El rèquiem de la serra d'Ox

El rèquiem de la serra d’Ox és un conte de l’escriptor irlandès Kevin Barry aparegut originalment a la revista The New Yorker.

Forma part del recull Fosca descansa l’illa editat per Raig Verd en traducció al català per Ferran Ràfols Gesa.

////Més Raig Verd: Cinc cartes des d’un imperi oriental de les Històries inversemblants, en general d’Alasdair Gray

fosca descansa l'illa kevin barry ox raig verd — Il·lustració de Dídad Gurguí

El rèquiem de la serra d’Ox

Des dels disset anys que anava plantant nens per cada racó de la serra d’Ox. I vaja, tenia els cabells adequats, i el somriure de fura, i gairebé no hi havia cap espècimen de femella en tota aquella part de la frontera entre els comtats de Sligo i de Mayo que no hagués passat per l’escrutini dels seus ulls d’avellana, o que no hagués rebut propostes, ja fos al racó fosc d’un bar, o als remolins hormonals de les discoteques rurals, o en vehicles que no havien pagat l’impost de circulació, o per carreteres secundàries, sota la llum poca-solta de la lluna. Tenia unes pestanyes suaus de noia i unes espatlles de porc ignorant; un homenàs que feia caure les calces, pensava ell, i massa noies esbojarrades, i dones, hi estaven d’acord. En tenia moltes que li menjaven de la maneta en qualsevol moment, però de seguida que guanyaven una mica de pes les deixava.

I bé, n’hi ha que en tota la vida no poden deixar mai una dona —que no poden reunir la força necessària ni superar el sentiment—, però en Canavan en deixava cada dia.

La primera vegada que el sergent Brown es va creuar amb aquest, últim Canavan —la fama de la seva família era antiga—, va ser a la comissaria, quan el nano tenia catorze anys i havia sinistrat un Celica robat a Ballymote Road, i el primer que va fer el sergent va ser clavar-li un calbot amb la guia telefònica.

—Això et traurà la fura de dins —va dir, tot i que evidentment no va ser veritat, i en Canavan es va limitar a fer un somriure sexi de suficiència.

El color avellana embruixat dels ulls i la mirada sulfurosa: va ser per aquests indicis que el sergent va saber que algun dia el jove Canavan mataria algú.

Li va ventar una altra cleca amb la guia telefònica.
—Ja pots canviar de cara, malparit! —va exclamar—. No ets més que un pòtol de la serra d’Ox, tu!
Si el jove príncep se’n va sentir, en cap moment va demostrar-ho. Es va posar bé el serrell ros, va escopir una dent i va parlar amb una veu que ja era profunda i viril.
—I tu no ets res més que un giraclaus —va dir.

Va arribar un diumenge humit de finals de juny —un dia carregat de la densa malastrugança dels diumenges grisos—, amarg de presagis, en què els vapors de la paranoia van venir des de la badia de Killala i la carena de la serra d’Ox semblava una bèstia ajupida, una ombra blavosa enmig de la boira, i alerta com un animal.

El detectiu, el sergent Brown —el sergent Tom Brown, per dir-ho tot— conduïa un Primera d’incògnit per la carretera de la costa entre un mar de suor i rancúnia.
—Cabró —va dir.
Provava de seguir el fil dels moviments d’en Canavan, però no servia de res; el molt malparit era com un doll d’aigua a les mans. I, per sobre de tot, el que trasbalsava el sergent era la massa de fongs. Ni el món ni les dones el veurien gaire temps més, en Canavan.

Ara era capaç de qualsevol cosa.

El sergent Brown provenia d’una nissaga de policies. El seu pare havia sigut el sergent d’Aughris abans que la beguda el portés a la caixa. En temps de la Guàrdia Reial Britànica, el pare del seu pare havia fet de sergent a Ballinacarrow abans que la beguda el portés a la caixa. El pare del pare del seu pare havia sigut el sergent d’Easkey quan la gent encara es menjava l’herba de la vora dels camins, i fins que la beguda també l’havia dut a la caixa.

El sergent Tom Brown no bevia. En canvi, tenia el desfici dels llaminers. El seu combustible era el sucre. Seia en una foscor humida, vaporós tot ell, fumejant suaument, dins el Primera, davant la gasolinera Emo de la N59, sota l’ombra odiosa de l’Ox, i es menjava un tros de braç de gitano.

Es va mirar al mirall; aquella cara grossa i enganxosa com la d’un nen.
—Una altra merda de dia que m’hauré engreixat —va dir.

Després va fer uns esbufecs terribles per pujar una escala. Els esbufecs van ser igual de forts quan la va baixar. Des de finals del vuitanta que no gaudia de cap mirall. Ara tenia seixanta-cinc anys i només li quedaven tres setmanes abans de jubilar-se; estava determinat a ocupar-se d’en Canavan abans que arribés l’hora.

L’oncòleg extern de l’hospital regional feia tant que coneixia el sergent que tots dos havien fet atletisme plegats. No només era un dels seus confidents més antics, sinó que també era dels més útils. El tumor d’en Canavan, li va explicar, s’alimentava justament d’aquella joventut i vitalitat.

—En un vell podria anar a poc a poc —va dir—. En un jove no.

Havia fet molta via. S’escampava per tot arreu. Ara li havia tocat les glàndules limfàtiques. En Canavan, en el migdia de la seva joventut, amb vint-i-nou anys, havia rebutjat el tractament perquè li havien dit que segurament el deixaria impotent i li faria caure els cabells.

—Aquest no veurà els llums de Nadal, Tom —va dir l’oncòleg.

I tots dos sabien el que això volia dir.

En Canavan era capaç de qualsevol cosa, ara.

Encara corria pels voltants de la serra d’Ox. D’això, el sergent n’estava segur. I quan rondava la serra els seus poders tenien un punt de sobrenatural; ja el podies arraconar en un lloc de la mida d’un segell, que ell aconseguiria esmunyir-se’n i encara li quedaria temps per girar el cap per sobre l’espatlla, i mirarte amb ulls roents.

Coneixia les carreteres de la maresma, les arbredes, els xiprers. Coneixia les fondalades entre els turons i els amagatalls dels llacs. Coneixia les escletxes de la costa. Coneixia les finques i els barris nous i els reguitzells de bungalous dels pobles sempre canviants, i els caminets de darrere, i els jardins dels mossens, i les heretats murades, igual que coneixia els caus de les vídues fructuoses, i l’olor mig humida, marina i higiènica dels apartaments de la platja, i també coneixia els coberts de sostre de zenc, les latrines, els cellers. Coneixia la muntanya de Zion i el bosc d’Union. Coneixia els solcs i els túnels del camp, el camp d’Ox un territori postglacial, i coneixia els llocs on les muntanyes s’havien mogut, on s’hi havien fet esquerdes i obertures; coneixia el camp i els seus centenars de milers d’amagatalls possibles.

Els Canavan coneixien també el consol masculí més gran: fer riure a una noia, una noia amb un cul de poma. Els dies verd pàl·lid de la riba atlàntica només es podien animar una mica follant i barallant-se —moments de lluïssor violenta— i la màgia dels Canavan consistia a fer saltar guspires sense gairebé cap eina. Cadascuna de les generacions suposava un repte per a la següent: el repte d’excedir-se, d’anar més enllà. Tot s’heretava, fins i tot els gestos. Una curvatura del llavi i una manera de posar les espatlles, i també habilitats peculiars, com per exemple la prudència que feia que els Canavan poguessin detectar la presència d’un poli només ensumant l’aire. Segons els Canavan, desprenien unes notes anisades.

Els anys venien i cedien, i només els pantalons canviaven; els bombatxos de xarpellera van deixar pas als de gavardina xopa, que van deixar pas als de sarja perfumats de tabac, i després a les diferents varietats de texans —tall de bota, camal recte i, en els moments de glamur, pota d’elefant—, i més endavant als pantalons de niló per fer esport, i als de xandall de cotó. El senyal característic dels Canavan no va canviar en tot aquest temps: el dit polze al cinyell per alçar-se els pantalons.

Durant dècades i segles els Canavan havien dut al camp d’Ox uns elements que a estones eren complicats i a estones simples: un magí discret i un semen brau.

Mentre recorria el camp, en Canavan es marinava —exactament com es marina un tros de carn quan el sales— amb el gust salabrós de la sang a la boca.

El sergent Tom Brown va maniobrar el Primera d’acord amb els moviments de les seves mans rabassudes; digueu-ne intuïció, o potser endevinació. Gairebé mig segle de servei li havia servit per desenvolupar una lectura intuïtiva dels ritmes dels delinqüents. Sabia identificar el moment en què una aturada llarga de l’activitat podia trencar-se amb ràfegues rapidíssimes, o el fet que una bona ratxa et podia endurir la sang i fer-te més agosarat, la manera com les probabilitats es podien fer més extremes, i per sobre de tot coneixia la sensació de violència imminent: li provocava una sensació d’humitat a la pell i li regirava la panxa.

I ara tenia la sensació al cos mentre avançava per la carretera de la costa en aquell diumenge de boira i por. El seu odi pels Canavan —per aquest en concret i per tota la nissaga— li xopava els sentits. Tot lloc anava malament —tenia la vista tan borrosa que els senyals de trànsit li semblaven gargots àrabs; l’orella li havia petat com si hi hagués hagut una gran tronada— i tot continuaria igual fins que algú atrapés el fill de puta i hi passés comptes.

—No és gaire lluny —va dir, i mentre conduïa va xuclar mel d’un tub compressible.

El dijous anterior, una jubilada d’una granja vella de la part de la serra que tocava al comtat de Mayo —imagineu-vos-ho com un lloc desolat— havia sentit una remor a mitja nit: va encendre la llum del pati i es va trobar en Canavan amb una dalla alçada i un dit posat sobre els llavis de cinema.

Es va endur quatre-cents euros i un carregador de telèfon, i va clavar un cop als ronyons de la jubilada per pura maldat.

Caldria abatre’l per allà a la vora.

El que preocupava el sergent Brown és que en Canavan ara es podia atrinxerar com una fura al cau amb el conill que acaba de caçar, llepant-li la sang del coll amb la llengua migpartida, separant els ossos i els tendons amb les dents punxegudes, enretirant meticulosament la pell amb les urpes —amb una atenció tendra, gairebé amorosa— per deixar a la vista el bé de deu d’òrgans de sota, un festí que podia durar dies, i no hi ha manera de treure la fura del cau, si no és amb pals extensibles o amb dinamita.

Però tot era qüestió de paciència, un Canavan no podia estar-se tota la vida sense aixecar el cap. Sempre havien de mostrar-se. El rostre bell i moribund tornaria a sortir a la llum. Buscaria una pista de ball o el tamboret d’un bar. Buscaria les finestres obertes per combatre la humitat o miraria d’obrir les portes dels cotxes aparcats al club de golf. L’únic que havia de fer un sergent Brown —ell en concret, i tota la seva mena— era tenir paciència, esperar i parar molt d’esment als impulsos de les seves mans.

El primer cop que va sentir a parlar de la vídua va ser de llavis d’un cambrer d’Enniscrone: les seves golfes acabades de construir, una mica enfora del poble de Easkey, eren l’últim amagatall conegut d’en Canavan.

Quan el sergent hi va arribar, el diumenge a l’hora del te, la dona estava sola i plena de blaus. Tenia empremtes violades de dits al coll i a les espatlles. Sota el vestit d’estiu, que feia per a algú més jove, la carn li havia agafat un color intens i clapejat. La dona desprenia aquella aura d’ulls apagats que donen les drogues i tenia unes tetes vertiginoses i bellugadisses.

—Ah, idiota —va dir—. Idiota.

No feia gaire que havia passat els cinquanta, i ara que seia davant seu i la mirava amb més atenció el sergent va veure que també tenia la boca rebentada de feia poc. El llavi inferior continuava inflat amb un volum cruament sexual. El maquillatge de color torrat no aconseguia amagar una marca al pòmul.

—Ai, m’ho he buscat jo mateixa —va dir.

Ximpleta de merda, va pensar el sergent.

—Quan feia que t’hi feies, Sheila?

La dona va lliscar sobre el sofà de cuir, es va apujar més el vestit per l’interior de la cuixa i va girar els ulls en blanc mentre el mar raucava a fora.

—Una temporada —va dir, orgullosa, i va deixar anar un baf de whisky, i és que hi havia una ampolla gairebé buida de High Commissioner a la tauleta de centre.

Una merda de barreja escocesa, va pensar el sergent. —I ara on para, Sheila?

—No en tinc ni puta idea, saps?
—No és el que em sembla, Sheila.
—Se me’n fot el que et sembli.
—Hi ha deixat res, aquí?

Va reconèixer que sí, i va ser en una habitació amarada d’un aroma de mesc innombrable que el sergent Brown va repassar el contingut de la bossa d’en Canavan; una Reebok amb la cremallera espatllada. A dins hi havia un carregador de telèfon, una capsa d’analgèsics marca Nurofen, uns pantalons de xandall de recanvi i uns quants calçotets. Era una bossa que trencava el cor, i la tristesa que provocava va posar en marxa el sergent.

Va tornar cap a la dona, que s’estava servint la mica de whisky que quedava, la va mirar atentament, i va sentir-se commogut per ella i per el moribund, per la lluïssor vital que desprenien.

—On és?
—T’he dit que no ho sé.

El sergent se li va asseure al costat, al sofà, li va passar un braç per l’espatlla, la va estrènyer contra ell i li va explicar perquè era millor que l’hi expliqués.

—El tractament encara el podria ajudar, Sheila —va dir.

Ella se’l va mirar com se l’hauria mirat una serp. —Potser és a Keash Hill —va dir—. A les coves. Amb un panteix, en Tom Brown es va alçar i es va

disposar a sortir de les golfes lluminoses i impersonals —amb unes parets primes com cloves d’ou— on la vídua havia follat i havia rebut, i va saber, ara sense cap mena de discussió possible, que a l’ombra de la serra hi hauria un assassinat imminent i que es produiria abans que els camps sortissin de la foscor i tornessin a veure el sol.

Va calibrar l’excitació morada d’aquell llavi rebentat. —T’hi haurien de posar un punt, aquí.

La Sheila li va abocar el seu odi a sobre mentre se n’anava.

—A la merda —va dir.

Les coves del turó de Keash no eren a més de cinquanta minuts de la serra d’Ox, i hi havia les restes de cérvols, llops, ossos. Era un refugi per a mamífers desesperats des del dia que els turons i les muntanyes s’havien badat i s’havien obert —el dia que s’havia format la província de Connaught—, un lloc que a vegades desprenia un aire diabòlic entre les esteses de pissarres i falgueres; una foscor que no venia de dalt, sinó de baix.

El sergent Brown va aparcar en una carretera secundària i va fer l’ascens pels sortints de roca; tota l’estona anava amb la mà al cor, per por que li fallés.

Com més amunt s’enfilava més traïdor era el sortint de roca, fins al punt que el camí tot just feia l’amplada d’un home gras. Tenia els peuets nerviosos dins les sabates de cuir, i li relliscaven dins els mitjons xops. L’última llum d’aquell diumenge allargassat servia per crear una mi ja foscor; el cel s’havia enfosquit dins la boira, la pana dels deixants de vapor es dispersava amb un tremolor. El capvespre era el regne de les ombres. Un assassinat sempre tria el seu moment, i ara l’havia triat. Es va trobar en Canavan assegut davant l’última cova, la més alta, xuclant una cigarreta amb posat xiroi, amb les cames recollides sota el cos, i perfectament conscient que l’hora de l’assassinat havia arribat, i que aquesta vegada no se’n podria deslliurar.

—Aixeca’t —va dir el sergent.

Aquells ulls bonics van cremar el sergent quan va aixecar-se, i en Tom Brown tenia ganes d’estomacar-lo i tenia ganes de fer-li un petó.

El sergent no havia de prendre cap decisió. Que un se’n vagi i que l’altre es quedi; un acte de devoció a l’ofici. Mentre feia baixar el presoner pels sortints de roca en va tenir prou amb el palmell de la mà contra els ronyons; un sobresalt, una empenta sobtada i en Canavan volava per sobre el caire i queia, i les roques de sota ràpides i silencioses, es van encarregar dels seus ulls d’avellana, de la seva llangor i el seu càncer.

Però no tenia cap sensació de victòria. Mentre conduïa per la carretera de la costa en direcció a casa, el sergent Brown era conscient que cada llumeneta que brillava a l’Ox podia servir per donar a llum un nen Canavan, i que en un tres i no res ja aniria amb pantalons llargs, i que en un tres i no res ja conduiria, i que llavors el sergent ja estaria fred i sobri en una tomba cavada en el fang de Sligo, o almenys a la unitat de cardiologia, i que l’únic que en quedaria seria la por, que té tendència a persistir.

Ara tenia por de la nit d’estiu i la seva foscor múrria i amable, i es va imaginar que la brisa nocturna tenia un punt sarcàstic, com si la serra d’Ox el volgués burxar. Aquelles muntanyes, les seves insistències: els que fugissin fugirien, els que els empaitessin, els empaitarien, i, esperant —ah, i que no ha sigut sempre així?—, hi hauria una noieta eixelebrada i intensa. Escolteu…

Una rialla que ressona contra la negror de la muntanya i ella que es fa l’ofesa per una mà indiscreta; i llavors —escolteu— un fregadís mínim d’aire quan tanca les parpelles i fa baixar la foscor: aquell tornar-a-enamorar-se.

Podeu llegir el conte original en anglès al The New Yorker.