Com una mosca enganxada a la mel és el primer recull de versos d’Eloi Creus, hel·lenista i traductor de Safo, Menandre, Primo Levi i Sandro Penna. L’edita Godall Edicions.
Creus hi aplega els poemes que ha escrit d’ençà que va posar-s’hi al 2017 i comença el recull amb els més recents, escrits al 2023, tots units per un mateix tema: «el de la pèrdua, o més ben dit, l’aferrament a la pèrdua». També inclou les versions d’Anna Akhmàtova que va publicar a la revista Reduccions. A Stroligut en podeu llegir una tria de quatre poemes.
////L’Eloi Creus traductor: Si la vida sabés l’amor meu
Com una mosca enganxada a la mel
Tots els petons que no es van fer,
tots els petons que es van mig dir
en un somni secret
són una llar que ha renascut
després d’un semioblit,
amb flama etèria enmig del fum,
regal d’un cremall adormit.
Tots els petons que no es van fer
són farigola desfullada
la nit de Sant Joan
o el perfum d’una fada
que tothom sent i ningú sap,
al capdamunt del Pirineu.
Són la mort dolça de qui no ha fet net.
Tots els petons que no es van fer
són el raïm follat en equilibri,
una nit de verema.
Són el vi cec i tímid,
que regalima entre vint dits,
mentre cau la serena.
Són tot allò que en fer-se ja no és.
La corda d’un violí és de tripa,
era de tripa i ara és de metall
que és fred i mort però mai desafina,
gris i perfecte com un hospital.
Llavors, la corda de tu era viva,
plena de tares i trets de passat.
Feréstega, cantava amb la carícia
i se’m trencava amb el frec d’un dubtar.
No t’estremeixo més contra la fusta
quan per fer-te sonar et trec de l’estoig;
i ara ets de seda, i ets so i no crit rústec.
I et voldria tocar, però em fa por
que, si altre cop et sento, et vulgui mut.
Eres la corda que dorm al taüt.
Cançó del bressol buit
Quan s’acosti per darrere
amb la sang del pit al dit,
li diràs que sembla febre,
i amb la mà et farà que sí.
Quan s’endinsi dins la fronda,
espès desig que no diu,
li diràs amb veu dubtosa
que qui sap si no és petit.
Quan amb notes t’embetumi
on s’estava aquell anit,
li diràs que era el refugi
d’aquell que et creixia a dins.
Quan de dos un sol en resti,
tots plegats fareu camí
pel coster on va anar creixent-hi,
on va entrar i no en va sortir.
Congedo: ves-on
Amb Plini
Veus, nebot meu, com s’enfila la cendra?
És de l’amic que et compartia el pa
i amb qui exploraves el bosc fins la fosca,
mentre jugàveu a fet i amagar.
Veus, nebot meu, quina cendra més fina?
És del seu gos que us clavava mig mos
tendre perquè no caiguéssiu de morros
i ara tots dos són la llum que s’ha fos.
Veus, nebot meu, quina pols de farina?
Són la veïna i el fill del forner,
collint el dia i la poma prohibida.
Són l’abraçada que no es fa malbé.
Veus, nebot meu, el sol com la vol fendre?
Ves on encara brilli com ahir,
i deixa que me’n vagi amb vent i barca,
que per conèixer-ho tot em cal morir.
© Eloi Creus
© de l’edició, Godall
