llengua catalana jaume bofill mates ajuntament barcelona

La llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona – Jaume Bofill i Mates

Discurs de Jaume Bofill i Mates fet al debat consistorial del 22 de febrer de 1916 a l’Ajuntament de Barcelona en defensa de l’ús de la llengua catalana.

Fou la resposta del poeta i polític a les invectives anticatalanes dels lerrouxistes al Congrés dels Diputats espanyol.

» Sàtires de Guerau de Liost

catalana llengua jaume bofill i mates català ajuntament barcelona

Discurs

Senyors Regidors:

Parlo per endavant, sense esperar que s’impugni aquesta proposició, perquè no desitjo polèmica sobre aquest tema. No la defujo, és clar, però em fora més grat —i vull tenir-ne l’esperança— estalviar-la i tenir la sort d’aconseguir que us hi repenséssiu i que, renovant el bell espectacle del passat bienni, retéssim, amb acord unànime, acatament a la gloriosa Llengua Catalana.

És, però, amb un cert rubor que en parlo, perquè això que en ple Ajuntament de Barcelona, en aquest casal que en altre temps ho fou del gloriós Consell de Cent, hàgim de defensar una proposició semblant —defensa que haurà de consistir en una modesta apologia de la llengua catalana i que haurà de ser modesta perquè la vostra atenció està ja prou fadigada aquesta tarda i perquè sóc jo qui tinc l’honor de fer-la— em causa un cert rubor i una mena de tristesa; però em mou encara aquella esperança. I ara, preneu-ne, de les paraules que diré, la bona voluntat.

Antiguitat, modernitat i eficàcia de la llengua catalana

Es tracta, Sr. Giner1 i Srs. Regidors, no d’interessos econòmics i materials, que podrien semblar incompatibles amb els ideals democràtics, no; sinó de coses espirituals com és la llengua, que ve a ser la flor del nostre esperit. Parlem d’una llengua que, sense exagerar, constitueix un patrimoni estimable i respectable en totes les seves manifestacions; d’una llengua —no us ho haig pas de recordar— que dintre de la península Ibèrica é, sinó la primacia, un origen tan antic com el de les seves germanes neollatines; d’una llengua de la qual, des del segle IX, se’n troben resquícies en els documents vulgars, i, des del segle XII en els documents literaris; d’una llengua que arriba un moment, en els temps medievals, que fou la més esponerosa d’Espanya, que així com la cultura, avui dia, ens ve a través de la llengua francesa, aleshores, en tot el terrer peninsular s’escampava a través de la llengua catalana; d’una llengua de la per a fer-ne l’elogi complit, cal només dir que amb un sol dels seus polígrafs, amb dos si voleu —Ramon Llull i Eiximenis— tingué una literatura més abundosa que tota la que podien aportar en aquell lapse de temps medieval altres literatures, la mateixa literatura castellana, amb les obres de tots els seus escriptors juntes. I no faig un argument de quantitat perquè en els escrits d’aquells polígrafs hi bateguen tota la ciència, totes les inquietuds del món en aquella època. Era aleshores que la nostra llengua arribà a ser mitjà de comunicació del comerç marítim universal.

S’esdevenia, per un mal fat de la història, que aquella gloriosa via s’estroncà i com és aquest, per a nosaltres, el moment de nostra més gran emoció, no vull referir-lo amb paraules meves sinó que prefereixo llegir un fragment d’un dels millors historiaires de la vostra literatura, de l’anglès Ticknor, traduït pel senyor Miquel del Sants Oliver. Ticknor, a la seva Història de la literatura espanyola, parlant d’aquest eclipsi de la literatura catalana, diu: «…figurásenos que una parte de la inteligencia del mundo ha sido extinguida y que nosotros mismos hemos sido privados repentinamente de nuestra herencia intelectual, a la que teníamos tanto derecho como aquellos que la destruyeron y en quienes residía la obligación de transmitírnosla intacta…» De manera que no es tracta d’un patrimoni català sinó que sempre que es tracta de la nostra llengua, d’un passat gloriós, es tracta d’un patrimoni col·lectiu.

Mancats d’ella com a mitjà literari, és veritat que hi hagué catalans que reeixiren en la llengua castellana, únic vehicle de cultura que posseïen, però la llengua castellana, tan formosa i rica en els llavis i en les plomes dels oradors i escriptors de Castella, usada per literats catalans, resultava una llengua sense esperit, i produïa una literatura desanimada, incolora, provinciana. Hi ha testimonis que, amb més competència que la meva, fan el control d’aquella misèrrima literatura regional; i així tenim, per exemple, que en Menéndez Pelayo deia del gran Boscà, innovador de la mètrica castellana, que era «ingenio mediano, prosista excelente cuando traduce, poeta de vuelo desigual y corto»; d’en Capmany deia l’Alcalà Galiano que el seu estil «no podía blasonar de natural y fluído, vicio éste de un hombre cuyo verdadero idioma era el catalán y en cuyas obras aparecía el castellano como traído con violencia»; l’Hermosilla critica, així mateix, el castellà d’en Cabanyes, el poeta exquisit i massa ignorat, i en Valera, el gran D. Juan Valera, un dels esperits superiors de les lletres castellanes contemporànies, deia, amb la seva fina ironia, que solia llegir el Balmes en francès. En aquest lapse de temps, tal vegada la nota més corprenedora era l’esperit que bategava en el nostre poble, la fe consirosa dels nostres escriptors en una revifalla de la nostra llengua, les recances de deixar-la i les temptatives de precipitar-ne el retorn, l’esperança nostàlgica —quasi messiànica— d’una renovació…

I aquelles aspiracions i aquella fe i aquelles esperances, s’han vist acomplides i vingué el ressorgiment del nostre esperit i de la nostra llengua, que ha brollat renovellada dels nostres llavis, produint una esplèndida floració literària. I s’és fet el miracle que, amb tants setges d’usar i de conreuar estèrilment la llengua castellana aquells homes de doble literatura, no s’esmorteís l’esperit, la manera de pensar i de sentir el nostre poble. I en aquesta revinguda de la nostra llengua, tantost començada, ja tenim poetes com en Maragall, del qual deia l’Unamuno que era el poeta essencial dels nostres temps a Espanya; com en Verdaguer, les obres del qual s’han vist traduïdes a tots els idiomes europeus; com en Guimerà, triomfant en l’escena universal, i al qual contribuíreu com a partit polític a glorificar en les festes del seu homenatge. I hem vist com aquesta llengua era apta per a totes les disciplines —literària, científica, econòmica.

I hem vist, també, en la nostra llengua, una valor que no tenen les seves germanes, les altres llengües neollatines. No fa gaire que en una solemnitat acadèmica ho retreia: la nostra llengua és tal vegada l’única de les neollatines que té per als filòlegs l’interès singularíssim de conservar encara fresc el regust original de la Mare Roma i, si durant un llarg interregne és estada adormida, era com la princesa de la llegenda que, mentre dormia, no s’envellia i que es desvetllava jove, amb els somnis de la infantesa, amb la vaga recordança de les cançons de bressol. Això és el que té la llengua catalana que no tenen les altres llengües neollatines que constitueixen, per llei d’herència, el nucli filològic central. Fins per a l’estudi de les altres llengües, per a l’estudi del llatí i de les seves derivades, ens és preciós el testimoni d’una llengua que essent antiga no ha envellit, que, amb tota la frescor i amb tota l’actualitat d’una llengua moderna, serva encara un caràcter d’inèdita que la fa ser més cobejada dels qui a semblants estudis es dediquen.

Vindicació dels dialectes

Jo no sé ni vull saber si estic fent l’apologia d’una llengua o d’un dialecte. Tant me fa, perquè és igual, però com que s’ha dit que el català no era una llengua —i parlo pels que són aquí pels que són fora d’aquí—, he de dir que les florides dels idiomes han pres, de costum, la forma dialectal, que és la forma més planera, més a flor de terra podríem dir, que serva la ingenuïtat i la vigoria de l’ànima popular de la qual es nodreixen totes les literatures. La literatura grega, aquella literatura clàssica per excel·lència, és un feix de dialectes. Ells, els grecs, tenien el sentit de l’harmonia i per compte de produir un idioma únic el produïren irisat, desfet en una infinitat de dialectes particulars en cada un dels quals produïren obres memorables. El Dant sobrevingué en un temps que s’escrivia encara en llatí, que si alguna moda s’estilava era la d’escriure en francès o en provençal i així ho feia, però va repensar-s’hi i escrigué les seves obres, i escrigué la Divina Commedia en un dialecte, en dialecte toscà, i aquesta influència dialectal en res no ha perjudicada la magnitud de la seva obra literària. Cal només, també, retreure l’exemple del gran Mistral, qui, no per escriure en una llengua més postergada que la nostra, ha deixat de conquerir, per a la seva obra, les honors de la immortalitat.

L’argument utilitari

Senyors, pledegem interessos espirituals.

No es tracta d’una cosa d’utilitarisme, i per això no fan pes en el meu esperit els arguments que s’han fet, àdhuc respectant la nostra llengua, per aquells que, amb rumbejant magnanimitat, ens tenen per laboriosos i fins, compadits de nosaltres, ens donen consells com els que podrien trobar-se en certes obres importades dels Estats Units amb l’epítet de literatura estimulant —consells al poble català que podrien aplegar-se en algun opuscle amb el títol Los medios de hacer fortuna o un altre per l’estil—; i ens han vingut a dir que podria usar-se el català en les coses familiars, però no en les relacions universals de l’enteniment. En un respecte restringit, i heu de reconèixer que semblant argument no té gaire força, que les conveniències d’ordre comercial o de negoci es resolen ben fàcilment amb un meritori, que molts se’n troben i amb pocs diners; i heu de reconèixer, també, que si aquest argument té alguna força, és materialista, és d’un caràcter purament i exclusivament utilitari —com aquell que blasmen tan sovint en els catalans—; és d’un caient plutocràtic que no s’adiu gaire amb la vostra significació nominal. I jo he de dir que en aquest món, fins en aquesta consideració purament utilitària, no es cotitzen les llengües per l’àrea i el nombre de persones que les parlen, sinó que les llengües es cotitzen avui dia per la seva valor de cultura, per la seva valor de creació. És un error fonamental considerar que la llengua sigui només un mitjà d’expressió: un idioma és la flor, és el fill del nostre esperit, representa i condensa la totalitat del nostre compost humà, perquè es compon de cos i d’esperit, i tots els pobles han calculat el seu amor a la llengua per aquesta valor espiritual, pel seu regust d’humanitat.

El prestigi del castellà

I per això, quan han vingut moments que aquesta valor s’és vista menyspreada en la llengua de Vostra Senyoria, nosaltres, els qui com nosaltres estimen la llengua castellana, ens hem sentit de la punyida; i quan hem vist no fa gaire que el president d’una república centreamericana on es parla el castellà, feia saber la mort d’un poeta espanyol, d’un poeta universal de parla castellana, en una llengua forastera en terres espanyoles, el ministre d’Estat d’Espanya ha d’haver sentid, com l’hem sentida tots nosaltres, la «capitis diminutio» de la llengua castellana; i quan dugues grans potències, de les més fortes i progressives d’Europa, entrebanquen la circulació de telegrames en castellà, entre dos estats espanyols com són el nostre i la República Cubana, això ens ha afectat, també, pregonament a nosaltres.

Enfront d’aquests testimonis jo voldria que comencés l’esmena d’aquells que, pel seu caràcter d’acadèmics o per la seva situació de governants, tenen el deure de vetllar pels prestigis de la llengua castellana; que es preocupessin a cercar en el prestigi cultural d’aquesta llengua, que amb ella assolissin el foment de les ciències, fent que aquesta llengua es veiés admesa i honorada, i no, com ara passa tan sovint, exclosa, en els congressos internacionals.

Aquest ha de ser el veritable imperialisme dels qui estimin la llengua castellana, fins el d’aquells que voldrien expandir-la entre nosaltres; i no la dèria o la ridícula vanitat que la llengua catalana es parli en vint petites repúbliques americanes que, quan volen aixecar el to de la veu, parlen en francès. I si creieu en la reconstitució de la pàtria Ibèrica, en el retorn de Portugal, hauríeu de tenir ben presents les paraules d’un diari de Madrid que diu: «¿Cómo ha de consentir Portugal en unirse con un estado que tan pocos respetos guarda a lo que más venera y ama una nación —su lengua— y tan tiránicamente la coacciona?»

El prestigi de l’Estat espanyol

Al capdavall, no pel prestigi de la llengua catalana —que si lluita hi ha d’haver, aspira a lluita nobel, a una competència de generositats— sinó pel prestigi de l’Estat que ens governa i ens persegueix, ha d’acabar aquest sentit de prevenció i d’hostilitat que hi ha en contra de la nostra llengua, perquè semblant estat que actua d’omniscient, de políglota, que té una oficina d’interpretació de llengües, que les entén totes, fins el turc i el xinesc, semblant Estat, quan li parlen en llengua catalana, o en l’euskara o galaica, perd l’omniscència, li fuig el do de llengües i declara que no les entén ni les vol entendre, com si aquelles llengües d’Espanya fossin la Ventafocs de la casa.

Els separats i els separatistes

És veritat: hi ha a Espanya diversitat de llengües. Els uns ho consideren un mal; nosaltres ho considerem un bé. La llengua ens separa, l’idioma és un motiu de diferenciació entre els pobles de la península. La diferència consisteix en això: que els uns en protesten o simplement es resignen, com d’una desgràcia, i nosaltres ho celebrem com un avantatge. Nosaltres entenem que la força d’Espanya rai i ha de cercar-se en l’harmonia d’aquestes diferents tendències. Nosaltres mai no serem dels que volen que aquestes coses que per naturalesa ens separen, ens distanciïn per conveniència política, i als qui no ho entenguin així, com nosaltres, a n’aquests sí que podríem dir-los que van a cercar en l’idioma, més que una font de progrés, una font de desavinences i de lluites fratricides, a n’aquests podríem aplicar-los un epítet que, com que resultaria vidrioso, prefereixo no esmentar.

Pecat contra natura: el dret dels ciutadans

I amb tot i això, no es tracta d’un problema de caràcter col·lectiu i prou. En ço que es refereix a l’ús de l’idioma, es tracta —invocant-ho com a màxim argument per a vosaltres— d’un problema de dret individual.

La Revolució Francesa definí els drets de l’home i es consignaren, com a unes taules de pedra, a la Constitució. Però aquesta llei, si alguna força ha de tenir, si algun ideal representa per a vosaltres, ha de ser una cosa viva, progressiva, que ha evolucionat i que ha de seguir evolucionant, afegint indefinidament articles a aquelles taules, mentre la humanitat progressi. Aquells drets de l’home s’han convertit modernament en drets del ciutadà, i ja sabeu que no es pot fer distinció entre la llibertat d’un poble i la de cada un dels seus individus. I si a l’individu se li nega l’ús de la llengua pròpia, es comet un crim, un veritable crim contra natura, i, si més no, s’executaria contra nostre aquest delicte en atemptar al dret de cada un dels ciutadans que integren la nacionalitat catalana, d’usar el seu propi idioma.

Si en això hi ha quelcom de pecaminós, no és nostre; el que hi hagi de pecaminós radica en la violència. Si hi ha quelcom pecaminós, podríem dir que és la materialitat de la nostra llengua, podríem que són les nostres entranyes que, si per cas volguéssim fer-les callar, es rebel·larien contra nosaltres perquè és la nostra naturalesa la que és indòmita.

Pecat contra natura: el dret dels pobles

Com a poble, ni cal dir-ho. Estem en un moment de daltabaix mundial que podríem anomenar lluita de les nacionalitats per un principi que s’havia debatut ja la centúria passada i que ara torna a posar-se en pugna, que fa que les grans potències, els grans estats més uniformistes hagin emprès entre ells com una cura de nacionalisme i cada un vol presentar-se en competència enfront dels altres respecte del reconeixement d’aqueixes nacionalitats i, entre altres dels seus drets, de l’ús de la llengua de cada nacionalitat.

Aquest dret ens l’ha reconegut en aquests moments, en un periòdic de Madrid, un literat castellà, l’Azorín, que ha dit que tenim el dret d’usar la llengua catalana perquè és una llengua nacional i que ha fet una comparació: que si abans, en la Cort d’Espanya, es podia dir dels qui no professaven la religió de l’Estat que eren uns mals patriotes, avui qui això digués faria riure a tothom, perquè no es pot dir, malgrat aquestes diferències de religió que són les més essencials en l’ordre de l’esperit, que hi hagi escissions d’ordre nacional; i, també, afegeix l’Azorín, que, no perquè dintre d’Espanya hi hagi una ciutat o un poble que parlin una altra llengua, es pot dir que no tingui patriotisme i que sigui un traïdor envers el conjunt.

El sentit modern. Apel·lació davant d’Europa

És precisament el sentit més modern i el criteri més progressiu el que ens fa parlar en defensa de la nostra causa. És un senyal del temps el ressorgiment de les llengües. Fa poc temps que a Anglaterra es vol ressuscitar l’antic idioma gaèlic, havent-se creat la Biblioteca Nacional de Gal·les. Ara mateix, en plena guerra, el govern de França crea, a Tolosa, una càtedra de llengua catalana, com suara s’admetien tesis en català a la Sorbona de París. Arreu d’Europa es dibuixa aquesta orientació i aquesta orientació vosaltres no la podeu refusar.

Per això, quan en aquests moments, en aquesta mena d’assemblea que en podríem dir cassació, acabada la guerra, s’haurà de debatre en un judici oral mundial la qüestió de les nacionalitats i, amb ella, la de l’ús de les llengües, digueu-me si hem de veure impassibles com es resol el plet de les altres llengües, digueu-me si no tenim dret que no es prescindeixi de tots aquests pobles que integren la península Ibèrica que tenen idioma propi. Per això deia, en ocasió memorable, un dels nostres polítics més il·lustres, que tenim dret, abans no s’acabi la guerra i es resolgui la sort dels altres pobles, de saber quina serà la sort, en esperit de justícia, de la nostra nacionalitat catalana.

He acabat. Jo, al parlar del problema de la llengua, al pensar que àdhuc homes de bona fe voldrien llevar-nos la nostra llengua i el nostre esperit, per a fer-me’n càrrec, he d’acudir a una imatge, a un grec —mestres en imatges. Em sembla recordar la figura d’Èdip, el Rei, qui sota la grapa del destí plora els seus infortunis i al veure, al sentir el mal fat que pesa sobre d’ell, s’arrenca els ulls i el veig córrer a les palpentes com un orat, regalimant-li la sang per la faç venerable i tacant-li la túnica puríssima. I en aquesta imatge veig la imatge del poble català, no sense ulls, però sense ànima, havent perdut ço que és el patrimoni més gran d’un poble: la llengua.

Per això, com a regidors de Barcelona que subscrigueren aquella proposició del bienni passat, retent homenatge a la nostra llengua, al creure que Barcelona és quelcom més que una ciutat gran i la «la segona capital dels països llatins després de París» —com en deia fa poc un polític francès—, al creure que és el cap i casal de la nostra terra, que és la capitalitat de Catalunya —i al dir capitalitat la consideràvem com un tot orgànic—, al recordar tot això, hem de demanar-vos que, no com un favor d’ordre polític, sinó com a fervorós i espontani acatament a la pròpia llengua, feu que aquesta proposició que ara hem presentat, ja que no ho va ser en comissió, sigui en consistori votada per unanimitat.

© de l’edició, Stroligut

  1. Diputat lerrouxista per Barcelona