El jueu errant ha arribat és un recull de vint-i-set reportatges d’Albert Londres, pioner del periodisme d’investigació del segle XX.
Primer van aparèixer a Le Petit Parisien el 1929 i documentaven la situació dels jueus al món. La traducció al català és de Susanna Fosch i l’edita Afers. Llegiu-ne el reportatge que obre el llibre, dedicat a un «personatge extravagant».
////més Afers a Stroligut
El jueu errant ha arribat
Un personatge extravagant
Els vaixells que van de Calais a Dover s’anomenen “maleters”. A començament d’any, el mil nou-cents vint-i-nou de l’era cristiana, jo era en un d’aquests maleters.
Semblava ben fet i hi regnava l’ordre. Al compartiment de baix de tot, uns quants viatgers, amb el passaport a la mà i fent una llarga cua, s’esperaven per comparèixer davant la policia. Uns altres, al toc de les cinc, acudien pietosament a la cita ritual amb la tetera. L’escala era abarrotada de cors inquiets. Què faria la mar? Baixaríem a baix de tot del maleter o ens instal·laríem a coberta? Va guanyar la coberta, la multitud va arribar al pont.
I allà hi havia la gran estesa de maletes!
El vaixell, mut fins aleshores, va començar a parlar. Gràcies a la màgia de les etiquetes, les maletes contaven el seu viatge. La Xahrazad no hauria estat tan eloqüent. Una vista del Partenó deia que aquella venia d’Atenes. S’havia aturat en un palau de Roma i després en un albergo de Florència. Aquesta altra devia ser indecisa: que no havia canviat tres cops d’hotel al Caire? Una de molt petita venia de Brisbane amb escala a Colombo. Moltes venien de l’Índia. Les imatges dels hotels de Bombai eren més boniques que no les imatges dels hotels de Calcuta. En un racó, una de dissortada enyorava Biskra, amb una palmera enganxada en un dels costats. Menton, Sant Rafèu n’enviaven una vintena. Suïssa també. Sobre una bonica pell de vaca, la neu i el sol d’uns altres països travessaven melancòlicament l’estret.
De sobte, mentre pensava en tots els esmòquings plegats i ambulants que tornaven a Anglaterra, un personatge extravagant va sorgir d’entre aquelles maletes. L’única cosa blanca que duia eren els mitjons; la resta de la seva persona era tota negra. El barret, en els bons temps en què el feltre li lluïa, devia haver estat dur; però ara era més aviat tou. I tanmateix aquest tarot constituïa l’única peça europea del seu vestuari. Una llarga levita desbotonada i que feia funció de sobretot deixava entreveure una altra levita un xic verda que un cordó cansat subjectava a la cintura. L’individu duia una barba exagerada, però el fort eren dos blens de cabells que, escapant-se-li del famós barret, li penjaven curosament arrissats, a l’alçada de les orelles.
Els anglesos, campions de la navalla, se’l miraven esbalaïts.
Ell anava i venia, indiferent a tot.
Era un jueu.
D’on venia? D’un gueto.1 Formava part d’aquells milions d’éssers humans que encara viuen sota la constitució dictada per Moisès a dalt del Sinaí. Per ser més precís, cal afegir que actualment viuen també a Galítsia, a Bucovina, a Bessaràbia, a Transsilvània, a Ucraïna i a les muntanyes Maramures. Dit altrament, sense deixar de pertànyer només a Déu, són, per la malícia dels homes, súbdits polonesos, romanesos, russos, hongaresos i txecoslovacs.
La indumentària ja li hauria pogut servir de passaport. Probablement venia de Galítsia, sens dubte era rabí, i l’objectiu del viatge, per poc que coneguis certs aspectes de la vida d’aquests jueus, el podies determinar fàcilment: el rabí anava a Londres per aplegar ‘haluqà (almoina).
El maleter no va trigar a descarregar el contingut al moll de Dover. Em vaig enganxar als passos de l’home sant. Amb una maleta de fusta encerada a la mà seguia la multitud. Un policeman cofat a la Minerva va somriure en veure’l. Ell va passar de llarg. De seguida vam ser davant el taulell de la duana. Hi va deixar la maleta. En aquell moment, i per primera vegada a la vida, el meu cor va experimentar palpitacions de duaner. Què esperaven a fer-li mostrar la mercaderia? A la fi li ho van demanar. La maleta va revelar el seu secret. Contenia un xal blanc amb ratlles negres i serrell, un parell de mitjons, dues capsetes una mica més llargues que no les nostres capses de llumins, el doble de gruixudes i enganxades a una corretja de cuiro, dos llibres dobles que, de lluny estant, feien olor de Talmud i uns quants diaris impresos en caràcters estranys.
Incursions anteriors a les sinagogues de l’Europa oriental em van permetre de reconèixer que el xal era un xal de pregària, un tal·lit, i que les dues capsetes representaven els tefil·lín que tot jueu pietós es lliga al front i al canell esquerre els dies de conversa profunda amb el Senyor.
Un duaner protestant tenia el dret d’ignorar la santedat d’aquells objectes; així que els va tractar com hauria tractat una polvorera o un xal espanyol.
Acabada la inspecció, el rabí va arribar a l’andana de l’estació.
Va deixar marxar el pullman i va agafar, deu minuts després, el tren de la gent assenyada.
Naturalment, em vaig instal·lar davant seu.
La meva conducta no la dictava cap caprici. Aquell home arribava a la meva vida en el moment just. Aquesta vegada no me n’anava a fer la volta al món sinó la volta als jueus, i començaria presentant els meus respectes a Whitechapel.
Visitaria Praga, Mukàtxevo, Oradea Mare, Kixiniov,2 Cernăuţi,3 Lemberg,4 Cracòvia, Varsòvia, Vilna,5 Łódź, Egipte i Palestina, passat i futur, aniria dels Carpats a la muntanya de les Oliveres, del Vístula al llac de Tiberíades,6 dels rabins fetillers al batlle de Tel-Aviv, dels trenta-sis graus sota zero, que alguns diaris despietats ja anunciaven a cals txecs, al sol que, cada any pel maig, espera els qui enfilen les Escales de Llevant.
Però havia de començar per Londres.
Per què?
Perquè ara fa onze anys Anglaterra va parlar als jueus amb les mateixes paraules que Déu, temps abans, havia fet sentir a Moisès al mont Horeb.7 Déu havia dit a Moisès: “He decidit rescatar-vos de l’opressió d’Egipte i conduir-vos al país dels cananeus, dels hitites, dels amorreus, dels ferezeus, dels heveus i dels jebuseus, una terra que regalima llet i mel.”8
Lord Balfour s’havia expressat amb menys poesia. Havia dit: “Jueus, Anglaterra, commoguda per la vostra aflicció, delerosa de no deixar que cap altra gran nació s’estableixi en un dels costats del canal de Suez, ha decidit d’enviar-vos a Palestina, a una terra que, gràcies a vosaltres, recuperarà.”
Anglaterra defensava els seus interessos millor que no pas Déu els seus. Déu havia donat Palestina i Transjordània alhora.
Lord Balfour es reservava Transjordània.
Entre totes dues èpoques, és cert, Mahoma hi havia tingut alguna cosa a dir.
El tren avançava. El meu rabí dormitava. El seu famós barret s’havia desplaçat lleugerament i deixava veure el casquet que duia a sota. Tot jueu ortodox ha de dur, així, dues lligadures. Una ventada, una distracció podrien fer que la primera abandonés l’amo. Quina inconveniència, si el nom del Senyor (beneït sigui!) s’arribava a pronunciar davant el cap desencasquetat d’un jueu!
A Chatam el meu company va tornar a obrir els ulls. Els tenia bonics. Si el meu home venia de Galítsia, els seus ulls venien de molt més lluny. Encara els habitava l’Orient. Després de treure el Talmud de la maleta de fusta el súbdit polonès es va submergir en l’hebreu.
Els anglesos que passaven pel passadís es miraven escandalitzats el viatger. Es pot ser d’un poble turista i no haver-ho vist tot. Eren sobretot les peot (els tirabuixons) que els clavaven una puntada de peu a l’estómac. El rabí aviat es va convertir en l’atracció del compartiment. Els qui l’havien descobert l’assenyalaven als veïns. I els curiosos, amb un aire d’indiferència fingit, passaven i tornaven a passar per davant la nostra cabina. Qualsevol contemporani s’hauria alçat i els hauria demanat: “Què desitgen, senyors?” Però quan algú flirteja amb Déu a través de difícils caràcters d’impremta no pensa en criatures beneites. I, tranquil, el rabí brostejava el seu text amb els llavis actius com un conill assaborint una menja.
I vam arribar a Londres. Esperaven el viatger. Dos homes, aquests vestits a l’europea, el van saludar sense llevar-se el barret. El van saludar amb les espatlles, el coll, tremolor de narius i gimnàstica de celles. El trio es va posar a parlar i, és clar, es va animar. Les mans d’autòmat dibuixaven la forma dels seus pensaments. El gest és, de fet, l’accent d’Israel.9 Un jueu s’expressa tant amb els dits com amb la llengua. Manc, certament seria mig mut!
No van fer cas dels taxis. Van sortir de l’estació i van caminar.
L’un dels europeus portava la maleta. El rabí duia el Talmud sota una aixella. El tercer, amb els braços, traçava arabescos en la nit.
No van trigar a aturar-se. Calia ser detectiu per veure que esperaven l’autobús? Després d’alguns somriures de la multitud londinenca, el simpàtic vehicle va arribar. El vam agafar. On em duien els fills d’Abraham? Vaig veure Piccadilly, vaig endevinar l’entrada de l’Strand i després em va semblar que travessàvem la City. Els garlaires enraonaven més de pressa que no anava l’autobús i, quan el monstre s’aturava, ells continuaven. Es va acabar el trajecte. Van baixar davant un gran edifici que, amb tota reserva, devia ser el London Hospital. Érem a Whitechapel Road.
No hi havia gaire animació. Els seguia sense dificultat. Van pujar per l’artèria central i van agafar Silver Street i, tot seguit, Chicksand Street. Era un carreró molt petit, fosc i llardós. Només l’il·luminaven els llantions dels botiguers. Al número 17 el trio va desaparèixer per un passadís. La casa era de maons bruts i, als baixos, s’hi estatjava un gallinaire que venia ànecs i pollastres mal plomats.
—Fins demà, vaig dir mentalment, apuntant-me l’adreça.
Vaig tornar enrere. Les parets de les cases regalaven. Darrere els vidres, s’hi veien famílies pobrament entaulades. Vaig tornar a Whitechapel Road. Mentre avançava, lletrejava els rètols de les botigues: Goldman, Appelbaum, Lipovitch, Blum, Diamond, Rappoport, Sol Levy, Mendel, Elster, Goldeberg, Abram, Berliner, Landau, Isaac, Tobie, Rosen, Davidovitch, Smith, Brown, Lewinstein, Salomon, Jacob, Israel…
I això que solament passava per una vorera!
Havia entrat de ple en matèria.
© de la traducció, Susanna Fosch
© de l’edició, Editorial Afers
- Londres fa servir la paraula “gueto” tant per referir-se al xtetl —poble o ciutat petita de l’Europa central o de l’Est amb gran presència de jueus— com al gueto tal com el coneixem. ↩︎
- Nom rus de l’actual Chișinău, Moldàvia. ↩︎
- Nom romanès de l’actual Txernivtsí, Ucraïna. ↩︎
- Nom alemany de l’actual Lviv, Ucraïna. ↩︎
- Nom rus de l’actual Vílnius, Lituània. ↩︎
- També anomenat mar de Galilea. ↩︎
- També anomenat mont Sinaí. ↩︎
- Els textos bíblics del llibre sovint no es corresponen amb els que trobem a les versions de la Bíblia cristiana; és per això que he traduït directament la versió que en dona Londres. Ex 3:17. ↩︎
- Londres fa servir el terme “Israel” per designar el poble jueu. ↩︎