Branca és una revista de ficció literària i gràfica i en paper amb els contes i dibuixos guanyadors de la convocatòria temàtica.
A Stroligut, hi podeu llegir Cor de ren per esmorzar de Laia Carbonell, un dels contes publicats al tercer número, dedicat al ritu.
⫽⫽⫽⫽ Branca 4: mala literatura
⫽⫽⫽⫽ Branca 5: la fe
Cor de ren per esmorzar
Sona el timbre. És en Pässi, el taxista. El veig passar amb una bossa de plàstic i la dona francesa per a qui treballo sembla molt contenta, parla de pressa i no entenc res: Oh, regarde! Deixo de netejar el vòmit dels llençols i vaig cap a la cuina: Qu’est-ce qu’il y à? Ah, ostres, què és això? És un cor de ren! Potser no n’has menjat mai… Doncs no, a casa meva no en mengem, de rens… No, esclar, vosaltres mengeu caragols aaaaahahahahhaah! Sí… i peus de porc! De veritat? Quin fàstic, no? Va, que prepararé aquest cor. Són les 9 del matí, aquí a Finlàndia encara no ha sortit el sol i ella comença a cuinar l’ofrena macabra del seu taxista: agafa un sobre de salsa al pebre verd, n’aboca el polsim a la paella, amb mantega i aigua, i talla el cor de la bèstia en filets allargassats. Ho barreja tot mentre en Pässi i jo ens mirem i somriem perquè és l’única manera que tenim de comunicar-nos. Intento dir alguna cosa en finès i no sé què entén, però comença a xerrar i la conversa se m’escapa absolutament de les mans, no pillo ni una paraula i torno a l’estratègia de somriure i mirar el terra. Com que és un tio empàtic, treu el mòbil i em comença a ensenyar les fotos de la cacera mentre se’m va tancant l’estómac. Pots posar-ho en tres plats, chèrie? I m’imagino que qui acabarà vomitant ara soc jo, però en canvi salivejo com un sami davant d’aquell esmorzar de filets de cor d’amics del Pare Noel al pebre verd i reconec que estic a punt de superar aquest ritu iniciàtic a la societat finesa. Fem sons de bonior mentre masteguem ren i ells diuen paraules bàsiques en finès com “bo”, “molt bo”, “gràcies”, “de res”. Jo puc fer que sí amb el cap i sucar pa a la salseta. Quan acabem, m’aixeco i rento els plats. En Pässi marxa. T’agrada? No, però em sembla que jo a ell sí que li agrado una mica, em fa com els gats, que cacen rates i ocells i els porten a l’amo. Però no, no m’agrada, és massa gran per a mi! A més, en Pässi té dona, tot i que sempre em porta coses i regals i, el més important, sempre m’arregla el mòbil! És un gran coneixedor de l’electrònica, ell ja fa dies que té un smartphone. Jo no me’l puc pagar. Jo tampoc. Nosaltres seguim amb els missatges de text. Això mateix! Torno a fregar el vòmit dels llençols i ella rodola amb la cadira de rodes fins al menjador. Al cap d’una estona em crida: Vine, chérie! Hi vaig. Estàs cansada? Dona, només he fet el llit… Ja, sí, però és cansat, oi? Vine, seu aquí una estoneta a fer la digestió i posa’m aquesta crema a les mans. Es treu els anells, em dona les mans i li faig fregues fortes i enèrgiques. Uh, nena, com raspes! Sí, perdona, és l’èczema. Coi! A mi potser els homes no em miren perquè no tinc cames, però quan tu els toques deuen fugir per potes, no? I mentre se’n va a fer-me un te em miro l’èczema que se m’escampa com un fong per les mans i pica com si l’aire fos pebre. Em surt pus de la línia dels diners; aquest punt exacte deu ser el present. Podem pensar en les línies de les mans com un feix d’eixos cronològics? Podríem desviar-los? Podríem travessar la línia de l’amor amb la dels diners? Transvasar, fer confluir alguna cosa, amb una cirurgia fineta de no res… Va, si això ho podria pagar la Seguretat Social i tot. Em figuro l’èczema com l’oracle que se’m passeja pel fat aquest que tinc al palmell. Avui se m’ha fet una crosta a la línia de l’amor, ahir era carn viva i em coïa molt, me la vaig rascar a la dutxa, la vaig escaldar amb aigua calenta, i avui és aquesta crosta que si me l’arrenco em farà sang i no sé si això tindrà algun efecte en el futur, o pitjor encara, en el passat. Si em cuidés més les mans, potser no em supuraria el passat, o podria evitar aquest futur raspós que s’albira… El que passa és que l’èczema em surt quan rento plats, quan frego amb productes químics, quan fa molt de fred… Amb això vull dir que per deixar que les meves línies del destí segueixin el seu curs diguem-ne “natural” hauria de ser una aristòcrata, tocar el piano unes hores, aguantar un llibre entre les mans, resar —no tinc gaire clar si l’aigua beneïda podria ser pitjor, sempre m’ha semblat una porcada aquella palangana amb tothom sucant-hi els dits… El que està clar és que hauria de tenir servei i no ser-lo, que, de moment, anem desviant el curs d’aquestes línies a cop de fregall i de mistol. Què me’n dius, eh, jefa? Quin sentit té el destí en aquestes mans atòpiques? Qu’est-ce tu en penses? Aaaaaaahahahaha! Les preguntes estúpides li encanten: Creus que he fet bé agafant aquesta feina de treballar per a tu? Mira la feridota que tinc a la línia de l’amor, trobes que ho arreglarem? Es mira la seva línia: tranquil·la, la meva està blindada amb unes bones durícies de fer girar les rodes de la cadira, per això no m’immuto davant d’en Pässi i els seus cors de ren ensangonats per esmorzar! Tu has tingut mai nòvio? Sí, el que conduïa el cotxe. Hòstia… Sí. Jo tenia 23 anys i a ell no li va passar res, però a mi em van quedar totalment aixafades les cames i me les van tallar. Vaig estar molt de temps a l’hospital. No el vaig voler tornar a veure. I viu a Tampere? Sí, em penso que sí. Un dia em va semblar veure’l en un bar. I no li vas dir res? No, no sé què dir-li. Ja… I després d’aquest no n’he tingut més, de nòvios, imagina’t que el proper em deixa sense braços! Ric. Et faig riure, eh? Hihi, síí! Ets una bèstia. Sí, si no fos una bèstia ja m’hauria suïcidat, reina.
© de l’edició, Branca
© del text, Laia Carbonell
