelona. Ve-li aquí l’alegria de la Festa Major! Ella és la gran reunidora de les famílies.

A l’arribar al veïnat de casa m’ha sobtat el so de la cobla que fa la passada reglamentària per la Casa de la Vila i per la dels Administradors. Al sentir-la, un aplec de criatures s’han posat a ballar a l’era, mentres que en portals i finestres hi eixien les noies desitjoses de fruir a ple aire d’aquelles notes avançadores de les ballades de la tarda.

Algunes voltes m’havia dit vanitosament a mi mateixa que jo no era pas envejosa. Déu ens en guard del dia de la prova…! Aquell devessall de goig m’ha semblat que m’estrenyia el cor, i, sense donar-me’n compte, he murmurat amb pesarosa recança:
—Tothom se diverteix!


És el tercer dia de la festa i les campanes de l’iglésia acaben de tocar l’àngelus. Des de baix m’avisen que tinc visites a la saleta. És donya Cecília, una veïna viuda, jove, de bona posició social, alegra, animada, bastant enraonadora i prou expansiva per a que no li sia possible guardar dins de la seva boca riallera les sensacions que l’impressionen amb alguna força. 

—Dispensi que vinga en aquesta hora, i aixís tan de negligé… Però, entre unes coses i altres, m’he ficat al llit quasi a les cinc, i, és clar, quan m’he llevat ja eren a prop de les onze… Ai, filla, quina nit! Ja li dic jo que vostè n’hauria pogut fer un bon quadro, si hi hagués sigut! No n’ha sapigut re?
—Ai pobra de mi! I de què? 
—De lo del Casino. 
—No he vist més que les minyones de casa i…
—Doncs per això no he volgut esperar a venir a la tarda, per tenir el gust d’ésser jo qui li contés. Veu? Sols per aquest motiu hauré de fer el determini de casar-me. Vostè creu que, per a una dona expansiva com soc jo, no és una pena ben grossa no tenir dins de casa seva una persona amb qui enraonar i comentar les coses del dia? Quan solament vegeto, me conformo amb la meva viudesa; mes quan passen coses, me casaria fins amb el pobre Gaston, aquell empleat del banc que li vaig presentar l’altre dia. Ja veu que no puc ser menos exigenta… 
—Però, bé: què ha passat? 

Donya Cecília, amb sos dits curullats d’anells, ha encreuat sobre son pit els becs de puntes del seu matiné de nansú i, atansant el seu balancí al meu, ha dit amb joiosa fruïció, tot abaixant un xic la veu: 
—Doncs un escàndol de primera! Tothom ho preveia, que en aquesta festa major hi hauria disgustos. I, sense el més gros, que ja li contaré, el Cotillon també ha portat els seus. Les Sarites, després d’haver-se fet dur els vestits de Barcelona, el seu papà, per les notícies que a darrera hora li donaren del complot armat per les senyoretes del Casino relativament al buit que volien fer a l’entorn de les seves filles, les ha fet quedar a casa. L’Asunción diu que avui està malalta pels desaires que ha rebut, perquè, segons sembla, s’ha tramat una verdadera conspiració perquè cap jove del seu rotllo l’anés a treure a ballar. Vaia, que l’enveja és capaç d’ennegrir fins lo més blanc de la vida! Però tot això és res al costat del succés sensacional de la Mery. Ja li deia jo que les seves costums no eren per a nosaltres. Per cap concepte vull dir… No, no: estic ben segura que és una dona tan digna com jo mateixa. Però, vaia, que aquí no som a França, i la veritat és que tothom s’hauria d’atendre a seguir les costums del país on ha de viure. I per més que sia molt rica, tampoc és cap princesa. Desenganyi’s: encara que tenim molt desenrotllat el gust de l’imitació, xoca veure en els nostres poblets senyores amb escots, alençons, collarets de brillants… Jo el comprenc bé el desig i fins la fruïció de lluir un trajo de bon gust, però no aquestes fastuositats. Vaia, ja ho he dit: aquí no som a Biarritz. 
—Però per la seva manera de vestir hi ha hagut un escàndol? 
—No precisament pel vestir, però una cosa és filla de l’altra. La que es vol posar al capdamunt, és clar que la veuran més que a tothom. Vostè ja sap les ridiculeses que el ximple d’en Roman… 
—No, no, Cecília. Jo no sé res… Amb quasi un mes que he passat sense sortir de dalt, no sé d’altra cosa que de medecines i tisanes…
—És veritat; però com que, si no li deia jo, li contaria la primera visita que vingués, me prenc el gust d’explicar-li. Doncs el ximple d’en Roman, que si fos el meu marit com ho és d’aquella pobra Clarita que ni pincha ni corta no li permetria posar-se en ridícul d’aquesta manera… Perquè vostè ja ho sap que, des de que la Mery és aquí, passa el dia anant-li al davant i al darrere collint-li flors, esperant-la a l’entrada del Casino per a donar-li cadires, enviant-li rams… Vaia, fent l’ós en tota regla; que no sé pas com monsieur Paul, que sembla un home prou seriós, no se l’ha tret d’entre peus; però, a lo que es veu, a França tot això és de bon tono… Nosaltres encara estem un xic endarrerits; però, vaia, de mica en mica ja ens anirem posant en situació… En fi, dispensi les digressions… Vostè coneix aquell jovenet que es diu Santos? 
—No, no: jo, llevat dels antics propietaris, quasi no conec a ningú. Com no anem enlloc… 
—És el fill únic d’una família que han llogat la villa Aurora, el xalet de prop de la font de baix. Diuen que són gent de posició. Doncs bé: aquest noi (i li dic noi perquè no crec pas que tinga més de disset anys) sembla que és una notabilitat en el dibuix (ara tothom és un geni). Doncs, com li deia —prosseguí D. Cecília, saltant vertiginosament d’una digressió a l’altra—, aqueix nou artista ha pres per especialitat seva la caricatura, amb quals aficions ha molestat a molta gent. Perquè, ja veurà: si un hom té el nas llarg o curt, o és alt o baix, etc., no li dona cap gust veure-s’ho exagerat fins al ridícul. En fi, amb mi no s’hi ha atrevit, que jo sàpiga, perquè…
—Però això…
—Vaig al cas. Aquest xicot, en Santos, sabent que la família de la Mery i la d’en Roman eren d’excursió a Caldetes, se li va ocórrer la brometa de dibuixar al carbó en una paret del Casino la caricatura de la Mery amb en Roman agenollat als seus peus en actitud de fer-li una declaració amorosa, que ella semblava rebre amb gran complacència. Verament les figures estaven fetes amb traça i amb una semblança que prou voldrien poder-la donar als seus retrats molts pintors de fama. En fi, que el grupo estava tan bé i amb tanta intenció que, de tres en tres i de cinc en cinc, anaven a celebrar-lo tots els concurrents del Casino. El papà del noi no cabia a la pell al sentir les alabances que es prodigaven al talent del seu fill, i, satisfet de l’èxit, ell mateix hi acompanyava als que hi entraven de nou; quan de sobte, abans de la segona part, s’hi presentà la Mery amb el seu marit. A lo que es veu, algú s’havia apressat caritativament a portar-li la nova, i com ella estava ja en autos de la brometa, després de passejar amb el cap molt alt per tot el saló, s’acostà al grupo de la família Santos i, encarant-se amb el noi, li preguntà amb molta serenitat: «És obra de V. aquell dibuix de la paret?»

El jove, no sé si atordit o satisfet de la seva obra, li contestà afirmativament, i al mateix punt ressonà per tota la sala la bufetada més esplèndida que hagi sortit mai d’unes mans femenines. En fi, que es coneix que les franceses hi entenen força en això de prendre’s la justícia per la seva mà… Entretant el senyor Santos, que, amb la vanitat de pare, potser se creia que el seu fill havia fet alguna cosa digna d’alabança, s’encarà amb M. Paul que, tranquil·lament, havia deixat obrar a la seva dona; però, al sentir alguna frase malsonanta, repetí amb el pare lo que la Mery havia fet amb el seu fill, amb lo qual ell i el senyor Santos anaren a tomballons per terra. Sembla que en la baralla M. Paul topà en l’ull esquer amb un dels ferros que aguanten la vela, i, segons m’han dit, el metge ha demanat consulta, creient que el perdrà. I no li dic res del disgust que hi ha hagut a casa de la Clarita. La pentinadora m’ha assegurat que avui mateix se’n van a Barcelona…


Per allà a les tres de la tarda m’han avisat que en Quim m’esperava a la terrassa. És un vell encara fort que tan aviat treballa de manobre com de pagès o jardiner; és un bon home, honrat, franc, servicial, que a l’hivern té les claus de gran part dels xalets dels forasters, per a regar i cuidar els jardins. 

—I, doncs, Quim —li he dit un xic enfadada—, tant que m’havíeu promès que aquest dematí em portaríeu el sauló i em compareixeu a les tres de la tarda i encara amb les mans buides! Ja us vaig dir jo que avui no fora bon dia. Però vós, com no podíeu anar a l’obra, que sí i que sí; i ara, que gràcies a Déu el senyor ja podrà baixar al jardí, el trobarà fet una llàstima! I amb tant temps que us ho vaig avisar! 
—Sí, sí: la raó és tota seva; però jo poc me podia pensar la grifolada que ens ha caigut a sobre. 
—Què us ha passat? 
—Donques, miri: vergassades, desgràcies, vergonyes… Que un hom s’hi troba pel mig sense tenir esment de com li han vingut a sobre. Déu le’n regord de la verinada que duc a dins! Un hom, que ha passat tota la vida patint-ne de verdes i de madures per a no donar un que dir a ningú, i ara, a les meves velleses, tenir-me de veure en aquestos afronts! No sé com no m’esbotzo a mi mateix! 
—I, doncs, què teniu? 
—Vostè no ho sap? Reneu! Bé prou que tot el poble en va ple! No li han explicat la brama de la fonda? 
—Bé n’he sentit dir alguna cosa, però no n’he tret pas l’aigua clara. Mes, vós, què hi teniu que veure amb lo de la fonda? 
—Donques, miri: res i molt. Coneixia vostè an aquella neboda nostra que es diu Carmeta, que l’any passat els portava la llet? 
—La Carmeta? Prou! I què li ha passat? 
—Una de ben grossa. Miri, que diuen que no se n’escaparà pas, d’anar a la galera. I ell, la mala bèstia, passejant-se pel poble amb el més gran desvergonyiment! Reneu! Tots som homes, i tots, poc o molt, ens hem divertit a la joventut, però no d’aquesta llei, no amb la feta d’aquest brètol! Vell com soc, Déu me’n regord de que se’m posi al davant dels ulls! És clar que la culpa és d’ella: jo no n’hi vull pas treure gens… Jo no hauria pas vingut avui, mes com vostès tenen tantes coneixences, la dona m’ha dit: «Potser els senyors hi puguen fer alguna cosa». Perquè ni la Caterina ni jo no ens ho sabem explicar, lo que ha fet aquesta xicota.
—Però, què ha passat?
—Miri, donques que tot se gira en contra del pobre en aquesta arrastrada vida nostra! Les males collites i els endogalaments del govern, que tant si hi ha malures com pedregades vol cobrar de lo que no tenim, va obligar a la pobra de ma germana a treure’s la noia del costat per a guanyar-se alguna cosa. És clar que a les filles dels pobres no els queda altre camí, i no fan lo que ella ha fet… Però, res: anem al cas. La Carme va baixar a casa perquè aprengués de cosir samarretes, que avui per avui és amb l’única cosa que les mosses s’hi fan un tros de pa. Nosaltres li érem padrins; se’ns havien mort les dues noies i ella era tota falaguerota i entenimentada, i d’una mena de llei que en sa vida havia tingut cor per a matar una sargantana. Si encara que m’ho haguessin jurat… Reneu! En fi, que aquest poca-vergonya de l’Eudalt va començar a festejar-la. Jo i la dona prou l’amonestàvem: que ell no tenia gaire bona fama; que no s’hi casaria amb una pobra com ella; però, miri, ja pot xiular quan l’ase no vol beure! Res: que jo, per fora encàrrecs, la vaig tornar a sa mare; però per les festes de Sant Andreu, amb motiu dels saraus que es fan al poble, va baixar per a passar-hi aquells dos dies. A la nit volgué anar al ball; la dona, amb el rosec que porta a dins des de la mort de les noies, no l’hi volgué acompanyar; i ella i jo vàrem ser prou beneits per a deixar-l’hi anar amb les veïnes… I miri: les veïnes no li anaren pas al darrere! Reneu! Reneu! Qui ens ho havia de dir! Lo cert és que aquest estiu, per allà a primers de juliol, baixà de casa seva dient que volia fer la temporada de la fonda. Les criades, en tres mesos, se n’emporten vint o vint-i-cinc duros, que els ajuda prou per a passar l’hivern. I, a la veritat, nosaltres no férem esment de res. La dona diu que ja ho vegé, que estava un xic grossa; però, sap?, qui mal no fa, mal no pensa. Reneu! Reneu! Qui la podia capir una llei de feta com aquesta? Doncs, re: que ella ahir, a entrada de fosc, s’escaigué a anar als safretxos de la part dels horts, i va trobar-se amb l’Eudalt que festejava amb la mossa de cal Garriga. Com l’infeliça està com està i ell li havia donat paraula de casament, s’encarà amb tots dos i els degué dir tot lo que li vingué a la boca. Com no hi havia ningú al davant, no se sap lo que va passar. Ella ha dit que tots dos li feren mofa i que es posaren a córrer costa avall. I, miri, la Carme se sortí de fogó i els engegà un roc que encertà a la Miquela al mig del cap. El metge diu que no en sortirà pas… I la nostra, miri, aquesta nit, mentres ballaven a la sala de baix, per la porta del darrere la Justícia s’enduia a la Carme cap a la presó del partit. Reneu! Reneu! A les nostres velleses veure’ns amb aquestos afronts. De matinada en Moixol ha anat a avisar-ho a sa mare, que ha baixat mig morta. I ell, la mala ànima, diu que aquest dematí encara ha tingut la poca vergonya de declarar en contra d’ella. Jo som anat a trobar al batlle i li he contat tot lo que hi ha; però, miri, diu que an ell, que és la causa de tot, ningú li pot dir res. Vostè ho troba que això sien lleis…?

Des de la terrassa veig el poble inundat de sol; les antenes guarnides de banderoles; el jovent, vestit de festa; les cases, amb sa nítida blancor, com si dins d’elles s’hi nodrís la suprema gestació d’una pau inestroncable; i veig al pobre vell que hi baixa amb el cap caigut i el pas incert; i, com apagada remor, sento murmuri de veus que es confonen amb el so de la música que toca a l’envelat. És la mateixa que vaig sentir el diumenge, mes avui no dic pas «tothom se diverteix!». 

Les crues realitats de la vida m’han recordat que la plenitud del goig nia amunt, molt amunt, allà on les lleis no són mai estrafetes pel brutal egoisme de l’home.

© de l’edició, editorial Filigrana