màquina d'espavilar ocells jordi lara 1984 espavilar

Una màquina d’espavilar ocells de nit – Jordi Lara

El 2008 Edicions de 1984 va publicar Una màquina d’espavilar ocells de nit de Jordi Lara, un recull de vuit textos relligats per la cobla i la sardana que barregen la ficció, l’assaig i el periodisme.

Ara s’ha reeditat (amb tapa dura) i a Stroligut us oferim un fragment del primer text d’un dels millors llibres de la literatura catalana dels darrers anys.

Jordi Lara també ha publicat a Edicions de 1984 el recull de contes Mística conilla i Sis nits d’agost, novel·la sobre els últims dies de Lluís Maria Xirinacs.

maquina espavilar ocells jordi lara 1984

—Em vols creure, nano? No estiris gaire el cordill —em va advertir l’avi Capdevila mentre amb un cop d’ull experimentat comprovava que jo tingués prou caixa toràcica i els llavis molsuts, condicions que creia indispensables per tocar la tenora a la cobla que havia portat gelosament durant més de cinquanta anys.

No volia semblar un imbècil  rematat  el  mateix  dia que emparaulava el meu ingrés a la formació. Estirar el cordill? Vaig somriure, només, i per guanyar temps, per deixar-lo dir a l’espera d’indicis aclaridors, vaig passejar la mirada per la peça on ens trobàvem, despatxador d’un celler tancat feia anys que el vell havia anat convertint en un magatzem de records i oblits: amuntegats, lligalls de solfes velles com pilons de llenya seca, faristols desballestats, desferres d’instruments a l’espera d’un comprador impossible, mitja bicicleta i un sidecar de camuflatge, cadires greixoses que havien estat plegables, capses d’havans que ben segur no contenien havans, rotlles de cartells  de promoció de la temporada 1946-47, un estoig inversemblant que podia guardar alhora, abraçats, dos trombons de vares, quatre bótes  testimonials, embuts  de llauna enfosquits pel vi, altres andròmines incertes i, com a aïllant sonor, les parets recobertes amb centenars de particel·les, sardanes anònimes que no havien superat la prova d’un assaig, tapís de notes condemnades al silenci. Certa aroma de vi ranci persistia a l’ambient. L’avi feia joc amb el trastam: el guardapols gris per sobre del qual treia el nas el nus eixarreït de la corbateta, llapis a l’orella i bigotet de postguerra, amb un aire a mig camí entre el dependent d’economat i l’inventor casolà. Duia un feix de gomes de pollastre com a braçalet, que es passava distretament d’un canell a l’altre.

—…aquest ofici és un bon vici que crida el mal vici: no ho oblidis mai, nano.

Continuava descol·locat, però vaig assentir amb la solemnitat que feia al cas. Perquè ja havia sentit parlar del tràgic compromís que havia fet de Pere  Capdevila una llegenda de fidelitat a l’ofici. La història corria pels cercles musicals de la comarca amb greu admiració: d’adolescent, Capdevila havia conegut un jove de Benifallet, Trinitari Múrria, malabarista de l’arquet i promesa de la composició, fill d’un fuster que feia poc s’havia instal·lat a Torelló per reflotar l’economia familiar masegant-se la salut a les colònies fabrils que llavors s’aixecaven a les ribes del Ter. Eren dos culs inquiets, intimaren amb el desig comú de córrer món, i  per no fer-se vagabunds o firaires, es van fer músics. Van comprar una jazz-band —el furor de la  modernitat a les sales de Barcelona—, que Capdevila mateix alternava amb un saxo alt molt intuïtiu als balls, i no trigarien a presentar-se també en  formació  de  cobla per agafar llogues senceres de festa major. «Cobla-orquestra Canigó. Fundada el 1933», proclamava el faris- tolet de cartró, color siena escorregut de pluja.

Van fer els primers calerons i un pilot de projectes. Però va esclatar la guerra, els mobilitzaren, i al front de l’Ebre, a la serra de Pàndols, molt de bon matí, en Trinitari va treure el cap per la trinxera —potser per veure la terra on havia nascut— i una bala li va foradar  el crani. Tenia  dinou anys, onze sardanes estrenades  i un curs de virtuosisme emparaulat amb un insigne violinista del cap-i-casal. El jove Capdevila, que havia esquivat l’escabetxinada tocant l’himne de Riego en totes les tonalitats possibles, va obrir un celler amb desmenjament, guardant energies per a la prometença vitalícia que s’havia imposat: tirar endavant aquella cobla a la memòria del company.

No havia estat senzill: hi havia altres orquestres, a la vila, faltaven músics. Els més sol·licitats corrien per Barcelona, fent duros a cabassos a tant  el  vals-jota, però l’avi Capdevila tampoc no es podia refiar dels musiquets locals que anaven fent, molts dels quals ja l’havien deixat penjat a mitja temporada  acamalats per un altre conjunt comarcal amb més solera i més barra. Per això, el vell havia après a fer plantilla amb noiets que amb prou feines aguantaven l’eina. Els ensumava: si durant una actuació un marrec badava gaire davant la cobla, a la mitja part localitzava els pares, els cantava les excel·lències d’un sobresou i tot seguit pactava les condicions de l’aprenentatge. Ell mateix els llogava l’instrument al preu ridícul d’un duro l’any, sols perquè l’aprenent no oblidés que l’instrument no era seu i que estava en deute amb l’avi Capdevila. Massa aviat debutava entre l’entusiasme familiar i la condescendència dels col·legues, i calia esperar que s’anés arreglant i arribés a fer-ho bé, però no massa. Altrament, és clar, l’hauria fitxat la competència.

—He conegut nanos que tenien tant o més bon lluc que tu, saps?, ves què et dic, no per res, però haurien fet carrera a Girona… —continuava, i em mostrava radiant el trapezi impossible que acabava de dibuixar amb la goma als dits—; però eren joves i els tirava la clica i de tant estirar el cordill se’ls va aigualir la trempera, i jo dic que per tocar la tenora s’han de posar els collons sobre la taula, m’entens? Una vegada catxaven un pinyol de compromís, després era el so que els lloquejava, fet i fotut ja hi som, com bledes escorregudes… I vet aquí que un dia em trucava se mare i em deia senyor Capdevila, dispensi, a quina hora van plegar ahir?, i jo li deia tard senyora, molt tard, però pensava per dins que ja hem fet atots, que l’artista se’ns esgarria, i aquell llavi de ferro, en quatre dies no re, arrugat com una pansa, i això si no acabava de copista o de guilla, que ja és llàstima! No riguis, no —no reia, prou feina tenia a seguir-lo—: si em vols creure, no estiris gaire el cordill…

Poc temps després, familiaritzat amb aquell argot fantàstic, plàcidament instal·lat al faristol de tenora de la cobla —jo era dels que ho feien bé però no gaire—, vaig comprendre que més enllà de la música que perpetràvem, i potser més important que la música, hi havia, aturat en el temps i llaminer com una fruita confitada, un món per descobrir.

© de l’edició, Edicions de 1984