Conte modernista de Raimon Casellas. Conflicte d’un numismata o com més moneda, més pocs diners es va publicar al recull Llibre d’històries de l’Editorial Catalana del 1919.
» Més contes de Raimon Casellas
Els xicots del carrer Major prou s’esgargamellaven cantant, a totes hores del dia:
—Potecari brut,
cara de granota,
quan no té diners
fa mala carota.
Però, encaparrat com estava amb les seves classificacions numismàtiques, el saberut apotecari don Joan de Déu, ni tan sols les sentia aquelles cançons de mofa amb què la quitxalla del veïnat li venia a fer la guitza, bo i tafanejant per les ventalles del carrer. Altres cabòries, altres maldecaps tenia, que parar esment en allò. L’una hora perquè havia rebut unes monedes que estaven per classificar, l’altra hora perquè havia de desxifrar una inscripció borrosa, el fet és que molts dies no assossegava ni podia aclucar els ulls a la nit.
Pensatiu, rumiós, amoïnat, sempre amb el pensament a tres quarts de quinze per a tot el que no fos la ceba de la col·lecció, passava la vida darrere l’escriptoriet del taulell, acariciant el somni fantasiós de les monedes que li mancava pescar per a omplir els buits d’aquelles sèries inacabables que li ballaven pel cap eternament. La sèrie cosetana… la sèrie ilerdenca… la sèrie tortosina… i la sèrie ròdia… i la sèrie ampuritana… i la sèrie bisulduna… Com una lletania sense fi li passaven per la memòria els noms dels exemplars que ja tenia o dels que li mancava col·leccionar… i així se li escorria l’existència, bressant perpètuament la imaginació en un deliri de grandeses numismàtiques, en un febrós desvari de moneda històrica… fins que, entrant algun comprador a la botiga, l’arrencava brutalment de l’èxtasi, per a fer-lo caure en les realitats prosaiques de la vida terrenal.
—Dos quartos d’ungüent de contracàs! —demanava un xicot amb cantarella
—Dos… quartos… de… què…? —preguntava distret l’apotecari.
—D’ungüent de contracàs, per a mon germà petit que s’ha donat un cop de cap en el cantell de la porta…
I llavors l’apotecari s’alçava tot rondinant i, després de desar delicadament en un calaixó de l’escriptoriet les monedes que estudiava, recorria com un somnàmbul, amb la mirada perduda, prestatges i prestatgets, buscant, com qui diu a les palpentes, entre els pots trencats i bruts, el de l’ungüent que li demanaven.
Tant era el que anava encaboriat, que li va passar que un dia va equivocar-se de pot i va donar un remei per altre. El comprador li havia dit «emplastre simple»… i ell que va i li embolica «un emplastre de cantàrides», i vet aquí que al malalt, en comptes d’ablanir-se-li el tumor amb el lenitiu, se li va inflamar de tal manera amb el vesicatori que, si no va morir d’aquella feta, va ésser per un voler de Déu.
Des d’aquella hora endavant, va perdre bona xica de parròquia l’apotecari del carrer Major. La brama va córrer que s’errava de medecina, i molts pensaven: no m’agafaràs… Però a n’ell, sí, que tant se n’hi endonava de tenir més poca gent. Així no el distreien tant de les seves cavil·lacions. Així tenia més lleure per a conduir aquells florins, tan rebonics d’Aragó, i aquells hermosos ducats del rei i aquells mancusos i morabatins d’or, i aquells croats i aquells sisens de plata, que eren la seva glòria i el seu turment.
Posseir aquelles monedes era com tenir la història entre les mans; era com fer coneixença amb les generacions de la vellúria; era com deturar el temps i entreveure la glòria dels passats… Però així que li venien a la memòria els molts exemplars que encara li mancaven per a arrodonir un xiquet les sèries, li entrava un desfici, una frisança, un afany de posseir! I, sobretot, quan pensava que moltes d’aquelles peces sospirades jeien en poder de gent que ell creia indigna de semblant tresor, perquè no tenia prou caletre per a aquiratar-lo degudament, allavores li entrava aquella estranya rancúnia que sent tot veritable col·leccionista contra el seu rival afortunat.
Està de més dir que d’aquest tripijoc de les monedes antigues, la butxaca de l’apotecari se’n ressentia un bon tros. A més d’anar-se-n’hi molta parròquia de la botiga, també se n’hi anaven els pocs o molts cabals arreplegats amb prou pena i prou angúnia durant tota una vida consagrada a l’espàtula i al matràs.
Això de la col·lecció numismàtica, ja se sap que és car bocí, perquè el que compra una moneda antiga, a més del que val de plata o d’or, ha de pagar la vàlua històrica, i com que això és una cosa tan elàstica, tan vaporosa i espiritual que no té preu en cap tarifa, hi ha exemplar per aquests mons de Déu que costa un ull de la cara. Per un besant valencià del temps de Jaume II que amb prou feines pesaria dos durets d’or, l’apotecari n’havia donat dues unces i dues unces i mitja, segons la raresa i el bon estat. I com que les compres sovintejaven i ell no mirava gens prim, sempre encalabrinat amb la fal·lera que l’obsessionava, va començar a endarrerir-se, va començar a contreure deutes, acabant-li per passar la cosa més estranya d’aquest món… i és que, com més monedes arreplegava, anava tenint més pocs diners. Tant com la col·lecció li augmentava, el calaix li disminuïa. Però la ceba era més forta que ell i no hi podia fer més. Quan es veia encara tan lluny d’omplir les clarianes que tenia al monetari, se sentia com ferit, com humiliat en el seu honor de numismata.
La seva pobra dona, prou li predicava sempre:
—Joan de Déu, Joan de Déu, a tu et perdrà l’ambició! Aquest afany d’atresorar moneda et portarà un dia o altre a demanar caritat!
Mes ell, encegat amb la seva dèria, no s’adonava de res. Ni veia que la botiga se n’hi anava per portes, ni que es trobava sense un clau. Mentre el monetari se li anés omplint, poc li feia que se li buidés la bossa. I tant i tant va descuidar el negoci, que al capdavall, el mateix ell que la seva dona, van haver de cantar els goigs de Sant Prim. Va venir un moment, un moment crític, en què, amb tot i tantes dobles i tants florins com tenien ben desats, no sabien pas de què fer mànigues per a arribar a fer bullir l’olla. Entremig de les riqueses numismàtiques en què vivien, la misèria s’apoderava d’ells, i ja no tenien roba per a mudar-se i anaven per tot dia fets uns pellingots. Mai amb tanta raó com aleshores, la quitxalla entonava la cançó:
—Potecari brut,
cara de granota,
quan no té diners
fa mala carota.
Mala cara com aquells dies de penúria, no l’havia feta mai. Ni mai havia anat tan espellifat de calces i levita, ni tan tronat de barret, perquè a l’habitual desídia de l’home que té una ceba massa arrelada al magí, don Joan de Déu hi afegia el decaïment natural que porta en si la misèria. Des d’aquella hora endavant, al pobre numismata li va tocar ballar amb la més lletja de totes. Els creditors l’empaitaven nit i dia, i fins l’amo de la casa el va emprendre seriosament, perquè es donava el cas que aquell bon apotecari, que tenia en son poder tantes monedes que havien fet bon paper en famosos tresors reials, es trobava que devia qui sap els mesos de lloguer.
I vet aquí que un dia, tot determinat i resolut, va presentar-se el propietari a la botiga, dient que, si no el pagaven tot seguit, es veuria obligat a prendre un determini. Atribolat per l’amenaça, l’apotecari va demanar un altre respir, amb veu plorosa:
—Si pogués tornar a passar…
—Ja he passat massa vegades.
—Esperis, per pietat, un xiquet més!
—Em sembla que m’he esperat prou. O bé em paga ara, o bé l’hauré d’embargar.
Embargar! Aquesta fatídica paraula va sonar sinistrament a les orelles de l’apotecari. El pobre home ja veia, horroritzat, com escrivans i agutzils li remenaven el monetari i se n’hi enduien el bé de Déu de les seves il·lusions.
En aquell flagell terrible se li va ocórrer oferir al cruel amo de casa, unes quantes monedes del seu tresor, fent en semblant conflicte, com fa el capità de navili que llença al mar part de les mercaderies, per a salvar el gros del carregament. Groc com la cera, el numismata va ficar els dits en un calaixó de l’escriptoriet, va treure un bon pessic de croats i divuitens de plata i els va allargar al propietari amb tota la recança d’aquest món.
L’amo va restar més que sorprès en veure aquella mena de ralets estranys, tan revellits i ronyosos. Perquè tot el que ell era entès en pessetes de les usuals, era ignorant en matèria de numismes.
—¿Què és això que em dona aquí? —va preguntar, tot estranyat.
—Monedes antigues… Són de les úniques que tinc…
—Però… ¿què vol que en faci, si aquest metàl·lic està retirat de la circulació? —replicava el propietari, ple de lògica.
—Però si encara valen més… —insinuava amb timidesa el numismata.
—Però, ¿passen o no passen? —feia l’un.
—Tant com passar, no senyor… —responia l’altre.
—Doncs, allavores…
—Però és que encara tenen més valor que si passessin…
—No pas per mi, que no sé a quant es cotitzen. Potser en tindrien per a vostè o per un ceballut d’antiquari com vostè, que per una moneda vella que no circula, en dona de les de trinca, de les que corren en les transaccions…
No hi va haver manera d’entendre’s, i l’endemà es va travar l’embarg a la botiga. Amb la consternació a l’ànima i les llàgrimes als ulls, l’apotecari va haver de presenciar com, després dels pots i dels matrassos, s’apoderaven els curials, amb mà sacrílega, del tresor, del monetari! Davant de la profanació, va caure sense sentits, i tan gros va ser el trastorn que la vergonya de l’embarg va causar a la seva dona, que d’aquell cop va morir.
L’apotecari era més fort i va salvar-se… però, potser millor hauria sigut que hagués seguit a la tomba a sa muller, perquè al capdavall, quan va sortir de la malaltia, va trobar-se sol i vern al món, sense botiga, sense dona, sense llar… i sense aquell monetari que havia sigut la seva glòria i era la seva perdició.
Aleshores va complir-se la profecia de la seva dona, i no va tenir més remei l’apotecari que posar-se a demanar caritat. Aquell home, que en la seva edat d’or havia sigut amo de tanta moneda històrica, ara que era pobre i vell, s’hauria de veure captant monedalla moderna als transeünts. Assegut en el graó d’una porta del capdavall del carrer Major, passava tot el sant dia esperant que alguna ànima cristiana li tirés dins del barret una d’aquelles prosaiques peces d’aram, que la gent d’ara en diu cèntims.
I entre caritat i caritat, li quedava al pobre apotecari temps sobrer per a enfonsar-se en les més tristes reflexions. Ja que no podia fer res més, filosofava, i tot filosofant, filosofant, va arribar a les conclusions més sorprenents. Havia sonat l’hora de les clarividències, del que en diuen «lluminoses síntesis.» Tot ho veia clar llavors… En el món n’hi havia de dues menes de metàl·lic: les monedes antigues que són les monedes de l’ideal; les monedes modernes, que són les monedes de la realitat. Les unes, les que no passen, representen la poesia, la glòria, el misteri del passat i alimenten els somnis de l’esperit. Les noves, les de trinca, les que estan en circulació, representen la utilitat, els guanys, el benestar de la vida i serveixen per a satisfer les necessitats corporals.
—I la gran llàstima és —acabava dient el pobre apotecari— que, en aquesta darrera hora de la vida, jo em trobi que no tinc ni de les unes ni de les altres, ni de les que són bones per a l’ànima, ni de les que són bones pel cos!