joaquim ruyra girona fi món
Dolors Moros

La fi del món a Girona – Joaquim Ruyra

joaquim ruyra
La fi del món començarà a Girona
Conte apocalíptic de Joaquim Ruyra publicat el 1903 al recull La parada.

Per aquells anys, en que jo estudiava llatí al Seminari de Girona, va córrer per la ciutat un llibret de pretensions profètiques, el qual, després de cridar els pecadors a penediment i oració, anunciava la pròxima vinguda de tres dies de tenebres. I quines tenebres! No lluiria sol, lluna, ni estrelles, i fins i tot la difusa celístia, que, àdhuc durant les nits més fosques, no deixa d’impregnar l’aire duna feble claror, s’apagaria per complet. Els fidels, advertits per la profecia, podrien deslliurar-se del morbós efecte de la plaga, recloent-se dintre llurs cases, resant i fent sos menesters a llum de cera beneïda; però, ai!… dels que tombessin la fosca a cel descobert!

Amb la més esparverada curiositat vaig llegir cop i recop el llibre de tan terribles anuncis, que era d’una venerable Beata, i he de confessar que em va semblar quasi tan fosc com les tenebres, a que se referia, i que no vaig pas saber entendre que designés els nostres temps i no uns altres; però allà a on no arribava la meva intel·ligència d’infant hi arribaven sense dubte les més expertes i ensinistrades de la gent d’edat madura, i jo no podia menys de rendir-me a llur superioritat. Tant la meva família com els entrants de casa semblava que entenien prou bé l’obscur auguri i que hi posaven força fe. Alguns capellans, amb qui vaig parlar-ne, no me’n desenganyaren pas; ans bé em ponderaren l’autoritat de la profetessa i em feren presents alguns indicis, pels quals se podia cogitar que senyalava els nostres temps. La meva mare no deia res, però m’amonestava més que mai a l’oració i freqüència de sagraments, i com a dona prudent proveïa a l’engròs de cera i la duia a beneir. Això era per a mi més eloqüent que cap discurs. El meu cor sofria un surt d’esglai cada vegada que la veia venir amb un plec de ciris. En quant als meus companys d’aula, no n’hi havia cap que posés en dubte el vaticini. La nostra criada, la Munda (una bona mierenca de quaranta anys que a la traça patia de temptacions i les rebutjava tot sovint amb un «Ave Maria Puríssima» de cor endins i una horrible ganyota de cara enfora) hi creia com en els Sants Evangelis. I les piadoses i ràncies senyores que solien concórrer a les nostres tertúlies vesprals, anc que a la meva presència refrenessin la llengua sense dubte per indicació de la meva mare, no per això s’estaven de pronunciar certes frases que es figuraven que jo no entenia i que em donaven peu a endevinar, tal vegada amb fantàstics augments, les espantoses creences que volien amagar-me. Però, el qui m’esborronava més que tothom era el cuiner del Seminari, un home pagesívol, candorós i fervent, que esperava les anunciades tenebres com una festa major i en parlava refregant-se de goig les mans.

—Aquesta, aquesta serà la bona! —exclamava amb un entusiàstic arruixament de fe, no exempt de gaudis d’amor propi—. Aleshores triomfarà la veritat. Aleshores, quan caiguin entenebrats pel carrer, veuran qui tenia raó aquests brètols que em motegen de llanut i d’apagallums. Aleshores es planyeran de no haver guardat alguna relíquia dels meus ciris i de no haver conegut quina llana calia tondre.

Em venien calfreds en sentir-lo.

I l’espectativa de tres dies de tenebres, encara tau-tau: era cosa suportable a considerar; els passaríem recollidets a casa, amb una bella candelada encesa i, en sortint de nou el sol, tornaríem a campar com sempre; però, després vaig entendre que el cas era més terrible. O jo no havia ben capit la idea de bon principi o ella havia evolucionat dins el cap de la gent. No es tractava sols de tenebres, no. Les tenebres no serien més que un senyal premonitori. Havíem arribat als últims temps. La guerra de França i Prússia, que aleshores assorollava el món, era una guerra apocalíptica; el Sant Pare estava empresonat; sense dubte l’Anticrist discorria ja per entre els homes, encarnat dins el cos d’algun Gambetta, Víctor Manuel o Garibaldi. De senyals no en mancaven pas; qui tenia ulls ho podia veure; qui tenia orelles ho podia sentir: la fi del món s’acostava de pressa, de pressa.

Jo n’estava tan convençut que m’estranyava que els mestres ens fessin perdre el temps en aules i lliçons. Mirava amb recel el sol, i a cada moment temia que s’apagués al buf de Déu com una candela que l’amo no vol que cremi més. Com dir la profunda tristesa que s’havia apoderat de mi? Figureu-vos un cataclisme imminent que ha d’ensorrar-ho tot i del qual no és possible escapar. Quin avorriment del treball, quin desencant de la vida! Somnis espantosos amargaven les meves nits; cavil·lacions tètriques afligien els meus dies. Qualsevol soroll imprevist em causava un surt. Allò no era viure; i, certament, em sentia emmalaltir.

Tot trist, tot marrit, m’encaminava a l’aula com de costum i, en veure anar i venir pels carrers la gent adelerada, pensava: «Infeliços, per què us acuiteu amb mires a un esdevenidor que no ha d’existir?». Però la llur despreocupació aparent m’era un consol i m’inclinava a dubtar de les idees que m’apesaraven. «Aquests, que trinquen alegrement a la taverna», em deia el cor, «aquests, que mesuren grana, aquests que passen, menant carros arrumbats a camí per a llargues jornades, no desconfien pas de la vida, ni del sol de demà». I àdhuc que no m’inclinés a pensar res concretament, l’espectacle de l’animació i el bullici m’era beneficiós. Em distreia, m’esperançava.

Per això molts de dies, en comptes d’anar a estudi, m’aturava en mig del Pont de Pedra sobre l’Onyar, i, amb una peresa invencible, en un estat quasi d’inconsciència hi restava hores i més hores, recolzat a la barana, mirant, mirant, bevent vida, embadalint-me aconsolant-me.

Des d’allí un hom veu les cases de Girona estendre’s a banda i banda de riu, tot malgirbades, desiguals i tosques, formant un conjunt virolat com una munió de captaires vestits amb robes apedaçades amb tota mena de parracs. Cap arquitecte ha ideat una sola de llurs línies; han crescut sense art ni regla, seguint les sinuositats del riu i adoptant amb franquesa, a la vista de tothom, l’actitud més convenient per a llençar a l’aigua llurs immundícies. La policia urbana tindrà molt a tocar-hi; però el pintor i el poeta, que saben precindir de certes misèries, s’hi encanten; hi ha riquesa de color, hi ha exuberància de vida, hi ha quelcom de l’instint diví que ha presidit la formació del niu de les orenetes. I amb tot el seu aspecte de captaires i miserables, aquelles cases tenen una ànima jovençana i alegre, que reïx de llurs finestres i balcons al primer raig del sol. La llum hi troba milers de vidres on enmirallar les seves onades d’or; el vent hi troba cortines de totes formes per a jugar a banderetes.

Allí, en aquelles balconeres rústegues, refilen joiosament els canaris al primer llustre de l’aurora; allí, damunt d’aquells terrats i teulades sobrecapçats de gabiasses desiguals, s’alcen esplèndits vols de coloms que es destaquen sobre el cel blau com garlandes de flors blanques, coronant la majestat del sol ixent. I en entrar més i més el dia, les finestres se van obrint i els balcons se van poblant. Aquí una veïna estén al sol la roba multicolor de la seva bugada; ací una altra, desitjosa de treballar a l’aire lliure, ve a estintolar a la barana d’un terradet el seu tauló de planxar; allí una velleta surt tot fent mitja, amb una llarga agulla sobre l’orella…, una llarga agulla, que, brillant com un filet lluminós sobre el seu front venerable, li dóna una semblança amb el de Moisès; més enllà, sobre un relleix ple de testos, apareix una regadora que ruixa, i un braç i una mà que es belluguen, i aleshores reparereu a l’entorn de finestres esquifides i rònegues un enfilall esplèndid de verdor i de roses i clavells que riuen, riuen benaventuradament; i d’un balcó a l’altre van i vénen converses; i tot se mou i xerroteja i canta; i els vailets, que pesquen amb canya des d’un pis, les comares que es barallen de finestra a finestra, tirant-se de lluny ridícules arpades que s’emporta el vent rioler, i fins i tot el menestral, que tal volta surt amb cara de pomes agres a la seva petita galeria i, aguantant-se la trinxa dels descordats pantalons, se fica precipitadament dins un gabinet, del qual tothom endevina la servitud, tot contribueix a l’animació d’aquell barri pintoresc i estrany. L’Onyar reflecteix aqueixos moviments i coloraines, multiplicant-los i prismatitzant-los dins sa vibradora correntia, entre grans taques de blau del cel i lluentors de soleiada; i, per damunt del barri carnestolenc la Girona solemnial ostenta sense desentonament les seves dues notes més artístiques i severes. Sí, per damunt d’aquella cimbellada grotesca de balcons, galeries, relleixos, teulades, torratxes i gabiam, la grandiosa catedral se mostra de cos sencer amb la seva silueta de tarasca decapitada i, una mica més lluny, el campanar de Sant Feliu s’aixeca com un xiprer gegantí, tot místic, tot somniador, parlant de la inspiració melangiosa dels segles passats.

Sempre començava a contemplar aquestes coses amb ulls indiferents i ombrosos, però elles degotaven una mel guaridora dintre el meu cor. N’havia un confort semblant al que proporciona a l’hivern l’escalf d’una bona fogaina. Tenien escalf de vida. I jo no sabia pas renunciar fàcilment la llur influència. Ara se m’enduien la mirada els moviments dels veïns; ara el bullici de les minyones de servei, que passaven a corrues per la palanca Vermella, anant i venint de la pescateria a la plaça, i de la plaça a la pescateria; ara, quan altra cosa no, els reflexos de l’aigua de l’Onyar, que banderejaven màgiques xarxes de llum pel dedins de les ombres que per les parets projectaven els grans relleixos dels balcons i tribunes. Res no s’era trasmudat, la gent s’ocupava dels seus quefers igual que sempre, i les ombres i el sol s’amaven i barrejaven dolçament llurs encants amb la placidesa ordinària.

A voltes una idea com aquesta darrera m’entendria fins a inundar de llàgrimes la meva cara. Ah, unes coses tan boniques haver de perir! Gaudim-les, doncs, mentre puguem. Per què anar a l’aula? Al diable els pretèrits i supins! Qui pensarà a examinar-me de llatí el dia del judici?

Altres vegades, tot contemplant aquell barri onyarenc, ondulava dintre el meu cor un somriure d’incredulitat i esperança. Tot allò no retreia pas cap senyal d’agonia. La gent, les ones, i àdhuc les cases semblava que contenien ja en sement un llarg esdevenidor i se’l prometien, així com el grill de la gla se promet l’alzina que ha de donar ombra als nostres nets. Anem, allò també profetitzava…, i aquesta profecia era més clara i entenedora que la del llibre de la venerable Beata. Bah, bah!… Qui sap si ningú l’hauria entès bé el tal llibre! I aneu, sense prou fonament fiqueu-vos al cap una falòria tan anguniadora! Bah, bah!

Acabava per respirar amb més amplitud i per sentir-me més a pler dintre la pell del meu cos. Jo crec que la coral simpatia que els barris de l’Onyar m’inspiren prové en bona part dels grans consols que en aquella ocasió em proporcionaren.

Però, si de dies gaudia d’aquests consols i d’altres per l’estil, en venint la fosca el meu esperit requeia vers les seves temors i les seves angoixes. Quan les ombres vespertines esborraven les colors de les parets, i els carrers anaven restant solitaris, i no eixia del cor de la ciutat més veu que la d’una llòbrega remor d’aigües i, a voltes, la d’alguna plorosa campana, les meves esperances s’esllanguien i desmaiaven com el ramatge d’un salze. Aleshores la terrible profecia s’emparava de mi, tiranitzava la meva imaginació i em duia a les visions més espantoses. Quantes de vegades, dintre la meva cambra d’estudi, amb el llibre obert davant dels ulls, sentia de sobte com si passés per sobre meu un esperit esborronador i els cabells se’m posaven drets al cim del front! Quines fantàstiques escenes de la fi del món i del judici universal flotaven entre jo i aquella inofensiva gramàtica llatina, robant-la a la meva atenció! I l’angúnia i l’espant que jo n’havia! No em sabia resignar. En va resava, en va procurava fortificar-me amb la consideració de la bondat de Déu i de la confiança amb que podia abellir-me a la voluntat d’un Pare tan amorós. L’instint de conservació era més poderós que totes les reflexions de l’enteniment. No, jo no podia assolir més que una apariència hipòcrita i soma de resignació. De les profunditats de la meva ànima s’alçava una protesta, un plany. Quina dissort haver vingut al món en aquell temps! En èpoques normals cada vida era com un rellotge, que no para d’anar fins que se li acaba la corda. I la meva corda, si no m’enganyava el cor, era llarga, llarga… Però, què en trauria d’això, si venia un daltabaix que ensorrava tota la rellotgeria?

I heu-vos aquí que aquesta protesta mateixa m’era una altra font de turment. Com presentar-me al judici de Déu amb aquella queixa que rondinava al meu dedins? No era el primer dels deures el d’abellir-se a l’adorable voluntat de l’Altíssim? Doncs, jo pecava, pecava contínuament! Oh desgràcia espantosa, sobretot en tals instants! Ah!, tanta d’afició a la vida…, i tantes de campanes fetes a l’aula i…, ai, pobre de mi!

És clar, la convicció del mal estat de la meva consciència augmentava les meves terrors. Em semblava que el dimoni devia comptar-me ja per seu, i que em sotjava amb un horrible somriure cobejós. Creia veure la seva ombrosa figura darrera les cortines. Si m’hi girava d’esquena, imaginava que ell anava allargant el braç darrera meu fins que la seva mà negra planava ja sobre el meu muscle. Figureu-vos quin esglai el meu, si en aquell moments, per atzar, algú que jo no hagués sentit entrar em tocava per advertir-me de la seva presència. Allò no era viure. Els somnis i les realitats se confonien dintre la meva ànima esverada i angoixosa. Només gaudia algun interval de repòs, durant el dia, amb les distraccions que he esmentat, i, als vespres, quan, retut de cansament, es paralitzava el meu cervell, s’encantaven els meus ulls i no pensava res.

Així, en aquest estat d’encantament, em trobava un vespre, amb els ulls esbatanats davant del meu llibre sense veure’n cap lletra, quan una veu apagada i tremolosa, que pronunciava el meu nom no gaire lluny de mi, em desvetllà d’un surt. Vaig girar-me i vaig veure a la boca de la porta la nostra bona criada… Però, quina cara més traspostada la seva!… Era una dona gravada i galtuda, que ordinàriament vermellejava com una maduixa a mig verolar. Doncs bé, en aquells moments les seves galtes eren d’una pal·lidesa cadavèrica. Duia el mocador del cap caigut entorn del coll, deixant-li al descobert la clepsa grisenca, em mirava de fit a fit, obria la boca, com si volgués parlar i no pogués, i amb la mà em signava que la seguís.

—Què hi ha? Què passa? —vaig preguntar-li, alarmat, tot llevant-me dempeus.
—Ah!, oh! —va fer ella amb una mena de xiscles sords.

Vaig atansar-me-li adaleradament. Llavors tota esborneiada, m’agafà d’una solapa del gec i em portà al davant d’una lluerna que s’obria al cel en un passadís. Déu de justícia! Tot el cel era roent de foc, com una braserada. Qui havia vist mai una tal cosa a hora de tenebres?

—Ai, Munda, ai! —vaig exclamar, proferint el nom de la pobra criada amb un accent de tendresa i de condolença que cap paraula no pot explicar.
—Rafel! Fill del meu cor! —contestà ella en el mateix to, aixecant els braços en l’aire.

Aleshores, de cap als darreres i de cap als dalts de la casa, de les galeries i els terrats, sentirem venir una xiscladissa esglaiadora. No hi havia dubte, la gent s’adonava de les horrors del cel. Ja hi érem. Les temors tenien fonament. Allò era el principi de la fi. El cor se’m glaçà, les cames se’m flectaren…, i em vaig estintolar d’esma en un tocom.

No sabia el que em passava. I la Munda, la criada, no estava menys trastornada que jo. Les seves mirades s’amaraven de la meva pavor i les meves de la seva, i ambdós ens esguardàvem amb una intensitat creixent, erts, immòbils. No ens podíem dir res, ni ens calia. Els nostres pensaments se palpaven ells amb ells, esgarrifant-se de trobar-se iguals.

No sé quan de temps vàrem romandre en aquest estat. No gaire; segurament menys que ara pugui semblar-me, perquè aquells instants tenien quelcom d’eterns.

[powerkit_posts title=”” count=”1″ offset=”0″ image_size=”pk-thumbnail” category=”” tag=”” ids=”2292″ orderby=”date” order=”DESC” time_frame=”” template=”list”]

A la fi la terror mateixa, que ens paralitzava, esclatà en una impulsió de moviment i ambdós a l’ensems correguérem cap a la galeria. Ens calia veure tot el cel, per monstruoses i terribles que fossin les coses que haguéssim de presenciar. Què hi descobriríem? Tal vegada una lluna sagnant, que s’esquerda i esquartera entre blames… Tal vegada estranys monstres de foc, volant amb immenses ales desoladores… La meva imaginació corria al meu davant i el meu cor estava preparat a escruixir-se.

Però cap de les visions presentides no s’oferí al nostre esguard en arribant a la galeria… I, amb tot i això, l’espectacle que presenciàrem no era pas gaire més esperançador. El cel cremava per tot arreu amb una roentor que aclaria l’aire nocturn d’una manera sinistra i somorta. Els terrats, els balcons i les galeries eren poblats de gent, però d’una gent immòbil i silenciosa, com petrificada. La meva mare era allí, al meu davant, al mig de dues altres senyores emmantellinades: dona Laieta, àvia del senyor Rector del Mercadal, i la senyora Tuies, patrona d’una comuna d’estudiants. Totes tres contemplaven el cel amb posat de consternació i semblava que tremolaven. La senyora del pis immediat, de la banda dreta, plorava recolzada a la barana, i el senyor Pagès, el seu marit, dret al seu costat, no deia res per consolar-la. Els dos germans geperuts, que havitaven el pis immediat de la banda esquerra, també havien sortit al seu balconet. Llurs veus escardalenques foren les primeres que ressonaren a la meva orella en mig del silenci sepulcral d’aquella nit basardosa.

—Per mi —va dir un dels dos— aquesta roentor no pot ésser altra cosa que el torna-llum del gran incendi de París.
—Sí —va contestar l’altre germà—. Els prussians deuen haver-hi entrat i s’hauran afanyat a calar-hi foc per tots quatre cantons.

Jo escoltava amb aviditat aquella conversa i en sentia un bell consol. Que París cremés havia d’ésser agra cosa per als parisiencs, però per a nosaltres no era pas la fi del mon.

—Aquests senyors tenen raó —va dir la senyora Tuies, que devia haver-los escoltat com jo—. El càstig de Déu ha caigut sobre la Babilònia moderna. Misericòrdia, Senyor, misericòrdia per als pobres pecadors!
—Babilònia, Babilònia! —va exclamar dona Laieta, després que hagué exhalat un ample sospir de alleujament—. Cada pecat porta la seva brasa. Aquesta és la llei de Déu. Heu-vos aquí com la ciutat de les disbauxes ara crema com un feix de garbons.

Però la meva mare movia el cap tristament amb signes de negació.

—No, no —mormolà—. Això és impossible. L’incendi de París, per gran que fos, no envermelliria el cel, ni tan sols fins a la quarta part de la distància que hi ha d’allí a Girona. Desenganyin-se: aquesta explicació és un disbarat.

Llavors les senyores de la fàbrica de baix, acompanyades de l’enginyer, eixiren al pati, sobre el qual mirava la nostra galeria. L’enginyer signava el cel amb el dit a les seves companyes i els explicava quelcom que elles escoltaven tranquil·lament amb el somrís als llavis. La meva mare el va cridar pel seu nom.

—Senyor Farreres, vol tenir la bondat de dir-nos que en pensa d’aquesta roentor de la nit?
—No és res de mal, senyora. No s’alarmin —va contestar ell, saludant-nos amb una inclinació i una barretada—. És un fenomen meteorològic molt conegut i freqüentíssim en altes latituds. És una aurora boreal. L’haver aparegut al nostre cel és realment una estranyesa, i seria difícil esbrinar a quines condicions atmosfèriques és degut un tal fet; però no pot portar cap mala resultància, jo els en responc. Estiguin tranquiles i frueixin amb alegria d’un espectacle que probablement no tindran ocasió d’admirar mai més de la vida des dels balcons de Girona.

Una aurora boreal! No era més que una aurora boreal! Jo tenia ja noticia d’aquest fenomen, de quan vaig estudiar el tractadet de meteorologia, que formava part de l’asignatura oficial de geografia al nostre seminari. Quin respir més ample vaig exhalar!

La meva mare s’afanyà a transmetre la satisfactòria explicació als veïns més pròxims i tot seguit aquella bona nova volà de balcó a balcó per tota la barriada, davallant fins als patis més pregons, i enlairant-se fins als terrats més alts, amb una bonior que anava aixamplant-se, creixent, eixiribint-se… Al cap de poca estona ja els negralls de la gent belluguejaven per tot arreu remorosos de converses i, ací i allà, lluny i a la vora, sonaven exclamacions i rialletes de joia.

Amb això el meu esperit va passar, quasi d’un salt, de la terror més folla i aclaparadora a la confiança més absoluta. Vaig aspirar l’oxigen de l’aire amb un esponjament de pulmons que me’n va rublir i embriagar; i els meus nervis adquiriren un tremp robust; i el meu cor, revifat d’una onada de sang enriquida i d’una gaubança insòlita i poderosa, s’envalentí de cop i volta, inspirant-me una mena d’urc vital. Què profecies, ni què raves fregits! Què somnis de gent tètrica i cavil·losa! Estúpids ells i estúpid jo, que els havia creguts! Que se n’anessin al diable a fantasiar visions d’espant sobre paraules obscures, que a parlar de bona fe no entenien ells, ni ningú. Vaig indignar-me interiorment. Torturadors de la humanitat, flagells del món, més perniciosos que la fam i la pesta! Mai més no me’n deixaria enganyar. Voldria demostracions clares. No estava per emmetzinar la meva vida sense to ni so. I ara!

Vaig sopar amb una gana endiastrada, vaig enraonar despreocupadament de l’aurora boreal i de la guerra, vaig riure… Qualsevol cosa em duia la rialla als llavis. I la gent de casa també reien amb una facilitat i un delit inacostumats. Segurament es sentien alleujats de males cabòries com jo mateix. Ells també devien haver patit, potsefer que no tant com jo, però, qui sap? Mai més no em deixaria combregar amb unes rodes de molí tan estomagoses.

Amb aquesta disposició d’esperit vaig retirar-me a la meva cambra i, resades les meves oracionetes, vaig ficar-me al llit; però, estava massa sobreexcitat per a poder conciliar el son i, volta d’ací, volta d’allà, escolta que escolta el silenci, guaita que guaita la fosca, varen tornar-me els dubtes i les esgarrifances i la por. Per què m’havia de tranquil·litzar del fet insòlit d’una aurora boreal? No podia ésser un presagi? Fins aleshores havia procurat tranquil·litzar-me amb l’observació de com la naturalesa romania inalterable, i ara, que s’alterava, no era més cas d’espantar-me’n que de fundar-hi esperances? Un no-res, un nom, aurora boreal, m’havia il·lusionat. I què? Qui sabia verament en què consistia aquella roentor? Qui sabia què hauria passat durant la nostra nit en les regions del sol invisibles als nostres ulls? Qui m’assegurava que l’endemà l’astre del dia s’alcés sobre el nostre horitzó? Després d’uns senyals tan pavorosos com havia presenciat, no tenia més motius avui que ahir per a témer les pròximes tenebres profetitzades? O Déu meu! I jo que havia blasmat la profecia, de cor endins! Jo que m’havia unit a les rialles dels incrèduls!… M’havia lliurat a un goig mofaire semblant al d’aquells que es burlaven de Noè quan construïa l’arca. I el diluvi va venir, i els va dragar…, i les tenebres venien, venien… Misericòrdia, Senyor! Quants de pecats pesaven sobre meu! Tothom em considerava innocent i candorós…, i quin pou de malícia i de pecat era jo! El dia del judici em coneixerien, quan el meu nom d’infant seria pronunciat entre els dels vells facinerosos. Misericòrdia, Senyor!

D’una suor a una altra, d’una angúnia a una altra, vaig acabar per adormir-me amb un son desficiós i cansat. L’ensopiment mateix m’era una dolor; i vaig voler cridar, demanant socors, i no podia formar la veu i exhalar-la. A l’últim, després d’un esforç violent, me vaig figurar que sí que cridava, amb un crit llarg, llarg, esfereïdor… Però, ningú no venia. Ni, com havia de venir ningú, si no podien sentir-me, lluny com era de les habitacions? Perquè jo era al terrat, a cara de cel. A la traça hi havia pujat per observar l’aurora boreal; i allí la tenebra mefítica m’havia sorprès i m’havia anat penetrant, ensopint-me, enervant-me… L’orgull i la imprudència m’havien perdut. Ningú no m’auxiliaria, com no fos la Mare de Déu, que, mare com és, disputa els seus fills a l’infern fins a l’últim moment, àdhuc quan ja tota la gràcia de Déu els ha desemparats. I no dic jo si vaig invocar-la fervorosament. I tot seguit vaig cobrar més alè i més forces. Vaig incorporar-me amb un esforç i em deixondia penosament, procurant moure els braços, enervats de peresa, i esparpellar els ulls, espessos de son.

Així estava, quan vaig sentir pujar de les profunditats del carrer una remor com de resadora multitud en marxa: fressa de múltiples passos confusos i de sordes veus misterioses, creixent i minvant com el mormoll d’un responement de lletanies per les rebomborejadores cavitats d’una vasta església. I al cap de poca estona sonaren a la porta de casa uns trucs retrunyidors que m’esparveraren. Què significaria allò? Vaig llevar-me dempeus i, foll d’alarmes i entorpit encara de llorda son, vaig esguimbar-me escales avall, sens haure esment de pisos, ni replans, fins a l’entrada.

La porta forana era oberta i vaig veure el carrer atapeït d’una gentada macilent i resadora que repetia de baix en baix: «Miserere, miserere nobis».

Les dones anaven amb caputxes o mantellines com en dies de jubileu, i no hi havia mà que no aguantés uns rosaris, un Sant Crist o algun altre objecte de devoció. Fins i tot hi havia qui portava una d’aquelles piques d’aigua beneita que solen posar-se a les capçaleres dels llits. Se comprenia que, despertats d’un surt, alguns d’aquells infeliços s’havien emparat de la primera cosa santa que havien trobat, així com un nàufrag s’arrapa a la primera taula que troba entre les ones. Què havia esdevingut, doncs? I a on eren els de la meva família?… Segurament haurien baixat abans que jo i s’haurien unit a la corrua de gent que anava passant contínuament. Serien ja més endavant, qui sap a on.

Què fer?… Vaig agregar-me als passants i vaig seguir el llur corrent enllà, enllà… La corrua caminava lentament, però sens aturar-se mai. Els que s’aturaven a trucar a les cases eren uns que semblava que exercissin un càrrec especial i anaven paramentats a estil d’arregladors de processó de Setmana Santa, amb sengles vestes negres encucurullades i empunyant uns llargs bordons. A on ens adreçàvem? Què temíem? Què ens proposàvem? Vaig preguntar-ho tímidament als meus companys d’ocasió i no em responien per a no interrompre el rés. A l’últim, quan jo callava ja, una dona em va dir ràpidament:

—Que no ho veus? Recorrem la ciutat i avisem els veïns perquè s’ajuntin a la professó del Sant Confort d’Agonia.

Aquestes paraules agreujaren la meva pena sens aclarir cap dels meus dubtes. Vaig alçar-me de puntetes i, per sobre la gent, vaig llambregar les cucurulles dels congregants de la Puríssima Sang i el llur Sant Crist…, aquell Sant Crist, amb el qual solen acompanyar els reus de mort al suplici. Seríem nosaltres mateixos els reus de mort? «Miserere, miserere nobis». Voltàrem per molts de carrers del barri del Mercadal. En ésser a la placeta de les Bernades, vaig contemplar amb recança aquelles cases que hi ha al fons, rústegues i baixes, d’alçàries desiguals, amb els ampits de llurs terradets i finestres plens de testos de flors. Per què em causaven més emoció aquelles cases humils que les altres més altes i ciutadanes? No ho sé. Em recava que no hagués de pujar mai més ningú als llurs terradets. Em recava pensar que les clavellines de llurs testos no tornarien a florir. Però, qui sap?… Podia endevinar jo quines coses esdevindrien?

Les Bernades devien estar ja preparades. Se les sentia salmejar a dintre l’església amb les llurs veuetes blanques i nasals i, al punt que els trucaren a la porta, l’obriren de bat a bat i, rompent la clausura, anaren eixint a fora, arrenglerades de dues en dues, els ulls baixos, un ciri encès a la mà, cantant de baix en baix: Miserere, miserere nobis.

Degueren agregar-se a la nostra llarga processó. Jo havia anat passant i no les vaig veure més.

A la boca del Pont de Pedra, en una de les reconades que ans d’entrar-hi es troben a cada costat, hi havia un pilot de gent que es diria que dormissin, els uns jaguts, els altres incorporats, estintolant-se ells amb ells, tot esbalandrats i amb els membres en barreja. Tenien un ensopiment desficiós com el dels embriacs. Entre ells hi havia una dona mig despullada, seguda en un graó, amb el cos tirat endavant, els pits allargassats al damunt del gros ventre, els braços enrotllats a les cames, els genolls a frec de front, i els cabells caiguts en desmai, xorriant negrors per sobre la camisa i els peus descalços. No semblava pas que dormís. Més aviat el seu posat indicava que estés submergida dins una greu dolor. Em va inspirar un neguitós interès. Per que ningú no li donava auxili, ni als seus companys tampoc?

Vaig atansar-m’hi d’escallimpantes i vaig tocar-la d’un muscle a fi d’endreçar-li alguna pregunta. O Déu meu, quina horror! Al meu contacte va esgarrifar-se de cap a peus, se redreçà i, apartant amb mà balba, insegura, els cabells que li cobrien el rostre, se va acarar amb mi. Quina pal·lidesa la seva! Quina apretor de dents! Les seves parpelles se badaren, se badaren, s’esbatanaren… Però no hi veia. Els seus ulls no tenien lluc de nina. Eren blancs i àrids com una closca d’ou.

—Fuig, aparta’t, fuig! Deixa’ls! Estan entenebrats! —em cridaren diverses veus.

Vaig recular esfereït i em vaig fregar i refregar d’esma sobre la meva pròpia roba la mà, que s’era contaminada amb el palp d’aquella infeliç. Estaven entenebrats! Terrible revelació! Sí, recordava que jo mateix havia estat a punt de restar entenebrat. Quan? Com?… Els meus pensaments eren confusos. Haurien ja passat sobre el món els tres dies de tenebres anunciats? El cert era que ara tornava a regnar la claror, una claror somorta, semblant a la d’un cap al tard d’un d’aquests dies d’hivern en que els gironins diuen que fa fred negre. Tot atravessant al llarg el Pont de Pedra, vaig girar els ulls vers aquell barri onyarenc, tan pintoresc i animat poc temps enrera. No hi havia ningú a cap tribuna, a cap finestra, enlloc. Tot era trist i desert. La remor de les aigües que giten al riu els aixarnadors de les fàbriques ressonava llòbregament per aquelles soletats. Sant Feliu i la Catedral amb prou feines eren obiradors en la llunyania: ombres sobre cel d’ombra.

Després de passat el Pont de Pedra, ens ficàrem a sota les voltes dels Esparters i enllà, enllà, sempre sota voltes…, unes voltes baixes i desiguals, clapades de grisos cendrosos, roigs de fulla seca i verds de pared rònega. No s’acabarien mai? Vaig atalaiar pel flanc de la gentada i no els vaig veure la fi.

Sempre voltes i més voltes… Causaven un efecte semblant al d’aquells aparadors que tenen un mirall a banda i banda, els quals reflecteixen l’un dintre l’altre en una successió interminable l’espai i els objectes d’entremig, donant la visió d’un aparador sense límits. Talment així semblava que aquelles arcades se reflectissin i evoquessin unes amb altres. El rés hi retrunyia i s’hi propagava basardosament. «Miserere, miserere nobis».

Sigui com vulgui, a la fi eixirem a cel descobert, mes no puc pas recordar per quins carrers ens embrancàrem. Jo marxava quasi d’esma, seguint la processó que s’acorruava per les ramblies sense desviar-se mai, en no ésser que li barrés el pas algun pilot d’entenebrats. En aquest cas feia una girada per apartar-se’n. I recordo que en trobàrem en diferents paratges. Fins i tot en vaig veure de tombats per les llosanes dels balcons. Però cap no m’impressionà tan sinistrament com un que estava trabucat sobre el ràfec d’una casa baixa, ressortint-ne de mig pit en amunt a tall de gàrgola, reganyant un front esbardellat i unes barbasses enflorades de rovell de teulada. Encara respirava, i amb les sacsejades del panteig removia dues teules que s’anaven desllorigant i deixaven caure una polseta de calçobre. Haguérem d’arrambar-nos a la voravia oposada per tal d’evitar que ens toqués alguna de les gotes de sang negra que a l’infeliç se li escolaven de la nafra del front.

En qualsevulla guerra o cataclisme poden observar-se destroces humanes més escruixidores. Els entenebrats quasi no presentaven cap ferida; però, amb llurs estigmes d’eterna condemnació inspiraven una repugnància i una terror sagrada, que cap llengua no té paraules a explicar. Veure en tal estat una persona amada havia d’ésser la dolor de les dolors. Sols d’imaginar-ho m’afligia, i no podia menys de pensar en la meva família. A on eren? S’haurien salvat tots? Ah!, si en aquells moments hagués sentit a la meva mà l’escalf afectuós de la mà de la meva mare, l’angúnia em fóra estada més soportable; però, sol i vern en mig de la multitud, quina pena, quin desconhort! I en tals circumstàncies!…

Tot allò eren senyals de la fi del món, no hi havia dubte. Mes, a on anàvem? Què ens proposàvem? Què esdevindria?… «Miserere, miserere nobis».

Anàvem pujant cap a la ciutat alta, feixuga de pedra, feixuga de graons, amunt, amunt, per escales interminables, per tortuosos carrers, entre cases velles, algunes ja xarugues, ventrudes, desplombades; ara pel dessota d’arcs travessers, que negregen dins l’aire-cel; ara per la gola d’un gruixudíssim mur esportellat, que dóna entrada a un carrerany d’estretors fatídiques i giragonses contorbadores. Ací, rústegues parets emmantellades de tapareres, allí, magnífics edificis de pedra picada, esquerdats i en ruïna… El frontis de l’antiga Universitat, esfondrada, convertida en un pati amb arbratges que verdegen pels finestrals… El convent i l’església de Sant Domènec, vinguts a mans incuroses, bruns, decadents, escrostonats… I ara pujades rostes, i ara ramblies aspres, pavimentades amb codolells del Ter… I ràfecs amb canals voladisses, de figura de drac… I fornícules de sants, amb fanalons de flama tristona i amb pitxers de flors resseques… I graonades i més graonades, i, finalment, la inacabable i timbosa del carrer de les Dones. Sols amb frases incoherents i desordenades puc donar idea dels meus records d’aquell itinerari.

Quan la nostra cansada processó, cascadejant per la timbosa escala del carrer de les Dones, assolí la placeta de Correus, vaig reparar que altres processons, no menys tristes i macilentes, venien del carrer de Ciutadans i dels quatre cantons del de la Cort Reial. La remor resadora anava creixent com la d’un rusc esvalotat. «Miserere, miserere nobis». I, ací, allà, a prop i lluny, sonaven encara els trucs a les portes, cada un dels quals repercutia dintre el meu cor amb un ressò sepulcral, esglaidor.

En embocar el llarg i ombrós carrer de la Força vaig adonar-me de com tots portàvem ciris o atxes encesos. Qui ens els havia donats? Quan?… El llur flamareig, escampant grogues i vagoroses clarors per la part baixa de les cases, feia ressaltar la negror dels alts cimals i la fosca del cel. Pels gestos de pietat, pels sospirs i el rés més fervorós de la gentada, vaig compendre que ens atansàvem a la fi del pelegrinatge. Tothom pressentia que s’acostava l’hora suprema, aquella que pesa sobre totes les altres de la nostra vida.

Llavors la campana grossa de la Catedral, que tants d’alertes tràgics ha donat a Girona durant les guerres i els aiguats, deixà sentir la seva roncor harmoniosa i potent. Boom!… Semblava que esclatés la batallada dintre el cel mateix que cobria els nostres caps; i, en esbombar-se la copiosa ona sonora i engolfar-se per les estretors del nostre carrer amb delits de dilatació, atrontollava les vidrieres dels balcons i ens inundava de notes greus i palpitants, a les quals responien, vinguts de lluny, uns ecos finíssims, de veueta violinosa. Però tot seguit, una nova batallada…, boom!…, ho eixordava tot altra volta.

La processó s’havia aturat, escoltant i comptant silenciosa aquells tocs solemnials.

—És toc de combregar —va dir una veu.
—L’últim combregar de Girona! —exclamà una altra.

L’emoció que es pintà en tots els semblants no la puc descriure; però, era una emoció tendra; els ulls s’enllagrimaven, els braços s’aixecaven en l’aire en actituds deprecatives; de cada boca s’exhalava una jaculatòria.

—Jesús Redemptor, Jesús Salvador.
—Jesús, Vós sou la salvació i la vida eterna. Els qui creuen en Vós no moriran eternament.
—Jesús, que heu pujat al Calvari per unir-vos a nosaltres, ajudeu-nos a pujar al Calvari per unir-nos a Vós.
—Jo em confesso amb Vós, pare de misericòrdia. He pecat, he pecat!

Tothom es picava el pit. Alguns confessaven llurs pecats en veu alta. Jo, pobre de mi, em sentia més vil que ningú, però no sabia com dir les meves misèries, i plorava plorava, deixant que les llàgrimes parlessin per mi. I la processó tornà a posar-se en marxa. «Miserere, miserere nobis».

Mentrestant roncava sota terra un tro pavorós, profund, poc perceptible. Ah!, la terra estava ferida de mort. Ja els peus no s’hi afermaven amb confiança.

Amb aquesta impressió desembocàrem a la plaça de la Catedral, al peu d’aquella grandiosa i altíssima escalinata que serveix de peanya al temple gegantí. Jo mai no he vist en lloc del món cap escalinata tan colossal. És amplíssima, tota de pedra picada, amb balustrades artístiques, cada pom de les quals fóra càrrega feixuga per a un home valent, i amb grans replans, la major part dels quals domina les teulades de les cases veïnes. Sembla una obra feta per a éssers més forts que els humans. L’esperit s’afadiga només que de concebre l’intent de pujar-la.

Nosaltres, pobres gironins de l’últim dia, vàrem arramadar-nos per aquells graons i replans fins que la multitud omplí tota l’escala. Jo era al replà del mig, a prop d’un angle de la balustrada. I heu-vos aquí que s’obrí la porta de la Catedral i aparegué, en mig del seu chor de canonges, el senyor Bisbe, el venerable doctor Sivilla…, alt…, tot blanc de cap…, pàl·lid…, els ulls lluminosos… Va avançar fins al cantell del graó superior. Un silenci sobtat s’estengué per sobre totes les boques i n’extingí els respirs.

—Fills meus…, germans meus —va dir el Prelat. Parlava a estrebades, amb frases curtes, entre pauses, però amb clara pronunciació. No li vaig perdre ni una paraula—. Fills meus…, veig que tots tremoleu com jo mateix… Qui no tremolarà davant de la Majestat de Déu que se’ns atansa? Però, confiem… És el nostre pare… Coneix la nostra misèria… Ens ama fins al suplici…, fins a la creu. Penediu-vos d’haver-lo ofès. Jo en nom d’Ell, amb tota seguretat…, a tots els que em veieu i als orbs que estan presents…, a tots els que em sentiu, i als sords, que estan entre vosaltres…, a tots els que us penediu…, en nom d’Ell i del Pare i del Esperit Sant, atorgo el perdó dels pecats. —Va traçar amb la mà una ampla creu per l’espai. Seguidament va afegir—: Ara us aplico la indulgència plenària. —I tornà a beneir-nos. I, caient, després, de genolls, allargant els braços vers nosaltres, amb veus de súplica fervorosa clamà—: Sants de Crist, Sants de Crist, em perdoneu vosaltres?

O Déu meu! Quin cor no s’havia de trencar? Nosaltres perdonar el nostre Bisbe!… De què? Oh, sí, d’allò que sapiguéssim i d’allò que no sapiguéssim, de tot el perdonàvem i de cor el beneíem. I, plens d’una emoció sagrada, ens abraçàrem uns amb altres, cadascú amb el que tenia més aprop; jo, amb un home barba-roig que m’estrenyé contra el seu pit i m’implorà com si fos el seu confés: em perdones? I certament, jo, noiet de dotze anys, em vaig sentir revestit de la representació de tota la nissaga d’Adam, i, en nom de tota la humanitat, el vaig perdonar.

Ja quasi no tenia por. El meu esperit, sublimat per una fe segura i una ferma esperança de glòria eterna, es sobreposava als surts i recances de l’instint. El meu agraïment, com el dels màrtirs, famejava de patir per amor a Jesucrist. Els meus pecats clamaven penitència. Vaig guaitar per entre les columnetes de la balustrada, i vaig veure que les cases del fons de la plaça ondulaven com una draperia tempestejada pel vent. I…, què us diré?…, em semblaren banderes que gloriejaven el meu Déu tot poderós. Però no vaig parar-hi esment gaire estona. La bramulada harmoniosa de l’orgue de la Catedral atragué les meves mirades cap a la porta del temple.

N’anava eixint l’últim combregar de Girona. Venien al davant, com de costum, els músics, sonant els llurs fagots i trompes; després, en dues fileres, amb atxes a la mà, els obrers de les parròquies, els diaques, amb sotana i sobrepellís, els clergues, emmanteuats, els canonges, amb hàbits de seda i valones d’ermini… Els arregladors, revestits de capes daurades, marxaven al mig per cerimònia, sense anar i venir com solen, ni cuidar-se de vigilar, sinó calms, absorts en llurs pensaments, marcant acompassadament el pas amb els bordons d’argent, que retinyien sobre les llambordes. I heus-vos aquí que s’atansa el Sant dels Sants, clement i convidador. Una fumarada blanca…, quatre sacerdots que branden encensers… Sota tàlem, un tabernacle amb dotze grans copons d’or…, i, a darrera, el senyor Bisbe amb els seus acompanyants, que porten la crossa, la mitra, els sants Evangelis i el coixí.

Tots aquells caps tremolaven, però, de santa emoció, no d’espants terrenals. Era un aire d’eternitat el que els esborronava.

I així que el senyor Bisbe aparegué sobre el marxapeu de la porta del temple, la processó s’aturà en sec, i, després d’un breu silenci que els cors no s’atreviren a comptar amb llurs batecs, esclatà a la una, de totes les boques, el cant majestuós, del Te Deum laudamus. Tots els qui sabíem l’himne litúrgic el cantàvem…, i, amb quin entusiasme!…, amb quina alegria inefable dintre l’ànima! Els cabells s’eriçaven… L’esperit se dilatava per l’espai… I, mentrestant, els carrers de Girona queien a rastelleres, com aquelles cartes corbades que els infants posen una darrera l’altra i les fan caure d’un buf. Tot s’esgavellava amb sorda remor: cases, torres, muralles… Al peu de la nostra escalinata ja no hi havia més que un estimball d’enderrocs, per entre els quals cascadejaven afollades les aigües del Ter i de l’Onyar. Tot cruixia, tot s’enfonsava… Mes nosaltres pressentíem la beatitud i cantàvem, cantàvem triomfadors, de moment en moment més temprats i més serens…

Quan me vaig despertar, el sol banyava la meva cambra d’estudiant i el canari refilava per dedins de casa, segurament al menjador. Ah!, les coses d’aquest món s’adapten tan bé a la nostra naturalesa, i els nostres sentits en són tan àvids, que no vaig poder menys d’experimentar una bella satisfacció en retrobar-les tan fermes i tan plàcides; mes, per altra part, va recar-me que el meu somni no hagués sigut una realitat. Havia vist ja tan assegurada la meva salvació!

I vaig pensar: «Aquest món certament és bonic, però no és més que una careta, i tot allò que tant ens hi agrada és el somriure del rostre formós que hi ha al darrera. Doncs, quan caigui la careta i contemplem el rostre al descobert bé deurem gaudir més que no pas ara! I és el rostre d’un ésser que ens ama, dolç, bondadosíssim; i aquest ésser ens vol unir amb Ell; i l’Església vetlla maternalment per facilitar-nos-ho a qualsevol hora. Doncs per què hem de basquejar? Per què no hem de viure ben descansats, vingui el que Déu vulgui?».

Heu-vos aquí com restaren gorides les meves manies sobre la fi del món: presenciant-la. Mai més no me’n vaig preocupar.

Els incrèduls se riuen de les terrors, que per tal motiu assorollaren a voltes l’Edat mitjana, i jo, que les he patides al meu temps, també me’n ric. Mes ells les atribuiexen a la massa fe, i jo, a la poca esperança. Ells, infeliços, cerquen la tranquil·litat en un aclucament voluntari d’ulls, i a mi em fan l’efecte de l’estruç, que colga el cap entre les arenes del desert per tal d’alliberar-se de la visió que l’espanta. Vulguin o no vulguin, el meu somni, en la seva part més essencial, és una realitat de cada dia. Cada dia ve per a algú la fi del món. Cada dia passa per a algú l’últim combregar. I quan jo en veig passar algun, no puc menys de recordar el meu somni d’infant i, caient de genolls, prego pel pobre malalt:

—Déu meu: que no el trobeu entenebrat!

També pots llegir:
súcube jeroni zanné decadentisme
Súcube – Jeroni Zanné