els morts dublinesos james joyce navona elisabet rafols sagues mallafre

Els morts – James Joyce

Fragment d’Els morts, relat de James Joyce, novament traduït al català per Elisabet Ràfols-Sagués. L’edita Navona Editorial.

Els morts forma part de Dublinesos, recull que aplegava quinze relats de Joyce. L’edició de Navona compta amb un pròleg de Sebastià Alzamora. Feu-ne un tast a Stroligut.

els morts james joyce navona elisabet rafols sagues mallafre dublinesos

(pàg. 85-88)

El matí era encara fosc. Una llum groga i apagada planava damunt les cases i el riu, i feia l’efecte que el cel baixava. Trepitjaven la neu ja mig fosa, i només hi havia ratlles i clapes de neu damunt de les teulades, damunt dels parapets del moll i les baranes de davant de les cases. Els fanals encara cremaven ben vermells en l’aire fosc i, a l’altra banda del riu, el palau de Four Courts destacava amenaçadorament amb el cel feixuc de fons.

Ella caminava al davant amb el senyor Bartell D’Arcy, duia les sabates dins d’un farcell marró sota el braç i amb les mans s’apujava una mica la faldilla per no tocar la neu fosa. Ja no tenia cap elegància en l’actitud, però els ulls d’en Gabriel encara brillaven de felicitat. La sang li saltava per les venes, i els pensaments es revoltaven dins del seu cervell, amb orgull, joia, tendresa, valor.

Caminava davant seu tan àgilment i tan erecta que va sentir un gran desig de córrer al seu darrere sense fer soroll, agafar-la per les espatlles i dir-li alguna cosa ximpleta i afectuosa a l’orella. Li semblava tan fràgil que li venien ganes de defensar-la d’alguna cosa i després estar a soles amb ella. Moments de la seva vida secreta conjunta van esclatar com estrelles a la memòria. Hi havia un sobre color d’heliotropi al costat de la tassa de l’esmorzar i ell l’acaronava amb la mà. Els ocells piulaven dins l’heura i la xarxa assolellada de la cortina mirallejava a terra: no podia menjar de tanta felicitat. Estaven tots dos en una andana plena de gom a gom i ell li ficava un bitllet dins el palmell càlid del guant. Estava amb ella a la intempèrie, mirant per una finestra enreixada un home que feia ampolles en una caldera roent. Feia molt de fred. Ella tenia la cara, fragant en l’aire fred, molt a la vora de la seva, i de sobte ell va cridar a l’home de la caldera:
—És calent el foc, senyor?

Però l’home no el podia sentir amb el soroll de la caldera. Valia més així. Hauria pogut respondre descortesament.

Una onada de joia encara més tendra li va fugir del cor i li fluïa ardent per les artèries. Com el foc tendre de les estrelles, moments de la seva vida conjunta, dels que ningú en sabia res o mai en sabria res, es van esbocinar i li van il·luminar la memòria. Tenia el viu desig de recordar-li aquells moments, fer-li oblidar els anys d’existència grisa conjunta i recordar només els moments d’èxtasi. Perquè els anys, pensava ell, no havien refredat ni la seva ànima ni la d’ella. Els fills que tenien l’escriptura d’ell, la cura de la casa d’ella no havien refredat tot el foc tendre de l’ànima. En una carta que ell li havia escrit aleshores li havia dit: «Com és que paraules com aquestes em semblen avorrides i fredes? És perquè no hi ha cap mot prou tendre per poder ser el teu nom?».

Com música distant, aquestes paraules que ell havia escrit feia anys li eren projectades des del passat. Tenia el viu desig d’estar sol amb ella. Quan els altres se n’haguessin anat, quan ell i ella fossin a l’habitació de l’hotel, llavors estarien junts i sols. La cridaria suaument:
—Gretta!

Potser no el sentiria de seguida: s’estaria desvestint. Aleshores alguna cosa a la veu la sorprendria. Es giraria i el miraria…

© de la traducció, Elisabet Ràfols-Sagués
© de l’edició, Navona Editorial