Poetes catalans Cap

Memòria del Price: Primer Festival Popular de Poesia Catalana – Joan Colomines

Memòria de Joan Colomines del Primer Festival Popular de Poesia Catalana o Price dels Poetes que es va celebrar el 25 d’abril de 1970 a Barcelona.

El text de Colomines va ser publicat en el recull de textos del Price-Congrés: Els escriptors per l’ús oficial del català que s’havia celebrat el 21 de maig de 1977.

» La poesia catalana a Stroligut

price dels poetes memòria joan colomines gabriel ferrater bartra poesia catalana català

Memòria del Price:
Primer Festival Popular de poesia catalana

Voldria que aquesta memòria constituís una mena d’acta on al costat de moltes coses conegudes hi fossin consignades d’altres coses fins ara poc conegudes, gens divulgades, juntament amb una valoració global del que el «Primer Festival» pot haver significat. Això ha de ser així per un estricte sentit de justícia, i per posar ben en relleu que el que comunament se’n va dient el «Festival del Price» va ser el resultat d’una labor conjunta, d’equip, que depassà els àmbits purament literaris, i que fou una obra de molts.

El febrer de 1970 al si de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, i en una de les reunions setmanals que es feien, a la qual assistien en aquell moment Esquerra Republicana de Catalunya, Front Nacional de Catalunya, Moviment Socialista de Catalunya, Partit Socialista de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya, es decidí impulsar un gran acte públic de mobilització popular, i es decidí fer-ho aprofitant tots els mitjans «legals» que fos possible emprar de cara a la seva eficàcia. Acceptada la proposta de fer un magne festival de poesia catalana, i acceptada per mi mateix la responsabilitat d’interessar gent al projecte, fou creada una comissió de la qual finalment formaren part Joaquim Horta, Josep Pedreira, Francesc Vallverdú, i jo mateix. Aquesta comissió amplià les col·laboracions a través de la Taula Rodona de Barcelona (l’Assemblea de Catalunya encara no havia nascut) i a través de col·laboracions personals. Cal destacar les d’Anton Carrera, vinculat llavors a l’editora de discs «Concèntric», i de Lluís Garcia i Joan Josep Castro, delegats del moviment escolta de la Taula.

El que primer decidí la comissió inicial fou l’estructura de l’acte i la gent que hi havia d’intervenir. D’una banda, s’elaborà una llista de poetes catalans, i es connectà amb gent de teatre a través de Feliu Formosa i de Josep Anton Codina que fou qui es responsabilitzà del muntatge de l’espectacle. A través de Codina es vincularen al projecte: Montserrat Carulla, Núria Candela, Enric Casamitjana, Maria Plans, el mateix Feliu Formosa, Elisenda Ribas, Francesc de Paula Barceló, com a ajudant de direcció, i de Frederic Amat, com a escenògraf. Es decidí que l’acte es faria al Gran Price, lloc tradicional d’espectacles esportius, i sala de ball popular barcelonina, i s’entrà en contacte amb la direcció a través de l’empresari senyor López que a partir del festival quedà decididament decantat de cara a la nostra cultura. S’encarregà a Guinovart el projecte de cartell, al grafista Joan Llopis el disseny d’octavetes i programes.

Fou enviada als poetes seleccionats la següent carta: «Benvolgut company/companya per algun membre de la Comissió Organitzadora heu estat informat del festival de poesia que tindrà lloc al Price aquesta primavera. Ja sabeu que la finalitat del mateix és la de l’apropament entre poesia i poble, al mateix temps que vol significar una actitud solidària amb el nostre moviment obrer. Per als tràmits i les autoritzacions sou pregat de remetre tres poemes vostres als signants de les cartes, dins del termini de vuit dies. Sereu informat del curs de les gestions». No cal dir que els actors, pintors, i tota la gent que intervenia en el projecte sabia aquestes finalitats.

S’inicià un període de nodrida correspondència, entusiasta, la majoria, també escèptica i que després esdevingué exultant.

La selecció dels poetes que havien d’intervenir la féu la comissió inicial. Fou àmplia, exhaustiva. Només hi havia una condició, que fou objecte de debat, però que al final quedà així: el festival havia de ser de poesia catalana, és a dir la poesia escrita en català. Hi ha una qüestió que cal consignar, sobretot de cara a les generacions futures: la no presència al festival de J. V. Foix, de Tomàs Garcés, de Marià Manent i de Josep Carner, fou de responsabilitat exclusivament seva. Així com, per altres raons, la de Miquel Martí Pol. I la de l’introbable en aquell moment Vicent Andrés Estellés, a darrere del qual havia anat des que jo editava la revista «Poemes» sense cap mena d’èxit. Cal dir que els 79 poetes seleccionats eren una àmplia nòmina que pràcticament no descomboiava ningú amb obra publicada i difosa. Algú quedà a fora pel fet precisament de la seva condició provisional d’inèdit com la de Josep Elias, per exemple, o de Josep M. Riera i Riera. Malgrat aquest esperit, no fou fàcil fer la selecció. Hi ha aspectes curiosos com, per exemple, que hi ha diferents proves dels programes-octavetes que contenen noms diferents. És a dir: la llista s’anava ampliant a mesura que descobríem un nom nou. I això no solament ens passà a nosaltres sinó a Josep Anton Codina, i a Feliu Formosa que tingueren la responsabilitat de la tria dels poetes morts i que en la segona part del festival volíem que fossin objecte d’homenatge. Aquest fet provocà innombrables trucades per telèfon. Estava tan acostumat a aquest fet que un dia vaig rebre una trucada que em deixà perplex. Vaig entendre que el meu interlocutor era Josep M. de Sagarra. Jo sabia que havia passat alguna cosa irregular en la inclusió del nostre gran poeta, però em semblava massa la reclamació d’ultratomba. Asseguro que això és verídic. No el fet sinó la meva impressió, perquè qui reclamava era el seu fill Joan, amb qui, per telèfon, sempre he mantingut cordials relacions.

La selecció de poemes per a la poesia-espectacle fou feta per Josep Anton Codina. I molt reeixida, per cert.

I la dels poetes que havien d’intervenir en la tercera part, fou feta entre tots plegats. Haig de confessar que em vaig sentir profundament honorat quan se’m convidà a participar, com fou el cas d’Horta i de Vallverdú.

Enllestida aquesta part organitzativa vam crear una comissió empresarial, per tal que gestionés els permisos oficials. La compongueren Miquel Arimany, de l’editorial Arimany, Francesc Casamajor, de l’editorial Signe, Joan Oliver de l’editorial Aymà, Josep Pedreira, de l’editorial Ariel, Francesc Vallverdú, d’Edicions 62. L’advocat Serra Cantarell actuà com a comptador i responsable de finances.

S’iniciaren les gestions de legalització al mateix temps que s’inicià una forta campanya entre artistes i intel·lectuals que motivà que rebéssim, per fer-les públiques durant el festival, les següents adhesions:
País basc: Agustin Ibarrola, Antonio Pericás, i Vidal de Nicolás.
País gallec: Ramón Piñeiro, Salvador García-Bodaño, Domingo García-Sabell, Celso Emilio Ferreiro, Xosé Manuel Beiras, Xesús Alonso Montero, Manuel María, Luis Seoane, Xavier Costa Clavell, Raimundo Patiño, Lorenzo Varela, Bautista Alvarez, Basilio Losada, Francisco Fernández del Riego, Xaime Isla Couto.
Madrid: Alfonso Sastre, Eva Forest, Vicente Aleixandre, Bardem, Gabriel Celaya, Blas de Otero, Paco Rabal, Asunción Balaguer, Clau dio Rodríguez, Julián Marcos.
França: Jean Paul Sartre, Jorge Semprún, Manuel Azaña, i José Ortega.

No es llegiren adhesions provinents dels Països Catalans, ja que es considerà que l’acte era un acte de Països Catalans i els que hi havien de ser ja hi eren. Només es feren les següents excepcions: l’Abat i la Comunitat de Montserrat, Raimon, Xavier Ribalta i Paco Ibañez, que eren fora del país per raons de feina. I les de Josep Solé Barberà i de Joan Ballester i Canals, en aquell moment empresonats a la Presó Model de Barcelona.

La qüestió econòmica començava a ser preocupant. S’editaren uns bons: de mil, cinc mil, vint-i-cinc mil, cinquanta mil, i cent mil pessetes. La recapta de bons fou de cent dues-mil pessetes. Circulen dos bons incontrolats: un de 50.000 pessetes i un altre de 100.000 pessetes totalment invalidats i que el seu dipositari ha certificat la seva nul·litat. Així fou acceptat per la Comissió Organitzadora.

S’inicià la propaganda a través de la premsa. Josep Ibarz em feu un interviu a Tele-Exprés en la qual destacà en lletres de motlle una afirmació meva: «No resultarà un festival culturalista». I fou complimentada la promesa. Per primera vegada la premsa s’emplenà d’anuncis contractats, un cop les gestions oficials de la censura foren salvades. Del salvament se’n cuidà en Pere Fages. Com s’ho féu no ho sé. Però ho aconseguí. Un dia ens ho explicarà.

Assistíem a assaigs, a reunions, s’encarregà per la Comissió Coordinadora la cloenda del festival a Pere Quart, i a mi m’assignaren la introducció. Els esborranys foren presentats a la Comissió Coordinadora, però no al Govern Civil. Tot era a punt.

A Crònica relato, a grans trets, però insistint en els millors moments, què fou aquell acte. Els qui hi assistírem ens en recordarem sempre més. I la policia també. Tot just iniciat el meu parlament introductori —amenitzats per curioses intervencions de «I el Virolai, quan?», pels qui passant-se de llestos revelaven estar fora de joc de tot el que allí passava—, una munió de socials envaí la sala i s’aplegà a la filera sencera de policies que ocupaven tot un primer rengle de cadires de la platea, escortant el delegat governatiu. Me’n van parlar moltes vegades a la Via Laietana d’aquest festival. «¿No lo harán este año?», em deia en Peña. «Si me dejan libre, sí», els feia jo. «Si me hubieran dejado, les meto a todos en la cárcel.» La veritat és que la cosa fou sonada. A partir dels versos Al final s’ha comprovat de Miquel Bauçà l’explossió democràtica fou admirable. Llibertat! Amnistia! (Llavors encara no parlàvem de l’Estatut d’Autonomia). La tensió va anar creixent. I els crits entusiastes s’alternaven amb impressionants silencis per tal d’escoltar els poemes que els actors o els mateixos poetes anaven dient. La cosa va arribar just al límit. A l’arxiu conservo una carta de Joan Oliver que l’endemà, entre d’altres coses, em deia: «Allò que més em colpeix és que el festival va arribar just, justíssim, fins al límit màxim de les possibilitats màximes, sense ultrapassar-lo». Jo sempre recordaré el tremolar entusiasta i coratjós de Gabriel Ferrater dient el seu Gosar Poder, o la severitat profunda de Salvador Espriu, o la decisió llançada de Rosa Leveroni, o l’esperit de servei de Joan Teixidor, o el desempallegament d’en Brossa, o l’entusiasme de Pere Quart, que rebé del públic el més fervorós i sincer homenatge que jo mai havia presenciat.

Només els clars objectius del festival podien resistir la gran pressió de la multitud que reclamava a crits els drets que li eren negats, i a cop de silenci una cultura que així mateix li era escatimada. I de coses entorpidores no en van mancar. Des del cas d’aquella mestressa que tothom va prendre com una dona que pujava a reclamar justícia i el que reclamà fou un jardinet de flors, fins les pressions del delegat governatiu, qui abans del festival em digué: «Nada de guitarras ni de cantos» (No es parlà de banderes perquè no havíem estrenat bandera encara). «Nada de gritos, ni de ataques.» «¿I si atacan Catalunya?», li faig jo. «Para esto estamos nosotros», em va respondre. Em penso que el van destituir.

La reproducció del programa del festival m’estalvia d’incloure en aquesta memòria a la llista dels poetes escollits i dels poemes inclosos.

La cosa fou que després del festival hi hagué manifestació. I que aquella nit dormírem tots a casa.

El ressò de la premsa fou escàs. Ja hi havia ordres. A vegades fou per tossuderia d’alguns puristes que no van entendre res del que allí va passar. Va ser el cas de Tele-Estel, per exemple. I d’algun altre. L’excepció fou Presència de Girona.

Del que sí que se’n féu ressò, la premsa, fou de les multes que ens aplicaren a Joan Oliver i a mi mateix. Deu mil pessetes a cadascú. Ridícul. Si ho arribem a saber abans! El paper deia: «Considerando, que celebrado el acto autorizado en dichos términos, por la Jefatura Superior de Policía se denunció al Gobierno Civil que, tanto el Sr. Colomines como el Sr. Oliver, excediéndose del guión aprobado, dieron en sus intervenciones un marcado matiz político, aludiendo a los exiliados, a la lucha para superar dificultades por que atraviesa la comunidad del país, etc., con lo que convirtieron el acto inicialmente poético en un acto político, llegándose a proferir por los asistentes estentóreos gritos de «libertat», «libertad», y a la terminación del festival, caldeados los ánimos se formó una manifestación pública, que tuvo que ser disuelta por la Policía Armada».

Amb la signatura de programes que van quedar, venuts a cinc pessetes, vam recollir 14.318 ptes. pel pagament de les multes. Fou una col·lecta veritablement popular, que Antoni Gutiérrez, Joan Raventós, Marià Vila-Abadal emprengueren.

No fou aquesta l’única multa. El negociat de Drets i Taxes de l’Ajuntament de Barcelona ens multà amb 1.500 ptes. per haver repartit octavetes sense autorització municipal. Érem a l’època del pre-no municipal.

Dins del capítol de finances serà bo de consignar els grans capítols d’entrades i de sortides. Vam recaptar, per entrades, cartells i programes venuts al festival 128.991 ptes. Per bons, 102.000 ptes. Per cartells i aportacions, 3.450 ptes. En total representen 234.441 ptes.

Les despeses foren de 91.614 ptes., tot comptabilitzat amb factures menys 1.800 ptes. de despeses generals.

El romanent fou de 142.827 ptes., que Joan Oliver i jo mateix vam dur personalment a una reunió de la Comissió de Solidaritat. Tal com havia estat previst.

Arribats a aquest punt cal dir, doncs, que havíem acomplert allò que ens havíem fixat. La valoració del festival és clara. Des de l’angle polític és evident: el testimoni de la fidelitat d’uns poetes, «dels poetes». La gran solidaritat envers el món obrer. L’aprofitament d’unes condicions objectives, que ens feren avançar en la nostra lluita per la democràcia i per la llibertat nacional catalana. Des de l’angle literari, o millor cultural, la demostració que la qualitat de la poesia catalana no era incompatible amb l’abast popular que podia aconseguir. L’interès que despertava, que arribava a fer callar la gent en els moments de més forta exaltació patriòtica. L’assenyalament d’un camí pedagògic. I l’afirmació rotunda que poesia catalana és únicament i exclusivament la poesia escrita en català. Amb el suport de tot l’Estat espanyol. A partir d’aquell moment mai més no he observat polèmica sobre aquest fet ja incontrovertible.

Àlvar Valls va distribuir una enquesta sobre l’opinió que havia merescut el festival a diferents estaments. Resta inèdita. També resta inèdita la continuïtat dels Festivals. Jo sempre he mantingut que el Segon Festival cal reservar-lo perquè sigui organitzat des de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. I això està apropant-se. No obstant hi ha hagut intents lloables. Des dels «mini-prices» de Mataró i Calella, fins a l’esplèndid «Gespa-Price», d’àmbit universitari en un moment que la Universitat necessitava amb urgència una mostra de catalanitat col·lectivament assumida, fins al «Price-Congrés», que, sota els auspicis del Congrés de Cultura Catalana és una realitat.

Com a apèndix diré, que hi ha fotografies del festival fetes per Josep Ribes Puig-Agut, que hi ha una gravació sencera feta per Sonobloc, que hi ha un film fet per Pere Portabella, Carles Santos i Esteve Bou, I que el projecte d’antologia es frustrà, però que sempre que es vulgui serem a temps de fer-la.

Març del 1977

Price caparró

PROGRAMA del Gran «Price» de Barcelona:
Primer Festival Popular de Poesia Catalana

Dissabte dia 25 d’abril de 1970, a dos quarts d’onze de la nit

Paraules d’introducció al festival, a càrrec de Joan Colomines

Primera part: Poesia espectacle

Muntatge de poesia a càrrec de Josep Anton Codina, amb la participació dels actors Aleixandre Aixalà, Maria Eulàlia Arquer, Montserrat Carulla, Josep Maria Casanovas, Enric Casamitjana, Núria Candela, Feliu Formosa, Maria Plans, Carme Sansa, Ernest Serrahima i Josep Torrents.

  • Les tombes flamejants, de Ventura Gassol
  • Fi de jornada, de Joan Sales
  • Un mort, de Clementina Arderiu
  • Per invocar Sant Jordi, de Joan Barat
  • Sobre la dansa de les cent mil veus, d’Àlvar Valls
  • Poema autoretrat, de Pius Morera
  • Combat, de Jordi Pere Cerdà
  • Autoretrat d’un gironí independent, de Narcís Comadira
  • Autoretrat, de Blai Bonet
  • Galàxia, d’Anton Carrera
  • Tot el que jo voldria, de Jaume Pomar
  • Londres, 1967, de Marta Pessarrodona
  • El sol del teu país, de Lluís Alpera
  • Gelsomina, de Ramon Comas
  • Madona això es fa, de Guillem d’Efak
  • El pes, la gravetat, de Joan Argenté
  • Estimo la terra i els homes, de Josep Pedreira
  • Birmingham (Alabama) 16 de setembre, de Màrius Sampere
  • Reflexions sobre allò que diu…, de Carles Miralles
  • La fàbrica, de Miquel Martí i Pol
  • Al final s’ha comprovat, de Miquel Bauçà
  • Càntic, de Carles-Jordi Guardiola
  • Psalm, de Josep Espunyes
  • Havíem començat tot just llavors, d’Isidre Molas
  • Introducció al zenc, de Maria del Carme Oller
  • Amor final, de Manuel de Pedrolo
  • Spiritual, de Vicent Andrés Estellés
  • Nosaltres els joves, de Joan-Ramon Colomines

Segona part / Homenatge a:

Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres i Josep Maria de Sagarrra.
Amb lectura de poemes a càrrec de Montserrat Carulla, Núria Candela, Enric Casamitjana, Feliu Formosa, Maria Plans, Ernest Serrahima.

Tercera part:

Lectura personal de poemes a càrrec de: J. V. Foix, Agustí Bartra, Pere Quart, Salvador Espriu, Tomàs Garcés, Joan Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Joan Colomines, Jordi Sarsanedas, J. M. Llompart, Jaume Vidal i Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú.

Núria Candela i Montserrat Carulla llegiran Josep Carner.

Clausura:

Paraules de clausura al festival, a càrrec de JOAN OLIVER.

Escenografia de Frederic Amat.
Muntatge general a càrrec de Josep Anton Codina i de Feliu Formosa.


Amb la participació o presència de:
Clementina Arderiu, Joan Argenté, Lluís Alpera, Vicent Andrés Estellés, Josep Maria Arnavat, Josep Maria Andreu, Blai Bonet, Joan Barat, Miquel Bauçà, Alfred Badia, Ramon Bech, Jordi Bordas, Anton Carrera, Joan Ramon Colomines, Narcís Comadira, Fèlix Cucurull, Ramon Comas, Carles Camps, Felip Cid, Enric Cayrol, Joan Crexells, Josep Espunyes, Miquel Arimany, Guillem d’Efak, Antoni Font, Bartomeu Fiol, Ferran Fullà, Guillem Frontera, Carles Jordi Guardiola, Josep Gouzy, Ventura Gassol, Josep Gual, Joan Llacuna, Coloma Lleal, Marià Manent, Isidre Molas, Miquel Martí i Pol, Llorenç Moyà, Pius Morera, Albert Manent, Carles Miralles, Carme Oller, Josep Pedreira, Marta Pessarrodona, Manuel de Pedrolo, Francesc Parcerisas, Jordi Pere Cerdà, Santiago Pau, Jaume Pomar, Pelai Pagès, Joan Sales, Màrius Sampere, Anton Sala, Lluís Serrahima, Joan Vergés, Guillem Vilador, Àlvar Valls i Josep Carner.


Lectura personal de poemes a càrrec de:
J. V. Foix, Agustí Bartra, Pere Quart, Salvador Espriu, Tomàs Garcés, Joan Teixidor, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Joan Colomines, Jordi Sarsanedas, Josep Maria Llompart, Jaume Vidal i Alcover, Xavier Amorós, Joaquim Horta i Francesc Vallverdú.

© de la memòria de Joan Colomines, Agustí Colomines
© del fotograma de la imatge de capçalera, Pere Portabella