cap al tard edicions de 1984 tessa hadley tast traducció català mercè ubach

Cap al tard – Tessa Hadley

Cap al tard és la darrera novel·la de Tessa Hadley, autora anglesa nascuda a Bristol. La podeu llegir per primer cop en català a Edicions de 1984.

Dues parelles de classe alta, adulteris: Late in the day és una novel·la ‘Hampstead novel’ que ha rebut crítiques excel·lents. La traducció al català és de Mercè Ubach.

» Més Edicions de 1984 a Stroligut.

cap al tard edicions de 1984 tessa hadley tast traducció català mercè ubach

CAP AL TARD

Havia tret el quadern de dibuix i el dibuixava: no Venècia, que era impossible, ¿què hi quedava per veure? Intentava captar aquell aspecte del seu amic, l’afany de complaure, amb els traços atrevits del carbonet: un gargot negre per a la barba, la forma arrodonida de la panxa, les línies llargues dels braços alçats cap enrere amb abandó, el llibre mig caigut en una mà sense vida. El marxant d’art. Últimament, la Christine s’havia sentit atreta per l’obra de certs pintors figuratius dels anys vint i trenta, com ara James Cowie i Felice Casorati; tots dos havien influït en el que feia. No tothom entenia o apreciava la seva nova obra, perquè l’art figuratiu encara continuava sota sospita.

 L’Alex li deia que era massa explícita, però si ella li insistia perquè li expliqués què pensava que significaven, els seus quadres, ell no sabia què dir, o no ho volia dir. La Christine esperava que amb els anys les seves obres s’anirien fent cada vegada de mida més gran, cosa que li semblava un requisit previ perquè la seva carrera agafés les mateixes dimensions. En canvi, s’havien empetitit. Ara no n’hi havia gaires que fossin més grans que un televisor modest.  La Lydia mirava al voltant amb una lleu irritació perquè el seu marit dormisquejava i l’amiga estava absorta dibuixant: amb l’absència de l’un i l’altre s’avorria. Ella, en canvi, sempre estava massa pendent de tot, massa alerta per dormir de dia. Com que la consciència d’en Zachary s’havia retirat temporalment lluny d’elles —roncava amb la boca oberta—, la Christine va començar a estar una mica intrigada per l’actitud expectant de la Lydia. 

—Sé que penses que vaig estar horrible amb l’Alex, ahir a la nit —es va disculpar la Christine. L’únic que expressava alguna crítica en la Lydia era la manera com mantenia dret el cap, posat sobre aquell coll com de cigne, com si l’aguantés per sobre d’unes aigües brutes—. Però ja saps com és! Pot ser molt… inexorable. 

La Lydia va parpellejar, pensativa, amb les parpelles pintades amb una ombra blava. 

—A mi no em molesta, que sigui inexorable.
—Doncs a mi sí. I ahir a la nit, no ho vaig suportar, quan es va posar d’aquella manera. I ell també m’odiava a mi, de manera que estem en paus. No el puc estimar cada minut del dia.
—¿I no és això, el que se suposa que has de fer? —va inquirir la Lydia.—Les nostres relacions matrimonials, la teva i la meva, són molt diferents. És fàcil ser agradable amb en Zach.
—Això és veritat.
—¿No és impossible, però, estimar algú tota l’estona? Justament per això el matrimoni és un contracte. Aquests vots horribles que la gent s’inventa ara: «Prometo que estimaré sempre la manera que tens de fregar-te el nas», o «Et prometo que les cançons que cantes sempre em faran feliç». Però de vegades la manera com es frega el nas et farà venir ganes de matar-lo! Et quedes amb ell perquè això està recollit en el contracte, és el tracte que vas acceptar. «En la salut i en la malaltia.» Això et treu del mal pas. I ell es queda amb tu pel mateix motiu. Això és més respectable.La Lydia no va riure, estava d’un humor estrany: gairebé semblava que li retragués alguna cosa.

 —Però tu ets feliç, ¿oi?
—Dona, és clar que sí. Tinc molta sort. 
—La Christine va prémer la punta del carbonet sobre el paper, va fer força i el va trencar sense voler; li va quedar una ratlla al dibuix, que va contemplar amb una barreja d’emocions—. Que ximple que soc, Lydia. M’has fet plorar. Però no és pel que et penses: no és per l’Alex, és per l’Isobel.
—¿Què li passa, a l’Isobel? —va preguntar la Lydia amb paciència, però menys interessada.
—A ella res, és a mi. No suporto imaginar casa nostra sense ella, quan se’n vagi a la universitat. La seva absència ja plana sobre la casa, abans i tot que se n’hagi anat. Quan toca el piano —no gaire bé, ho sé—, només penso que buides que es quedaran les habitacions sense la seva música. És pur sentimentalisme, en soc conscient! Però si hi ha algú que estimo apassionadament i irracionalment, per parlar com tu faries, és la meva filla. És curiós, ¿oi?
—Però tornarà per les vacances.
—Sí, però alguna cosa s’ha acabat. I no m’imaginava que s’acabaria tan de pressa. Semblava tan monumental i permanent, quan va començar! Aquest sentiment seria més propi d’una dona que no hagués tingut una vida pròpia, que s’ha dedicat massa als fills, ¿oi? Però és el que hi ha.L’Alex va proposar a en Zachary que sortissin a fer un volt. Les dones rentaven plats després d’un sopar que havien preparat els homes; en Nathan escrivia al portàtil. En Zachary, mentre s’afanyava per seguir-li el pas, sentia l’antiga eufòria de la seva amistat.

 L’Alex sempre caminava de pressa i decidit, amb les mans enfonsades a les butxaques, encara que el propòsit només fos perdre’s. S’endinsava en passatges estrets i, sense consultar-l’hi, es decidia a travessar per un pont i no per un altre, no semblava que parés esment en res, no s’aturava mai, ni dubtava. Quan van travessar una plaça encara concorreguda per grups de turistes —que esclataven en sonores riallades festives, amb l’atreviment que donen la foscor i l’alcohol—, la mirada que l’Alex va dedicar a les façanes fosques, inquietants i misterioses va ser superficial, gairebé massa familiar. No permetia mai que l’enxampessin admirat o meravellat, per no semblar un taujà de poble. Si et meravellaves del lloc on eres, te’n quedaves al marge. En canvi, del que es tractava era de convertir-lo en el rerefons del teu pensament, en un escenari adequat. 

L’Alex exposava a en Zachary, perquè se’n fes una idea, alguns exemples de les absurditats amb què topava a l’escola: traient-se les mans de les butxaques per moure-les expressivament, es va girar i es va posar a caminar de recules davant seu, immers en l’explicació, exasperat. Feia molt de temps que en Zachary no veia el seu amic tan animat, amb la guàrdia abaixada. S’havia restituït un cert equilibri entre ells, perquè l’Alex estava atrapat en aquell nou paper, es deixava portar i s’hi dedicava en cos i ànima. Quan tots dos estudiaven, a l’institut i a la universitat, i durant un temps després, gairebé semblava una manifestació del bon gust que l’Alex s’abstingués d’escollir una feina a la qual lliurar la seva vida, era com si esperés la manera adient de començar, mentre els altres s’equivocaven. 

Aleshores li van publicar el llibre, però va arribar un punt que va començar a semblar que romancejava massa, que no es llançava a res. En Zachary havia hagut de fer grans esforços per tenir tacte, durant aquells anys, i no dir-li a l’Alex que s’arrisqués a fer alguna cosa important, i s’havia hagut de guardar, en certa mesura, notícies sobre la seva pròpia vida. Després s’havia sentit decebut, al principi, quan el seu amic havia optat per ser mestre. Es va pensar que l’Alex s’aïllava del món amb un gest d’orgull, però s’equivocava de mig a mig.

Van parar en un bar petit d’una travessia de Dorsoduro —atapeït de venecians xerraires, i amb la barra curulla de salumi, mozzarella, crostini i cogombrets en vinagre— per prendre un caffè ristretto. Van treure les tasses a fora per estar-se a la vorera, gaudint de l’agradable tebior de l’aire. Els ratpenats volaven d’un costat a l’altre del canal, formant nusos de foscor. Van enraonar d’en Sandy, que havia penjat els estudis per segona vegada; l’Alex estava decebut amb el seu fill. Havia esperat amb impaciència que en Sandy adquirís una visió adulta del món, i ara no podia suportar la seva ignorància de la història, ni aquella falta d’interès pels llibres. Portava una vida infantil, va dir. 

—S’està al llit fins a mitja tarda, s’aïlla de les converses amb els auriculars i es mostra indiferent a les idees. Ni li passa pel cap que hi pugui haver alguna altra mena de vida. Hi ha una escena que sempre em ve al cap, d’una novel·la del pare. De fet l’estic traduint, ara, hi treballo a les nits, quan no puc dormir. L’escena podria ser treta de la seva pròpia experiència, però no ho sé, no l’hi vaig preguntar mai. Tant de bo li hagués preguntat més coses. En aquesta escena, un noi mira el seu pare, un granger com el meu avi, mentre l’amo, protegit sota un paraigua, li dona instruccions sota un fort ruixat; el rostre del pare és il·legible a causa de la pluja.
—En Sandy té la música —va insistir en Zachary—. Té molt de talent.
—És el que em dius sempre. Però està fet un gandul.
—Hauries de confiar-hi. Espera’t i ja ho veuràs.
—No suporto aquesta música que toca.

 Amb tota la franquesa, va dir en Zachary, que li agradés a l’Alex o no era irrellevant. A qui havia d’agradar era als joves. A més a més, a ell sí que li agradava.

—És que tu seràs jove eternament.
—I tu tens massa coses que no suportes —li va replicar en Zachary amb afecte.Es van repenjar en un muret de pedra que desprenia al tacte l’escalfor del dia; el càlid aire nocturn feia olor de vi i transportava l’alè putrefacte de l’aigua. Camuflada entre les veus que s’alçaven en italià, la seva conversa en anglès els va fer acostar.
—Suposo que sí —va admetre l’Alex—. Sempre he tingut la sensació que era aquesta, la meva missió: vetllar perquè no m’agradés el que no m’havia d’agradar. Però potser és un error. Suposo que és això el que m’ha fet deixar d’escriure.
—¿Tu creus? —va preguntar en Zachary, cautelós. L’Alex no en parlava mai, del fet que no escrivia.—La mà feixuga de la llei del crític sobre l’espatlla caiguda de l’escriptor de segona fila. No t’hi atreveixis! I també, la impressió que vivia en un moment posterior, en el temps anodí en què les coses autèntiques ja han passat, i que els llibres autèntics ja s’han escrit. En l’edat del comentari que segueix l’edat de l’acció.
—T’hauria anat bé una catàstrofe, per tenir tema per escriure.

De totes maneres, m’és igual. Prefereixo infinitament més el que faig ara. És un gran alleujament, sentir que actuo d’una manera impersonal. I no m’esperava l’escalf que he trobat a les aules. Ni que em pogués interessar tant per tots ells.

—I ara tradueixes els llibres del teu pare. Això també és bonic.
—Bé, no són llibres bonics. Són brutals. No sé si hi haurà lectors adients, en aquests temps tan tous. 

Mentre en Zachary cavil·lava, remenava la minúscula tassa de cafè de porcellana gruixuda, malgrat que no hi quedava res a dins. 

—¿Creus que és un tret masculí?
—¿La brutalitat? Segurament la història ens empeny cap a aquesta conclusió.
—No, no: aquesta inhibició de què parlaves, la sensació de viure en un moment posterior, i que ja no queda res per dir. Perquè en arts visuals, saps, m’he fixat que les dones semblen immunes davant de certes formes d’inseguretat personal, cosa que pot ser per una raó de gènere.L’Alex el va mirar de reüll. 
—¿De gènere? Quina paraula tan lletja.
—Perquè la ploma ha estat en mans masculines durant molt de temps. Ara que les dones han agafat la ploma per escriure, o que pinten i fan de tot, poden tenir tota mena de dubtes, però no aquest. Perquè no segueixen ningú. Estan en territori inexplorat.
—Però tots vivim en el mateix món gastat, homes i dones.

En Zachary va notar que a l’Alex no li interessava aquella idea. De vegades semblava tolerar la consciència política d’en Zachary com si fos deformació professional, o una feblesa de caràcter. 

—L’obra de la Chris, per exemple —va insistir en Zachary, amb la intenció de convèncer l’amic en aquell moment de franquesa compartida. El volia allargar encara més, incloure les dones en aquella intimitat—. ¿Com ha pogut crear la seva obra tan lliurement? Li surt de dins, ¿oi? ¿Com és que ella no ha sentit la mà feixuga a l’espatlla? 

L’Alex es va quedar parat, abans que l’expressió facial se li tornés opaca com una porta tancada de cop. En Zachary va notar que l’havia agafat desprevingut que mencionés l’obra de la Christine al mateix nivell que qualsevol cosa que ell, l’Alex, pogués haver fet. En Zachary també es va quedar perplex. No sabia que l’Alex no es prengués la feina de la seva dona gaire seriosament; que, per dir-ho amb una horrible expressió escolar, en realitat «no la valorés». En tots aquells anys s’havia limitat a ser amable i condescendent, potser només per conservar la pau domèstica, encara que aparentment semblés que la valorava. Les implicacions de l’error de l’Alex —en Zachary estava segur que era un error— d’entrada li van semblar una tragèdia. I la feliç companyonia nocturna dels dos homes, mútuament decebuts, es va desinflar.

© del text, Tessa Hadley
© de l’edició, Edicions de 1984
© de la traducció, Mercè Ubach