descobriment madrid raves

«El descobriment de Madrid», pel doctor Schulze-Pfalz – M. Servet (A) Raves

Conte d’autor desconegut publicat sota pseudònim el 28 de gener de 1904 al núm. 207  de la revista Joventut

Crítica prioribibliogràfica1

Bona anyada se’ns presenta, la del 2217, que tot just comencem, per als aimants dels estudis arqueològics, al poder registrar l’aparició d’un llibre com el del Dr. Schulze, del que vaig a ocupar-me en el present escrit. No és que cregui en agüeros (com deien els castellans2) emperò un fet d’aquesta mena és un bon senyal per a tots els qui ens interessem en l’esclariment d’aquell boirós període històric que tancà la segona edat mitjana i obrí al món els horitzons de la vera civilització.

El Dr. Schulze-Pfalz, de Leipzig, no és pas un desconegut en els dominis de les ciències modernes. Investigador infatigable, a ses iniciatives principalment es degueren els treballs d’exploració realitzats en l’alta Meseta centreibèrica, quin resultat fou el descobriment de l’antiga capital hispànica. El fruit d’aquestes investigacions el va condensar en un primer volum3 publicat fa dos anys; el llibre d’ara no és més que l’ampliació d’aquell amb els treballs més recents i amb el desenrotllament dels nous punts de vista que ofereix l’estudi de la qüestió.4

Nombrosos eren els estudis que el doctor Schulze portava fets quan es decidí, a començos de l’any 2213, a emprendre l’exploració dels llocs on ell creia possible retrobar els rastres de la ciutat castellana. En un capítol preliminar de son llibre fa l’autor el procés dels seus treballs conduents a determinar els límits de l’antiquíssim estat hispànic i l’emplaçament de la capital, abandonada en ple segle XX i com desapareguda per complert d’entre les coses reals. Alguns fins arribaren a dir que, probablement, Madrid devia acabar per figurar al costat dels països imaginaris, com l’Eldorado, com Xauxa, o bé com els pobles no menys fantàstics de Lil·liput i Brobdingnag, per més que aquests tal volta puguin amb el temps ésser reconeguts en alguna tribu de l’hemisferi austral. Cal recordar que els escorcolls efectuats en el continent africà, sobretot en l’espai comprès entre el litoral del Riu d’Or i els límits primitius de l’Imperi del Sàhara, no havien donat absolutament cap resultat, malgrat que tots els antecedents trets d’alguns escriptors de l’època coincidien a establir la ciutat perduda en la regió susdita; almenys així s’havia interpretat el que deia Quadrado5: «Internada en campos yermos y solitarios, a orillas de un arroyo más bien que río (Río de Oro? –els castellans tot ho veien de color d’oro) sentada en desigual terreno y rodeada de aridez en un horizonte raso y monótono sin ser dilatado, tres siglos ha que una villa gobierna la España y se engrandece a costa de las antiguas metrópolis de la monarquía.» Igualment es troba en un altre autor un xic posterior6 lo següent en referència a la situació de Madrid: «en un despoblado arenal7, glacial en invierno, abrasado en verano, en cualquier tiempo desapacible y pobre, y apartado de todas las vías por donde corre la vida del globo…» Emperò de tot, el que més havia contribuït que les investigacions es duguessin vers regions apartades és el document autèntic; un fragment del Diari Català del diumenge 4 de juliol de 1880, en què ja es troba aquest enigmàtic paràgraf8: «És ben difícil saber quina distància hi ha entre la cort d’Espanya i la capital de Catalunya.»

Totes aquestes referències, que es troben confirmades en altres escrits de Maragall, de Pujulà i Vallès i molts més, havien estat la causa de la inutilitat de les pesquises fetes pels savis del segle XXII. Fou el propi doctor Schulze qui, estudiant un còdice del XIX, el tractat de Geografia de Sidi Sebio Corominas, moro barceloní, atinà en la possibilitat que Madrid hagués existit en el centre inexplorat de la península Ibèrica, per més que semblés estrany que des de tals llocs poc coneguts s’hagués pogut governar un estat semicivilitzat del segle XX. El resultat de les investigacions ha sigut afirmatiu i ha servit per a comprovar que, efectivament, un poble regit des d’allí mai hauria pogut assolir més que un estat de civilització molt relatiu.

En el següent capítol de l’obra es refereixen d’una manera altament suggestiva, sens abandonar però els termes de la veritat històrica més rigorosa, les causes de la decadència espanyola i les vicissituds per les quals després del tot desmembrament colonial9 davallà a sa definitiva ruïna l’anomenada patria del Cid;10 aleshores fou abandonada als óssos i altres bèsties feres la que havia estat vila de l’ós i de les bèsties cortesanes, emperò no com Pompeia a seguit gros del cataclisme, sinó tranquil·lament, amb aquell estoïcisme musulmà que explica les heroiques gestes cantades per Tirteu en ses odes.11

Aquí s’expressa el Dr. Schulze-Pfalz amb una intuïció admirable, filla de sos coneixements profonds sobre l’època i lloc en què es desenrotllaren els fets: «Madrid est tout l’opposé de Pompéi. Dans l’ensevelissement de celle-ci on contemple la chûte grandiose du géant frappé de la foudre. Madrid, au contraire, tombe lentement, lâchement, comme un gueux misérable que sa dégradation laisse indifférent et qui, par une aberration inconcevable, semble ressentir une certaine fierté et comme une jouissance morbide à présider à son propre abaissement que, par une ironie inconsciente, il qualifie de “régénération”…»12

I més endavant encara13 diu així: «Ce furent d’abord les ouvriers de l’idée qui abandonnèrent un lieu ou leur effort n’était plus aprécié; à leur tour, les ouvriers manuels durent quitter une ville où leur existence devenait précaire puisque leur action ne trouvait plus rien sur quoi s’exercer, Il ne resta là que des “arrimaos”, des “cesantes”14 qui s’accablaient mutuellement de leurs formidables “coups de sabres”. Quelle fut la durée de cette étrange agonie? Nul ne le saura jamais; mes le tableaux du Prado, delaissés et recouverts d’une épaisse et ignominieuse couche de crasse, furent les témoins muets de cette bacchanale macabre.»

  1. La découverte de Madrid, par le Dr. Schulz-Pfalz. 1 vol. in-4º de 240 pp. (Librairie «L’Avenç», París, 2217).
  2. És de doldre que no s’hagi publicat encara el Vocabulari de l’antic dialecte castellà, que tants anys fa que prepara l’estudiós Menéndez Pidal.
  3. Madrid, ville abandonée du XIXe siècle. 1 vol. in-4º de 120 pp. (Gauthier-Villars, París, 2114).
  4. Tinc entès que aviat sortirà a Barcinòpolis la traducció esperanto d’aquest llibre, mes com sigui que les traduccions de can Maucci gosen des de temps immemorial d’una fama especialíssima, el que no s’enteri del llibre per l”edició original o per aquesta breu ressenya s’exposarà a creure que llegeix la 32000 edició del viatge de l’Stella Polare refós amb les aventures del capità Hatteras.
  5. Recuerdos y tristezas de España. Castilla la Nueva, vol. I, cap. I (Barcelona, 184…).
  6. La capital de España, por G. Reparaz (Barcelona, Janer, 1904)
  7. Convé no oblidar que el Sàhara es féu habitable mercès a l’esforç del primer emperador, el gran Lebaudy, en el segle XX
  8. Bilioteca Museu Oliva, de Miropeix, número 38647 de la secció d’incunables.
  9. Montero Ríos, el pau de París (Bàbia, 1898).
  10. Un aventurer que havia trobat l’enginy molt abans que els Humbert, de fer-se deixar quartos damunt d’una caixa tancada encara que buida.
  11. Λα μορχα δε Καδις.
  12. Pàg. 42.
  13. Pàg. 47
  14. No se sap del cert el valor d’aquests dos noms. Probablement es tractaria de dues faccions locals com els capuletimontecchi, els güelfesgibel·lins (no golfosgirondins, com ha dit en Marsillach), els liceistes i cruzados, els botifarresxuetes, els perdidoscucutaires, ets.
També pots llegir:
somni futurista espaterrant pompeu gener conte
Un somni futurista espatarrant – Pompeu Gener