El descobriment de Madrid – M. Servet (A) Raves

«El descobriment de Madrid», pel doctor Schulze-Pfalz és un conte satíric de ciència-ficció publicat el 1904 sota el pseudònim d’M. Servet (A) Raves al número 207 de la revista Joventut.

És una de les primeres narracions de gènere fantàstic i de ciència-ficció de la literatura catalana.

✱ Més contes a Stroligut

«El descobriment de Madrid», pel doctor Schulze-Pfalz: crítica prioribibliogràfica¹

Bona anyada se’ns presenta, la del 2217, que tot just comencem, per als amants dels estudis arqueològics, al poder registrar l’aparició d’un llibre com el del Dr. Schulze, del que m’ocuparé en el present escrit. No és que cregui en agüeros (com deien els castellans)² emperò un fet d’aquesta mena és un bon senyal per a tots els qui ens interessem en l’esclariment d’aquell boirós període històric que tancà la segona edat mitjana i obrí al món els horitzons de la vera civilització.

El Dr. Schulze-Pfalz, de Leipzig, no és pas un desconegut en els dominis de les ciències modernes. Investigador infatigable, a ses iniciatives principalment es degueren els treballs d’exploració realitzats en l’alta Meseta centreibèrica, quin resultat fou el descobriment de l’antiga capital hispànica. El fruit d’aquestes investigacions el va condensar en un primer volum³publicat fa dos anys; el llibre d’ara no és més que l’ampliació d’aquell amb els treballs més recents i amb el desenrotllament dels nous punts de vista que ofereix l’estudi de la qüestió.⁴

Nombrosos eren els estudis que el doctor Schulze portava fets quan es decidí, a començos de l’any 2213, a emprendre l’exploració dels llocs on ell creia possible retrobar els rastres de la ciutat castellana. En un capítol preliminar de son llibre fa l’autor el procés dels seus treballs conduents a determinar els límits de l’antiquíssim estat hispànic i l’emplaçament de la capital, abandonada en ple segle XX i com desapareguda per complet d’entre les coses reals. Alguns fins arribaren a dir que, probablement, Madrid devia acabar per figurar al costat dels països imaginaris, com l’Eldorado, com Xauxa, o bé com els pobles no menys fantàstics de Lil·liput i Brobdingnag, per més que aquests tal volta podran amb el temps ésser reconeguts en alguna tribu de l’hemisferi austral. Cal recordar que els escorcolls efectuats en el continent africà, sobretot en l’espai comprès entre el litoral del Riu d’Or i els límits primitius de l’Imperi del Sàhara, no havien donat absolutament cap resultat, malgrat que tots els antecedents trets d’alguns escriptors de l’època coincidien a establir la ciutat perduda en la regió susdita; almenys així s’havia interpretat el que deia Quadrado:⁵ «Internada en campos yermos y solitarios, a orillas de un arroyo más bien que río (Río de Oro? —els castellans tot ho veien de color d’oro) sentada en desigual terreno y rodeada de aridez en un horizonte raso y monótono sin ser dilatado, tres siglos ha que una villa gobierna la España y se engrandece a costa de las antiguas metrópolis de la monarquía.» Igualment es troba en un altre autor un xic posterior⁶ lo següent en referència a la situació de Madrid: «en un despoblado arenal,⁷ glacial en invierno, abrasado en verano, en cualquier tiempo desapacible y pobre, y apartado de todas las vías por donde corre la vida del globo…» Emperò de tot, el que més havia contribuït que les investigacions es duguessin vers regions apartades és el document autèntic; un fragment del Diari Català del diumenge 4 de juliol de 1880, en què ja es troba aquest enigmàtic paràgraf:⁸ «És ben difícil saber quina distància hi ha entre la cort d’Espanya i la capital de Catalunya.»

Totes aquestes referències, que es troben confirmades en altres escrits de Maragall, de Pujulà i Vallès i molts més, havien estat la causa de la inutilitat de les perquisicions fetes pels savis del segle XXII. Fou el mateix doctor Schulze qui, estudiant un còdex del XIX, el tractat de Geografia de Sidi Sebio Corominas, moro barceloní, encertà en la possibilitat que Madrid hagués existit en el centre inexplorat de la península Ibèrica, per més que semblés estrany que des de tals llocs poc coneguts s’hagués pogut governar un estat semicivilitzat del segle XX. El resultat de les investigacions ha sigut afirmatiu i ha servit per a comprovar que, efectivament, un poble regit des d’allí mai hauria pogut assolir més que un estat de civilització molt relatiu.

En el següent capítol de l’obra es refereixen d’una manera altament suggestiva, sens abandonar però els termes de la veritat històrica més rigorosa, les causes de la decadència espanyola i les vicissituds per les quals després del tot desmembrament colonial⁹ davallà a sa definitiva ruïna l’anomenada patria del Cid;¹⁰ aleshores fou abandonada als óssos i altres bèsties feres la que havia estat vila de l’ós i de les bèsties cortesanes, emperò no com Pompeia ha seguit gros del cataclisme, sinó tranquil·lament, amb aquell estoïcisme musulmà que explica les heroiques gestes cantades per Tirteu en ses odes.¹¹

Aquí s’expressa el Dr. Schulze-Pfalz amb una intuïció admirable, filla de sos coneixements profunds sobre l’època i lloc en què es desenrotllaren els fets: «Madrid est tout l’opposé de Pompéi. Dans l’ensevelissement de celle-ci on contemple la chûte grandiose du géant frappé de la foudre. Madrid, au contraire, tombe lentement, lâchement, comme un gueux misérable que sa dégradation laisse indifférent et qui, par une aberration inconcevable, semble ressentir une certaine fierté et comme une jouissance morbide à présider à son propre abaissement que, par une ironie inconsciente, il qualifie de “régénération”…»¹²

I més endavant encara¹³ diu així: «Ce furent d’abord les ouvriers de l’idée qui abandonnèrent un lieu ou leur effort n’était plus aprécié; à leur tour, les ouvriers manuels durent quitter une ville où leur existence devenait précaire puisque leur action ne trouvait plus rien sur quoi s’exercer, Il ne resta là que des “arrimaos”, des “cesantes”¹⁴ qui s’accablaient mutuellement de leurs formidables “coups de sabres”. Quelle fut la durée de cette étrange agonie? Nul ne le saura jamais; mes le tableaux du Prado, delaissés et recouverts d’une épaisse et ignominieuse couche de crasse, furent les témoins muets de cette bacchanale macabre.»

No tinc temps d’analitzar detingudament tot el llibre, que conté ensenyances de primer ordre tant en el concepte científic com en el que podríem dir-ne polític o social. És interessant la detallada explicació que fa l’autor del viatge d’exploració seguint les noves orientacions del mateix Schulze-Pfalz, i per fi la troballa de la ciutat, abandonada des de vora dos segles. Se comprèn que en aquest relativament curt espai tot record de Madrid s’hagués esborrat; els fugitius no tenien per què recordar-se de la misèria que deixaven si no era pel propòsit de no tornar-hi mai més, i, quant als habitants de les encontrades del litoral ibèric, no devien sentir que despreci envers la ciutat privilegiada causa eficient de llur ominós i perllongat esclavatge.

Les exploracions dins de Madrid que s’estan portant a terme sense treva (i que duraran ben segur uns quants anys per les dificultats del treball en aquell clima i damunt d’una terra ja qualificada per l’Almirall de terra d’escudelles) reservaran a l’arqueologia les més inesperades revelacions. El Dr. Schulze parla amb admiració d’un lloc de l’urbs matritensis a on se suposa que es reunia el govern. De forma circular, amb multitud de llocs tot a l’entorn (a l’estil del Colosseu de Roma), ostenta en la part del defora l’estrany lema PLAZA DE TOROS; no s’ha pogut esbrinar encara el sentit d’aquests mots. També s’ha reconegut la situació del que s’anomenava EL RETIRO i on se creu que es duia la gent inútil, que, a judicar per l’extensió del lloc, devia ésser molta, i aixís sembla comprovar-ho la referència d’una crònica del temps ¹⁵ que diu com en l’any 1903 hi entraren divuit exministres, i com en els dos anys de la República (1905 i 1906) hi feren cap fins a setanta-sis expresidents.¹⁶ No es diu si per a entrar allí dins s’exigia abans deixar-se escorcollar.

El llibre del Dr. Schulze conté una errada transcendental en fer conjectures sobre un personatge apel·lat Coria, de qui s’ha trobat el retrat fet d’en Velázquez i a més el monument funerari. Mes això darrer no es basa més que en la reconstitució, feta pel savi alemany, de la inscripció trossejada del monument. Ell la interpreta per CARO CORIA, això és, «estimat o apreciat Coria» com a expressió de l’estima que meresqué el tal personatge. Jo crec que això és equivocat del tot, si bé avui no tinc prou datos per a establir una nova hipòtesi.

1
La découverte de Madrid, par le Dr. Schulz-Pfalz. 1 vol. in-4º de 240 pp. (Librairie «L’Avenç», París, 2217).
2
És de doldre que no s’hagi publicat encara el Vocabulari de l’antic dialecte castellà, que tants anys fa que prepara l’estudiós Menéndez Pidal.
3
Madrid, ville abandonée du XIXe siècle. 1 vol. in-4º de 120 pp. (Gauthier-Villars, París, 2114).
4
Tinc entès que aviat sortirà a Barcinòpolis la traducció esperanto d’aquest llibre, mes com sigui que les traduccions de can Maucci gosen des de temps immemorial d’una fama especialíssima, el que no s’enteri del llibre per l’edició original o per aquesta breu ressenya s’exposarà a creure que llegeix la 32000 edició del viatge de l’Stella Polare refós amb les aventures del capità Hatteras.
5
Recuerdos y tristezas de España. Castilla la Nueva, vol. I, cap. I (Barcelona, 184…).
6
La capital de España, por G. Reparaz (Barcelona, Janer, 1904)
7
Convé no oblidar que el Sàhara es féu habitable mercès a l’esforç del primer emperador, el gran Lebaudy, en el segle XX
8
Bilioteca Museu Oliva, de Miropeix, número 38647 de la secció d’incunables.
9
Montero Ríos, el pau de París (Bàbia, 1898).
10
Un aventurer que havia trobat l’enginy molt abans que els Humbert, de fer-se deixar quartos damunt d’una caixa tancada encara que buida.
11
Λα μορχα δε Καδις.
12
Pàg. 42.
13
Pàg. 47
14
No se sap del cert el valor d’aquests dos noms. Probablement es tractaria de dues faccions locals com els capuleti i montecchi, els güelfes i gibel·lins (no golfos i girondins, com ha dit en Marsillach), els liceistes i cruzados, els botifarres i xuetes, els perdidos i cucutaires, etc.
15
Manual de los Noveles ardides madrileños por el cronista D. Mariano de Cavia, académico de la Violeta.
16
Els exlibristes eren gent d’altra mena i els duien a Leganés, lloc no descobert encara.