Les falzies del palau del Bisbe és un conte d’Eudald Duran Reynals publicat a la La novel·la nova.
També el trobareu al Proses completes de l’Editorial Selecta, amb pròleg de Josep Maria de Sagarra.
////Més Eudald Duran Reynals: Història d’un plaga, un conte d’amor i envelats
Les falzies del Palau del Bisbe
El Palau del Bisbe era una plaça silenciosa i tenia un posat sever que imposava a tothom. Les persianes closes repintades, els ferros dels balcons complicats i lluents, les altes portes restaurades, i aquell gran pati fred, parlaven altament de la senyoria i l’ordre que regnaven dins. Sols desdeia de tanta majestat una taca verda i llefiscosa que hi havia a la cantonada del Palau amb el carrer dels Sospirs. Uns regalims, escorrent-se de la torre per on passava la conducció de l’aigua, havien amarat de temps i temps un tros de paret d’una gerdor aposta per brotar-hi la molsa i les falzies.
Aquesta taca verda era el clau i la tristor del sastre de sotanes del carrer dels Sospirs.
—Que una casa com aquesta, amb tanta de pedra i tanta d’entrada, s’hagi de veure empastifada d’una porqueria així! —es deia l’home quan, aixecant els ulls de la feina per enfilar una agulla, topava amb aquelles fulles gotejants.
Mes un matí, amb dolç astorament, l’home vegé allà davant una bastida amb paletes, i l’endemà la molsa seca i les falzies mústigues jeien per terra. Una taca blanca de guix cobria tot el tros per on l’aigua havia escorregut fins aleshores. El sastre se sentí enrolat:
—Comença bé aquest bisbe —es digué—. Qui sap… potser tindran raó els qui diuen que és un home de zel.
Perquè el sastre, encara que tot ficat dins la clerecia, era escèptic en qüestió de millores eclesiàstiques. Cosa clara d’entendre, si se sap que ell havia vist passar cinc bisbes per aquell Palau sense que els regalims que l’anegaven haguessin estat inquietats una sola volta.
I era veritat el que deia el sastre. Jove i ardent, el nou bisbe vetllava tothora amb una frisança el mal i la imperfecció, i s’havia promès de bregar en contra d’ells fins a esbucar-los de vora seu per sempre. Per això en adonar-se d’aquella aigua que emmusteïa el Palau, li mancà temps per a cridar el mestre d’obres i fer-la desaparèixer. Els germans que l’avençaren en el càrrec altíssim havien faltat no fent-ho: calia començar esmenant les petites coses, si es volia amb el temps arribar a les grans.
El dia que el bisbe novell sapigué la taca bandejada, judicà que havia principiat la seva obra, i a la nit, en la quietud de la cambra closa, després d’un dia fadigós, passat en rebre comissions, escoltar planys i prometre esmenes, pensava així:
—Aquestes filtracions eren un mal. Un mal petit del què ningú se sentia, però un mal en si, tan digne de combatre’s com qualsevol altre. Una conducció d’aigua per a ser bona no ha de deixar escapar el líquid, ni una paret ben feta ha de ser florida d’arbres. Precisament això en les parets és signe de decadència, perquè les herbes són l’ornament de les runes. I sense anar més lluny, s’adormí en la pau del Senyor, aquella millora posada als seus peus com ofrena primerenca.
Passà un temps. El sastre estava molt content de veure per fi la paret neta, i un dia, emprovant a mossèn Ramon, de la cúria, no es pogué contenir aquestes paraules, brollades del fons del cor per desmentir la seva discreció:
—Mossèn Ramón, em sembla que tenim un Bisbe!
—Què vol dir un Bisbe? —digué aquell severament—. És que no n’hem tingut d’altres ja, per ventura nostra? Digui: tenim Bisbe, i no un. Els veritables creients no han d’individualitzar mai la jerarquia eclesiàstica.
El sastre el guaità amb un somriure; ell ja s’entenia.
Passà més temps encara, fins que un matí, a en obrir el sastre la botiga, vegé amb desolació un fil d’aigua damunt la blancor del guix. De nou la conducció vessava. Avui era un fil, demà una taca, i al cap d’una setmana apuntaven botets de falzia. I el sastre ja començava d’anguniar-se, quan un dia tornà a aparèixer la bastida, i closes millor les escletxes, la paret restà immaculada. El sastre, de nou estava molt content.
—Això és un Bisbe, si senyor. D’això, pesi a mossèn Ramon, jo en dic un Bisbe —exclamava l’home cada vegada que en enfilar li saltava la blancor del guix pel forat de l’agulla.
Mes per bé que el nou pegat estés més ben posat que no el primer, l’aigua, al cap d’un temps, tornà a sortir mateix que l’altra volta. El sastre fou qui primer en tingué esment. Un dia va ésser una rodona pàl·lida i igual, després fou una negror dins la rodona, darrerament la negror esdevingué un doll quiet i suau. I no tardà molt que les falzies i la molsa hi tornaren a regnar.
El sastre s’angunià una mica, però esperava confiadament. Esperava, i per donar-se repòs deia «No es pot matar tot el que és gras. De segur que Sa I·lustrísima tindrà ara alguna cosa que li llevarà l’atenció d’aquí.» Però estava cert de veure la bastida el dia menys esperat, i cada matí obria les portes de la botiga a poc a poc, amb un surt al cor, creient trobar-li. La bastida per això no arribava mai. El sastre esperà i esperà, mes a la darreria començà a desesperançar-se. I un dia —un dia igual que els altres— desesperà.
—Bah, mossèn Ramón tenia raó a dir-me que aquest era com els altres! Molta fressa primer amb la bastida per a fer-se ben veure, i després a dormir.
Mes, en descàrrec del Bisbe, s’ha d’acabar la veritable història de les falzies.
Quan el Bisbe sapigué per segona vegada que l’aigua filtrava, manà tot d’una que la conducció fos arreglada més detingudament que abans. Encara que aquella cosa era molt petita en comparança de les que tenia avui entre mans, la duia a la valenta per ésser la primera, i volia acabar-la de totes passades —la constància essent en aquest Bisbe, després de la fe, la primera virtut. Però, malgrat aquest zel, l’aigua, persistent com el mal, tornava a filtrar, i el Bisbe llavors cridà el mestre d’obres per dir-li imperiosament que aquella aigua s’havia d’estroncar per sempre.
—Molt bé, Sa Il·lustríssima, respongué el mestre d’obres, mes per això caldrà desviar la conducció del camí que porta ara.
—Desvieu-la, respongué el Bisbe resolt a tot.
—La desviarem, digué el mestre d’obres, aquesta conducció és ben seva —i després d’un silenci l’home somrigué per sota el nas.
«Ric, digué tot d’una, responent a l’esguard inquisidor del Bisbe, de pensar en la cara que faran els veïns del carrer dels Sospirs un cop fet això. Aquesta conducció, passant per on va ara, és la que dóna precisament aigua viva a totes aquestes cases. Això fou una concessió que molt temps enrera féu un Bisbe als seus veïns.»
Llavors, en sentir això, el Bisbe novell rumià una estona, i després digué al mestre d’obres.
—Atureu-vos i no feu res encara, demà us respondré. I a la nit, tancat de nou en la seva cambra i reposant també d’un dia de fadigues, l’home pensà:
—Com vaig ser injust en judicar els germans que abans jo curaren d’aquestes coses! Ben segur que ells no feren res, per les mateixes raons que ara a mi em deturen. Si aquella aigua i aquelles herbes són en si un mal, que de bé no és fet gràcies a ell! És que aquella conducció trencant el seu camí normal, i passant pel lloc on s’escorre ara per donar aigua als meus veïns, no és millor que seguint el camí on devia anar, més sense afavorir-los? I el Bisbe pensà de seguida, amb una punyida de remordiment, en aquell sastre del carrer dels Sospirs que el saludava tan rialler en passar i al qual anava a treure l’aigua. «Ah, Senyor, Senyor, i jo que els l’hauria treta pensant arrencar un mal!» I després d’una estona acabà: «No es pot pas esmenar tot el que és dolent. El mal té també el seu lloc entre nosaltres». I l’home s’adormí una mica desencantat.
L’endemà donava ordre d’aturar l’obra. «Val més deixar-ho així. Ben mirat, digué amb un somriure, encara fa bonic en aquell racó una mica de verd.»
Mes això el sastre no havia de saber-ho mai, i sempre que veia mossèn Ramon li deia hipòcritament, amb un somriure que feia saltar els dimonis d’alegria:
—Mossèn Ramon, vostè tenia molta de raó quan deia que no es podia individualitzar. Tots són igual.
© de l’edició, Stroligut
