el malalt cronic santiago rusiñol

El malalt crònic – Santiago Rusiñol

Conte de Santiago Rusiñol publicat el 1905 al recull “Aucells de fang” de Tipografia «L’Avenç».

Conte de Santiago Rusiñol del recull Aucells de fang, publicat el 1905 per Tipografia «L’Avenç»

El senyor Romagosa era un senyor am fortuneta fincada, esposa propia, quatre filles escalonades, i una malaltia crónica. El senyor Romagosa era espòs, era pare, era propietari ric; però si hagués hagut de posar un titol a les targetes de visita, que marqués ben clars els seus merits, hi hauria tingut de posar: D. Pere Romagosa. Malalt cronic, malaltia acreditada, amb marca definitiva.

El ser malalt crónic havia passat a ser per a ell, desde ja feia molts anys, una mena d’ofici, la seva carrera, el seu estament, la seva desgracia i quasi la seva vanitat. Comptava’ls anys de sofriment, an els parents i masovers que volien escoltar-lo, amb la fruició guerrera que un veterano contra les seves batalles; explicant els seus dolors matava les hores millor que jugant a la manilla; s’alabava de ser el malalt més antic del districte, el baldat decano i el champion de la seva malaltia; s’hauria jugat una finca amb qualsevulga altre crónic de qui viuria més temps i de qui patiria més.

Perquè en quant a cronic, ell era’l més cronic que registraven les cróniques. Un cas preciós, un cas bonic, un cas de llibre de text. Ja de noi va pujar amb un esplet de malalties que no se les mereixia; va pendre estat de matrimoni en un alto de convalecencia aguda, pera recaure desseguida en plena lluna de mèl; va anar tenir en quatre oasis d’una salut interina aquells quatre regalets de fruit de benedicció; i, un cop tingut el darrer, havia plegat de fer mal, de fer bé i de fer negocis i s’havia plantat de cronic per secula seculorum.

Desde aquella hora i moment i pera començar els estudis, havia estat desahuciat més de vint vegades. Impossibilitat com estava de pantorrilles per avall, tarat de genolls per amunt, adolorit del ventrell, ple de vent el pit i els ronyons de sorra, conservava a tot portar una cara saludable de persona satisfeta; tenia un somriure afable de sana resignació; un aire de malalt de merit que’s deixa ensenyar pera que aprenguin els estudiants de terapéutica, i fins els doctors passats.

Semblava viure, després de tants anys de patir, pera mantenir la malaltia, pera corsecar la familia i per burlar-se de la ciencia. Els metges, i fins els curanderos, quan l’havien deshauciat, ja no sabien què fer-li. Els uns deien que’l ventrell se li tornava acit com una llimona verda; altres que era un ram de sang; altre, que no ho era un ram, que era tot un arbre que se li arrelava per ditnre, i li feia molça reumática a les plantes de les mans, dels peus i per aon tenia plantes; aquets deien que tenia tots els budells capdellats, com una troca embullada; aquets, que’s gastava sense solta tot el quarto de la melça; i fins hi havia qui deia que tots els mals li venien de tirar-se pedres al fetge.

Això darrer es lo unic que la seva dòna no creia.

–I que s’havia de tirar, –deia ella– amb aquest posat que té de viure en un bany-maria! Qui se’n tira soc jo, de pedres al fetge; però, ell? Vaia un, ell! Pateix, no li quito però pateix amb un sossego amb un ordre i amb una toçuderia que jo crec, Déu me perdoni si peco, que’l dia que no patís ho trobaria a faltar. Ell té’l mal, però qui pateix som nosaltres. Creguim-me –continuava dient–, malalts de mena tant crónica, sofreixen i fan sofrir de tal manera, que jo ho dic moltes vegades: seria millor per tots que Nostre Senyor se l’emportés amb tots els coneixements donant-li una hora ben curta.

—A poc a poc ––contestava l’interfecte, entre ai! i ai! —Què he de fer, pobre de mi? Morir-me? Morir-me a les males?

—Déu nos en guard —contestava l’esposa. —No vui dir aixó.

—Doncs, què? Que no ho veieu que a les bones no hi valen les medecines?

—Perquè t’havem mimat massa. Digues: qui t’hauria cuidat tant, i tants anys i amb tanta perfidia? Ai, Senyor! Al pensar que malalts tan cronics serien un gran destorb en el seno d’una familia!

Ell, tot manso: —Jo no ho soc, un destorb?

Ella, amb calma: —Ho ets algunes vegades, ho ets sovint, ho ets quasi sempre, que no’t fac carrec que’ls malalts no tenen dret a malmetre la salut dels que estan bons per cuidar-los.

Pobre cronic! Ho era sempre de destorb! Ho era tant, que no sabien què fer-ne, ni aon posar-lo, ni aon enquibir-lo, ni aon dur-lo. De vegades, distretes amb la bugada o donant ordres a la cuina, se’l descuidaven en algun recó de la casa i no l’anaven a buscar fins que’l crit se feia masa pesat; devegades els coixins li queien a sobre i el trobaven mig colgat i esbufegant com un badell perdiguer; molts cops el treien a soleiar al terradet, i, distretes, el tancaven fòra, i allí passava hores i hores prenent banys de sol si’n feia, o de pluja si plovia; un dia va pedregar i va rebre tota la pedra; un altre se’l van deixar al bany i va estar en remull cinc hores lo mateix que un peix malalt; i ell, no obstant, amb tot i patir, i el gemec, i els banys, i els llamps i la pedregada, ell sempre aquella taleia, aquell gran empenyo en viure, quan tant bé li hauria fet Déu (segons deia ella, amb raó) d’en-dur-se’l d’una vegada a la seva Santa Gloria.

Allò no’s podia aguantar. Que li haurien de dir a l’ultim que feia molt temps que feia nosa? Que era just que amb tants de merits adquirits al peu del lit fes gruar tant la viudetat a la seva pobra esposa? Que les havia d’enterrar a totes amb la seva flema i patxorra? Que no li tocava morir-se? Que esperava tanda? Que potser estar bo pera anar-sen a la tomba? Que no s’havia tingut prou prudencia? Que no abusava d’aquelles pobres dònes perquè eren debils i docils?

No hi havia més remei: ja que no s’hi ajudava ell, s’havia de pendre un determini. Ja que ningú’s decidia, ni elles, les filles, ni el delinqüent, varen pendre’l determini de tenir l’última consulta, i que’ls metges ho resolguessin.

Van anar-hi; i ells, que resolien tants casos d’una manera sobtada, van resoldre lo que resolien sempre en tractan-se d’aquest cas; desahuciar-lo altra vegada, acordant que tenien cronic per anys, que’s mediqués la familia pera resistir els sofriments que Ell aniria donant-los, i que se’n rentaven les mans. El seu mal era masa cronic pera poder esperar un repente. Curar-lo, no podia esser; deixar-lo de fer patir i que patís la familia, era picar en malalt fred. No hi podia ni la mateixa familia, ni ells, ni totes les medecines, per ignocentes que fossin!

En tractar-se d’un conte publicat abans de les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra de 1913, l’hem reproduït tal com va ser publicat.

Subscriu-te al butlletí

Puntualment, rebràs les novetats de Stroligut.