pensaments giacomo leopardi

Pensaments – Giacomo Leopardi

Traducció al català dels “Pensaments” de Giacomo Leopardi, escriptor i poeta italià del romanticisme.

I

Molt temps he defugit creure certes les coses que més avall diré; perquè, a més que per naturalesa n’estava ben allunyat i que l’ànim tendeix sempre a judicar els altres per sí mateix, la meva inclinació mai ha sigut odiar els homes, sinó estimar-los. A l’últim, l’experiència quasi per força me n’ha persuadit, i estic cert que, aquells llegidors que hauran tractat amb els homes molt i de diverses maneres, confessaran que el que vaig a dir és veritat: tots els altres ho tindran per exagerat fins que l’experiència, si mai tenen ocasió de fer verament experiència de la socieat humana, els ho posi davant dels ulls.

Jo dic que el món és una lliga de brètols contra els homes de bé, i de vils contra els generosos. Quan dos o més bergants s’ajunten per primera vegada, fàcilment i com per senyes es coneixen entre ells pel que són, i tot seguit es posen d’acord; o, si llurs interessos no ho permeten, és ben cert que senten inclinació l’un per l’altre i es tenen gran respecte. Si un pillastre té tractes i negocis amb altres pillastres, molt sovint succeeix que es porta amb lleialtat i que no els enganya: si amb persones honrades, és impossible que no les traexi i, on se vulga que li sigui fàcil, no procuri arruinar-les, encara que siguin persones animoses i capaces de venjar-se; perquè té esperança, com quasi sempre li reïx, de vèncer amb els seus fraus la llur bravesa. Jo he vist moltes vegades homes porucs a més no poder, trobant-se entre un brètol més poruc que ells i una persona de bé molt coratjosa, posar-se, per por, de banda del bergant. Això més aviat succeeix sempre que la gent vulgar se troba en ocasions semblants; perquè els procediments de l’home coratjós i de bé són coneguts i senzills, els del dolent són ocults i infinitament distints. A més, com tothom sap, les coses ignorades fan més por que les conegudes, i fàcilment un es guarda de les venjances dels generosos, de les quals la mateixa vilesa i la por et salven; però cap por i cap vilesa és prou per salvar-te de les persecucions secretes, de les insídies, ni dels atacs, àdhuc ben manifestos que et provenen dels enemics vils. En la vida quotidiana, el veritable valor és generalment molt poc temut perquè, anant separat de tota impostura, està mancat d’aquella aparençaa que fa tornar espantoses les coses, i sovint no és cregut; i els pillastres són temuts àdhuc com a valents perquè, per virtut d’impostura, moltes vegades són tinguts tom a tals.

De brètols pobres no n’hi ha gaires, perquè, apart de tot lo altre, si un home de bé cau en la pobresa, ningú no el socorre i molts se n’alegren; mes, si un pillastre es torna pobre, la ciutat en pes s’aixeca per ajudar-lo. La raó es ben facil de comprendre; i és que naturalment ens afectem de les desventures dels nostres companys i confrares perquè sembla que siguin altres tantes menaces contra nosaltres mateixos, i, podent, de bon grat els procurem remei perquè, en abandonar-los, sembla ben a les clares que interiorment assentim que, si es presenta el cas, se’ns faci el mateix a nosaltres. Així els brètols, que en el món són els més nombrosos i els de més facultats, tenen a tots els altres bergants, encara que ni els coneguin de vista, com a llurs companys i consocis, i en les necessitats se senten obligats a socórrer-los per aquella mena de lliga que, com he dit, hi ha entre ells. Als quals, fins els sembla un escàndol que a un home conegut per brètol se’l vegi en la misèria; perquè en aquest món, que de paraula és sempre honorador de la virtut, fàcilment en tals casos l’anomena càstig, cosa que esdevé en oprobi i que pot esdevenir en dany de tots ells. I, per allunyar aquest escàndol, tan eficaçment obren, que pocs exemples es veuen de pillards, fora que siguin persones del tot obscures, que, havent caigut en la desgracia, no s’arreglin les coses llurs d’una manera comportable.

Al contrari, els bons i els magnànims, com diferents de la generalitat, són tinguts per la mateixa gairebé com criatures d’altra espècie, i, per consegüent, no sols no són tinguts per consocis ni per companys, sinó considerats com no participants dels drets socials, i, segons es veu sempre, perseguits tan més o menys greument com més o menys remarcables siguin la baixesa d’ànim i la maldat del temps i del poble en els quals es resignen a viure; perquè, així com en els cossos dels animals la natura tendeix sempre a netejar-se d’aquells humors i d’aquells principis que no s’avenen amb els de què pròpriament es componen aqueixos cossos, així també, en les agregacions de molts homes, la mateixa natura porta que, a qualsevulga que difereixi molt de la universalitat d’aquells, majorment si tal diferència és també oposició, amb tot esforç se el procuri destruir o foragitar. També solen ésser odiadissims els bons i els generosos perquè ordinàriament són sincers i designen les coses per llurs noms. Culpa no perdonada pel gènere humà, el qual no odia tant al qui fa mal, ni al mal mateix, com a aquell que el nomena. De manera que més vegades, mentre qui fa mal obté riqueses, honors i poder, qui el nomena es rosegat cap als seus turments; estant els homes del tot disposats a sofrir, o dels altres o del cel, qualsevulga cosa, amb tal que de paraula en siguin exempts.

 

II

Recorre les vides dels homes il·lustres; i si et fixes en aquells que ho són, no per escriure, sinó per fer, difícilment en trobaràs gaires verament grans que no hagin quedat sense pare en la primera edat. Ometo dir, parlant dels que viuen de renda, que el qui té el pare viu comunament es un home sense cap facultat, i, per consegüent, no pot res en el món; tant més quan al mateix temps és ric en expectativa, pel qual no pensa en procurar-se béns amb el treball propi, cosa que podria ésser motiu de grans fets; cas, però, gens comú, perquè, generalment, els qui han fet grans coses, o han nedat en l’abundor, o certament han estat, de naixença, prou fornits de béns de fortuna. Mes, deixant de banda tot això, la potestat paterna, en totes les nacions que tenen lleis, porta en sí una mena d’esclavitud dels fills, que, per ésser domèstica, és més restringent i més sensible que la civil, i que, malgrat pugui ser ablanida o per les lleis mateixes, o pels costums públics, o per les qualitats particulars de les persones, no deixa mai de produir un efecte danyosíssim: aquest és un sentiment que l’home, mentres té el pare viu, porta perpetualment en l’ànim, refermat per l’opinió que visiblement i inevitablement té d’ell la multitud. Parlo d’un sentiment de subjecció i de dependència, i de no ésser lliure senyor de sí mateix, i fins i tot de no ésser, per dir-ho així, una persona completa, sinó una part i un membre tan sols, i de pertànyer el seu nom a altri més que a ell mateix. Aquest sentiment, més pregon en aquells que serien més aptes per a les coses, perquè tenint l’esperit més despert són més capaços de sentir i més prudents per adonar-se de la veritat de la pròpia condició, és quasi impossible que vagi junt, no diré amb el fer, sinó amb l’intentar quelcom de gran. I, passada de tal manera la joventut, l’home que a l’edat dels quaranta o cinquanta anys sent per primera vegada trobar-se en la potestat pròpia, es per més dir que no hi troba estímul, i que, si en trobés, no tindria ja impetuositat, ni forces, ni temps suficients per a grans accions. Així, fins en aquest punt es comprova que en el món res de bo es pot tenir que no vagi acompanyat de mal en igual mesura; perquè la utilitat inestimable del trobar-se davant, en la jovenesa, un guia expert i amorós (ningú pot ser-ho tant com el propi pare), ve compensada per una mena d’anul·lació, ja de la jovenesa, ja, generalment, de la vida.

 

III

La saviesa econòmica d’aquest segle es pot mesurar per la circulació que tenen les edicions que s’anomenen compactes, on és poc el consum del paper i infinit el de la vista; encara que, en defensa de l’estalvi del paper en els llibres, es pot alegar que la usança del segle és que s’estampi molt i no es llegeixi gens. A aquesta usança correspon també haver abandonat els caràcters rodons, que van emplear-se comunament a Europa segles enrere, i substituït, en compte llur, els caràcters llargs, afegint-hi el llustre del paper; coses, com més belles per veure-les, tant més danyoses als ulls en la lectura, però ben posades en raó en un temps en el qual els llibres s’estampen per veure i no per llegir.

 

IV

Això que segueix no és un pensament, sinó una relació que poso aquí per a esbargiment del lector. Un amic meu, company de tota la vida, Antoni Ranieri (jove que, si viu i els homes no aconsegueixen inutilitzar els dons que té per natura, aviat serà prou conegut pel sol nom), vivia amb mi, a Florència, en 1813. Una nit d’estiu, passant per la Via Buia, trobà en l’angle de prop de la plaça de la Catedral, sota d’una finestra baixa del palau que ara es dels Ricardi, molta gent aturada que cridava, tota esfereïda: «—Ah! la fantasma!», I, mirant per la finestra de l’habitació, on no hi havia més llum que la que a dintre batia d’un dels fanals de la ciutat, hi vegé, ell mateix, com una ombra de dona que ça i enllà bellugava els braços i en lo demés restava immòbil. Però, tenint al cap altres pensaments, passà de llarg, i ni aquella nit ni l’endemà va recordar-se més d’aquell encontre. La nit següent, escaient-se a passar en la mateixa hora per allí mateix, va trobar-hi reunida més gentada que la nit abans, i va sentir que repetien amb igual terror: «— Ah! la fantasma!» I, tonant a mirar per dintre la finestra, va reveure aquella mateixa ombra, que també, sens fer altre moviment, bellugava els braços. La finestra no era gaire més amunt de terra que a l’alçada d’un home; i un d’entre la multitud, que semblava agutzil, digué: «— Si tingués algú que em fes esqueneta, pujaria a coll per mirar el que hi ha allí dintre.» Al qual va replicar en Ranieri: «—Si vós m’aguanteu hi pujaré jo.» I, havent-li dit aquell «—Munteu», li muntà a sobre posant-li els peus damunt les espatlles, i trobà prop de la reixa de la finestra, extès sobre el respatller d’una cadira, un davantal negre que, agitat pel vent, feia aquella apariencia de braços que es bellugaven; i sobre la cadira, apoiada en el mateix respatller, una filosa, que semblava el cap de l’ombra; la qual filosa en Ranieri va agafar, ensenyant-la al públic reunit, que a grans riallades va dispersar-se.

A què ve aquesta historieta? Per esplai, com he dit, dels lectors, i a més a més, per una sospita que tinc que també pugui no ésser inútil a la crítica històrica i a la filosofia saber que en el segle XIX, al bell mig de Florènca, que és la ciutat més culta d’Itàlia i on el poble en particular és més intel·ligent i més civilitzat, s’hi veuen fantasmes que són presos per esperits i són filoses. I, els estrangers, que es guardin aquí de somriure, com ho fan a gratscient de les nostres coses; perquè massa notori és que cap de les tres grans nacions que, com diuen els diaris, marchent à la tête de la civilisation, creu menys en els esperits que la italiana.

 

V

En los coses ocultes sempre hi veu millor el menor nombre: en les evidents el major. És absurd aduir el que s’anomena consens de les gents en les qüestions metafísiques; del qual consens no es fa cap estima en les coses físiques i sotmeses als sentits, com, per example, en la qüestió del moviment de la terra i en mil altres. I, al revers, és temerari, perillós, i, a la llarga, inútil, contrariar l’opinió del major nombre en les matèries civils.

 

VI

La mort no és un mal, perquè allibera l’home de tots els mals i, ensems amb els béns, li treu els desitjos. La vellesa és pitjor mal, perquè priva de tots els plaers l’home, deixant-li els apetits, i porta en si tots els dolors. No obstant això, els homes temen la mort i desitgen la vellesa.

 

VII

Hi ha (sembla estrany dir-ho) un menyspreu de la mort i un valor més abjecte i més despreciable que la por, i és el dels negociants i altres homes dedicats a aplegar diner, els quals moltíssimes vegades, fins per guanys insignificants i per sòrdids estalvis, obstinadament refusen precaucions i providències necessàries a llur conservació i es fiquen en extrems perills, on sovint, herois covards, pereixen amb mort vituperada. D’aquest oprobiós coratge se n’han vistos exemples notables, no sense seguir-se’n danys i la ruïna de pobles innocents, amb motiu de la pesta, anomenada més de bon grat cholera morbus, que ha flagel·lat l’espècie humana en aquests darrers anys.

 

VIII

Un dels greus errors en els quals els homes diàriament incorren és creure que els sigui guardat el secret. No sols el secret del que revelen confidencialment, sinó també del que, sense voler-ho o malgrat ells, és vist o altrament sabut per qualsevulla i que en ells convindria mantenir ocult. Per això dic que t’equivoques cada vegada que, sabent que una cosa teva és coneguda d’altres, no tens ja per cosa certa que sigui sabuda del públic, si d’això algun dany o afront pot sobrevenir-te. Amb prou feines, per consideració a l’interès propi, s’estan els homes de manifestar les coses ocultes; però en assumpte d’altri ningú calla. I, si vols assegurar-te d’això, examina’t a tu mateix i mira quantes vegades o disgust o dany o vergonya que sobrevinguin a altri et detenen de revelar una cosa que tu sàpigues: de revelar-la, dic, si no a molts, almenys en aquest o en aquell amic, que ve a ésser el mateix. En l’estat social no hi ha cap necessitat més gran que la de parlotejar, medi principalíssim de passar el temps, que és una de les primeres necessitats de la vida. I cap matèria de parolejar és més rara que una que desperti la curiositat i allunyi l’avorriment, el qual fan les coses amagades i noves. Per això pren com a certa aquesta regla: les coses que no vulguis que se sàpiga que hagis fet, no sols no les diguis, sinó que no les facis. I les que no puguis fer, les hagis o no les hagis fetes, tingues per segur que se sabran quan menys te n’adonis.

 

IX

Qui contra l’opinió d’altri ha predit la realització d’una cosa tal com després succeeix, no pensi pas que els seus contradictors, vist el fet, li donin la raó i el tinguin per més savi o més entès que ells; perquè o negaran el fet o la predicció, o al·legaran que aquesta o aquell difereixen ateses les circumstàncies, o de qualsevol altra manera trobaran motius pels quals s’esforçaran a persuadir-se a si mateixos i als altres que llur opinió fou certa, i equivocada la contrària.

 

X

La major part de les persones que escollim per educar la mainada, sabem de cert que no han estat educades. Ni menys dubtem que no poden donar el que no han rebut i que no s’adquireix per altre medi.

 

XI

Hi ha algun segle que en les arts i en les disciplines, per no parlar de la resta, presum de refer-ho tot perquè no sap fer res.

 

XII

Aquell que amb penes i treballs, o encara que sols sigui després de molt esperar, ha aconseguit un bé, si veu que un altre aconsegueix el mateix amb facilitat i prompte, de fet no perd res del que posseeix; i, això no obstant, semblant cosa és naturalment odiosíssima, perquè el bé obtingut, si esdevé comú, minva desmesuradament en la imaginació de qui per obtenir-lo ha gastat o penat poc o molt. Per això l’obrer de la paràbola evangèlica es dol, com d’una injúria que se li ha fet, de la mercè, igual a la seva, dada a aquells que havien treballat menys; i els frares de certes ordres tenen per usança tractar amb tota mena de duresa els novicis, per temor que arribin amb comoditat a l’estat que ells amb incomoditat han assolit.

 

XIII

És una il·lusió bella i estimable aquella per la qual els jorns aniversaris d’un esdeveniment (en els quals en realitat no s’hauria de fer res més que en qualsevol altre dia de l’any) semblen tenir amb aquell una afinitat particular, i com si una ombra del passat ressorgís i retornés sempre en aquells dies i se’ns posés al davant; motiu pel qual és remeiat en part el trist pensament de l’anul·lació del que fou,

i alleujat el dolor de moltes pèrdues, semblant que aquelles dates facin que el que ha passat, i que mai més torna, no s’hagi esvanit ni perdut del tot. Així com, trobant-nos en llocs on hagin ocorregut coses memorables, o per si mateixes o respecte a nosaltres, tot dient «—Aquí va passar això i aquí això altre», ens considerem més propers a aquells successos que quan ens trobem en altres llocs; així també, quan diem «—Avui fa un any o tants anys que va ocórrer tal o tal cosa», aquesta ens sembla, per dir-ho així, més present, o menys remota, que en els altres dies. I semblant imaginació està tan arrelada en l’home, que sembla que costi de creure que l’aniversari sigui tan aliè a la cosa com tots els altres jorns: per això el celebrar anyalment els records més importants, tant religiosos com civils, tant públics com privats, els dies del naixement i els de la mort de les persones estimades i altres de semblants, fou comú i ho és a totes les nacions que tenen o tingueren records i calendari. I he notat, interrogant a molts amb tal propòsit, que els homes sensibles i avesats a la solitud, o a conversar internament, solen ésser molt curosos dels aniversaris i de viure, per dir-ho així, de remembrances de tal mena, retornant sempre al passat i dient entre si: «—En tal dia com avui de l’any em va succeir tal o tal cosa.»

 

XIV

No fóra poca la infelicitat dels educadors, i sobretot dels pares, si pensessin, com és cert a tot ser-ho, que llurs fillets, de qualsevulla índole que hagin sortit, i sigui el que es vulgui el treball, diligència i despeses que esmercin en educar-los, després, amb el tracte del món, quasi indubtablement, si la mort no els en deslliura, es tornaran malvats. Potser aquesta opinió seria més vàlida i més raonable que la resposta de Tales, qui, preguntat per Soló per què no s’amullerava, respongué mostrant les inquietuds dels pares pels infortunis i perills dels fills. Seria, dic, més vàlid i raonable excusar-se dient que és el no voler augmentar el nombre dels malvats.

 

XV

Xiló, un dels set savis de la Grècia, ordenava que l’home robust de cos fos de maneres dolces, a fi, deia, d’inspirar en els altres més respecte que temor. No és mai sobrera l’afabilitat, la suavitat de maneres i gairebé la humilitat en aquells que, en bellesa o en talent o en qualsevol altra cosa molt desitjada en el món, són manifestament superiors a la generalitat; perquè massa greu és la culpa de la qual han d’impetrar perdó i massa fer i difícil l’enemic que han d’amansir: l’una la superioritat i l’altra l’enveja. La qual, creien els antics, quan es trobaven en grandeses i prosperitats, que convenia aplacar en els déus mateixos, expiant amb humiliacions, amb ofrenes i amb penitències voluntàries el pecat a penes expiable de la felicitat o de l’excel·lència.

 

XVI

Si el culpable i l’innocent, diu Otó emperador, segons Tàcit, tenen aparellada una mateixa fi, és més d’home morir merescudament. Crec que no deuen ésser gaire diversos els pensaments d’aquells que, tenint esperit noble i havent nascut per a la virtut, un cop entrats en el món i havent experimentat la ingratitud, la injustícia i l’infame acarnissament dels homes contra llurs semblants, i més encara contra els virtuosos, abracen la maldat, no per corrupció ni atrets per l’exemple, com els febles, ni tampoc per interès ni per desig dels vils i frèvols béns humans, ni finalment per esperança de salvar-se al topar-se amb la maldat general; sinó per llur lliure elecció i per venjar-se dels homes i per anar-hi a torna-jornals, esgrimint en contra d’ells les armes llurs. La maldat de les quals persones és tant més profunda en quant neix per experiència de la virtut, i tant més formidable en quant va conjunta, cosa no corrent, a la grandesa i fortalesa d’ànim, i és una mena d’heroisme.

 

XVII

Així com les presons i les galeres estan plenes de persones, al dir d’elles, innocentíssimes, així també els serveis públics i les dignitats de tota mena no són exercits sinó per persones cridades i constretes a això per força. És quasi impossible trobar algú que confessi haver o merescut càstigs que sofreixi, o cercat ni desitjat honors que disfruti; i potser és menys possible això que allò.

 

XVIII

A Florença vaig veure un que, arrossegant, a tall de bèstia de càrrega, com allà s’estila, un carro curull de coses, caminava amb grandíssima altivesa, cridant i manant a la gent que li fessin lloc; i em semblà la imatge de molts que van plens d’orgull, insultant els altres, per raons no dissemblants de la que ocasionava l’altivesa en aquell, això és, tirar un carro.

 

XIX

Hi ha al món unes quantes persones condemnades a quedar en tot malament amb els homes, a causa que, ni per experiència ni per poc coneixement de la vida social, sinó per llur naturalesa immutable, no saben abandonar una certa simplicitat de maneres, mancats d’aquelles aparences i de no sé què de fals i artificiós que tots els altres, àdhuc sense adonar-se’n gens ni mica, i fins i tot els estults, usen i tenen sempre en llurs maneres, i que és en ells i per ells mateixos dificilíssim de distingir del natural. Aquells que jo dic, essent visiblement diferents dels altres, com judicats per inhàbils en les coses del món, són vilipendiats i maltractats fins dels inferiors, i poc escoltats o obeïts dels subordinats; perquè tots es creuen ésser més que ells, i els miren amb altivesa. Tothom que té negocis amb ells tracta d’enganyar-los i de perjudicar-los en profit propi més del que ho faria amb altres, perquè orseu la cosa més fàcil, i poder-ho fer impunement; motiu pel qual a tot arreu se’ls manca a la paraula, ja emprant enganys, ja discutint lo just i lo degut. En qualsevol circumstància són superats fins i tot per molts inferiors a ells, no sols en talent o en altres qualitats intrínseques, sinó en aquelles que el món coneix i majorment aprecia, com bellesa, joventut, força, esperit i àdhuc riquesa. Finalment, sigui el que es vulgui llur estat en la societat, no poden obtenir ni aquell grau de consideració que obtenen els verdurers i bastaixos. I en certa manera això té la seva raó; perquè no és petit defecte o desavantatge de natura no poder aprendre’l que fins i tot els estults aprenen facilíssimament, això és, aquell art que per si sol fa semblar homes els homes i les criatures; no poder, dic, no obstant tota classe d’esforç; ja que aquests individus, encara que inclinats per naturalesa al bé, no obstant conèixer la vida i els homes millor que molts altres, no són, com de vegades semblen, gens més bons del que sigui lícit ésser sense merèixer l’oprobi d’aquest títol; i estan mancats de les maneres del món no per bondat, o per elecció pròpia, sinó perquè tot llur desig i estudi per aprendre-les és debades. Per això, a aquests, no els resta altra cosa a fer sinó adaptar l’ànim a la llur sort, i, sobretot, procurar posar esment a no voler amagar o dissimular aquella ingenuïtat i aquella natural manera de fer que els és pròpia; perquè mai queden tant malament ni tan ridículs com quan aparenten l’afectació comuna dels altres.

 

XX

Si jo tingués el talent de Cervantes, faria un llibre per netejar, així com ell l’Espanya de la imitació dels cavallers errants, així jo la Itàlia, i el món civilitzat, d’un vici que, tenint en compte la mansuetud dels actuals costums i potser per tots conceptes, no és menys cruel ni menys barbre que qualsevol mal costum de la ferocitat dels temps mitjans assotat per Cervantes. Parlo del vici de llegir o de recitar als altres les composicions pròpies; vici que, tot essent antiquíssim, en els segles passats fou una desgràcia tolerable, perquè era poc comú; però avui, que tothom compon i que el més difícil és trobar un que no sigui autor, ha esdevingut un flagell, una calamitat pública i una nova tribulació de la vida humana. I no és broma, sinó veritat, dir que per mor d’ell són sospitoses les coneixences i perilloses les amistats; i que no hi ha hora ni lloc on qualsevulla innocent no hagi de témer ser assaltat, i sotmès allí mateix, o arrossegat a una altra part, al suplici d’oir prosa sense fi o versos a milers, amb l’excusa de voler-ne saber el judici; excusa que ja de molt temps fou costum donar com motiu de semblants recitacions, però solament i expressament per plaure a l’autor oint, i a més pels imprescindibles elogis en havent acabat. De bona fe crec que en ben poques coses aparegui més, del que en aquest assumpte de recitar els escrits propis es demostra, d’una banda la puerilitat de la naturalesa humana i a quin extrem de ceguera, o, millor, de tonteria, porta a l’home l’amor propi; d’altra banda tot allò en què, a part d’això, pugui el nostre esperit fer-se il·lusió a si mateix. Perquè, tot sabent cadascú, per experiència, la molèstia inefable que sempre li causa oir les coses d’altri; veient les persones invitades a escoltar les seves obres esfereir-se i empal·lidir, al·legar tota mena d’impediments per excusar-se, i fins i tot fugir d’ell i amagar-se a més no poder; no obstant això, amb tossuderia, amb meravellosa perseverança, com un ós famolenc, cerca i persegueix sa presa per tota la ciutat, i, un cop alcançada, l’atrau on té destinat. I encara que, mentre dura la recitació, s’adona primer pel badallar, després per l’estirar-se, pel decantar-se a una banda i l’altra i per cent altres senyals, de les mortals angoixes que sofreix l’infeliç oient, no per això s’atura ni li dóna treva: al contrari, sempre més fer i acarnissat, segueix arengant i cridant, hores i més hores, quan no quasi jorns i nits senceres, fins a posar-se ronc i en tant que, molt temps després de desmaiat l’oient, se sent extenuades les forces, encara que no saciat. El cert és que, durant aquell temps i en la destrossa que l’home fa en el seu proïsme, experimenta un plaer gairebé sobrehumà i paradisíac; puix veiem que les persones deixen per aquest tots els altres plaers, no es recorden del dormir ni del menjar, i la vida i el món desapareixen de llur vista. Aquest plaer consisteix en una ferma creença que té l’home de despertar admiració i de fer fruit el qui oeix: altrament, el mateix li fora recitar en mig del desert que a les persones. Ara, com he dit, quin és el plaer de qui oeix (intencionadament dic sempre oeix i no escolta), cadascú ho sap per pròpia experiència, i el que recita ho veu; i també sé que molts, primer que un plaer semblant, escollirien qualsevulla greu pena corporal. Fins i tot els escrits més bells i de més mèrit, recitats pel mateix autor tenen la qualitat de matar d’avorriment; al qual propòsit feia notar un filòleg amic meu que, si bé és veritat que Octàvia, sentint llegir a Virgili el llibre VIè de L’Eneida, tingué un esvaïment, és de creure que li succeís això no tant pel record, segons diuen, del jove Marcel com per l’avorriment de sentir llegir.

Així és l’home. I aquest vici de què parlo, tan barbre i tant ridícul i contrari al sentit de criatura racional, és verament una malaltia de l’espècie humana; perquè no hi ha nació tan culta, ni cap classe d’homes, ni segle, que no sofreixin aquesta pesta. Italians, francesos, anglesos, alemanys; homes vells, molt savis en les altres coses, plens de talent i de valor; homes ben experts en la vida social, complets a tot ser-ho, amants de fer notar les tonteries i de burlar-se’n; tots es tornen com criatures cruels amb motiu de recitar les obres llurs. I, així com aquest vici és propi dels nostres temps, també u fou dels temps d’Horaci, a qui ja semblà insuportable; i dels de Marcial, qui, havent-li preguntat un per què no li llegia els seus versos, respongué: «—Per no sentir els teus»; i àdhuc ho fou dels millors temps de la Grècia, puix, segons es conta, trobant-se Diògenes cínic, junt amb altres, tots mig morts d’avorriment, en una de tals lectures, i veient en mans de l’autor, a l’acabament del llibre, aparèixer el blanc del paper, digué: «—Animeu-vos, amics meus: ja veig terra.»

Avui, emperò, la cosa ha arribat a tal extrem, que els oients, ni violentant-se penosament, poden dar l’abast a les exigències dels autors. Motiu pel qual alguns coneguts meus, homes enginyosos, considerat aquest punt i persuadits que recitar les composicions pròpies és una de les necessitats de la naturalesa humana, han pensat a atendre a això i, alhora, convertir-ho, com s’hi converteixen totes les necessitats públiques, en utilitat particular. Al qual efecte aviat obriran una escola o acadèmia, o bé un ateneu d’audició, on, a qualsevol ora del dia i de la nit, ells, o persones per ells retribuïdes, escoltaran a qui vulgui llegir, per preus determinats; que seran, per a la prosa, la primera ora, un escut; la segona, dos; la tercera, quatre; la quarta vuit; i així anant augmentant en progressió aritmètica. Per a la poesia, el doble. Per cada passatge llegit, que es vulgui tornar a llegir, com succeeix, una lira cada vers. Si l’oient s’adorm, es tornarà al lector la tercera part del preu degut. Per convulsions, esvaïments i altres accidents, lleugers o greus, que sobrevinguessin a una part o l’altra durant la lectura, l’escola estarà fornida d’essències i medecines, que se subministraran de franc. Així, convertint-se en matèria de lucre una cosa fins ara infructífera, com són les orelles, s’haurà obert una nova via a la indústria, amb augment de la riquesa general.

Subscriu-te al butlletí

Puntualment, rebràs les novetats de Stroligut.