narcis oller divendres a ca la solis conte narracio ruralis i urbanes pilar prim

Un divendres de la Solís – Narcís Oller

Un estudi psicològic per a Pilar Prim

«Quadro» de Rurals i urbanes, recull de narracions de Narcís Oller. Tot i ser publicada posteriorment, Un divendres de la Solís és un estudi de personatges escrit a final del segle XIX que serviria de base per a la novel·la Pilar Prim.

» Més Narcís Oller: El vailet del pa

Els qui no creieu en la utilitat de les visites de pur passatemps a què es dediquen amb tanta assiduïtat els homes d’altres països, escolteu el meu amic Muret, que, refinat gourmet dels plaers més exquisits de la vida, ha arribat a trobar que no n’hi ha pas cap de comparable amb el que ofereixen aqueixos salons que obren aquí les senyores de sa casa cada dilluns, dimarts o divendres, si un sap assistir-hi amb esperit rialler i com a mer espectador de teatre barat.

Ferm en aquesta convicció, un dia que a la penya tothom se li’n reia, ens va demanar permís per a posar-nos un exemple demostratiu de la seva tesi. Els més enraonadors, que es van veure amenaçats d’estar mitja hora sense badar boca, pretextant excuses van retirar-se; però els més indolents i els tastaolletes, estenent-nos ben bé en els balancins, vam dir-li:
—Vinga, Muret, vinga.

I en Muret, eixugant-se el bigoti i refrescant-se els llavis amb tres o quatre llengotades de gatet, començà així:
—Diguem-ne un divendres de la Solís. Hi vaig concórrer poc després d’haver conegut mare i filla en un viatge. Prescindeixo del pare, perquè, a còpia de veure’l sempre tan encaparrat i sorrut, vaig començar a prescindir-ne ja en el viatge, i perquè, ademés, jo ni sé si ell sabia que la seva dona rebés els divendres. Jo anava, doncs, únicament a veure donya Olímpia i la Berteta, amb qui havia simpatitzat per… En fi, anem al cas. Devien ser les cinc de la tarda, quan el criat va introduir-me a la sala. Aquesta era bastant gran i estava a mitja llum. Jo entrava tan enlluernat que quasi no veia on posava els peus, ni, en els primers moments, vaig arribar a conèixer sinó la Berteta, única persona també que em va allargar la mà. Tot eren dones, i en aquella ocasió totes estaven dretes al voltant d’una de molt elegant i molt guapa que es despedia repartint encaixades i petonets rebuts amb marcada complacència, sobretot per les Solís. Per fi, aquestes van sortir amb ella, el criat va donar força al gas de l’aranya, i, ja amb bona claror, vaig poder anar saludant les senyores que allí quedaven i que s’havien tornat a asseure molt callades. Primer la Camil·la Borràs, una de menuda menuda, amb cara de mostela, que, aclofada com estava dins de la butaca de mà dreta, ni hauria pas arribat a descobrir si no és pel rastre de la seva veu parda i la lluentor dels quevedos, que li llampegaven a cada un dels moviments sobtats de nerviosa que la caracteritzen. Vaig, després, saludar la que feia més tossa (per no dir nosa) de totes: donya Tecla Gomis, una tarragonina fenomenal que ocupava mig sofà, tota envestigada de sedes xiscloses, tota carregada de pedreria i respirant satisfacció, encara que amb la pena amb què poden respirar-ne les grosses tan agarrotades de cotilla com anava aquella malaurada. Vaig inclinar-me lleument davant d’una desconeguda, que va resultar ser la viuda Molins, una bona mossa, esvelta, rossa com una septentrional, que vestia amb molt chic i es mantenia erta com un lliri al costat de la feixuga peònia tarragonina; i vaig fer encara una reverència més freda a la parella que quedava, mare i filla Rodés: la mare una morena pansida, malcarada i bigotuda; la noia, l’Assumpteta, una cursilina de figura desgalitxada, d’edat indefinible i d’aires bastant descompassats.

Un pic jo assegut, van esclatar quatre o cinc exclamacions ocioses sobre «la calor impròpia del temps», i, al punt en què l’Assumpteta Rodés va aixecar-se per badar una mica més un dels balcons, van tornar les Solís i va reprendre’s la conversa.

Donya Olímpia, la senyora de la casa, acomodant-se entre la diminuta Camil·la i aquell monument tarragoní, amb un apressament tot afectuós i agraciat, després d’haver-me saludat i presentat a les desconegudes, va voler excusar-se amb tots d’haver-nos deixat sols, ella i sa filla.

—És la primera visita —va dir-nos— que fa aqueixa bona amiga meva al treure’s el dol. Era del cas correspondre a la seva distinció: ¿no és veritat?
—No faltava més!
—Pobra Pilar! —va fer, en to d’assentiment, donya Tecla Gomis, movent amb gran solemnitat i feixuc compàs el seu vano de mareperla a un pam de la cara, per impedir-li major proximitat l’abultament enorme del seu pit.
—És viuda, aquella senyora? —va preguntar la Camil·la, donant al qualificatiu pobra l’única interpretació que va creure encertada referint-se a una dona guapa, alegre i elegant.
—Ai, ai! Que no la coneix, Camil·la?… I jo no les he presentades! Ai, que distreta que sóc, Mare de Déu!
—Sí, que la coneix, Camil·la, sí! —van exclamar tres o quatre veus alhora.
—És una ricatxa: la viuda Güell. Al menos n’ha d’haver sentit parlar.
—Oh! Parlar sí! Ja ho crec! Però no havia tingut ocasió de…
—I vostè, Muret? Vostè sí, que la coneixia: no és veritat? —va preguntar-me l’Olímpia.
—Tampoc, senyora.
—Tampoc? Doncs miri que és una viuda ben mona!
—Molt bufona, molt! Qualsevol la prendrà per germana dels seus fills —va afegir la senyora Gomis, venta que venta.
—No ho nego. Però a mi em passa el mateix que a la senyora —vaig dir jo referint-me a aquella mostela de Camil·la, que tombava el cap d’ací d’allà com una figureta d’organillo—: no havia tingut ocasió de conèixer-la; i sóc tan distret i poc fisonomista, que, francament, si ara tornés a veure-la, tampoc no la coneixeria.
—Oooh! Quina heretgia! —va exclamar, escandalitzada, tota la concurrència.
—Dispensi, Muret: això no pot ser —va saltar la Berta com fingint una justíssima protesta d’inferioritat—. La senyora Güell no s’ olvida així com així: és guapíssima!
—Déu em guardarà de negar-ho, Berta. Però, si a penes l’he vista!
—Tant com guapíssima —va cuitar a objectar l’Assumpteta Rodés—, no ho trobo.
—Noia!… —va rondinar sa mare reptant-la.
Guapa en el sentit d’hermosa, no —va contestar la mateixíssima senyora de la casa—; però bonica?, bufona?… Ai!, jo la trobo rebufona! Ho tinc de dir.
—Ah! Moníssima, sí! —va afirmar la Camil·la.
Remoníssima! —van fer dues o tres més.
—En primer lloc, aquella figura tan ben entallada, tan proporcionada; aquella cintura, ai!, que ningú no diria que hagués tingut fills! —va exclamar amb cert accent d’enveja la senyora Gomis, tancant el vano i fent amb ell com si dibuixés en l’aire els contorns que intentava descriure de paraula.
—Però potser li falta… (què li diré, jo?)… un través de dit d’estatura —va replicar la noia Rodés.
—Però… filla! —va repetir sa mare, com si li estirés la brida.

Aquí els parers van dividir-se. Les unes la trobaven a mida; d’altres, potser un xic massa alta; la Berta opinava com l’Assumpteta; però totes convenien que, lluny de poder-se-li dir petita, ni tan sols era d’aquella mida que, per una convenció tota galant, se’n diu regular. «Amb un poc més de carns, fins se la podia qualificar de real mossa

—I aquella cabellera! —va exclamar, extasiant-se, la senyora Solís—. És una hermosura, filles!… ¡És una hermosura, poder-se fer el monyo com ella se’l fa!
—Es pentina sola? —va preguntar la mamà Rodés, a punt de plorar d’enveja pensant en les doloroses estirades que ella havia de sofrir diàriament quan la pentinadora li subjectava les ruques curtíssimes que amb prou penes vegetaven encara al voltant de les seves orelles de cera rància.
—Sola, filla, sola! I lo lleuger que li queda, el pentinat! Si vostè l’hi toqués, veuria que se li pot masegar i remoure com un solideu.

Donya Tecla va esclafir a riure escandalosament.

—Com un solideu?… Ai, quina ocurrència! I que m’ha fet riure! Quin acudit!
—Vull dir que res no l’escabella —va afegir la pobra Olímpia, mig sufocada.
—Sí, sí, sí, sí! Però… ai, quin acudit!… Cla, cla, cla, cla!… ¡És graciosa, aquesta Olímpia! Mirin què se li ha anat a acudir! —va recalcar, estúpidament, aquella tranquil·lassa.
—El que trobo —va objectar seriosament la rossa viuda Molins, que fins aleshores havia callat— és que potser… potser els té massa negres, els cabells.
—Oh! Com els de vostè, Paulina, és difícil de…
—No, no, no! No ho dic pas precisament perquè els tingui negres, que els cabells negres m’agraden molt —va cuitar a protestar la rossa—: ho dic pel contrast que li fan amb el cutis.
—Ai, filla! El cutis el té preciosíssim.
—Finíssim!
—Oh! Delicat!
—Ai! És el que més li envejo!

I tot el concili es va llançar a cantar les excel·lències de la frescor i finura d’aquell cutis amb una voluptuositat tan sensual i espontània, que us hauria deixat parats a tots. ¡Si ha de ser-ne, d’atractívola, la bellesa femenina, quan encisa així fins les mateixes dones!

—Sí —repetia la bellíssima Molins amoixant-se instintivament una onda de les d’aquells cabells daurats que acabaven d’ alabar-li, mentre s’avivava, amb misteriosa energia, la blavor de cel dels seus ulls d’Ofèlia—: un cutis envejable, finíssim!…
—Deliciós! —va recalcar la Camil·la tot refregant-se dins la butaca com si es sentís frisances de voluptuositat a l’esquena.
—Massa —va dir encara la Molins—. D’això em queixo: que em sembla massa pur, massa blanc, massa… (com ho diré, jo?)… que fa massa contrast amb la negror de la cabellera, amb aquells ulls tan negres, amb aquelles celles i pestanyes negríssimes.
—Aaah! —van cridar a una les Rodés i la Camil·la desitjant castigar el que elles creien presumpció d’aquella rossa—; aquí està el mèrit!
—I és clar! —va afegir l’atrevida de l’Assumpteta cercant amb la mirada el meu assentiment—. Del tot rosses o del tot morenes n’hi ha moltes: la gràcia és trobar una raresa com la d’aquella senyora: una blanca amb cabells i ulls negres. Això sí, que és una flor estranya! ¿No és veritat? —I com jo em concretés, per educació, a no fer sinó una rialleta ambigua—. Això no és dir ni sí ni no, Muret —va persistir encara, la noia, amb tota intenció.

I la Camil·la va ajudar-la amb un «¡Ai, que no es vol comprometre!» tan maliciós, que la Berta, la Molins i jo mateix ens vàrem enrojolar tots per la part d’al·lusió que a cada u pertocava.

Llavors vaig excusar-me dient que amb aquella claror jo no havia vist prou bé la persona a qui es referien.

—És que ara ja no es parla de donya Pilar —va advertir la senyora Gomis—, sinó de tipus en general. El que desitgem saber és quins tipus li agraden més, a vostè: les morenes?, les rosses?, o bé aquesta flor estranya de cabells negres i cutis blanc?—No sóc exclusivista, senyora.
Le gustan todas en general —va fer aquella mostela de Camil·la, somrient, i ara ja amb intenció de salvar-me.
Pero hay gorditas que le gustan más —va afegir l’Assumpteta portant sa indiscreció a un extrem que va fer esclafir el riure a tothom menos a la Berta i a mi.
—En Muret és massa fi per a mostrar preferències on hi ha tantes senyoretes i senyores guapes : no és veritat? —va apressar-se a esmenar la senyora de la casa.
—Sens dubte, senyora —vaig respondre, encorregut i tot com encara estava—. Les diferències són tan tènues, que per a descobrir-les em caldria una finura de percepció superior a la que tinc.

I davant d’aquesta frase, que de tan artificiosa i falsa no permetia adob, van callar guapes i lletges, fins que la senyora Solís va nuar el fil trencat, dient que, per a ella, les principals belleses de la dona són en el cutis i en la figura, que és el que més triga a perdre’s.

—La pell no diré que no —va objectar la immensa Gomis—; però el que és la figura… Aquí en tenen l’exemple: jo, de soltera, era un boixet.

La seva veïna, l’esvelta viuda Molins, la resseguí dissimuladament de dalt a baix, i, quan encara les seves mirades s’esplaiaven pel tremendo replà d’aquell pit muntanyut, va portar la galanteria i la compassió fins a dir-li, encara que un xic tímidament:

—No és pas tan grossa, senyora.

Però l’Assumpteta Rodés es va amagar la cara amb el vano i es va mossegar els llavis per ofegar la rialla, mirant a la Berta i a mi, que no sé pas com vam saber mantenir-nos encara tan seriosos.

—I no es cregui… —va afegir donya Tecla Gomis, entrant per primera vegada, aquell dia, en el tema de la sempiterna conversa que ja tenien apresa de memòria tots els amics— no es cregui pas que sigui pel que jo menjo, perquè jo menjo molt poc, molt poc! I no serà pas perquè a casa, gràcies a Déu, hi falti res… que, ja verà, tenim un bon cunyer i ens procurem dar bona vida, vaja! No li diré, allò, precisament una vida de palàcio, sap?; però, ja verà, sempre tenim o colomins, o perdius, o bé un parell de pollastres, o bé becada, o bé faisan… (Sí, ja dic bé: faisan)… Això ademés del bistec i del filet i d’algun plat de verdura o d’ous. Perquè d’ous i de verdura també en fem algun cop que altre, suprimint, per supuesto, mongetes, que a casa no en deixem entrar, com tampoc bacallà; perquè al Gomis, sap?, ni a mi, certes menges no ens agraden. I encara, el Gomis, com que no està desganat com jo, o no sé per què… (en fi, per rampells d’home, que vostè ja sap que els homes en tot són molt rampelluts)… encara, alguna vegada que altra… (ara vegi quina mania!)… vol escudella de pagès i hasta olla, que, és clar, la fem bona, amb les quatre carns, la seva col, la seva patata, els seus cigrons… I doncs bé: jo… miri, no menjo sinó desfiletes de la carn de ploma (que mai no en falta, ja l’hi dic) i dos trossets aixins de bistec i de filet. ¡Ara vegi qui diria que, menjant tan poc, m’havia de fer grossa aixins! Alguns en donen la culpa al carruatge, perquè, com que en tenim, l’uso bastant; però ca!, jo me’n ric: sap?

Les que l’escoltaven reien per dins que era un gust; però donya Camil·la i la Solís seguien entusiasmant-se amb la revista de les faccions que recordaven de la Pilar Güell: aquells ullassos vellutats, aquella pinzelladeta fina de les celles, els clotets deliciosos dels extrems dels llavis i el de la barbeta, aquella dentadura fresca i apretada com una magrana, aquelles orelletes grassones i moníssimes com el peuet, alt d’arcada, com les mans, d’extremada distinció…

—En fi, vamos, ja ho veu, Muret: s’hi té de fixar. Està per merèixer. És una viudeta jove… —va dir-me la Rodés, amb intenció manifesta d’apurar-me si, com ella i sa filla maliciaven, jo era pretendent de la Berteta.—Ah! Sí, sí! —va recalcar la impertinent de la seva filla.
—Pobres viudes! —va exclamar llavors, amb posat i accent melodramàtics, la viuda Molins, que deixava dir a la Gomis allò dels pollastres i faisans sense escoltar-la.
—Anem, anem, Paulina! No plori! —va saltar la senyora Solís—; que, quan les viudes són tan guapes, riques i joves com vostès dues, més que compassió poden inspirar enveja.
—Ja ho crec! —van exclamar a una i resoltament les tres casades restants (àdhuc donya Tecla, qui, adonant-se que no l’escoltaven, havia parat en sec el seu carrau).
—Es coneix que no s’hi troben! —va objectar la Paulina balancejant el cap. I fent un sospir, enlairant la mirada al cel i apretant-se al pit el vano obert, va afegir:— El marit fa una gran falta! Creguin-me!
—Es comprèn.
—Realment ha de ser així.
—No es pot negar —van gosar dir les casades en so de protesta més o menos sincera.
—Quan hi ha hagut estimació, realment, la separació, la pèrdua del marit, ha de ser dolorosíssima. Jo sempre ho dic. I Déu em conservi el meu, a qui estimo de debò, com cada una de vostès deu estimar el seu. Però…
—Oh! és que jo estimava molt el meu, senyora! —va cuitar a interrompre la viuda Molins—. Pobre Pepet!
—Ai, sí! pobra Paulina! —va exclamar la Solís—. ¡Vostè sí que va ser una esposa exemplar!
—Ja ho crec: no suposo pas lo contrari, pobra de mi! —va afegir la Camil·la—. Però vull dir que… afortunadament… el temps tot ho mitiga.
—Costa, senyora, costa!
—Ho comprenc, sí: comprenc que ha de costar; però, un cop consolada… filla!, la llibertat que té una viuda
—Ah! Això sí: aquesta, aquesta! —van exclamar tumultuosament fins les noies.
—Llibertat? —va exclamar la viuda, com esgarrifada d’una heretgia.
—I tal! —va fer una.
—Ja ho crec! —una altra.
—Qui ho negarà? —la grossa.
—L’únic estat en què la dona en pot tenir.—El que deia una amiga meva: «Si venguessin certificats de viuda, jo no em casava pas!» —va saltar l’Assumpteta.

Una rialla general, en la qual prengué part fins la viuda, de manera estrepitosa, va coronar l’acudit.

—I sobretot… —va afegir la senyora Rodés perdent ja un xic la prudència que el seu estat i la presència de la seva filla li imposaven— i sobretot… que no tots els casos seran com el de vostè. La pèrdua del marit doldrà o no doldrà segons el seu comportament en vida, segons les condicions especials del matrimoni. Però la Pilar, per exemple… la Pilar, que no es va casar, sinó que la van casar amb un marit que li podia ser pare, que no li podia fer cap il·lusió; quan Déu, encara sent ella jove, l’ha lliurada d’un marit així, deixant-la rica i a sus anchas, ho ha de plorar? No està millor ara que antes? Anem, no diguin!
—Oh, aquí està la cosa! —va contestar la viuda Molins amb una ingenuïtat sols explicable per la força contagiosa de la marxa que sa interlocutora havia imprès a la conversa—. Aquí està la cosa: que vostè s’equivoca quan creu que amb la mort del marit queden saldats tots els comptes. Si li ha deixat fills, vostè sola els ha de pujar, educar i col·locar. L’existència d’ells, que vostè demanarà a Déu que li conservi, serà el primer obstacle que se li oposarà a un segon casament. Què en traurà, doncs, de ser jove? Si li ha deixat béns, els hi ha d’agrair com si no li fossin deguts, com si fossin regalats; perquè sembla (no sé per què) que la dona de bé, donant-ho tot a l’home… no té dret a la compensació. Tant si els hi deixa lliures com en simple usdefruit, els tals béns són el blanc de les mirades dels cunyats i demés parentela del marit, i el grilló que més fortament lliga la viuda. Si compta i, per millorar els fills, es redueix a viure modestament, és una cobdiciosa, una avara, una mesquina, una mala mare, que sacrifica aquells angelets; si gasta dins la mida que prudentment pot gastar, és una mà foradada, una qualsevol que té el cap ple de pardals i que, per agradar i pescar un altre home, sacrifica el pervenir dels fills. ¿On és, doncs, aqueixa llibertat de què parlen? On és? Ai!, les coses, ¡que diferents que són, vistes de lluny o vistes de prop!
—Tot té els seus inconvenients —va exclamar una altra distretament, escapant, per un segon, de la fonda preocupació en què a totes havia sumit aquella trista pintura de la viudesa femenina.
—Tot; però els d’estat de viuda són molt més grans del que generalment es pensa —va afegir encara, bon xic rancorosa i trista, l’eloqüent oradora.
—Efectivament —va confirmar la senyora Solís—. Qui sent a vostè sent a la Pilar. Totes s’exclamen de lo mateix.
—Encara, la Pilar, té l’apoio del seu pare —va fer la Molins.
—Qui? Don Andreu Comes? Ai, filla meva!, no es cuida de res. Es passa la vida a l’entresòl del Círcol del Liceu, fumant i contemplant els bons pamets que per allí desfilen, com si encara tingués vint anys.
—Després, té el seu cunyat… —va interposar la Rodés amb tota mala intenció—. Aquest l’hi cuidarà bé tot…
—Se li cuida de la fàbrica i de les propietats: sí senyora —va respondre la Solís amb marcada serietat.
—Qui vol dir? En Tomàs Ribera? —va fer la senyora Gomis—. Ai!, aquest sí que farà el que deia ara la senyora Molins dels germans del marit! Té una fama d’ambiciós!… I, ademés, que, segons diuen, la Julita, la seva dona, és una pua!…
—Ja veuen, doncs, la llibertat que li queda, també, a la pobra Pilar! —va exclamar la Molins, per fi.
—Bé, en el que es refereix a interessos, no diré pas lo contrari: una pobra dona s’ha de valer dels altres; però en lo demés… (què volen que els digui?)… a mi em sembla que la viuda queda molt més deslligada per a fer i desfer, anar i venir, rebre i visitar… en una paraula, per a gosar de la vida al seu pler —va dir la bigotuda Rodés tornant a la seva.
—Oh! I sobretot —va afegir-hi la moguda Camil·la dirigint-se a la viuda Molins— les que no tenen pares, ni fills, ni cunyats, com vostè.
—Oh, ca! oh, ca! Precisament, la viuda, com més sola, més vigilada i més esclava és. Jo?, jo no sóc duenya de dar un pas, ni dins ni fora de casa, que no faci parlar les meves cunyades. Rebre un bon amic?, rebre un sacerdot? Déu me’n guard i Maria Santíssima!… Anar al teatro sola? Que és cas!… Ui, aquelles llengües d’infern, el que dirien!… Quan vivia en Pepet (que Déu tingui al cel) ningú no es ficava amb mi; però ara, senyora, ara?… des del gos de la portera a l’últim veí del quint pis, tots són sentinelles que em guarden. ¡Ja estaria jo ben contenta de tenir pare i fills com té la Pilar! La sombra del pare, sobretot, empara molt. Ella serà ben duenya de rebre qui bé li sembli; que, el que és jo, ni amb prou feines el meu cosí.

I, al dir això, la ràbia li va entelar gairebé la veu.

—Bé —va objectar l’agegantada tarragonina aixecant-se ja per anar-se’n i rient amb la seva calma habitual—: vostè, en canvi, com que no té fills, es podrà casar més fàcilment, dona. Tot s’arregla, tot s’arregla, en aquest món.

La viuda Molins va mossegar-se la llengua per no exclamar enrabiada: «I que no veu que perdria l’usdefruit?» Però, sabent dissimular, va respondre tan sols amb una rialleta trista, i, aixecant-se també, es va retirar així que va perdre’s de vista aquella geganta, a qui, segons ens va fer saber ella mateixa, el carruatge esperava a baix.

Llavors, aprofitant l’enrenou dels comiats, la Berteta i la seva amigueta Rodés van desaparèixer de la sala; i, al tornar a entrar la senyora Solís, la Rodés, plena de goig de poder parlar amb llibertat per absència de les noies.

—Olímpia, Olímpia —va fer—: que no ha sentit lo del cosí? Ai, com se li ha escapat! I quina gràcia que m’ha fet! —És que… veurà, Camil·la! —va exclamar ingènuament la Solís—; ¿que no troba que ha de ser realment molt pesat, que una viuda honrada no pugui rebre ni tan sols un cosí a casa seva sense que es murmuri d’ella? Francament!, la gent mal pensada fa molt mal, és pesadíssima!
—No me’n parli, no me’n parli! I en aquest país!… Ai!, jo sempre ho dic: Barcelona és un poblet; això no és una ciutat.
—Però que no saben quin cosí és, aquest de qui parla? —va oposar la Montserrat Rodés prescindint d’aquelles censures sense el menor escrúpol de consciència ni mirament d’educació—. ¡Si és el seu fulano, ja de temps, de molt temps ha, d’abans de morir el marit, dones!
—Bah, bah!, Montserrat! Què vol que li digui? Conec bé la viuda Molins, jo sé com es va portar durant la malaltia del seu marit, i no ho crec, no ho crec, vaja!— va respondre donya Olímpia amb accent de convicció.
—Doncs no en dubti, Olímpia, no en dubti. «Qui mal no fa, mal no pensa.» Vostè és molt bona, i…
—Veurà: el que jo sé és que la senyora més santa del món està exposada a una calúmnia. Demà diran de vostè; i ho he de creure, jo? Un altre dia diran de mi: ho creurà, vostè?
—Però, senyora, si aquí es tracta d’una cosa pública, pública!
—Pública? —va fer la Camil·la interessant-se vivament.
—Qui ho ha vist? Qui pot saber-ho? ¿Com poden ser mai públiques aquestes coses, tractant-se d’una senyora que viu sola i que porta el seu nom amb decoro per aquests carrers? —va oposar la Solís, ja indignant-se a poc a poc.
—Tot Barcelona ho sap, Olímpia; tot Barcelona.
—Anem, Montserrat! Jo visc a Barcelona, com vostè mateixa, i no ho sé. La Camil·la, veu?, roda el cap: també és la primera vegada que ho sent a dir. Vostè, Muret, sabia res d’això?
—Senyora, no sé de què em parlen.
—Doncs no en dubtin —va insistir la Rodés afirmant amb el cap i somrient amb la fatuïtat dels que es donen per ben enterats d’aquests secrets—. Jo ho sé per una veïna de la mateixa escala.
—I qui li garanteix, a vostè, que la tal veïna diu la veritat? —va fer encara donya Olímpia.
—La formalitat i la religiositat que la distingeixen. La conec de molts anys, i sé que és incapaç de llevar un fals testimoni a ningú.
—Però, ella, què ha vist? Vejam! —va preguntar la Camil·la, cada cop més interessada.
—Ella res —va confessar la murmuradora—. Però el seu fill, que retira a altes hores, s’ha topat vàries nits, a l’escala, amb el galant, que baixava de puntetes i disposava d’una clau per a eixir al carrer.
—Ah!… ah!… Això ja és sospitós, Olímpia!, això ja és sospitós! —va exclamar la Camil·la abandonant la postura urbana per abocar-se, tota cargolada endavant, amb els colzes als genolls, i entre les dues mans el vano ben tancadet i apretat —. Conti, conti.
—Bé! Jo ho voldria veure! —va interposar la Solís, que, tota arborada d’escàndol, es ventava amb fort neguit—. Pobra Paulina!
—Deixi’s de pobra ! —exclamà la Rodés perdent ja el fre—. Ben bé que ella s’hi recrea, dona!
—Montserrat, per Déu!…
—Ja veurà: a mi m’han dit que amb aquest cosí ja havien tingut relacions, però que, com que llavors no era sinó un estudiant amb una posició molt modesta i no es podia presumir que arribés a fer-se el nom que s’ha fet de gran advocat… La Paulina, que, perquè ja en tenia, devia voler més quartets, al presentar-se en Molins, que era un gran partit, sap?, es va escoltar la seva mare i s’hi va casar sense estimar-lo.
—Això és l’excusa de totes les dones alegres —va fer la Camil·la acceptant ja de ple la murmuració de la senyora Rodés.

Confesso que, al contemplar la ràpida creixença que anava fent la calúmnia, jo em divertia d’allò més.

—No, Camil·la, no! —va dir la Solís seguint sa noble empresa—; si res d’això és veritat!
—Filla, dic el que m’han dit.
—Doncs l’han enterada malament, Montserrat. La Paulina era al col·legi amb mi: des d’aleshores ens hem tractat sempre més, i jo sé que les relacions amb l’Hipòlit Mestres…
—Ah!, el cosí és en Mestres, aquest advocat de qui ara es parla tant?
—Ell mateix. Les relacions amb el seu cosí no van passar de ser amoretes d’aquelles que tothom ha tingut, il·lusions de criatura: res més.
—Oh!, de vegades aquestes arrelen més fort que les altres, i ve dia que rebroten —va objectar la Camil·la, ja guanyada per la Rodés.
—Què m’explicaran, a mi, si jo fins veia les cartes? Res, tonteries de jovenets. La Paulina va sortir del col·legi, l’Hipòlit se’n va anar a Madrid, on va tenir relacions bastant formals amb una andalusa que se li va morir, i la Paulina, sense ja ni pensar en el cosinet ni mirar si era ric o pobre, es va enamorar… (entenguin-ho bé, perquè jo era la seva confident)… es va enamorar d’en Molins i es va casar amb ell sense necessitat de la més petita pressió de donya Paula. Que en Molins, en aquelles feixes, era més bon partit, és veritat; que donya Paula veia amb molt bons ulls el casament, també; però, que en aquest presidís l’interès, no. I, un cop casada, ¿qui em negarà que la Paulina es va portar com la millor de les esposes? Ningú, ningú no en pot dir ni així —va recalcar l’Olímpia Solís amb nerviositat.
—És cert: davant del món, sí senyora, s’hi va portar molt bé —va concedir la Rodés—. Però escolti les Molins, i li diran que el difunt ja va morir apenat, sospitant alguna cosa.
—Anem, Montserrat! Per Déu, calli! Això són calúmnies de les cunyades. Basta pensar que, si aquell bon senyor hagués tingut les sospites que diuen, a la seva mà estava, primer, treure’s l’Hipòlit de casa: ben al revés d’això, es va portar sempre amb ell com a gran amic; i, després, castigar la Paulina no deixant-li res: la va deixar hereva. Doncs digui, vaja, digui.
—Dispensi: l’hereu serà el nen de la Mercedes ; la Paulina no té sinó l’usdefruit. I… (escolti bé, que això du cua)… sols per mentre no es torni a casar. Aaah! Veu?
—Bé, ¿què li diré, jo, si ara vostè està empenyada a treure conseqüències estrafolàries de tot lo més natural del món? ¡Fresques estaríem, que aquest usdefruit fos com un estigma d’adulteri per a totes les pobres viudes que el tenen! Si la prohibició de disfrutar dels béns del difunt amb un segon marit és més vella i general que l’anar a peu! No és veritat, Muret? Així, al menos, ho diu el meu marit.
—Efectivament —va manifestar la Camil·la—. Això sí, senyora Rodés, que no em diria pas res contra la viuda Molins: no em diu sinó que el difunt era ben bé de la mateixa fusta que els altres homes. Perquè reparin (i no se n’enfadi vostè, Muret, que ens escolta): estan, tots els homes, tan engreïts del domini que la llei els concedeix sobre la pobra dona, que ni en testament se’n volen desfer.
—Dispensi, Camil·la: em sembla que en aquest cas no es tracta del domini moral o social que vostè suposa i que jo no sé veure, sinó del domini real, i ben legítim, que l’home té sobre els seus béns —vaig contestar jo per solidaritat de sexe.
—Oh! No senyor, no —va replicar la Camil·la—: és que, disposant així, disposen de la dona, li coarten la voluntat, tracten de perpetuar la seva jurada fidelitat fins més enllà del que Déu ha volgut… I això, diguin el que vulguin, és immoral.
—Un dispotisme, sí senyora —va fer la Rodés secament.
—Un despotisme que moltes vegades obliga la dona més santa a fer disbarats: ve-li aquí.

Jo, preferint divertir-me en silenci a discutir, les deixava cantar que era un gust.

—No: una senyora ben judiciosa no farà, per això, cap disbarat —va assentar la Solís sentenciosament. —Ja veurà: el cor, qui el governa? —va preguntar la Camil·la trobant l’objecció que li va semblar més forta.
—El seny —va respondre resoltament l’Olímpia.
—Però és que jo pregunto: ¿en virtut de quina llei humana ni divina es pot privar a la viuda de tornar a enamorar-se, i, si s’enamora, de tornar-se a casar? Vejam. ¿No ha recobrat la llibertat per voluntat de Déu?
—Això dic jo —hi va afegir la Montserrat.
—Jo no veig que ningú la privi de res: que es casi —va fer bonament la senyora Solís.
—Ah, sí! —van exclamar, ingènuament, les seves dues contendents—; i aleshores perdrà l’usdefruit!
—Justament. Però llavors tindrà, en compensació, lo que ella mateixa ha preferit.

Aquesta conclusió, tan racional, va escandalitzar les dues adversàries i em va fer riure de bona gana a mi, que admirava feia estona la serenitat de judici i puresa de cor de l’Olímpia Solís.

La Camil·la i la senyora Rodés, no obstant, ben lluny de rendir-se de cap manera. Per a elles, des del moment que un matrimoni forma casa a part, creant per a la dona nous usos i costums, no hauria d’estar a les mans del marit el dret de desposseir la viuda dels béns que li són necessaris per a sostenir la posició a què ell va acostumar-la. Si hi ha fills, l’amor de mare bastarà perquè ella no els malversi ni els deixi a ningú més; la cobdícia dels fills farà que millor la respectin i contemplin. Si no hi ha fills, ¿per què allò que era ben bé del marit ha d’anar, tard o aviat, a la casa de què ja ell s’havia desprès, en lloc de deixar-ho a lliure disposició de la qui ha compartit amb ell l’existència i li ha clos amorosament els ulls a l’hora de la mort? ¿Per què deia, doncs, que era l’escollida del seu cor? ¿Quina prova en dóna, desposseint-la o deixant-la amb una possessió condicional? L’amor, el ver amor, va fins al sacrifici més extrem: ¿quin sacrifici s’exigeix al marit que ha de morir sense fills, obligant-lo a fer a la viuda hereva incondicional? ¿Quin mal li farà, ja, a l’home mort, l’estrany que la viuda es fiqui honestament a casa? En lloc d’una, seran dues les persones que li deuran agraïment i estaran moralment obligades a respectar la seva memòria. ¿Per què imposar, doncs, condicions pòstumes que l’han de fer odiar de qui més l’hauria adorat sempre? Ja abans ho havien dit: «La viuda pot enamorar-se: si, per no tenir fortuna l’home que li ha robat el cor, ella ha de sacrificar els seus costums i necessitats, què ha de succeir? No tothom tindrà el seny ni el despreniment que la senyora Solís reclama. L’egoisme del benestar, més fort en molts casos que l’amor mateix, triomfarà de tots els obstacles per dur la dona a una perdició de què l’hauria lliurada la prudència d’un marit més previsor, més generós i més gelós… (sí senyors)… més gelós del bon nom d’aquella dona que tan honrada volia. Com tot tirà, que dicta lleis prescindint de la naturalesa, ha provocat la rebel·lió i l’odi contra si mateix! La dona, que se sent vexada per aquella prohibició tirànica, es rabejarà de debò a burlar-la impunement; i el qui, orgullós, havia somiat amb exigir, per a sa major glòria, una fidelitat tan eterna com absurda i capritxosa per inútil, s’haurà motivat, en mort, les burles que més hauria castigat en vida.» Absurdes i escandaloses semblaven a la senyora Solís totes aquestes argumentacions de la Camil·la, que la Rodés no parava d’aplaudir amb el cap, i els ulls fora de l’ídem, com si sentís un nou Sermó de la Muntanya; però, desitjosa d’acabar, tement sempre l’entrada de les noies, es va cosir la boca prudentment.

—És clar —va dir, per fi, la Montserrat, al prendre alè la discursaire—: qui sembra, cull; d’una immoralitat no en poden pas néixer virtuts. Però, en el cas de què parlàvem, la veritat és que el senyor Molins obrava bé; perquè figuri’s que diuen si, vàries vegades, el pobre home havia atrapat els dos cosins besant-se.
—Bah, bah! —va saltar, ja forassenyada, la senyora Solís—. I ¿qui no sap que el besar-se és costum entre tots els Mestres? ¡I és clar, que el senyor Molins ho havia vist! No els havia atrapats, com diuen les males llengües: els havia vistos com jo mateixa, com tots els entrants de la casa; perquè mai la Paulina no se n’ha amagat, ni té per què amagar-se’n. Per aquesta mateixa raó, tampoc, en Pepe Molins, mai de sa vida no va donar a les innocents carícies d’aquells cosins la interpretació indecent que vostè suposa. —I, com que en aquestes paraules la senyora Solís va posar-hi tot l’accent de la seva indignació, veieren les oients que era hora ja d’acabar la conversa, i aquí ens vàrem despedir.

Diguin ara si, en les visites així, un hom no s’hi diverteix i hi aprèn força! Neguin-me una vegada més la seva utilitat!

La veritat és que la relació de l’amic Muret a tots ens havia entretingut i a tots ens va deixar pensant sobre qui tenia raó: si donya Olímpia o les seves contradients. Jo, a la fi, en vaig treure tesi per a la meva Pilar Prim.

© de l’edició, Stroligut