Estar enamorat – Jerome K. Jerome

Pensaments ociosos d'un ociós

pensaments ociosos d'un ociós jerome k jerome ela geminada català estar enamorat

Pensaments ociosos d’un ociós és un dels assajos humorístics més coneguts de Jerome K. Jerome qui, juntament amb Saki, va ser un dels grans escriptors de l’humor anglès del tombant del segle XX.

El 2016 Edicions de la Ela Geminada va publicar per primer cop en català Idle thoughts of an idle fellow amb traducció d’Alba Dedéu. A Stroligut en podeu llegir Estar enamorat, el capítol que Jerome K. Jerome va dedicar a l’amor i a les dones.

Actualment, el que els lectors demanen d’un llibre és que millori, que instrueixi i que elevi. Aquest llibre no elevaria ni una vaca. La meva consciència no em permet recomanar-lo per a cap mena de propòsit útil. L’únic que puc aconsellar és que, quan us canseu de llegir «els millors cent llibres», agafeu aquest durant mitja horeta. Per variar.

Del pròleg de Jerome K. Jerome

Tu has estat enamorat, per descomptat! I, si no, ja et tocarà. L’amor és com el xarampió, tots l’hem de passar. I, com també passa amb el xarampió, només ens sobrevé una vegada. Hom pot estar segur de no agafar-lo per segon cop. L’home que ha estat enamorat pot aventurar-se en els indrets més perillosos i cometre les més grans temeritats sense córrer cap risc. Pot anar-se’n de pícnic en un bosc ombrívol, passejar-se per senderes amb arbres frondosos i detenir-se en un banc molsós per contemplar la posta. Una estada en una tranquil·la casa de cap no li provoca més temors que anar-se’n al seu club. Pot afegir-se a una excursió familiar al llarg del Rin. És capaç, per acomiadar-se d’un amic, d’endinsar-se en la tenebrosa gola de la mateixa cerimònia nupcial. Pot conservar el cap al seu lloc durant els girs d’un vals captivador, i després pot descansar en una galeria fosca sense agafar res de més perdurable que un refredat. Es pot enfrontar a una passejada per camins plens de dolces aromes a la llum de lluna, o per un joncar malenconiós al capvespre. Pot travessar l’escala d’una tanca sense perill, saltar una bardissa ben espessa sense quedar-s’hi enganxat, i avançar per un camí relliscós sense caure. Pot mirar uns ulls radiants sense que l’enlluernin. Pot sentir cantar les sirenes i continuar navegant sense girar el timó. Pot estrènyer unes mans blanques en les seves sense que cap Lulu elèctrica1 el retingui amb la seva delicada passió.

No, no podem emmalaltir d’amor dues vegades. Cupido no malgasta una segona fletxa pel mateix cor. Les serventes de l’amor són les amigues que ens acompanyaran al llarg de la vida. Per a la Consideració, l’Admiració i l’Estima sempre tindrem la porta oberta, però el seu gran senyor celestial, en la seva trajectòria sobirana, ens farà una sola visita i després se n’anirà. Podem sentir atracció, estima i un afecte molt profund, però mai més no tornarem a sentir amor. El cor d’un home és com un coet que s’eleva rabent cap al cel una sola vegada i, com un meteorit, resplendeix un instant i il·lumina amb tota la seva glòria el món de baix. Tot seguit, la nit de la nostra sòrdida vida diària l’engoleix, la seva carcassa cremada baixa de nou a terra i resta allà, inútil i abandonada, convertint-se lentament en cendra. Una sola vegada, trencant les cadenes de la nostra presó, ens atrevim, com el poderós Prometeu, a escalar el mont Olimp i a arrabassar del carro de Febus el foc dels déus. Afortunats els qui, apressant-se a tornar abans que s’hagi apagat, arriben a encendre els seus altars terrenals amb aquesta flama. L’amor és una llum massa pura per cremar durant gaire temps entre els gasos nocius que respirem; abans que s’apagui, però, el podem fer servir com una torxa per ablamar el càlid foc de l’afecte.

L’escalfor d’aquesta altra flama, al capdavall, és més apropiada per a la freda saleta interior que és el nostre món que l’esperit ardent de l’amor. L’amor hauria de ser el foc vestal d’un temple grandiós, d’una immensa església en la penombra la música de la qual fos el gir de les esferes. Després que la flama blanca de l’amor hagi parpellejat fins a apagar-se, l’afecte cremarà alegrement. L’afecte és un foc que es pot alimentar cada dia, que es pot fer cada vegada més gran a mesura que els anys hivernals s’acosten. Els homes i les dones que han entrat en la vellesa poden seure-hi al costat amb les seves ossudes mans entrellaçadades, els nens petits poden arraular-s’hi al davant, l’amic i veí té el seu racó reservat en una banda, i fins i tot el grenyut d’en Fido i la presumida de la Titty poden escalfar-se els musells davant les barres de la llar.

Au, apilem el carbó de l’afabilitat sobre aquest foc. Llancem-hi les nostres bones paraules, les nostres afectuoses estretes de mans, els nostres actes delicats i generosos. Abrandem-lo amb bon humor, paciència i contenció. Llavors podrem deixar que el vent bufi i que la pluja caigui sense preocupar-nos, perquè a la nostra llar les flames seran càlides i vives, i les cares al seu voltant tindran la lluïssor del sol, per molt que a fora hi hagi núvols.

Em temo, estimats Edwin i Angelina, que n’espereu massa coses, de l’amor. Us penseu que els vostres petits cors seran capaços d’alimentar aquesta passió ferotge i voraç durant la resta de les vostres llargues vides. Ah, joventut!, no confieu excessivament en aquesta flameta parpellejant. A mesura que passin els mesos s’atenuarà més i més, i no se li pot donar nou combustible. La veureu apagar-se plens de ràbia i decepció. Tots dos pensareu que és l’altre, qui s’ha tornat més fred. L’Edwin s’adona amb amargor que l’Angelina ja no corre a trobar-o a la porta del jardí, tota somriures i enrojolaments; i quan tus, ella ja no es posa a plorar i, llançant-li els braços al voltant del coll, li diu que no pot viure sense ell. Com a molt li aconsellarà que es prengui una píndola, i encara li ho dirà en un to com si el que la molestés fos més que res el soroll.

I la pobra Angelina també plora en silenci, perquè l’Edwin ha deixat de portar el seu vell mocador a la butxaca interior de l’armilla.

Tant l’un com l’altre contemplen astorats el desinflament del cònjuge, però cap dels dos no veu el canvi en si mateix. Si el veiessin, no patirien com pateixen. Llavors buscarien la causa dels seus mals en el lloc correcte —la petitesa de la natura humana—, s’agafarien de mans per encarar el fracàs comú i començarien a reconstruir la seva llar sobre uns fonaments més terrenals i duradors. Però som ben cecs, pel que fa a les nostres pròpies mancances, i ben desperts per a les dels altres. Tot el que ens passa és sempre culpa de l’altre. L’Angelina hauria continuat estimant l’Edwin per sempre més i més i més, si tan sols l’Edwin no s’hagués tornat tan estrany i diferent. L’Edwin hauria adorat l’Angelina tota l’eternitat, només que l’Angelina hagués restat la mateixa que ell adorava al principi.

És un moment trist per a tots dos, quan el llum de l’amor s’ha apagat però encara no heu encès el foc de l’afecte i heu de buscar-lo a les palpentes, en l’alba freda i crua de la vida, per poder-lo ablamar. Vulgui Déu que s’inflami abans que el dia s’hagi consumit massa: n’hi ha molts que seuen tremolant a la vora de la llar freda fins que arriba la nit.

Però, en fi, ¿de què serveixen, els sermons? ¿Qui és que, sentint-se la força de l’amor jove a les venes, pot imaginar-se que algun dia aquell cabal serà feble i lent? A un noi de vint anys li sembla impossible que no hagi de poder estimar amb la mateixa bogeria d’ara quan tingui seixanta anys. No pot anomenar cap cavaller ancià o de mitjana edat, entre els seus coneguts, de qui se sàpiga que exhibeix símptomes d’un enamorament frenètic, però això no li impedeix creure en si mateix. El seu amor no s’apagarà, per molt que ho faci el dels altres. Mai no hi ha hagut ningú que estimi com ell, i, per tant, com és lògic, l’experiència de la resta de les persones no pot servir de guia, en el seu cas. Pobre noi!, abans de fer els trenta ja ha passat al bàndol dels burletes. No és pas culpa seva. Les nostres passions, tant les bones com les dolentes, s’estronquen així que deixem d’enrojolar-nos. Als trenta ja no sentim l’odi, el dolor, l’alegria o el desesper que sentíem quan érem adolescents. Les decepcions ja no ens fan pensar en el suïcidi, i podem engolir els triomfs sense embriagar-nos.

Quan envellim ens ho prenem tot més a la lleugera. En els darrers actes de l’òpera de la vida hi ha pocs passatges esplendorosos. L’ambició té uns objectius menys ambiciosos. L’honor es torna més raonable i s’adapta oportunament a les circumstàncies. I l’amor… l’amor es mor. Aviat, «la irreverència envers els somnis de joventut»2 ens embolcalla el cor com una mortífera gelada. Els tendres brots i les flors a mig obrir es glacen i es marceixen, i, d’una vinya que frisava per estendre els circells pel món, ja no en queda res fora d’una soca sense saba.

Les criatures del bell sexe pensaran que tot això és una repugnant heretgia, ja ho sé. Lluny d’acceptar que l’home deixa d’estimar passada la joventut, només començaran a creure en les seves declaracions d’amor quan tingui un bon grapat de cabells grisos. Les dames joves adquireixen les seves idees sobre els homes de les novel·les escrites per dones i, en comparació amb les monstruositats que en aquestes pàgines de literatura horripilant passen per homes, el gall sense plomes de Pitàgoras3 i el dimoni de Frankenstein són espècimens prou decents d’humanitat.

En aquests suposats llibres, l’amant principal, o «el déu grec», tal com se l’anomena admirativament —per cert, no diuen a quin déu greu s’assembla tant i tant, el cavaller; podria ser el geperut Vulcà, o el Janus de les dues cares, o fins i tot el ximple de Silè, el déu dels misteris enrevessats. S’assembla a tota la família dels déus, tanmateix, en el fet de ser un pocavergonya, i potser la intenció és aquesta. Però no pot vantar-se de cap manera d’igualar la poca virilitat que posseïen els seus models clàssics, perquè és un capsigrany lànguid i efeminat a punt de tombar la cinquantena. Però, oh!, la profunditat i la força de sentiment d’aquest ancià per la típica col·legiala agraïda! Amagueu-vos, joves Romeos, joves Leanders, que l’amor d’aquest apàtic seductor és d’un fervor tan histèric que fan falta quatre adjectius rere cada nom per descriure’l com cal!

A nosaltres, els vells pecadors, estimades senyores, ja ens està bé que aprengueu només dels llibres. Si estudiéssiu la humanitat, sabríeu que el tímid tartamudeig dels nois és més sincer que la nostra atrevida eloqüència. L’amor d’un jovenet prové d’un cor que vessa; el d’un home sol respondre més aviat a un estómac ple. En realitat, aquest letàrgic corrent que flueix de l’home potser no s’hauria d’anomenar amor, si el comparéssim amb la magnífica font que brolla del cor d’un noi que ha estat tocat amb la vareta celestial. Si voleu tastar l’amor, beveu del rierol pur que la joventut us fa sorgir als peus; no espereu que es converteixi en un riu entollat per ajupir-vos a tocar-ne les ones.

¿O és que us agrada el regust amarg, és que les aigües clares i nítides són insípides per al vostre paladar i la contaminació d’aquest tram final és una delícia per als vostres llavis? ¿Ens hem de creure els qui ens diuen que l’única mà per la qual una noieta voldria ser acariciada és la mà enfosquida per la brutícia d’una vida infame?

Aquest és l’ensenyament que proclamen a crits cada dia aquells llibres de cobertes grogues. Em pregunto si mai es detenen a pensar, aquestes ajudantes del dimoni, en el mal que fan arrossegant-se pel jardí de déu i dient a unes Eves puerils i a uns Adams ximplets que el pecat és encisador i la decència, ridícula i vulgar. ¿A quantes noies innocents no converteixen en dones malintencionades? ¿A quants xicots febles no indiquen el camí deshonest com la millor drecera per arribar al cor d’una joveneta? No és que escriguin pas sobre la vida tal com és realment. Si es diu la veritat, la decència prospera tota sola. Però les seves imatges són tosques escenes pintades segons les perverses fantasies d’una imaginació malaltissa.

Nosaltres volem pensar en les dones no com voldrien aquestes senyores, com Loreleis que ens arrosseguen cap a la nostra destrucció, sinó com àngels que ens indiquen el camí ascendent. Elles tenen més poder per fer el bé i el mal del que s’imaginen. És justament en els anys de formació del seu caràcter que un home sucumbeix a l’amor i, aleshores, la noia estimada té a les seves mans la capacitat de reforçar-lo o destruir-lo. Inconscientment, el noi s’emmotlla al que ella voldria que fos, sigui bo o dolent. Em sap greu haver de ser tan poc galant, però he de dir que les dones no sempre fan servir la seva influència de la millor manera possible. Massa sovint el món femení es limita estrictament a les coses pedestres. El seu heroi ideal és un rei de la petitesa i, per convertir-se en aquest personatge, moltes ments poderoses, captivades per l’amor, han quedat «perdudes per a la vida i l’acció, el nom i la fama».

I tanmateix, dones, vosaltres podríeu fer-nos molt millors, si volguéssiu. Depèn de vosaltres, més que de tota mena de predicadors, fer que aquest món s’acosti una mica més al cel. La cavallerositat no s’ha esvaït de la Terra, només està endormiscada perquè no té res per fer. Sou vosaltres que l’heu d’incitar a realitzar gestos nobles. Heu de ser dignes d’una adoració cavallerosa. Us heu d’elevar per damunt de vosaltres mateixes. Va ser per Una4 que el cavaller de la creu roja va fer la guerra, i no fou per cap senyoreta delicada i pintada de la cort que va caure mort el drac. Oh, belles dames, sigueu belles de ment i d’ànima i no tan sols de rostre, perquè els valents cavallers puguin guanyar-se la glòria servint-vos! Oh, Dona, desprèn-te d’aquestes disfresses d’egoisme, impertinència i afectació! Presenta’t altra vegada com una reina, en l’hàbit majestuós de la simple puresa. Un miler d’espases, que ara s’oxiden en la peresa més innoble, saltaran de les beines per guerrejar en honor teu i contra el mal. Un miler de Sir Rolands empunyaran les armes, i la Por, l’Avarícia, el Plaer i l’Ambició cauran a terra davant la teva bandera.

¿Quins gestos nobles no estàvem disposats a fer, quan estimàvem? ¿Quines vides nobles no estàvem disposats a viure per ella? El nostre amor era una religió per la qual hauríem pogut morir. La criatura que adoràvem no era un simple ésser humà. Rendíem homenatge a una reina, adoràvem una deessa.

I amb quin fervor adoràvem! I que n’era, de plaent, l’adoració! Ah, xicot, aprecia aquest jove somni d’amor mentre duri! Massa aviat descobriràs fins a quin punt era el que cantava Tom Moore,5 que no hi ha res a la vida que sigui ni la meitat de valuós que això. Fins i tot quan provoca tristesa, es tracta d’una tristesa salvatge i romàntica, que no té res a veure amb la pena somorta i mundana dels dolors tardans. Fins i tot quan hagis perdut la teva estimada, quan la llum s’hagi esvaït de la teva vida i el món se t’estengui al davant en tot el seu llarg i fosc horror, la teva desesperació tindrà un deix d’encís.

I ¿qui és que no s’arriscaria a patir els seus terrors per guanyar-se el seu èxtasi? Ah, i quin èxtasi! Només el record ja t’emociona. Com gaudies dient-li que l’estimaves, que vivies per ella, que moriries per ella! Com deliraves, per descomptat, i quins torrents d’extravagàncies no deixaves anar, i oh, que n’era, de cruel, ella, de fingir que no et creia! Quina reverència que senties per ella! Com et desesperaves després d’ofendre-la! I, tanmateix, que n’era, d’agradable, que ella et maltractés, i demanar-li perdó sense tenir ni la més petita idea de quina era la teva culpa! Que n’era, de fosc, el món, quan ella et menystenia, cosa que feia sovint, la múrria, només per veure’t desconsolat; i que n’era, de resplendent, quan ella et somreia! Com t’engelosia tothom qui tenia al voltant! Com odiaves tots els homes que li estrenyien la mà, totes les dones que la besaven; la serventa que li arranjava els cabells, el mosso que li netejava les sabates, el gos que li dormia a la falda (tot i que a aquest últim li havies de mostrar respecte)! Com anticipaves el moment de veure-la, i fins a quin punt eres estúpid quan per fi la tenies al davant, mirant-la de fit a fit sense dir ni una paraula! Que n’era, per a tu, d’impossible, sortir a cap hora del dia o de la nit sense acabar trobant-te sota les seves finestres! No tenies prou coratge per entrar a casa seva, però t’hi passejaves pel voltant i en contemplaves la façana. Oh, si només s’hi hagués calat foc —estava assegurada, o sigui que no hauria tingut importància— i haguessis pogut entrar-hi corrents i rescatar-la arriscant-hi la vida, patint cremades i ferides espantoses! Qualsevol cosa, hauries fet, per servir-la. Fins i tot en els detalls era ben agradable. Com l’observaves atentament, a la manera d’un gosset, per anticipar el més petit dels seus desitjos! Si te’n senties, d’orgullós, de fer el que ella et demanava! Que n’eres, de feliç, d’estar a les seves ordres! Semblava una cosa tan senzilla, dedicar-li tota la teva vida sense pensar mai en tu mateix! Prescindies d’unes vacances per poder col·locar una ofrena al seu temple, i et senties recompensat amb escreix només que ella es dignés d’acceptar-la. Que n’era, de valuós, tot allò que ella tornava sagrat només de tocar-ho! El seu petit guant, la cinta que havia portat, la rosa que havia tingut entre els cabells, les fulles marcides de la qual encara fan de senyal en uns llibres de poemes que ja no et molestes a llegir mai…

I oh, era tan bonica, tan extraordinàriament bonica! Era com si un àngel entrés a l’habitació i tota la resta es tornés insuls i terrenal. Era massa sagrada per tocar-la. Mirar-la gairebé semblava presumpció; la idea de besar-la t’hauria semblat tan impensable com cantar cançonetes alegres en una catedral. L’acte d’agenollar-te i portar-te tímidament la seva mà als llavis ja era prou profanació.

Ah, aquells dies ingenus, aquells dies ingenus, quan érem generosos i d’ànima pura; aquells dies ingenus en què els nostres cors senzills vessaven de veritat i fe i reverència! Ah, aquells dies ingenus, de nobles anhels i nobles esforços! I oh, aquests dies savis i intel·ligents, ara que sabem que els diners són l’únic premi pel qual val la pena lluitar, que només creiem en la maldat i les mentides, que no ens importa cap ésser viu fora de nosaltres mateixos!

© de la traducció, Alba Dedéu
© de l’edició, Ela Geminada

  1. Jerome fa un joc de paraules al·ludint a una curiosa afició als fenòmens paranormals, suposadament produïts pel magnetisme o la telecinesi, que es va popularitzar en alguns països europeus i als Estats Units en el segle XIX. El 1846, la francesa Angelique Cottin, coneguda com «la noia elèctrica», es va convertir en una sensació amb uns números durant els quals movia objectes amb la ment. També hi havia les «noies elèctriques» de les barraques de fira, que seien en «cadires elèctriques» on se suposava que rebien una descàrrega d’alt voltatge i després eren capaces d’encendre una bombeta amb el tacte. En la dècada de 1880, Lulu Hurst, també coneguda com «l’imant humà» i «la meravella de Geòrgia», va actuar en diverses ciutats dels Estats Units i demostrà al públic la seva força sobrehumana, movent una cadira subjectada per uns quants homes o mantenint immòbil una barra de ferro que diverses persones intentaven desplaçar. Després de retirar-se, Hurst va admetre que els seus números es basaven en una hàbil aplicació de la força de palanca.
  2. «The Ladder of St. Augustine», de H. W. Longfellow
  3. Jerome atribueix a Pitàgoras una anècdota que Diògenes Laerci (Vides dels filòsofs il·lustres, VI, 2, 40) fa protagonitzar a Diògenes de Sinope. Plató havia definit l’ésser humà com un animal bípede i sense plomes. El cínic plomà un gall i el portà a l’Acadèmia proclamant: «Mireu l’home de Plató!»
  4. En la versió de la llegenda de Sant Jordi que apareix en el poema èpic The Faerie Queene (1590-1596), d’Edmund Spenser, el nom de la princesa és Una, i és la dona més valenta del reialme, perquè és l’única que s’atreveix a sortir de la ciutat per trobar un cavaller capaç de derrotar el drac.
  5. Thomas Moore (1779-1852), poeta irlandès.