villers isle adam contes cruels

Els brigands – Villiers de l’Isle-Adam

Un conte cruel

Villiers Isle Adam
Les traduccions cruels
Versió del poeta Joaquim Folguera dels contes de l'escriptor Villiers de l'Isle-Adam.

ELS “BRIGANDS”

Qu’est le Tiers-Ètat? Rien.
Que doit-il être? Tout.

SULLY, puis SIEYÉS1

PibracNayrac, parella de sotsprefectures bessones relligades per un camí veïnal obert durant el règim dels Orleans, cantussejaven, sota els cels meravellats, un perfecte acord de costums, d’afers, de maneres de veure.

Com en altres bandes, el municipi s’hi distingia per les passions; com pertot, la burgesia s’hi conciliava l’estima general i la seva. Tots, doncs, vivien en pau i alegria en aquestes localitats afortunades, quan, una vetlla d’octubre, esdevingué que el vell violinaire de Nayrac, trobant-se curt de diner, atracà, en el camí gran, el majordom de la parròquia de Pibrac i, aprofitant-se de les ombres, li demanà un xic de moneda en un to peremptori.

L’home de les campanes, en el seu pànic, no havent reconegut el violinaire, va accedir graciosament; però, de retorn a Pibrac, contà l’aventura d’una tal manera que, en les maquinacions enfebrosides per sa narració, el pobre músic carrerívol de Nayrac aparegué com una colla de brigands afamats, infestant el Migdia i desolant el camí ral amb llurs assassinats, llurs incendis i saqueigs.

Plens de sagacitats, els burgesos de les dues viles havien encoratjat aquests rumors (tant és ver que tot bon propietari tendeix a exagerar els mancaments de les persones que tenen aire d’atemptar als seus capitals). No era pas que haguessin estat enganyats! Havien anat a les fonts. Havien interrogat el bidell després de beure. El bidell s’havia traït, i sabien, ara, millor que ell, el mot precís de l’assumpte!… Amb tot, rient-se de la credulitat de les masses, els nostres dignes ciutadans servaven el secret per a ells tots sols, així mateix com els plau de servar totes les coses que posseeixen: tenacitat que, d’altra banda, és el senyal distintiu de les persones sensates i esclarides.

Al mig novembre següent, en tocar les deu en el campanar del Jutjat de Pau de Nayrac, cadascú entrà en sa llar amb un aire més trapella que de costum i el barret (Déu meu!) damunt l’orella, de tal manera, que la seva esposa, saltant-li a les garrofes, l’apel·là mosqueter, la qual cosa pessigollejà dolçament llurs cors recíprocs.
—Saps, senyora N***? Demà, de matinet, me’n vaig.
—Ah, Déu meu!
—És l’època de cobrar: cal que vagi, jo mateix, a casa dels masovers…
—No hi aniràs.
—Els brigands!
—Bah!… Ja n’he vist d’altres!
—No hi aniràs!… –concloïa cada esposa, com escau entre persones que s’endevinen.
—Mira, filla meva, mira… Preveient ja la teva angoixa, per tranquil·litzar-te, ens hem convingut de marxar tots junts, amb els nostres fusells de caça, en una gran carretel·la llogada per aquest fi. Les nostres terres són circumveïnes, i tornarem al vespre. Per tant, eixuga les teves llàgrimes i, convidant-me a Morfeu, permet que nuï tranquil·lament damunt del front les dues puntes del mocador de seda.
—Ah! Des del moment que hi aneu tots junts, en hora bona: has de fer com els altres –murmurà cada esposa, sobtadament calmada.
—Som-hi!… –murmuraren, cadascú, enfilant-se els mitjons després d’un gran gest indiferent, de manera que la frase fos oïda per l’esposa. –Som-hi! El moment ha arribat. No es mor més que una vegada!

Les dames, en llur admiració, esguardaven els paladins moderns, i els entatxonaven les butxaques de pastilles pectorals, a causa de la tardor.

Aquests, fent el sord als plors, s’arrencaren aviat del braços que volien, en va, retenir-los.
—Un darrer bes!… –deien, cadascú, en el replà del pis.

I arribaren, desembocant de llurs vies respectives, a la gran plaça, on alguns de la colla (els concos) esperaven ja llurs col·legues al volt de la carretel·la i fent jugar, a la llum del matí, les bateries dels fusells de caça, dels quals renovaren l’esquer, bo i arrugant el front.

Sis hores queien. La carretel·la es posà en marxa als mascles acords de la Parisienee, entonada pels catorze propietaris rurals que l’omplien. En tant, per les finestres llunyanes, unes mans febroses agitaven mocadors esmaperduts, i es distingia el cant heroic:

Avant! Caminem
contra llurs canons
a través del ferre i el foc dels batallons!…

i, més enllà, el braç dret en l’aire i amb una mena de bramul:

Correm a la victòria!…

tot plegat escandit, a mesura, per les amples xurriacades amb les quals, el rendista que els conduïa, embolcallava, giravoltant el braç, els tres cavalls.

La jornada fou bona.

Els burgesos són uns alegres vividors, amples en els negocis. Però en el capítol de l’honradesa… prou s’ha dit… Diguem-ho: íntegres fins a penjar un noi per una poma.

Cadascú d’ells dinà, doncs, a casa del seu masover, pessigà, a les postres, la galta de la filla, embutxacà el bossot de l’arrendament i, després d’haver canviat amb la família alguns proverbis molt sentits, com «Els bons comptes fan els bons amics» o «A bon gat, bona rata», o bé «Qui treballa fa oració», o, encara, «No hi ha ofici dolent», o, més enllà, «Qui paga els deutes s’enriqueix», i altres dites de costum, cada propietari, sostraient-se a les benediccions convingudes, reprengué, a son tom, el lloc en la carretel·la col·lectora, que passà a recollir-los, així, de masia en masia; i, a la fosca, es posà novament en camí de Nayrac.

No obstant això, una ombra havia baixat sobre llurs ànimes.
Efectivament, certes contalles de pagesos feren saber als nostres propietaris que el violinaire havia fet escola. El seu exemple s’era fet contagiós. El vell malvat sembla que s’havia reforçat d’una horda de lladres veritables, i (sobretot a l’època del cobrament) la ruta no era ja positivament segura. De manera que, a desgrat de les boires, aviat dissipades, del claret, els nostres herois posaven ara sordina a la Parisienne.

Queia la nit. Les albes afinaven llurs siluetes negres damunt la carretera; el vent feia bellugar les bardisses. Enmig dels mils sorolls de la Natura, i alternant amb el trot regular dels meclemburgesos, s’oí, al lluny, l’udol de mal averany d’un ca perdut. Les rates penades voletejaven entorn dels nostres pàl·lids viatgers, que el primer raig de lluna s’il·luminà tristament… Brrr!… Ara hom s’estreny el fusell entre els genolls amb un tremolor convulsiu; ara hom, sense soroll, s’assegurava, de tant en tant, que el saquet fos degudament a la vora. Hom no resava mot. Quina angoixa, per a unes persones honrades!

De sobte, a l’entreforc de la carretera (o terror!), unes cares esgarrifoses i contretes aparegueren; uns fusells relluïren; s’oïren peuades de cavalls, i un terrible —Qui va! —retrunyí per les tenebres, car en aquest mateix instant la lluna lliscava entre dos núvols negres.

Un gran vehicle, abarrotat d’homes armats, tancava la carretera.
Què eren, aquells homes? Evidentment uns malfactors! Uns bandits! Evidentment!

Ai las, que no! Era la colla bessona de bons burgesos de PibracEren els de Pibrac!, els quals havien tingut exactament la mateixa idea que els de Nayrac.

Retirats dels negocis, els tranquils rendistes de les dues viles es creuaven, per la carretera, pel camí de casa.

S’entreveieren, pàl·lids. La intensa paüra que es causaren, vista la idea fixa que havia envaït llurs cervells, havent fet aparèixer damunt totes aquelles cares benignes els instints veritables (així mateix com un cop de vent passant sobre un llac, fent-hi, remolí, en fa pujar el fons a la superfície) era natural que es prenguessin, ells amb ells, per aquells mateixos brigands que recíprocament temien.

En un sol instant, llur xiuxiueig, dins la fosca, els enfollí d’aital guisa, que, en la pressa tremoladissa dels de Pibrac a prendre, per fermesa, les armes, havent-se enganxat al banc la bateria d’un dels fusells, un tret partí, i la bala anà a tocar un dels de Nayrac, trencant-li, damunt del pit, una cassoleta d’excel·lent foie gras de la qual se servia, maquinalment, com d’una ègida.

Ah, aquell tret! Fou la guspira fatal que incendià la pólvora. El paroxisme del sentiment que experimentaren els féu delirar. Un tiroteig nodrit i furiós començà. L’instint de conservació de llurs vides i de llur diner els encegava. Omplien els fusells de cartutxos amb una mà tremolosa i ràpida, i disparaven al munt. Els cavalls caigueren; una de les carretel·les bolcà, vomitant a l’atzar ferits i maletins. Els ferits, en la confusió de llur espant, s’aixecaren de nou com lleons i recomençaren a disparar-se els uns sobre els altres, sense poder-se mai reconèixer, enmig la fumera!… En aquella demència furiosa, si uns guàrdies haguessin sobrevingut sota els estels, no hi ha cap dubte que ells haurien pagat amb la vida llur abnegació. En resum, allò fou una exterminació, havent-los comunicat, el desesper, l’energia homicida: aquella energia, en una paraula, que distingeix la classe de persones honorables quan se les empeny fins a la fi!

Durant aquest temps, els veritables brigands (és a dir, la mitja dotzena de pobres diables, culpables, els més, d’haver sostret algunes pasterades, alguns trossos de llard o alguns sous, a dreta i a esquerra) tremolaven horriblement en una caverna, allunyada, oint, dut per la ventada del gran camí, el soroll creixent i terrible de les detonacions i els crits espantosos dels burgesos.

Imaginant-se, efectivament, en llur esglai, que una batuda monstre era organitzada en contra d’ells, havien interromput la innocent partida de cartes al volt del gotet de vi, i s’eren aixecats, lívids, esguardant llur capità. El vell violinaire semblava a punt de sentir-se malalt. Les seves grans cames vacil·laren. Agafat de sorpresa, el bon home estava ferotge. Ço que oïa passava més enllà de la seva intel·ligència.

Amb tot, al cap d’alguns minuts d’esgarriament, com fos que el tiroteig continuava, els bons brigands el veieren, sobtadament, estremir-se i posar-se un dit meditatiu damunt la punta del nas.

Aixecant la testa:
—Nois —digué: —és impossible! No es tracta de nosaltres: hi ha un malentès; és un quid pro quo. Correm amb les nostres llanternes sordes, per portar socors als pobres ferits!… El soroll ve de la carretera.

Arribaren, per tant, amb mil preocupacions, apartant l’espessor, al lloc del sinistre, del qual la lluna il·luminava ara l’horror.

El darrer burgès supervivent, en la pressa de carregar de nou la seva arma cremant, acabava de fer-se saltar el mateix cervell, sense voler-ho, per inadvertència.

Davant d’aquell espectacle formidable, de tots aquells morts que obstruïen la carretera ensagnada, els brigands, consternats, romangueren sense paraula, embriacs d’estupor, no creient-ho els mateixos ulls. Una obscura comprensió de l’esdeveniment començà, des de llavors, a entrar en llurs esperits.

De sobte el cap xiulà, i, a un senyal, les llanternes s’acostaren en cercle entorn del músic carrerívol.
—O bons amics meus! –grunyí amb una veu horriblement baixa (i les seves dents petaren d’una por que semblava encara més terrorífica que la primera).
—O amics meus!… Recollim, ben de pressa, el diner d’aquests dignes burgesos! I passem la frontera! I fugim, cames ajudeu-nos! I no posem mai més els peus en aquest país.

I, com els seus acòlits els consideressin, bocabadats i els pensaments en desordre, mostrà amb el dit els cadàvers, afegint, amb un estremiment, aquestes paraules absurdes, però elèctriques, provinents, amb seguretat, d’una experiència profunda, d’una eternal coneixença de la vitalitat de l’Honor del Terç-Estat:
—DEMOSTRARAN… QUE HEM ESTAT NOSALTRES!

 

  1. Pamflet publicat el 1789
També pots llegir:
victima alfons maseras contes fatidics conte català decadentisme decadentista males herbes
La víctima – Alfons Maseras