Joaquim Mallafrè Ulisses

Opció lingüística i opció política – Joaquim Mallafrè

Article del lingüista i traductor Joaquim Mallafrè sobre la diglòssia publicat al Diari de Barcelona i recollit a “De bona llengua, de bon humor” de Columna Edicions.

Article de Joaquim Mallafrè publicat el 24 de maig de 1991 al Diari de Barcelona i recollit al llibre De bona llengua, de bon humor (1994) editat per Columna.

De bona llengua de bon humor Joaquim Mallafrè

No us vull cansar si repeteixo que la normativa no recull l’únic català possible, sinó l’intent –perfectible– de fixar una llengua unitària, capaç de transmissió i d’exportació. Si volem estudiar anglès, per exemple, trobem fàcilment una escola que ens diu: «Sí, senyor, passi que l’hi ensenyarem». No diuen: «Bé, veurà, hauríem d’aclarir quina varietat o quin dialecte en vol saber, perquè tot és anglès, sap? Prefereix la llengua del jovent o la dels adults? Vol acostar-se a la llengua dels clàssics o a la moderna? L’anglès que ara es parla? L’escrit? La llengua de la tècnica, la dels mitjans de comunicació, la dels argots? Anglès americà? Vol emigrar a Austràlia?» Tot això serà rellevant més tard. De moment volem un anglès «tot terreny», clarament establert, com qualsevol llengua assentada a l’escola, al món cultural i econòmic; política, en definitiva.

En el nostre cas la interferència lingüística ho fa tot més difícil. Si no es disposa d’una norma que es pot aplicar a diversos models, la pidginització provoca la degradació, si no la substitució, d’una llengua. El pidgin és un híbrid de dues llengües. És simplificat, pobre en quantitat i en qualitat, i no se sap que cap pidgin ocupi un lloc cultural rellevant, sigui propi de cap nació important ni, molt menys, poderosa. En molts casos el marc lingüístic és el de la llengua dominant. Però encara que aquesta s’incrusti en estructures autòctones, no per això n’augmenta la importància. Potser al cap d’uns segles, a través d’un creole, estructura més complexa, amb l’ajuda de la història, l’economia o el que sigui, arribarà a ser una llengua normal i normalitzada. Però, quina marrada i quins perills a canvi d’una hipotètica conjuntura favorable! És molt possible, perquè és més còmode, que els habitants d’un país b es passin a la llengua d’un país a, que ja coneixen per anys de domini. Naturalment, en aquest moment, quan s’escrigui en la llengua del país a es dirà que es fa cultura del país b, perquè ja no tindrà altra llengua. Hi haurà, però, país b quan faci cultura amb una llengua històricament aliena? El procés de cultura bilingüe, no serà més aviat un pas per a sotmetre el país b al país a i, per tant, a la llarga, només hi haurà una cultura, la del país a?

Els estudiosos anglesos que van donar a conèixer cultures de l’Índia, feien cultura anglesa o índia? Pearl S. Buck pertany a la literatura xinesa? Pot ser reivindicada per la cultura xinesa? I si un xinès escriu el mateix en anglès? Té importància parlar de cultures nacionals, o només s’ha de parlar de Cultura i prou? No hi ha llengües –i cultures– nacionals i/o territorials? Són preguntes que em faig honradament.

Ja sé que no es pot identificar cultura i llengua sense més ni més. Però, amb respecte per la possible legitimitat ètica de qualsevol opció, crec que en el cas que ens és més pròxim, darrere la idea de fer cultura catalana en espanyol hi ha la de considerar la catalana com una cultura espanyola. Darrere la idea que només es pot fer cultura catalana en català hi ha la d’una cultura independent. Amb solidaritat, amb connexions universals, amb gruix diferent, però amb veu pròpia. Potser cal assumir els punts de partida, les cartes amb què es juga, sense ambigüitats.

© Joaquim Mallafrè
Agraïm a Joaquim Mallafrè que ens hagi permès publicar aquest article a Stroligut.

Subscriu-te al butlletí

Puntualment, rebràs les novetats de Stroligut.