sylvabel villiers ille adam contes cruels folguera joaquim

Sylvabel – Villiers de l’Isle-Adam

Els contes cruels

Villiers Isle Adam
Les traduccions cruels
Versió del poeta Joaquim Folguera dels contes de l'escriptor Villiers de l'Isle-Adam.

Belle comme la nuit et,
comme elle, peu sûre.

ALFRED DE VIGNY

Al Castell de Fonteval, una festa de noces acabava de pendre fi a mitja nit. En el parc, entre altes avin­gudes de fullatges il·luminats encara amb garlandes venecianes, havent cessat els violins, sobre l’estrada camperola, la sonada de les contradanses, els nobles tronats de la rodalia acabaven de reunir-se en la reixa d’honor amb llurs carruatges, i els vilatans convidats tornaven per les dreceres a les masies amb les can­çons de costum, tant més havent-se trincat força ve­gades davant la bóta follament encintada amb les colors de la jove esposada, una dama caçadora, bruna i blanca, una esvelta noia ambaires d’amazona.

Vint anys i vint-i-tres anys!… Bells, elegants i rics, l’esdevenir s’anunciava, per a ells, de color d’alba i atzur.
Sylbavel havia deixat el ball cap allà a-dos quarts de set, i es trobava, sens dubte, en aquell moment, en sa cambra nupcial. Les persones del castell, apaga­des totes les finestres, devien estar adormides.

A baix, no obstant, davant les sales de joc, en l’hivernacle que precedia els jardins, dos homes, il·lumlinats per un canelobre posat sobre un rústic vetllador voltat d’arbustos, conversaven a mitja veu asseguts l’un vora l’altre en verdes cadires acanalades. L’un era el mateix Mr. du Plessos; l’altre, el baró Gerard de Linville, son oncle, antic encarregat de negocis i di­plomàtic bastant apreciat. A l’insistent prec de son nebot, Mr. de Linville, a la vetlla d’una marxa cap a Suècia, on el cridava una missió discreta, havia ac­ceptat de passar la nit en el castell.

—Estimat baró –digué de sobte Gabriel: —mercès d’haver-vos quedat. Vós sol podeu donar-me un con­sell útil en el moment, dels més greus, que estic tra­vessant. Vos he fet saber l’ardor, l’amor punyent i in­sensat que sento per la meva dona: una passió que sovint em fa empal·lidir, barbotejar quan ella emparla. Per tant, escolteu bé això: sento que Sylbavel no experimenta pel vostre nebot sinó la més frèvola de les simpaties; en una paraula, que no m’estima. És una criatura educada en el maneig de cavalls, de fusells, una noia trescadora, indomtable, avorrida, molt viril sota apariències encisadores, i que sabent-me dolç, i havent endevinat que sofresc per sa esti­mada persona, em desdenya un bon xic. Sylbavel m’ha simplement acceptat, tant per ma fortuna (ah, és així!) com per adjuntar-se una mena d’esclau, i, consegüentment, em trairia tard o d’hora, potser, si no de segur. Ella em troba massa apacible, massa artista, massa exaltat cap als núvols; sense caràcter,en fi!…

Uniu a això que jo la crec, no obstant, d’una pene­tració d’esperit gairebé misteriosa! És una endevi­nadora…! Però què hi voleu fer! Sembla com si s’ha­gués resolt a aquesta idea tan absurda com enutjosa.

Teniu: al punt d’haver-me notificat, aquest vespre, que ha resolt per a demà, de bon matí, una partida de caça a cavall!… sens dubte per indicar al personal d’aquesta casa el poc cansada que haurà estat la nos­tra nit nupcial (que, entre parèntesis, he de passar sol). Si aquest estat de coses dura vuit dies, el plec serà pres, estaré perdut, qualsevol cosa que intenti en l’esdevenidor; ço que suposa, en termini breu, un desenllaç tràgic, essent mon temperament dels més vio­lents explosius quan se l’obliga a fugir dels núvols. Vinc, doncs, a demanar-vos, a vós, home subtil (que no solament heu viscut, sinó que heu sabut viure ), si veieu la manera de dissipar en la meva dona la impressió desoladora que ella ha concebut de mi! Veieu un expedient per a ésser estimat? ¿per a sus­citar en son juí la certitud del meu caràcter? Tot està en això. Executaré el vostre consell tal com sigui, passivament, sense reflexionar i com un soldat, de la manera que es pren un remei que ens ofereix un gran metge: em confio a vós com un es confia als seus testimonis en una qüestió; car són, a la vegada, mon honor i ma felicitat que estan en joc.

El baró Gerard, havent llançat una mirada clara i somrient sobre son jove deixeble, reflexionà un ins­tant, inclinant-se seguidament molt prop de l’orella de Gabriel; i, durant cinc minuts, xiuxiuejà unes pa­raules, en el curs de les quals son nebot s’estremí dos cops en un silenci de sorpresa.

—Demà matí partesc cap a Estocolm —afegí Mr. de Linville, aixecant-se. I en una veu més alta: —Ja m’escriureu el resultat. Sobretot sigueu tan senzill… com mon consell, seguint-lo.

—Mercès del fons de mon cor. ¡Bon viatge, i a re­veure!… —respongué Gabriel, aixecant-se també i estrenyent-li la mà.
Els dos rerassagats pujaren cadascun a sa cambra, on l’encarregat de negocis degué dormir millor que el seu jove amic.

—Tayaut! tayaut! El sol brillava! ¿Dormiu, Ga­briel?

Així, sota les finestres de son espòs, cridava (ben asseguda sobre un cavall roig cremat que piafava per l’herba, mentre al voltant d’ella bordaven, en ale­groies gambades, gossos corrents i faents) Mme. Syl­bavel du Plessis les Houx. I, dient això, enarcava el plec d’entre les seves celles negres sobre uns ulls blau clar, fent xiular un fuet fi.

El galop d’un cavaller, desembocant d’una avinguda darrera d’ella li féu girar la testa: era Gabriel.

—Estimada Sylbavel: em veieu avançat de deu minuts, segons és costum –digué, saludant-la.
—Té!… Ah! sí! ¿Devíeu estar, sens dubte, en els vostres somnis, sota els arbres? Teniu l’aire radiant. Componíeu, potser?
—Sí… aquest ram, per a vós, de tres poncelles de rosa i d’aquests brins de berbena.
—Sou galant! – respongué, amb un aire lleuger, Sylbavel, fent lliscar les flors entre dos botons del seu gipó.
—És mon deure; i, demés, la berbena preserva d’accidents – digué fredament Mr. du Plessis.

Vagament sorpresa, potser, de l’entonació gairebé seriosa de son marit, l’elegant amazona l’esguardà. Després, impacient.
—Partim —afegí al cap d’un silenci de dos segons. —­Esmorzarem allà baix, al ras, sobre la molsa.
Durant les primeres hores de la cacera Gabriel no pronuncià vint paraules; però totes respiraven la bona humor i la preocupació de la caça. Matà dues llebres,un gall de garriga i vuit perdius, que posà en cananai en xarxa l’únic picador que galopava darrera d’ell.

Cap al migdia prengueren terra en una magnífica esclarissada d’arbres. Després d’una llesca de pastel, dos vasos de xampany, algunes maduixes de bosc i cafè, Gabriel (que havia observat, tot el temps del’esmorzar, les expansions dels esquirols entre les branques, i llançat el projecte d’una batuda de llops per al pròxim hivern ), encengué una cigarreta; i, havent-la fumada:

—A la sella! —digué— si és que us trobeu descansada, Sylvabel.
—Anem! —digué ella.

I es descompartiren de nou a través dels camps.

De sobte, al bell mig d’un camp, a trenta passos d’una bardissa, una llebre passà com un llampec. Els gossos es precipitaren: Gabriel, havent tirat, la fallà.

—És aquest imbècil de Murmuro! —digué en dolç somriure, però recarregant molt de pressa l’arma. —S’ha llançat contra la llebre i jo quan l’apuntava.

I, fent foc de nou, abaté a cent passos, d’una bala sens dubte, el superb coniller que acabava d’acusar. A aquest espectacle inesperat, Sylbavel s’estremí.

—Com! ¿Mateu aquest gos, fent-lo culpable de la vostra torpesa? —exclamà ella, un xic sobtada.

—I ho lamento, car l’estimava molt! —respongué tranquil·lament Gabriel. Però jo sóc d’aital guisa fet, que no puc suportar, sense un moviment a vegades violent, una contrarietat: soldat, sento que seria afu­sellat a les vint-i-quatre hores. És un defecte que féu la meva infantesa batalladora, i del qual m’he volgut fins avui corregir en va. Provaré de nou, no obstant, per a plaure-us.

Sylbavel, estrenyent son fuet; callà un xic somiosa.

I partiren novament. Entretemps Gabriel parlà de tota altra cosa que de l’incident… oblidat. Les seves paraules foren lleugeres i rares.

Una hora després, aproximadament, com que una companyia de perdius se’n volava, davant d’ells, amb llur soroll especial, Gabriel apoià l’arma a l’espatlla i tirà : cap dels ocells perdé una ploma.

—Veritablement, és una cosa insuportable! —mur­murà molt baix, però amb una veu tranquil·la. —Fi­gureu-vos que aquesta euga miserable s’ha apartat al moment que encarava.

Dient això, prengué una pistola de sella en una de les canoneres, introduí fredament la punta, i li féu saltar el cervell. D’un salt de costat, cap a terra, evità, no sense gràcia, la caiguda de l’animal, que, ajagut sobre el flanc, romangué sense moviment després d’una breu agonia.

Aquesta vegada Sylbavel obrí amplament els seus ulls blaus.

—Però no n’hi ha idea, d’això! És una bogeria! ¿Què us agafa, en fi, Gabriel, per a matar una tan bella bèstia (i de raça!) a propòsit d’una perdiu fa­llada?

—Ho deplor, senyora. Amb tot, creia haver-vos, fa pocs instants, revelat, en confidència, una feblesa na­diua de la qual sofresc. No puc més que redir-vos-la: està per sobre de les meves forces suportar, sense protesta, la més lleu contrarietat.

—Picador! el vostre cavall! Vindreu a peu: tornem a casa.

Un cop en sella, despréssol a sola, al lluny, cap al castell: –En veritat, amic meu, –murmurà Sylbavel– gairebé no em tranqul·litzo jo mateixa pensant en les propietats màgiques del vostre ram de berbena!… ¿És així com compliu la promesa de dominar el vos­tre irascible caràcter, a fi de fer-vos-el agradívol?

—Aquesta vegada, en efecte, la força del costum ha desfet els meus bonícs propòsits –respongué el donzell; –però sabré, estimada Sylbavel, vetllar millor sobre mi mateix en l’esdevenidor. Sí: per com­plaure-us i merèixer les vostres bones gràcies, vull enginyar-me a esdevenir… si no pacient i dolç fins a l’atonia… almenys no tan prompte a la ira.

Això fou declamat amb una galanteria glacial. Mme. du Plessis les Houx en romangué sense paraulafins a Fonteval, on s’arribà des de les primeres om­bres del vespre.

El sopar, tanmateix, fou deliciós. A la nit la caste­llana oblidà (sens dubte per inadvertència) de passar la balda de sa cambra. De manera que cap allà a les cinc hores del matí, quan, a força d’alegries, de fatiga i d’amor, tots dos embriagats de llur conjugal tendresa, es murmuraven deliciosament ço que tenien de més inefable al fons de llur ànima, Sylbavel, de cop, esguardà son marit amb un aire singular. Després, tot baix, a la resplendor de la papallona blava que em­pal·lidia l’alba del bell estiu:

—Gabriel, una fontada t’ha bastat per a conquerir-­me… ben bé per a tu!… no pas a causa d’aquella be­lla trencadissa de vidres, de la qual somreia dintre mi mateixa, a propòsit dels dos innocents animals…. sinó perquè l’home que, entre tots, és prou dotat de fer­mesa per a complir (durant un dia i una nit sem­blant, sense trair-se un sol moment, i en presència d’aquella per la qual sofreix) el bon consell d’un amic segur i de clarividència provada, es certifica per això sol d’ésser superior al consell mateix, i dóna prova, conseqüentment, de prou caràcter per a ésser digne d’amor. Pots afegir això a la lletra d’ac­ció de gràcies que tu has, sens dubte, promès d’escriure al nostre oncle i amic, el baró de Linville, a Suècia.

També pots llegir:
fosca descansa illa kevin barry ox
El rèquiem de la serra d’Ox – Kevin Barry