visions cants joan maragall poesia modernisme comte arnau espanya cant senyera

Visions i cants – Joan Maragall

Adéu Espanya!
On ets, Espanya? No et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora? No entens aquesta llengua—que et parla entre perills? Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Publicat el 1900, Visions i cants és el llibre cabdal de la poesia catalana modernista de tombant de segle. Inclou alguns dels poemes més famosos de l’autor com El comte Arnau, El cant de la Senyera i La Sardana.
visions cants joan maragall poesia modernisme oda comte arnau sol solet

VISIONS

El mal caçador

La missa matinal
la diuen allà dalt
aixís que es fa de dia.

La missa de l’estiu
el capellà la diu
amb les portes obertes.

S’oeix de tots costats
quan enflaira els serrats
el ginestar de Corpus.

El caçador es deleix.
De fora estant l’oeix
amb un genoll en terra.

Al bon punt d’alçar Déu,
li bota allí, al bell peu,
la llebre endiastrada.

S’esventa el gos lladrant,
la llebre fuig botant,
i el caçador al darrere.
«Corres i correràs,
mai més t’aturaràs».
Aquesta és la sentència.

«Doncs, corro i correré,
mai més m’aturaré.
Alegre és la sentència».

S’allunyen amb el vent,
perdent-se en un moment
els crits, la fressa, el rastre…

Passen dies i nits…
Pels marges reflorits
ha tornat Corpus Christi.

La missa matinal
la diuen allà dalt:
les portes són obertes.

En un vent de visió
passa el mal caçador
entre lladrucs i fressa.

Se gira i veu l’altar,
i al peu el capellà,
i en alt veu l’hòstia càndida.

Passa i es perd al lluny…
La boirina de juny
cenyeix l’horizó immòbil.
Roden les estacions,
revénen els plançons:
cada any, cada any ve Corpus.

Cada any torna a passar;
cada any torna a mirar,
cada any, la missa augusta.

Cada any els capellans
tenen més cabells blancs
i aixequen més els braços.

Cada any l’hòstia es va alçant,
el temple es va aixafant
i l’hòstia puja, puja…

Passen més anys i més,
el capellà no hi és:
l’hòstia va sola en l’aire.

Amunt, amunt, amunt…
La volta perd el junt,
la llum del cel s’hi filtra.

L’hòstia s’hi va acostant,
el temple es va esquerdant…
El caçador no para.

Ve un any…, la volta cau
i s’obre el gran cel blau
damunt de l’hòstia blanca,
que s’alça lentament…
Al ser a l’estiu vinent
floreix el temple en runes.

Se’n va pujant al cel…
El caçador, amb anhel,
cada any, cada any la mira.

L’hòstia per ’nar al zenit,
té l’espai infinit.
I ell, per caçar, encisat,
té el temps, l’eternitat.

Joan Garí

I
A la muntanya miracle,
una llegenda ha florit:
la llegenda del diable
i de Fra Joan Garí.
Fra Joan fa penitència
enfilat a dalt d’un cim.
Li duien una donzella
que tenia els mals esprits.

Montserrat, muntanya santa,
la muntanya de cent cims.

II
Fra Joan dintre la cova
estava fent oració:
Riquilda se li presenta
vestida de temptació.
Fra Joan clou les parpelles,
mes la veu contraclaror.
Montserrat és ple de boira:
Riquilda és un raig de sol.

III
Després del pecat tan gran
ell resta bocaterrosa.
Riquilda és timbes avall,
Montserrat és net de boira.
Fra Garí veu els abims
i les cames li tremolen.
Si prova de redreçà’s
cau de mans una altra volta.
Joan Garí ja no és un sant,
Joan Garí ja no és un home,
que és una fera dels camps
que per Montserrat pastora.

IV
Al cap d’anys de terrejar
sent una veu d’innocència:
«Aixeca’t, Joan Garí,
la teva sort és complerta:
ja pots alçar els ulls al cel,
que ja els tens prou plens de terra».

Joan Garí s’alça de mans
com un ós quan se redreça.

El comte Arnau

I
Els timbals de l’orgia ofenen l’aire
de l’hora matinal, que encara guarda
les quietuds de l’aire de la nit.

I surt dalt de cavall el comte Arnau,
que porta la capa blanca
i va a veure a l’abadessa
del convent de Sant Joan.

Els pastors, per les muntanyes,
tots de lluny guaiten com passa;
els pagesos tots tremolen…
«És el comte Arnau!»

II
Adalaisa, l’abadessa,
l’espera mig desmaiada.

Ell travessa la capella
amb la barba escabellada
de l’orgia de la nit.
Passa, i la deixa tota profanada…
I entra rialler en la cambra d’Adalaisa.

Adalaisa mig riu i està contenta;
té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
i un clot a cada galta.

III
—Treu-te la capa —li demana ella.—
Treu-te la capa, que et veuré més gran.
—Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.
—No, que só l’abadessa de Sant Joan.—

Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.

—Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:
sense toca et voldria i sense vel.
—De genolls jo et voldria en la capella:
tan gloriós, faries goig al cel.

—Pro a mi el cel no em fa goig més que si el miro
des de la terra sobre meu obert:
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,
buit i silenciós com un desert.

El cel és el repòs de la mirada,
i és el repòs del braç i el pensament;
per’xò, ajagut a terra, el cel m’agrada
i m’adormo mirant-lo fixament.

—Altre cel és per mi la tenebrosa
capella on un altar brilla tot sol:
el cos humiliat sobre una llosa,
l’ànima deslliurada aixeca el vol.

I de la terra i d’aquest món s’oblida,
sospirant per la mort que ha de venir.
—En tos llavis gruixuts, de mort al dir,
com hi oneja suaument la vida!

—Mes són fang. Quan per sempre s’hauran clos,
vindran els cucs i se’n faran pastura.
Vull amagrir els meus llavis i el meu cos
per fer-me tornar l’ànima més pura.—

Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.

—Adalaisa, tu que ets tan vividora
i que els ulls els tens plens de voluntat,
i aquesta àvida boca prenedora,
i en els teus aires tanta majestat,
¿com és que ara malparles de la vida,
per la que estàs tan fortament armada?

No t’escau la mirada esmortuïda
sota l’arc de la cella ben poblada.

Escaurà bé a tes pàl.lides germanes,
tristos cossos per sempre immaternals:
per elles són les fantasies vanes
de vagues resplendors celestials.

Però tu, performada criatura,
delícia de la terra, torna al món!
Romp el cordó que injuria ta cintura!
Arrenca’t, Adalaisa, els vels del front!—

I avança Arnau hermosament; pro es gira
airosa ella an el Sant Cristo nu,
i signant-lo an el comte, li diu: —Mira:
aquest encara és més hermós que tu!—

Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.

IV
Totes les veus de la terra
criden contra el comte Arnau
perquè, volent a Adalaisa,
sens ella se n’ha tornat.

—Fill de la terra,—fill de la terra,
comte l’Arnau:
per una imatge
t’has deturat,
per un cadavre,
tu que en fas tants!»

—Com el Sant Cristo—no n’he fet cap.
—Què té el Sant Cristo? Què té el Sant Cristo,
comte l’Arnau?

És fusta morta:—no pot brotar.
—Ai, sí, que brota!—Ai, sí, que brota!

Valga’m Déu val!
Quina mirada—ella li ha dat!
—Quina mirada,—quina mirada,
comte l’Arnau,
quina mirada—deu haver estat!—.

Ell vol esclafir la rialla,
fa un gran crit i arrenca el plor.
Al rugit del plor que arrenca
clamorós el comte Arnau,
totes les veus de la terra
se dispersen udolant.

V
Nit!… Tota l’hermosura d’Adalaisa
jeu adormida als peus del Cristo nu.
Arnau segueix pacient un camí negre
per dins de les muntanyes silencioses.

Per damunt de la volta hi passa un riu
una estona… Després se perd i calla…
L’Arnau de sota terra surt al porxo.
Va cercant Adalaisa entre les celdes
i la veu que adormia sa hermosura
tota ajaguda als peus del Cristo nu,
sense vels, sense toca, sense manto,
sens gesto ni defensa… Allí, adormida.

Té una gran cabellera molt frondosa.

«Quins cabells més sedosos, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc
se li amoroseix tota la cara
com reflectant el pas serè d’un somni,
fins que mig riu molt dolçament. Li vola
una estona el somrís entorn dels llavis.

«Quins llavis amorosos, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Un gran sospir travessa el dormir d’ella
com onada del mar, i s’aquieta.

«Quin pit sospirador tens, Adalaisa!»,
pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Mes, quan ella obre els ulls, ell desencanta’s,
la pren amb un braçat i se l’emporta.

Quant surten a camp ras se fa de dia.

VI
Totes les veus de la terra
aclamen el comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tan triomfant:

—Fill de la terra,—fill de la terra,
comte l’Arnau,
ara demana,—ara demana:
què no podràs?

—Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s’arrela
i obre la copa en l’espai.

—Els roures viuen i viuen,
pro també compten els anys.

—Doncs, vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals.

—La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.

—Doncs, la mar somovedora
que a tot s’obre i dóna pas.

—La mar s’està tota sola,
i tu vas acompanyat.
—Doncs, ser l’aire quan l’inflama
la llum del sol immortal.

—Pro l’aire ni el sol no estimen
ni senten l’eternitat.

—Doncs: ser home sobrehome,
ser la terra palpitant.

—Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobrehome,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra, que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat.—

VII
«Tota la nit l’he cridada
i encara no ha obert els ulls.
No els obris ara, Adalaisa,
que el migdia no és per tu.
El migdia no és per tu,
de cara al cel en mos braços.
Nit i dia i tot per mi,
que miro al dret dels meus passos!
Tu desclouràs les parpelles
quan el cel s’haurà enfosquit».

Al punt de la mitja nit
Adalaisa obre els ulls a les estrelles.
—Arnau, que em puges al cel?
—El nostre cel és la terra.
—On anem, Arnau?—Pel món.
—Pro jo miraré al cel sempre.
—Jo el miraré en els teus ulls
cada nit quan te despertis.
—Jo amb mos ulls t’alçaré al cel.
—La carga del teu cos m’aferma a terra.
—Mos ulls faran lleu mon cos.
—Tota tu ets d’eterna dura.
—Els meus ulls són cel en flor.
—I el teu cos, fruita madura!

VIII
El comte Arnau no es lleva,
tampoc no se’n va al llit,
que corre i corre sempre,
i sempre amb més delit.

No segueix nord ni via,
que va d’ençà i enllà.
Arreu on passa, mira:
no es cansa de mirar.

No hi ha res que el deturi,
que corre com el vent:
si algun destorb l’afronta,
l’abat d’un cop, rient.

Per’xò va deixant rastre
de plors i de renecs;
pro els seus grans crits de «juli!»
ofeguen clams i precs.

IX
Aquella nit els ulls de l’Adalaisa
se van omplir d’una pietat tan gran
que el comte Arnau s’hi va encisar una estona,
oblidat dels seus passos. Aviat
va sentir no tocar de peus en terra.
Quin esglai! Va llançar un gran crit d’esglai.
Totes les veus de la terra—s’hi van arremolinar;
pro de seguida
l’infant pesà en el ventre d’Adalaisa
i els va tornar a la terra. I digué Arnau:
—Com s’ha espessit ta figura!
La boca et surt enfora àvida i dura:
demana per l’infant.
S’ha deformat ta cintura
i el teu esguard al cel és menys brillant.
Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…
Doncs, en la terra et deixo… I, ara, adéu.
—Arnau, si jo era teva, no eres meu?

—Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos—.

X
A punta de dematí,
les monges del monestir,
que dies ha l’havien soterrada,
varen trobar la morta fora el sot,
que tomava la rosada.

L’estimada de don Jaume

I
Don Jaume té una estimada
que ben jove el va emprendar.
L’estimada de Don Jaume,
una terra sobre el mar.
Només de sentir parlar-ne
ja en va quedar enamorat.
Diu als barons que l’ajudin,
que la vol anar a cercar.
Mentre els barons treuen comptes
Don Jaume va a mirar el mar.
De tant mirar-hi i mirar-hi
en surt un estol de naus,
en surt un estol de veles
que tot el mar n’era blanc.
Don Jaume somriu i hi entra;
l’estol mar endins se’n va.

II
A l’hora que el sol va a pondre’s,
Mallorca veu l’aimador
que ve dret damunt la barca,
els ulls encesos d’amor.
L’illa es torna tota roja
i el cap del rei nimbat d’or.
Ell, quan posa el peu en terra,
ja se’n sent conquistador.
En terra posa la planta
i en el cel l’esguard piadós.
La terra la vol pel cel,
el rei Jaume d’Aragó.
Per’xò és alt de més alçada
que no tots els seus barons,
i per’xò els ulls li blavegen,
i per’xò té el cap tan ros.

III
Tota la nit ha vetllat,
i quan veu l’alba esclarida
alça l’espasa real
bo i cridant: Santa Maria!
Tots els cavallers s’aixequen,
mes els raca l’envestida.
—Vergonya, barons, vergonya!—,
clama el rei en santa ira;
i com fera celestial
entra al combat i els hi atia.
Fou llavors que els sarraïns,
amb ullada estamordida,
van veure l’host catalana
com mai ningú més l’ha vista,
i el blanc cavaller Sant Jordi
lluitar en nostra companyia.

IV
«Mallorca, do’m menjar i beure,
que em seran dolços tos fruits.
Ara que t’he fet ben meva,
bé puc gaudir-me de tu.
Que n’és de bona la terra!
Com li escau el cel damunt!
Com més terra, més cel sobre;
com més cel, més quietud».
Així a soles se parlava
aquell vespre el rei august,
i entre els morts de la batalla
s’adormia amb son segur.

V
Sempre més hi ha pensat
en Mallorca cristiana:
ni els grans amors de València,
ni els de Múrcia, ni cap altre,
li han fet perdre la memòria
de la dolça illa daurada.
«Tinc un regne sobre el mar
com no el té cap rei d’Espanya»,
murmura sovint el rei,
mig rient i ple d’ufana.
I quan han passat molts anys
i és un vell de barba blanca,
encara li riu als ulls
la conquesta jovençana;
i quan, camí de Poblet,
dins de València finava,
va girà’s de cara al mar
cercant l’amorosa platja,
i va morir mig rient
pensant que se n’hi anava.

INTERMEZZO

A la Mare de Déu de Montserrat

Ben de la vora—volia veure-us,
oh! Verge negra—del blanc vestit!
Dalt de l’estrado—avui pujava
i us he guaitat de fit a fit
la dolça cara,—que m’ha d´´´´eixat—tot enternit.

Més lluny vos miro—quan a la tarda
canten els monjos—i els escolans;
i eixint del temple—fins a la porta—me giro encara,
i encara us miro—més lluny que abans.
A casa vostra—m’aficiono
i us hi entro a veure—sempre que hi passo,
com els aimants.

Surto de cara—a les vostres penyes
i en cada una—veig un ensaig
de vostra imatge…—Sou graciosa—penya entre penyes:
reina us en faig.
Cerco entre elles—els camins vostres—i me n’hi vaig.

Els camins vostres—són plens de boira:
per els esquinços—guaita el cel blau…
Només hi trobo—boixos i mates
que humils floreixen—dintre la pau,
i aquelles volves,—que en diuen àngels,
i que s’hi assemblen—per el silenci—del vol suau.

Com me corprenen—els cingles vostres!
Com m’esvaeixen—vostres abims!
Les aus que hi volen—són aus xiquetes;
les fonts que hi neixen—són regalims;
entre la boira—són cims de glòria—els vostres cims.

Tot jo m’encanto,—no sé el que em passa,
les vostres penyes—m’han encisat…

Potser us mirava—massa a la vora,
Mare de Déu de Montserrat.

La cançó de Sant Ramon

Cantada per una russa 

«La Mare de Déu—un roser plantava»,
la immòbil donzella—cantava encisada,
els ulls admirats—del propi miracle,
en llavis eslaus—la mel catalana. 

«D’aquell sant roser—naixia una branca».
Cantava cançons—de la meva mare,
que quan jo era infant—ja me les cantava,
i ara que sóc gran—les canta l’eslava, 

«Nasqué Sant Ramon, fill de Vilafranca».
Si sap lo que diu,—no sap lo que alcança,
i canta indecisa—la suau cançó estranya,
ullpresa del flam—que encén en els altres. 

«Confessor de reis,—de reis i de papes».
La canta de prop—i sembla llunyana.
Llunyana la veig—i encara allunyar-se.
La veig que se’n va—per l’estepa blanca,
cantant Sant Ramon,—fill de Vilafranca. 

«La Mare de Déu—un roser plantava».

En la mort d’un jove

Te’n vas anar amb aquell ponent dolcíssim…
Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita.
Somreies a la força dels teus muscles
i glaties per guerres i corones,
i tot de cop t’has esllanguit per terra
amb els ulls admirats… 

Ai, la Mort, i que n’ets d’embellidora!
Aquell teu primer vel, quan el llançares
damunt de l’hèroe en flor, tots somriguérem
sota els plors estroncats, que una serena
va començar a regnar en el pit i el rostre
del moribund. L’alè anava i venia
suaument emperesit, fins que esperàrem…
I no tornà… Llavores esclataven
més alts els plors al cel… Ell ja no hi era…
Pro a fora, al camp, era un ponent dolcíssim…

Els reis

Aquesta nit han passat
i han posat la mà als balcons…
Els somnis dels infantons
han granat. 

Cap a Orient se’n van tornant
a llur reialme confús,
a regnar-hi tot pensant
en Jesús. 

Heu sentit avui el cor
matinejador dels nens?
Heu sentit el rastre d’or,
mirra, encens?

Sol solet…

Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mur hi era humit,
pro el sol hi era alegre. 

Per’llà a Sant Josep
el bon sol solet
lliscava i lluïa
pel carreró estret. 

I en mon cos neulit
llavors jo sentia
una esgarrifança
de goig i alegria.

Dimecres de cendra

A una noia

No et facis posar cendra,—no et facis posar cendra,
    patró de joventut,
que no té res que veure—la mort, la cendra, amb tu.
    No entelis amb mementos
    ton front rosat i pur. 

Tu no has pas d’haver esment—de la trista paraula
    que diu el sacerdot
    girant-se de la taula.

Que aquest color rosat—que duus al front i als llavis
no t’ha sigut donat—per cendrosos agravis,

    que t’ha sigut donat,
    verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims—que no són pols ni cendra.

Lo diví el el Dijous Sant

En memòria d’un amic

Avui he sentit lo Diví
en el camp, en el vent i en les plantes,
i en la majestat—de les pedres santes
que s’alcen en temple—al mig del camí. 

Avui he sentit—que dura la vida
més enllà del cos—i dels seus sentits:
he vist un vellet—amb cara entendrida
i alegres infants—de sobte entristits. 

He vist uns guerrers—armats punta en blanc,
davant d’un anyell—rendir les espases,
he sentit les brases
de l’Amor Diví—en el Dijous Sant. 

Endreça

Senyor! Deu consol a qui plora
i torneu-li el plor al qui no pot plorar,
i doneu-li pau a l’ànima inquieta
perquè us sàpiga esperar.

L’aufàbrega

Aquesta mata olorosa
de la nit de Sant Joan
llença flaire, silenciosa,
entremig de la bravada
de la nit incendiada
per tants focs que es van alçant. 

Entremig dels núvols roigs,
el cel blau i les estrelles;
entremig dels crits de goig,
remoreig de fontanelles,
i entre el baf esbojarrant,
una flaire es va escampant
fresca, suau i candorosa:
les aufàbregues la fan;
són les mates oloroses
de la nit de Sant Joan. 

Donzelles enamorades
d’un nuvi esdevenidor,
escabellen les aufàbregues
perquè facin més olor.
L’aufàbrega escabellada
és un encenser violent
que, llençant la flaire enlaire,
augmenta l’encantament. 

Quina olor més fresca i forta
ara que els focs ja se’n van!
Sant Joan, obriu la porta
perfumada del Llevant!

I en el matí d’aures blanes
l’aufàbrega trobarà
altres aromes germanes
que la nit fan oblidar.

A muntanya

M’agrada el balcó gran de la muralla
quan la gent de la vila hi va a badar,
i amb ull ja quasi incommovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.

Passa la tempestat esgarrifosa
per damunt de la serra allà al davant,
tremolant de llampecs, silenciosa
per la gent de la vila i la del pla. 

Com hi deu ploure en les profundes gorges
i en els plans solitaris de les valls!
Prou l’huracà els assota aquells cims nusos
i peta l’aigua en aquells rocs tan grans;
s’astoren els ramats, el pastor crida,
i algun avet cau migpartit pel llamp!
Però en el balcó gran de la muralla
no se sent res: la gent hi va a badar,
i amb ull ja quasi incommovible aguaita
el pas de la llunyana tempestat.

Després de la tempestat

Quan s’esqueixen els núvols sobre el cel
la ciutat surt rient de la tempesta,
regalant d’aigua lluminosa arreu,
remorejant de nou en sons de festa.

Recomença el remor en la ciutat
i en el rostre dels homes l’alegria:
els núvols sobre el cel s’han esqueixat,
la tenebrosa nit torna a ser dia. 

Cadascú alça els ulls per si retroba
la gran blavor del cel, tan oblidada!
Beneita sies, tempestat passada,
perquè fas alçar els ulls a la llum nova!

La nit de la Puríssima

Quin cel més blau aquesta nit!
Sembla que es vegi l’Infinit!
L’Infinit sense vels
més enllà de la lluna i dels estels. 

La lluna i els estels brillen tan clar
en el blau infinit de la nit santa
que l’ànima s’encanta
enllà… 

Aquesta nit és bé una nit divina.
La Puríssima, del cel
va baixant per ’queix blau que ella il·lumina,
deixant més resplendors en cada estel. 

Per la nit de desembre ella davalla,
i l’aire s’atempera, i el món calla:
davalla silenciosa…
Ai, quina nit més blava i més hermosa!

L’ànima de les flors

Aquelles dues flors que hi ha posades
    al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
    Qui sia, tant se val.

Aquelles dues flors no estan pas tristes,
    no, no: riuen al sol.
M’han encantat així que les he vistes
    posades a morir, mes sense dol.

 «Morirem aviat, lluny de la planta,
    —elles deuen pensar—;
mes ara nostre brill al poeta encanta,
    i això mai morirà».

La dona hermosa

La presència de la Dona hermosa
te fa humil i devot contemplatiu.
En la presència de la Dona hermosa
hi ha quelcom d’un repòs definitiu. 

La partida de la Dona hermosa
te deixa il.luminat hermosament.
En la partida de la Dona hermosa
hi ha una estela de llum que es va perdent. 

El record de la Dona hermosa
te fa trist i enyorat somniador.
En el record de la Dona hermosa
hi ha una forta i suau meditació. 

L’oblit de la Dona hermosa
és mort, resurrecció i deslliurament.
En l’oblit de la Dona hermosa
hi ha l’etern recomençament.

L’esposa parla

—Quan te parlo i l’esguard se t’esgarria
i escoltes i em mig rius, però no em sents;
quan, fugint d’a prop meu, se’n va fent via
el teu esprit al bell atzar dels vents,

jo veig la nau del pensament que et porta
navegar al lluny de l’horitzó marí.
L’empenta de l’amor també és prou forta
per dur-me al teu costat fins an allí. 

Navego al teu costat com encantada,
empesa per l’amor que se m’endú.
La via no conec ni l’encontrada:
sols sé que sóc l’esposa enamorada,
que avanço a vora teu i vaig amb tu.

 El poeta

—Mes tu ets la guiadora, tu la forta,
perquè en mig de la calma o la maror
saps que la nau del pensament que em porta
sempre retorna al port del teu amor.


CANTS

La sardana

Ceres

I
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l’esquerra i vacil·la,
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se’n torna i retorna intranquil·la,
com mal orientada l’agulla d’imant.
Fixa’s un punt i es detura com ella…
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan. 

II
Els fadrins, com guerrers que fan via,
    ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d’una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d’un culte
que en mística dansa se’n vénen i van
emportats per el símbol oculte
de l’ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para’s, suspesa de tal meravella…
    El ritme tornant,
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan. 

III
El botó d’eixa roda, quin era
que amb tal simetria l’anava centrant?
Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d’aquest ull gegant?
Potser un temps al bell mig s’hi apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant…
Del contrapunt la vagant cantarella
sembla estrafeta passada d’aucella
    que canta volant:
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan. 

IV
No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d’altres desaparellant:
és la dansa sencera d’un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument se deslliga;
desfent-se, s’eixampla, esvaint-se al voltant;
cada mà, tot deixant a l’amiga,
sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella!
Tota ma pàtria cabrà en eixa anella,
    i els pobles diran:
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

El cant de la Senyera 

Al damunt dels nostres cants
aixequem una senyera
que els farà més triomfants. 

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t’és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel. 

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l’aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

Cant dels joves

L’hora nostra és arribada:
tots ens hem desensonyat
amb el front il.luminat
per la llum d’una altra albada.

I esperem que surti el sol
per cantar-ne l’alegria:
quan veurem que s’alça el dia,
alçarem, cantant, el vol.

Com aucells ens alçarem,
movent l’aire amb la volada;
com a núvols creixerem,
amb remors de pedregada.

I en les serres avials
remourem la gran tempesta,
fins que el sol, veient-nos alts,
ens vesteixi amb llums de festa.

I per l’aire, llavors pur,
de la pàtria rabejada,
baixarem amb vol segur
a repòs de migdiada.

Cant de maig, cant d’alegria

Cantem l’entrada del temps clar
amb clara veu i rialles clares.
    Tornem-nos ben cantaires,
que ara és el temps—de fer ressonar
    alegrement els aires. 

Passen núvols corrent i somrient,
regalant aigua i raigs de sol lluent
damunt les roses vermelles, ja totes badades.
Sobre els plans reverdits hi corre el vent
i es mouen els blats verds i les gentades
cridant coses alegres i furioses…
Costes avall degoten les neus foses. 

Sadollem la mirada de verdor
enfonsant-la en el tou dels grans herbatges;
sadollem les orelles de remor
enamorant-les dels bells crits salvatges;
i sadollem el pit d’aire del cel
per cantar l’alegria de la terra,
    tant si en surt un místic bel
    com si en surt un crit de guerra.
Tornem’ns soldats lluents i ben armats,
o tornem’s serafins d’ales de plata…
Correm alegrement a tots costats,
    correm que el maig esclata.

Riem, riem entre les flors i el vent
    l’emmajada alegria;
plantem arbres de maig desaforadament
    davant la porta d’or de cada aimia.

Prompte els arbres de maig s’assecaran…
    la llenya sols destorba:
la tirarem al foc de Sant Joan
    i saltarem per sobre.

Cant de novembre

    El vermell dels arbres,
encès per la posta—dels sols hivernals,
    delita i penetra
lo mateix que aquells verds primaverals.
Germans, alcem els cors, que tot és bell,
    el verd i el vermell! 

Alcem els cors cantant la vida entera
amb els brots i amb les fulles que se’n van;
gosem el dia sens mirar endarrere,
sense pensar amb els dies que vindran.
    Gosa el moment;
    gosa el moment que et convida,
i correràs alegre a tot combat:
    un dia de vida és vida;
gosa el moment que t’ha sigut donat.
No t’entristeixin, doncs, els funerals novembres,
ni planyis mort lo que ha tingut ple ser…
De plànyer és el donzell que ajeu sos membres
ans d’haver-los cansat en el plaer.

Els tres cants de la guerra

Els adéus

    Que senyals d’adéu han fet
    mans esteses cap al mar,
    vers els barcos que fugien
amb les cobertes massa carregades,
cap allà on les onades lluïen
retorcent-se i bramant assoleiades! 

Quants adéus des d’aquell adéu primer,
    quan Caí, havent fet la mort,
menjà al vespre un bocí a l’endiablada,
el bastó al puny, cenyida la cintura,
voltat de plors de nins, i la muller,
    que li deia amb lament:
«No vagis pas cap a Ponent!».
Mes ell, la cara adusta i ja fatal,
    girada envers la posta,
    marxà no fent cabal
de les mans que es movien enlaire
en va, sense resposta.

Oda a Espanya

Escolta, Espanya,—la veu d’un fill
que et parla en llengua—no castellana;
parlo en la llengua—que m’ha donat
la terra aspra:
en ’questa llengua—pocs t’han parlat;
en l’altra, massa. 

T’han parlat massa—dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren:
les teves glòries—i els teus records,
records i glòries—només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te—molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes—vida és la sang,
vida pels d’ara—i pels que vindran:
vessada, és morta.

Massa pensaves—en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies—a mort els fills,
te satisfeies—d’honres mortals,
i eren tes festes—els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos—marxar replens
dels fills que duies—a que morissin:
somrients marxaven—cap a l’atzar;
i tu cantaves—vora del mar
com una folla. 

On són els barcos?—On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes,—no tens ningú.
Espanya, Espanya,—retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh! salva’t—de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols. 

On ets, Espanya?—No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua—que et parla entre
    [perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu Espanya!

Cant del retorn

Tornem de batalles,—venim de la guerra,
i no portem armes, pendons ni clarins;
vençuts en la mar i vençuts en la terra,
som una desferra.
Duem per estela taurons i dofins.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu!

Pel mar se us avança —la host macilenta
que branda amb el brand de la nau que la duu.
Adéu, oh tu, Amèrica, terra furienta!
Som dèbils per tu.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu! 

Venim tots de cara—al vent de la costa,
encara que ens mati per fred i per fort,
encara que restin en sense resposta
més d’un crit de mare quan entrem al port.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu! 

De tants com ne manquen duem la memòria
de lo que sofriren,—de lo que hem sofert,
de la trista lluita sense fe ni glòria
d’un poble que es perd.
Germans que en la platja plorant espereu,
ploreu, ploreu! 

Digueu-nos si encara la pàtria és prou forta
per oir les gestes—que li hem de contar;
digueu-nos, digueu-nos si és viva o si és morta
la llengua amb què l’haurem de fer plorar. 

Si encara és ben viu el record d’altres gestes,
si encara les serres que ens han d’enfortir
s’aixequen serenes damunt les tempestes
i bramen llurs boscos al vent ponentí,
germans que en la platja plorant espereu,
no ploreu: rieu, canteu!

També pots llegir:
Idealrealisation Henry Parland
Idealrealisation – Henry Parland