justicia poble raimon casellas multituds

Justícia del poble – Raimon Casellas

Conte publicat el 1906 a “Les multituds” de l’escriptor modernista Raimon Casellas.

Conte publicat el 1906 a Les multituds de l’escriptor modernista Raimon Casellas.

—Oh, quin goig tot el firal! —deia la forasteralla.

Veure’l tan ple, tan proveït, tan curull, feia venir, als badocs que anaven i venien per davant de les parades la mena de confiança alegre que encomana l’abundor. I, d’abundor, si n’hi havia!… Abundor de granes, de bestiar, de fruits… Era com si els camps gemats de la rodalia, i les prades frescals de més enllà, i les corts remugadores dels masos, i els boscos atapeïts de coses bones, i les pletes tuforoses dels pastors, haguessin aplegat tot lo més ric per fer-ne ofrena a la vila. Qui sap de quins cataus entaforats de muntanya, qui sap de quines planúries d’allà, enllà, venia tanta gent, tanta vianda? El dia abans ja havia sigut una professó de gent forana per la carretera, pel rieral, pels viaranys, pels corriols que porten a Vilagrassa. Amb tantes dones carregades d’aviram, de paners o de cistelles; amb tants homes menant garrins, parelles de bous o vaques, com que hi passaven anant a fira, els camins semblaven corriolets de pessebre, plens de figuretes d’ofertors que fan cap a les portes de Betlem.

«Any d’abundança, la fira en dança»: la dita ja ho diu bé prou. Per això la gent que arribava de per avall feia feredat: marxants, revenedors, regaters, gitaneria blanca i negra… Com que d’Olià i Viella havien baixat tant de mules, de someres i pollins, va començar a córrer la brama que a les rambles ho donaven a bon preu, i tothom en concertava. Ni a Organyà ni a Verdú s’havia mai vist un tràfec com el d’allí. Per fer-hi encabir tot el bestiar, el Mercadal vell havia hagut d’eixamplar-se amb el clos dels bous; i el clos dels bous… és clar!… no va haver-hi més remei que fer-lo arribar a la placeta dels xais, quasi fins a tocar-se amb els garrins.

Sense gota de ponderació es podia dir que el firal s’allargava de cap a cap de vila, perquè, després de la garrinada, ja es veien els porxos de l’aviram, del carrer Major, encatifats de palla nova i guarnits d’estibes de gavials. I més enllà ja venia la plaça de la Verdura, transformada en mercat de grans, de semences de tota mena, de planter d’hortalissa, de llegums. I, al capdavall, per tot el volt de l’església vella i el prat jussà, s’estenia, com campament d’un exèrcit pellingós, el poti-poti de les parades plenes d’eines, xàbecs, relles, basts, batoies; i, al costat, la farfotalla de la pisa, l’aram, la llauna; i més enllà les rampoines de bonicois estantissos, indianes, robes, mocadors…

Oh, i la demanadissa que hi havia pertot arreu! Havia estat bon any que Déu n’hi do!, i a la gent no li venia d’un parell de vintidosos per firar-se. Sobretot al Mercadal vell, que era on es feien els negocis a l’engròs, el diner hi corria a dojo. Els compradors passaven i traspassaven per davant del bestiar, pegant-hi ullades de gent entesa. Amb la vara de freixe als dits, amidaven l’alçada de l’animal, o, per mirar-li el dentat, el forçaven a obrir la boca, i feien mals averanys de la mercaderia així que els deien el preu.

—Quatre unces, aquesta rossa? Company, esteu de platxèria!…

Someretes i pollins es rebolcaven, entretant, per terra, com mainada enjogassada. I, al costat de muls inquiets i mules guites, venien els bous calmosos, tristos, com si presentessin, resignats, una mala vellesa o una mort sagnant en mans d’aquells homes que els tustaven i resseguien de cap a cap abans de decidir-se a fer-se’n amos.

—Digueu la bona paraula.
—Ja us l’he dita.
—Doncs no farem res.
—Feu una oferta vós, home!
—Tres i mitja.
—No pot ésser.
—Doncs adéu-siau.
—Mireu… Ni la vostra ni la meva.

I el diner sortia d’unes bosses per entrar en les altres, després de fer-lo dringar un moment sobre els pedrissos del clos, que semblaven un bescanvi. Era com l’aigua d’una sínia, que va saltant de catúfol a catúfol.

Però… veieu si era estrany!… amb tot i aquell remenament de mercaderies i aquell passar els dinerons d’una mà a l’altra, que és el que fa més goig, els marxants semblava que no les tinguessin totes. Hi havia venedor que obria uns ulls grossos com prunes de frares. Però, com dimoni feien aquell posat esverat? Si la cosa anava bé, i reeixia tant la venda, per què tenien l’aire inquiet, com un que flaira un perill i es posa alerta? Aneu a saber… De segur que un corimori els devia anar per dintre, quan tots feien l’ull tan viu. No hi havia pas temor que ningú perdés de vista la parada, i, si per naps o per cols, algú havia d’abandonar-la una estona, ja es cuidava prou d’encomanar-la al veí.

—Ja m’hi tindreu compte, oi?
—Aneu, ja podeu anar-vos-en.

I, en tornant, el firaire resseguia de cap a cap la parada amb un cop d’ull, com recomptant si hi mancava alguna cosa. Era una desconfiança, una inquietud, el que surava pels encontorns de la fira.

Per allà vora el clos dels bous, s’havia aplegat una colla d’homes que parlaven, amb cert misteri, del malestar que turmentava la gent.

—Què hi ha? —va preguntar un, tot ficant-se a la quatreta.
—Què voleu que hi hagi? —responia un altre. —Aviat més que gent de bé.
—Oh, sí! Ja podeu dir-ho. Mai del món s’havien vist tants furts i lladregueries.
—Mireu… aquí al Mercadal s’ha trobat a mancar un pollí.
—I d’aviram? Si se n’ha fosa en dos dies!…
—Què em direu? A mi mateix me n’han robada. Però, això sí, de seguit n’he dat part a la justícia.
—A la justícia? I què et farà la justícia?
—Què voleu dir, què farà?
—Vull dir que això no cura de res.
—I que no hi hauria lladres, si no hi hagués alcavots.
—És el que jo dic: la justícia ens l’hem de fer nosaltres.
—És clar que sí. Vigilar, no badar mica…
—I al lladregot que s’aixarpi…
—Fer un escarment… vet-ho aquí!…

Però encara els garlaires, cada punt més exaltats, no acabaven de dir aquestes paraules, quan va sentir-se un brogit, per la part del Mercadal, que a tothom va fer girar la vista. Eren veus de disputa… un aldarull de crits, de renecs, de paraulades…

—Lladre! Tu ets el lladre! Tu, Jan, fum! —cridava un marxant de bestiar a un xicot jove que feia anar el cap dient que no, que no, que era fals allò que li acumulaven.

És clar: la colla d’homes hi havia corregut per saber què era tant d’escàndol. Segons deien per allí, aquell xicot, un pillardàs foraster, desconegut de tothom, acabava de robar mitja unça en peça. Un ramader de moltons se la trobava a mancar i acusava el xicot d’haver-li presa.

—Tu me l’has feta córrer, grandíssim murri!
—Mentida! —contestava el xicot. —Llamp em mati si he tocat res!
—Que sí! —reprenia el ramader. —Jo estava comptant sobre el pedrís… i t’he vist que em sorties de darrere.
—Mentida! Us dic que és mentida! Si l’he tocada, ja em vull morir aquí mateix!
—Jo havia dotze unces… i me’n manca mitja… i tu la tens, lladregot!
—Escorcolleu-lo! —van dir unes dones.
—No! No vull que ningú em toqui!… —va exclamar el xicot, tornant-se groc com la cera en sentir allò. —No ho vull, no ho vull!

Mes ja se li havien tirat a sobre alguns firaires, i entre tots li forfollaven per la pitrera, per la faixa, per les butxaques; i vet aquí que, en girar-li l’infern del gec, comença a caure moneda… pessetes… duros… i… mitja unça d’or!

—Mireu el lladre! Mitja unça!
—És la vostra, hereu? —van preguntar al ramader de moltons.
—Sí que l’és… mala negada! —va contestar aquest.
—Mentida! —espingava el xicot. —És meva, meva!
—Teva? —feien amb escarni els del voltant.
—Meva, no: és de l’amo, del meu amo.
—Veieu? Ni sap el que xerra, el fotut lladre…

I cent braços van aixecar-se, al moment, d’entre la multitud enfurismada, per caure venjatius damunt seu. El xicot estava traspostat. Cames i braços li anaven com unes debanadores. Però, en sentir-se en perill de mort, davant d’una munió de gent amb els ulls encesos d’ira i amb els braços alçats per la venjança, es va sobreposar al terror, l’instint li va donar ales, i… va fer acció de fugir. Ni mai de Déu que ho hagués fet! Més prompte que la vista, un munt d’homes el va enrotllar brandant enlaire les vares. Però ell era brau, fort, arruixat, i, pegant una estrebada amb tot braó contra el cèrcol de carn que l’encloïa, va aconseguir desempallegar-se, apretant a córrer firal avall.

—Agafeu-lo!… —va cridar, al moment, la veu de la gentada.
—Agafeu-lo!… —va tornar a bramar la multitud. —Agafeu-lo!… És el lladre de la fira!

I encara el fugitiu no havia donat deu passes, que queia tan llarg com era, pegant de cara a les lloses del carrer. Uns venedors de bestiar li havien fet traveta allargant-li entre cames una vara. I aleshores… aleshores… sobre el xicot, estirat boca terrosa, va ésser el desfet de puntades de peu, de cops de puny, de garrotades.

L’hora era arribada de l’escarment. El poble començava a fer justícia, justícia sense paraules vanes ni papers escrits… justícia senzilla i prompta, com és llesta i senzilla l’ànima popular. Allí on se fa el mal, allí s’esmena. L’enuig covat durant dos dies de robatori seguit es desfogava amb el càstig. Qui perd lo seu perd el seny. Els robats es rescabalaven de la pèrdua punint per la pròpia mà. I fins i tot els que havien tingut la sort de no haver-se trobat a mancar res, també ajudaven l’obra de la vindicta pública, també ajudaven a netejar el món de gent dolenta. El poble es feia jutge i botxí. Com en els temps més reculats de la vida humana, la gent es prenia la potestat de judicar el culpable i de punir-lo alhora per son crim… que ningú te més fervor a sentenciar un reu que aquell que n’ha rebut dany. Per això la multitud, com una allau desfeta, va caure sobre el cos magolat del miserable, que es rebolcava en el sofriment. Cadascú li llençava el seu suplici, la seva escopinada, el seu afront.

—Té, gran murri!…
—Té, per brètol!

Estava tan furiosa, la gentada, que allí mateix hauria donat mort al delinqüent si no hagués volgut l’atzar que, a l’últim, compareguessin agutzils, saigs, homes de cúria, alarmats per la infernal cridòria que alçava el fotral de gent.

—Pas a la justícia! — va dir, amb veu imperiosa, un pregoner, tot obrint camí a l’autoritat entre el garbuix de les empentes.
—Què és tot això?… —preguntava un agutzil en arribar davant del xicot estès per terra.
—Això és la justícia que fa el poble —va respondre un dels firaires robats. —Aquest lladre ha pres una unça.
—Doncs a la presó, lliga de braços.

Però la gent, en sentir que li volien sostreure el criminal de les urpes, es va posar a udolar, indignada:

—No! No! Això no!… Sou els alcavots de sempre! Ens el voleu prendre per salvar-lo!…

I una onada de la multitud va acorralar en un instant els homes de justícia, mentre firaires i marxants, perquè la justícia no restés sense complir, s’emmenaven el culpable, estirant-lo per una corda que li acabaven de lligar als peus.

—Arrossegueu-lo! Arrossegueu-lo!… —bramava la munió, enrogallada de ràbia.

Tothom volia que es vegés bé el gran escarment que es feia. No n’hi havia prou amb castigar: calia que el càstig d’un lladre servís d’exemple als demés.

I llavors va començar la sinistra cavalcada, firal avall, firal avall, rodolant furient cap a la part baixa de la vila. Era una torrentada de dimonis arrossegant un cos brut, sagnós, espellifat, enmig d’una cridadissa de salvatges. En passar el tètric seguici davant dels rotlles de xais, marxants i badocs preguntava, amb aires de basarda:

—Què és aquest núvol de gent?…
—Arrosseguen un lladre… un lladre que ha robat dues unces a un ramader!…
—Fort! Mateu-lo!… —clamaven, indignats, els traficants. —Mateu-lo!

I, com un poble desbocat, prosseguia la desfilada tràgica, deixant un rastre vermell sobre les lloses.

—Mireu! —deien, signant-se la taca, els uns als altres. —Mireu!

I la vista de la sang humana semblava que acabés d’afollar les turbes. Venedors i compradors abandonaven la fira per enganxar-se a la desenfrenada multitud, que per moments esdevenia espessa, espessa… Quan la ferotge corrua arribava als porxos de l’aviram, les dones van recular esfereïdes veient aquella fotralada d’homes que els queia al damunt.

—Què és això, Reina Santíssima! —xisclaven les venedores.
—Un lladre que ha pres tres unces!
—Senyor! Senyor, bon Déu! —feien les dones, esgarrifades.

Després, la cavalcada va allunyar-se davallant furiosa cap al prat jussà, escampant-se pel mig de les parades.

Però… a l’acte mateix va sentir-se una cridòria nova. De la part alta del Mercadal baixava una altra colla de gent, com si volgués assolir la multitud que arrossegava el miserable.

—Atureu-vos! —cridava un home. —No el mateu! No el mateu pas!

Era el ramader de moltons, que accionava desesperadament, anant a davant de tots.

—Que no l’arrosseguin! Que no el matin! —cridava, desesperat.
—Però… per què? Què teniu?… —interrogaven uns homes sortint-li al pas.
—Que m’havia errat de comptes… —deia el ramader. —He tornat a comptar, i… res me manca.
—Doncs… i els diners que el xicot duia? —li replicaven.
—No són robats —feia un altre home de la colla. —Eren meus. Jo só el seu amo… i els hi havia donats per pagar un vedell…
—Doncs… correm!… Correm-hi tots!…

I la colla va seguir corrent, rabent, cap al prat jussà, per aconseguir la gentada, tot cridant a cada pas:
—No el mateu!… No el mateu, que és innocent!…

Però en arribar a les primeres parades, ja es va veure que era tard. El xicot, mort, fet un pilot de carn sagnosa, jeia sobre un munt de pedres! El poble ja havia consumat la seva obra de justícia.

Total
0
Shares

Subscriu-te al butlletí

Puntualment, rebràs les novetats de Stroligut.

També t’agradarà