Solitud de Víctor Català – Lluís Via

Pròleg de Lluís Via a la cinquena edició de Solitud de Víctor Català que explica com va ser el procés de publicació de la gran novel·la del modernisme català entre el 1904 i el 1905.

Via, com a director de la revista Joventut, va encomanar i editar per fascicles la primera novel·la de Caterina Albert. Al pròleg, també hi recorda l’efusió amb què els grans escriptors de l’època van acollir la poesia i la narrativa de Català.

////Sobre el nom i el feminisme de Víctor Català, llegiu l’assaig de Nora Albert

Solitud de Víctor Català

Érem a primeries del 1901. La revista Joventut, en ple èxit, acabava de publicar el seu número extraordinari de Cap de Segle. No podíem donar abast a tant d’original com rebíem, i els llibres nous hi afluïen, també, incessantment.

Damunt la meva taula de la redacció jeia un fullet de cobertes verdoses: un aplec de versos que es titulava El cant dels mesos i, com a nom d’autor, ostentava el de Víctor Català, desconegut de tothom.

El fullet esperava en va el crític de tanda: cap dels redactors de Joventut es decidia a fer-ne esment a les planes del periòdic. A mi m’havien impressionat aquells versos hi trobava un simpàtic ardiment, denunciador d’un poeta jove.

Un matí, mentre esperava proves d’impremta, m’estava de cap sobre el fullet fent inútils combinacions amb les dotze lletres de Víctor Català, com si fossin l’anagrama del veritable nom de l’autor.

—Qui pot ésser? Qui deu ésser?

Aquesta pregunta em feia jo sense descloure els llavis, però, com si un eco escarnís el meu pensament, fou repetida de viva veu per algú que acabava d’entrar i restava dret al meu davant.

—Qui deu ésser? —deia també el sobrevingut, allargant-me una mà i assenyalant amb l’altra el fullet.

Vaig alçar el cap. Tenia al davant en Maragall, amb la seva mirada noble, el seu parlar senzill i el seu somrís ple de sana cordialitat i de dolça timidesa.

—Ah! —vaig fer, encuriosit i content—. ¿També l’interessen, aquests versos?
—Molt! Justament volia parlar-ne amb algú, abans de dir-ne quelcom al Brusi; perquè dubto, dubto…
—Doncs miri, als d’aquí els passa el mateix. Cap autor no ve obligat a presentar la cèdula, però aquest es manté tan amagat, millor diré tan discret, que els de Joventut callen per no ésser-ho menys. Tinc por que la indecisió duri massa, i s’hagi de resoldre el conflicte acusant rebut dels versos sense valorar-los com cal.
—Doncs jo tinc por que… tampoc no en diré res.
—Jo que em creia veure-hi afinitats amb els de vostè…
—Potser sí; i per a mi fóra molt afalagador… En fi, ja veurem.

Parlàrem d’altres coses bella estona, fins ben tocada l’hora de plegar. Quan ens separàrem, em semblava molt problemàtic que El cant dels mesos obtingués d’en Maragall els deguts honors. Des d’aquell dia ja no vaig tornar a instar al crític de Joventut perquè en parlés, i el crític es limità a consignar l’aparició del llibre en una nota breu.

Però en Maragall era home de consciència. ¿Tenia del novell autor indicis o referències que no podia revelar, o que es reservava per discreció? El cas és que no trigà a reaccionar, i des de les planes del vell Brusi féu, amb esperit jovenívol, un franc elogi del primer llibre de Víctor Català.

Al cap de poques setmanes, nou conflicte a la redacció de Joventut.

Víctor Català es venjava galantment del nostre silenci oferint-nos els originalíssims versos de L’oca blanca, per si teníem a bé publicar-los.

Ja ho crec que hauríem volgut fer-ho! Allí sí que hi havia un autor de cos sencer! Sols que aquest autor mantenia l’incògnit, i a Joventut no es podia publicar res que no vingués signat amb un nom autèntic, o no fos avalat per persona coneguda. Així ho preceptuava molt seriosament el nostre codi bèl·lic-literari, i així ho havíem complert fins aleshores.

Però a mi em va semblar que amb L’oca blanca podíem fer una excepció, perquè m’entusiasmaven aquells versos i perquè l’autor, fos qui fos, ja no era un autor inèdit. En Maragall ja ens havia donat una lliçó, i calia aprofitar-la amplament. Vaig fer un discurs que podia resumir-se així: «Nois, no siguem ridículs». Uns quants companys se’m posaren al costat, altres protestaren, i tinguérem cisma per unes hores. Pogueren més els que pressentien en Víctor Català un autor de cap d’ala, i a la fi triomfà la misteriosa oca blanca que, radiant de poesia, bandeja precedents i anul·là prejudicis que no esqueien a Joventut.

Poc després d’El cant dels mesos, apareixien els Quatre monòlegs, també en vers. Tant un llibre com l’altre eren ben personals. Per bé que en el primer es traslluïssin influències de Maragall, i en el segon se’n fessin patents altres de Guimerà, les inquietuds espirituals de l’autor eren inconfusibles, i feien esperar quelcom d’extraordinari per al dia menys pensat.

L’espera no fou llarga. Víctor Català havia seguit afavorint-nos amb articles i versos; teníem en ell un preat col·laborador, i, en el número de Joventut corresponent a l’11 de juliol del 1901, se’ns mostrava en la plenitud de les seves facultats amb el primer dels seus drames rurals: La Vella.

Per què havia trigat tant a dar-nos aquell plat fort? Havia volgut temptejar-nos i temptejar el públic? Sigui com sigui, La Vella —un prodigi de realisme— i altres treballs que ens envià seguidament, com Agonia, Idil·li xorc, L’explosió, foren una revelació definitiva, que es confirmava l’any següent amb l’aparició del volum que els contenia: un tresor literari, on s’afegien altres quadres estructurats superbament, sense artifici en la trama, sense esforç aparent en la composició, i amb cada títol que era un encuny. El Met de les Conques, Daltabaix, Parricidi, L’empelt, El Pastor, resultaven veres tragèdies que posaven fred al cor, per bé que al final del llibre trobéssim un bell caliuer en el quadret L’enveja, posat com un pal·liatiu de tantes misèries, i com a colofó a les vides més instintives que conscients de tants personatges bategant en aquell bé de Déu de prosa sòbria, natural i robusta, on s’imposaven l’enginy d’un escriptor consumat i el temperament d’un gran artista.

El company Zanné, encarregat a Joventut de parlar dels Drames rurals, féu unes apreciacions encertadíssimes. Remarcant les qualitats de cada treball, afirma que en El Met de les Conques hi havia més sentiments, més poesia i més bellesa que en la millor de les Històries estranyes de Turguénev, i que El Pastor era senzillament un quadre colossal. «L’ombrívola figura del pastor empordanès —deia— es dreça amb la majestat tràgica dels herois de Shakespeare, com un ésser malèfic, com un flagell que cau damunt d’una contrada per a càstig dels homes que la poblen.»

I parlant de l’autor, deia:
«L’enèrgica concisió dels seus quadres no exclou el perfecte ús del llenguatge, puix en les seves mans la llengua catalana assoleix molt sovint —sempre que a l’autor li convé— la bellesa de la prosa més flonja, abundant i florida.»

I completava així el seu judici:
«Victor Català ho accepta tot, lo bo i lo dolent, lo bonic i lo lleig; tot ho descriu i de res no s’espanta…» Però «no cerca lo desagradable o lo lleig per sistema, ho troba arreu, perquè en la vida no tot és joia, ni espiritualisme, ni bellesa, ni bondat. D’aquí neix la potent veritat dels Drames rurals, en els quals no s’idealitza lo bonic ni s’enlletgeix el que ja és prou lleig de si. Tot es presenta tal com és, perquè el temperament de Víctor Català és tan equilibrat, que no deforma res del que sent…». «Davant d’un llibre com aquest, la crítica emmudeix; en son lloc parla l’entusiasme. I si algú vol entretenir-se cercant ergos i distingos, pitjor per a ell. La seva serenitat de crític sols li servirà per a enlairar el llibre i empetitir-se ell mateix.»

Així va explicar-se el culte i equànime Zanné, i tota la Joventut va picar de mans.

El nou llibre feia creure que el nostre ruralisme literari, que ja comptava modernament amb un Massó i Torrents, un Vayreda, un Ruyra, un Casellas, havia aconseguit de cop i volta amb Víctor Català el seu autor cabdal, i entrava en una fase superior.

Els de Joventut teníem ja l’autor que havíem pressentit, que confusament havíem endevinat; i vam pensar que qui havia escrit aquelles breus novel·les tan plenes de dramatisme, amb una observació tan intensa, un lèxic tan ric i una força descriptiva tan corprenedora, era capaç d’una novel·la gran que ho contingués tot: l’idil·li camperol i la tragèdia rural, tant o més tràgica en les seves pregoneses psíquiques que en les seves exterioritzacions cruentes: no l’idil·li ni la tragèdia tallats a mida, fets exprés, o buidats, com en un motlle, en les facultats dels especialistes en vers o en prosa. Acordàrem, doncs, demanar-li una novel·la.

Però hi havia una gran dificultat. Víctor Català no era un nom real. Qui l’usava per a signar treballs destinats al públic, se’n servia també per a signar les cartes amb què els acompanyava en fer-me’n tramesa, les quals m’eren lliurades per un propi, encarregat de recollir la resposta i mantenir l’incògnit de l’autor. Jo ignorava, doncs, o devia ignorar, el nom i la residència de l’hermètic comunicant, que no era autor sinó autora, i respectar discretament el misteri de què es rodejava la discretíssima damisel·la Caterina Albert i Paradís.

En Pin i Soler, que mai no havia estat pròdig en visites a la nostra redacció, les feia aleshores bastant assídues. Gairebé cada vegada que llegia un nou treball de Víctor Català, el venia a comentar amb els millors qualificatius.

Un matí, cap a migdia, trobà el local molt concorregut. Fins hi havia en Pompeius Gener, cas molt raríssim a tal hora, puix en Peius era un noctàmbul empedreït. Jo tenia l’honra de fer de director d’aquella joventut batalladora; però ell n’era el Capità. Havia nascut un quart de segle abans que nosaltres, ens podia ensenyar moltes coses, tenia una intel·ligència privilegiada, era autor d’obres sensacionals, i hauria resultat el millor dels crítics si no hagués estat el més imaginatiu dels comentadors.

Parlàvem precisament dels Drames rurals. Els hi havia sortit no recordo en quin periòdic —un detractor que, enamorat del ruralisme superficial i placèvol, els trobava poc ajustats a la seva bonhomia pagesívola i, per tant, pertorbadors i malsans.

La fuetada no havia fet soroll, però uns quants de Joventut s’hi enfadaven, com a joves que eren, i en Peius, que es vanava de tenir el cor més jove que ningú, hi feia brometa. ¿Què li havien d’explicar, a ell, d’allò que és pertorbador i d’allò que no ho és? A ell, l’autor de Literatures malsanes, que havia blasmat el medanisme, el pessimisme i el nihilisme literaris! A ell, que tantes insànies havia descobert en les obres de Zola i de Tolstoi, i tantes vesànies i morbositats en les de Huysmans i Dostoievski!… No, no eren malsans els Drames rurals, per punyents que fossin! Més aviat s’hi veia la protesta d’un seny clar i d’un cor generós davant del sofriment i l’abjecció. També eren punyents i esgarrifoses les tragèdies de Shakespeare, on l’home esdevé amb freqüència miserable volva arrossegada per les passions com per ocultes i malèfiques forces; i, això no obstant, Shakespeare és vital entre els vitals, car no són casos patològics ni estats morbosos el que ens dóna, sinó fenòmens psicològics humaníssims.

L’orador s’anava excitant, i en Pin, que se l’escoltava acomodat en la millor cadira, amb una cama damunt de l’altra i el puro a la boca, el va interrompre amb un gest, i es disposà a usar de la paraula.

—Calleu, Júpiter —va dir—. Deixeu en pau els autors estrangers, i pel que toca als detractors dels de casa, no malgasteu els llamps matant formiguetes de Nostre Senyor.

I afegí amb displicència:
—Víctor Català és un temperament dramàtic, i a molta gent l’amoïna el drama i tot allò que fa barrinar. Troba més saludables els llibres gais i les comèdies de gresca, gatades inclusivament. ¿Això us sorprèn? Si és més clar que l’aigua clara!

Dites aquestes paraules amb gran lentitud, s’aixeca; i amb més lentitud encara, sil·labejant cada mot, fent entre l’un i l’altre considerables pauses, declarà en veu baixa i concentrada:
—A tots els que escrivim, Víctor Català ens deixarà com uns nens de mames!

Seguidament, preguntà quines noves en teníem i què esperàvem a demanar-li la novel·la.

—I si ens la nega? I si no la vol escriure? —li objectàrem.
—En té l’obligació! I farà una obra mestra, jo us en responc! ¿Que no es veu que va per camí segur i cada nou treball és una superació?
—A nosaltres bé ens ho sembla —digué l’Oriol Martí, que, com en Zanné, hi havia posat una fe cega.
—No espereu més. Amb el seu talent i amb el bagatge que estic cert que porta a dintre, no pot dir que no.

Víctor Català tenia, en efecte, molts treballs en germen, de tanta vàlua com els ja publicats. Amb el temps, havien de confirmar-ho, entre altres, La fi dels tres, Conformitat, La «tomia» de l’Estrany i Ànimes mudes en el volum Ombrívoles (1904); El calvari d’en Mitus, El carcanyol, Creu i ratlla, L’empès, Contraclaror i La amoreta d’en Piu en l’aplec Caires vius (1907); Enaigament, Substitució i En Pelifet en la collecció de La Mare Balena (1920). No s’errava, doncs, en els seus vaticinis l’autor de La família dels Garrigues, que si admirava, com nosaltres, aquells quadres realistes, se sentia alhora corprès pels sentiments de generositat —d’una generositat indignada— que havien mogut la ploma del novell autor no sols per escriure els Drames rurals, sinó també la major part dels versos que tenia escampats i que es disposava a reunir en el Llibre Blanc per oferir-los pulcrament a les pulcres damisel·les «que miren la pedra adulterada pel cisell i per l’enginy dels homes» i s’espanten «dels pedruscalls de formes anguloses i endurides, invariables a través dels segles».¹Paraules de l’autor en el pròleg de Drames rurals.

I em permeto aquí una digressió, que crec necessària, per a dir que el Llibre Blanc —o sigui el volum que amb el triple títol Llibre Blanc, Policromi, Tríptic havia d’aparèixer l’any 1905— no fou, no podia ésser un llibre frèvol encara que com a tal l’hagués anunciat l’autor, sinó un llibre subjectiu, d’anhels i de recances: el llibre d’un poeta que s’amara d’alegries i de dolors, i adés exalta les belleses de la vida, adés es debat enfront dels seus anacronismes, aberracions i crueltats, més que més quan aqueixes crueltats són obra de botxins espontanis que es fan un goig propi del sofriment aliè. Segons remarcà el nostre company Ramon Miquel i Planas,²L’exquisit bibliòfil que, anys a venir, havia de palesar la seva admiració per Solitud fent-ne una edició selecta, de limitadíssim tirage. en un excel·lent estudi crític, els versos d’aquest llibre porten «tot un món d’avantatge a les flors i violes de temps jadís», i a través de la forma poètica s’hi mostra la mateixa emoció de les obres en prosa de l’autor. D’aquesta emoció sols n’estan exemptes —i no pas totalment— aquelles composicions que constitueixen el Llibre Blanc pròpiament dit: escassament una quarta part de les contingudes en el volum. En totes les altres l’emoció hi és exuberant; molt especialment en L’oca blanca, La verge vella i Les dones xorques, tres aspectes torbadors d’un mateix enigma sentimental. I també en El captiu i Els mendicants, que amb Els cavalls del port, de data molt posterior, formarien un altre admirable tríptic. Destaquen també les poesies Gloriola, Hivern, Combregar, que Guimerà signaria, i Sant Julià, on l’amor a tot el que viu —que havia inspirat a Apel·les Mestres el seu Vobiscum— suggereix a Víctor Català aquests versos tan senzills com fervorosos:

No el vull restrènyer lo desig de viure
amb el sol, amb l’espai, amb els aromes,
amb el cuc que es retorç sobre la terra
i amb la humil formigueta escotorida;
amb la santa inconsciència vividora
de tantes coses del bon Déu…

I finalment, aquest cant als grans dies de juny, és a dir, a la llum i a la vida:

Oh els grans dies de juny, majestuosos
          de superba majestat!
Passeu damunt de tots els cors
          omplint-los de resplendors;
passeu damunt de tots els caps
          deixant-los sagramentats;
passeu per tota entranya enfredorida
sembrant-hi la llavor de nova vida…
i després, vostra força redemptora
que perduri, encalmada en l’infinit,
com una gran albada esclaridora
          de la pròxima nit!

I aquí cloc la digressió. Podia haver-hi algun detractor que, com el ja al·ludit, s’entretingués cercant pòsits amargs en els Drames rurals. Això no llevava raó —i els versos copiats vénen a palesar-ho— als que coneixent aquells Drames, i bastants poesies ja aparegudes a Joventut i després incloses en el Llibre Blanc, ens proposàvem demanar a Víctor Català una novel·la que segurament, com totes les seves obres, tindria per bases fermes la veritat i l’amor, i seria, per tant, plena de salut moral.

L’entrevista que vaig sol·licitar per delegació dels meus companys, fou concedida gentilment. I fou concedida, també, la novel·la.

Caterina Albert se’m mostrà, tal com era, una senyoreta de casa, atenta, senzilla, i poc amiga de publicitats que lliguen i molesten. Parlà poc de lletres i sols per a lloar determinats autors, dels quals es digué admiradora devotíssima. Va assegurar-me que, tant com el seu art, estimava la seva independència personal, i volia mantenir-la. Per al públic, Víctor Català no havia de tenir res a veure amb Caterina Albert. Però malgrat tants miraments, malgrat tanta obstinació a no depassar el nivell dels vulgars mortals, no sé què tenien els seus ulls, pels quals semblava traspuar la llum d’un esperit superior.

Quant a la novel·la, va dir: que provaria de complaure’ns, i que no es molestaria ni molt menys si, després d’escrita, l’examinàvem a consciència i li declaràvem que no era del nostre gust.

Les vacil·lacions de la gentil escriptora no em feren vacil·lar; ben al contrari! La seva modèstia féu pujar de punt la meva confiança. A ulls clucs havíem de prendre el que ella ens donés! I per tal de guanyar temps i assegurar la publicació, vaig pregar-li que, un cop planejada l’obra i enllestits els tres primers capítols, me’ls fes a mans. Nosaltres aniríem publicant-los a Joventut, i ella seguiria enviant els restants.

Quan vaig portar la bona nova a la redacció, s’alçà un clam de victòria. Vaig haver de dir als companys que no es fessin il·lusions, que no hi havia hagut batalla, sinó pura deferència i cortesia de part de Caterina Albert. Però ells ni em deixaven respirar. Com que la mar com més té més brama, ja no n’hi havia prou amb la novel·la; desitjàvem, preteníem que Caterina Albert la signés amb el seu nom i ens deixés publicar el seu retrat. Vaig dir-los que no insistissin sobre aquest punt, que jo no volia ésser impertinent després d’haver-me manifestat ella el propòsit de mantenir-se retreta. La rèplica dels companys fou contundent. «Aquest propòsit —digueren— no servirà de res, perquè les seves obres podran més que els seus escrúpols i la portaran a llocs de gran publicitat.» I així succeí. Les altes institucions literàries li obriren més endavant de bat a bat llurs portes; l’Acadèmia de Bones Lletres la cridà al seu si, i els Jocs Florals de Barcelona l’elevaren a la seva presidència. Casos únics tractant-se d’una dona —cal afegir— que es proposava cultivar l’art per l’art, completament ignorada.

En una segona entrevista, Caterina Albert em va dir que ja havia posat mans a l’obra i m’anticipà el títol que pensava donar-li, però amb prec de no anunciar-lo encara. I me’n vaig anar amb la convicció que Solitud seria un llibre de cap d’ala, per bé que no pogués atribuir-li encara les qualitats excepcionals que havien de situar-lo en el lloc més alt de la novel·lística catalana.

L’abril del 1904, quan en el folletó de Joventut érem ja a les acaballes de Les Disperses, d’en Maragall, i començàvem a neguitejar-nos per la publicació de Solitud, m’arribaren els tres primers capítols, escrits, com tota la novel·la, en fulls en foli. Vaig afanyar-me a llegir-los, i van quedar esplèndidament pagats els meus afanys.

Quina claredat d’expressió! Quina senzillesa i quina seguretat en els mots! Cada un d’ells era una troballa plena de suggeriments. De tot el que es descrivia, jo creia tenir-ne una visió pròpia, rebre’n una sensació directa… Sensació, joiosa o depriment, de les hores, dels llocs, dels éssers i de les coses. Flaubert no hauria descrit millor, o potser, malgrat seu, hauria abusat de les descripcions; mentre que aquí es realitzava el desideratum de l’art i del realisme, aquí el narrador era un màgic totpoderós, que amb la paraula viva sabia pintar i esculpir, però també sabia fer-se esborradís i desaparèixer per tal que les impressions i els suggeriments ens semblessin rebudes directament de la natura. Ni una paraula rebuscada, ni una ombra d’amanerament, ni un borrall d’artifici.

De les primeres figures que apareixien —la Mila i en Matias, un matrimoni jove sense fills— se’n daven, de moment, sols els antecedents precisos. Ja aniríem assabentant-nos de qui eren, i de la gran errada de la Mila en casar-se amb un abúlic que, per a estar-se de treballar li havia fet vendre una caseta heretada del seu oncle, i l’emmenava vers una ermita solitària, en plena muntanya, lluny del món dels homes, on viuria amb tots els marriments i perills que comporta la solitud per a un cor necessitat d’afecció, semblant a un terrer fèrtil que ningú no conrea i que van eixarreint les males agrams.

I seguia el relat, alhora fluid i punyent. Seguien les sensacions, com si hom visqués allò que llegia. La Mila i el Matias se m’anaven fent coneixedors a mesura que pujaven la muntanya. Aquesta anava descobrint els seus àmbits, clarífics o tenebrosos. En el sol nom del Torrent de la Mala Sang, «que escup l’aigua del Bram», semblava sentir-s’hi la mullena de les fondàries i la fressa paorosa d’un plor etern. En l’esbalaïment de la Mila davant les onades de muntanyes desertes, s’hi congriaven l’avís i la temença de totes les malures de la solitud… L’ascens penós, l’arribada a l’ermita, els lladrucs del Mussol multiplicats pels ecos, la coneixença del pastor i del Baldiret, llur companyia agradable en aquelles altituds, la visita al sant, el sopar, el cansament de la Mila, el seu somni febrós, el despertar de l’endemà, la bona jeia del Matias, les impressions del matí boirós i fred, el reconeixement de la casa, el lèxic del pastor, tan pintoresc i tan net de plagasitats carrinclones; la pujada al campanar, el repicar de les campanes festejant l’arribada de la Mila, i la visió sobtada de l’Ànima, que per la Mila havia d’ésser el mal àngel com el pastor era l’àngel bo, constituïen tres capítols tan plens, tan suggestius, que jo no sortia de la meva sorpresa. Molt havia esperat de l’autora, i aquells tres capítols em feien esperar molt més. La meva confiança era més ferma que mai, tot i reconèixer que una obra tan ben començada i que tan alta es mantenia, podia en algun moment venir a menys.

Però els capítols següents eren noves meravelles. De dos en dos, d’un a un, m’anaven arribant de L’Escala —residència de l’autora— i jo els llegia àvidament abans de donar-los a la impremta. En tots i en cada un s’anava fent patent la sensibilitat de la Mila, amb barreja de voluptats i tendreses, i s’acusava la fortalesa moral del pastor, que irradiava simpatia i consol i esdevenia el poeta de la muntanya. Amb gran sobrietat i precisió s’anaven mostrant l’Arnau i l’altra gent del mas de Sant Ponç. Les noves aparicions de l’Ànima i el canvi de tarannà del Matias donaven la intuïció de perills imminents i terribles. Era delícia dels sentits el relat de la festa de les roses, al que seguia el de l’Aplec de Sant Ponç amb els seus aldarulls i el seu ròssec de calamitats: els béns perduts, els deutes creixents, la Mila malalta, l’arribada de l’hivern, l’imminent comiat del pastor. I després… Després els pensaments torbadors de la Mila en el Pas-de-Llamps, la seva desil·lusió i la seva vergonya en el Cimalt en aclarir-se-li l’enigma de l’edat del company… I, per últim, les pàgines més punyents i més i més magistrals: la tragèdia que arriba a pas de llop, la fera que sotja, el so de l’esquellinc del Cimalt en mig d’un aiguat desfet; el diàleg breu, colpidor, insuperable de naturalitat, entre la Mila i la jove de Sant Ponç que l’innova la mort del pastor; un gran desconhort davant l’egoisme dels qui es creien sos hereus i davant la calúmnia que creix; un desconhort major davant l’escomesa final de la fera, i una immensa pietat del dolor encantat de la víctima, pobre ocell atuït per l’artera urpada, ànima bona, voltada d’ambigüitats desconcertants, subjecta a contínues i amargues equivocacions, que havia cercat instintivament una voluntat ferma que se li consagrés tota, per a correspondre-hi amb l’obsequi generós de tot el seu ésser, i havia trobat en el company mort la millor guia, la més segura defensa en aquelles solituds, per bé que, tot i tenir-lo a frec de carn, sovint l’hagués sentit lluny, molt lluny, mirant més al cel que a la terra.

Més al cel que a la terra? No, per cert! Car ell, fort i previsor tocava de peus a terra sempre, i per alts que volessin els seus pensaments, per fondes que fossin les seves concentracions, vetllava sempre per ella. Calia que així fos; car la Mila, amb la seva ingenuïtat i amb la seva inquietud vivaç, sovint marrava en els camins de la vida, encegada en les negrors d’un desengany o enlluernada pel llampegueig d’una il·lusió; i el pastor, restava per damunt d’il·lusions i desenganys, i era bo i clarivident dins la seva rusticitat. Era el gran provident, prompte com cap altre a tota diligència oportuna, i era, ensems, el gran contemplatiu, al qual en diades d’aplec les multituds ignares «li esbullaven els pensaments» i el persuadien que «les festes de tothom són pas festes per a ningú». Caminant amb pas segur pels fondals ombrívols o pels cims assolellats, poblant ell sol la solitud, identificat amb el ritme de la natura, idealitzat per les rondalles que ell mateix forjava amb fets de l’avior, com toies de flors collides als vergers de la muntanya, tenia sempre l’ànima dolçament abrandada en la flameta de la llàntia que cremava, inextingible, davant de l’altar de la seva fe.

S’acabà la publicació de Solitud i començaren els comentaris; millor dit, els elogis efusius i entusiastes, dintre apreciacions diverses i fins divergents. Com un joiell superbament treballat, l’obra oferia, per tots els caires, motius de sorpresa i admiració.

Per uns, Solitud era única, tant per l’originalitat de la concepció com per la vigoria de la factura. Per altres, era un gran poema de la muntanya. Molts eren de parer que el principal valor poemàtic residia en els antagonismes espirituals que s’hi enclouen. Aquests, hi sentien vibrar un himne fervent a l’amor i a la fe. Aquells, hi veien la lluita eterna entre el bé i el mal. Aquells altres, la fusió esglaiadora de dues solituds: l’espiritual i la terrena. Hi hagué qui remarcà la propietat del llenguatge, qui la justesa dels diàlegs, qui la psicologia dels personatges i llurs característiques racials, qui la universalitat dels sentiments dintre la forta catalanitat de l’obra, que arreu havia d’ésser compresa i admirada…

Així, doncs, sota diversos punts de vista, Solitud fou considerada una obra mestra. Tothom coincidí a admirar el perfecte equilibri dels components, i les hàbils gradacions, mercès a les quals cada fet i cada cosa tenen el relleu i el valor que els correspon, i les majors crueses produeixen tot l’efecte que han de produir sense que resultin notes discordants en aquell esplèndid conjunt d’art i de verisme.

Res de fals, res de tendenciós no hi ha a Solitud. Si s’hi agombolen tenebres, també s’hi aboquen glopades de claror. De vegades ens trobem en una delitosa mitja llum, en un delicat clarobscur on glateixen íntims fervors, mentre el pastor diu: «Sap pla bé lo que es fa, Sant Ponç! Confegiu les pintures de la capeia i sabreu tots els miracles: que és cosa de sebre, cosa de sebre, us digui…» I altres vegades l’acuïtat dels tons esdevé quasi feridora, com quan la Mila, sobtada d’un involuntari escepticisme davant la santa imatge d’ulls guerxos i ventre botarut, i sentint una fonda repugnància davant les presentalles, que li semblen «encomanadores de tots els mals que esmenten i retreuen», no pot estar-se de dir amb picardia: «Per mi en va fer i tot una mica massa de miracles, Sant Ponç…».

Tot és observat i descrit sincerament. Mai una nota forçada, mai una exageració. Les coses apareixen tals com són, corprenedores en llur misteri i en llur cruesa, i no hi ha episodi, per nimi que sigui, que no aporti al lector pregons suggeriments anímics de cada personatge. Així descobrim la ingènita roïnesa i el sadisme de l’Ànima en els més petits detalls: en la seva manera de menjar cargols, per exemple, tant com en el robatori i venda de conills de l’Aplec de Sant Ponç, o com en la tortura i mort de la gata foragitada del mas; i així capim també tot el que hi ha de vital, de generós i d’impulsiu en la Mila quan l’Ànima la sorprèn adormida a l’hort de l’ermita, o quan ella es desviu per a nodrir els gatets famolencs, o quan petoneja follament el Baldiret en un dels seus rampells de tendresa. Els fets externs, presentats amb just verisme, ens descobreixen les íntimes sensacions dels personatges i ens van donant el seu retrat moral sense que l’autor hagi de fer anàlisis prolixes a la manera de Paul Bourget, el gran monomaníac de la psicologia amb totes les seves subtileses, i a voltes amb totes les seves morbositats. El nostre autor, més concís i segur a la manera de Maupassant, poc s’entreté a esbrinar els pensaments i explicar-nos els estats d’ànim dels personatges, si no es tracta de la Mila, que és el personatge central i el de més fina sensibilitat.

Obeiria a un criteri tendenciós qui titllés l’obra de pessimista pel fet d’abundar-hi les tristors més que les alegrances. En un llibre que ha de reflectir la realitat intensificant-la artísticament, no és fàcil amagar ni és lícit desnaturalitzar les humanes misèries. No es poden apartar els núvols de davant el sol, ni evitar que les notes més clares, com les que ens dóna l’Arnau de Sant Ponç en els primers capítols, es tornin ombrívoles quan el minyó, que cobejava la Mila il·lícitament, la injuria d’una manera cruel i baixa perquè sospita que ha donat a un altre el que a ell va refusar-li en ús del seu dret, encara que aquest refús, fet per natural honestedat, comportés tal vegada el sacrifici d’una il·lusió, en el seu cor de dona jove i desitjada.

Però entre les notes clares, una n’hi ha de puríssima: la innocència i la vivor de Baldiret. El pastor diu d’ell: «Me l’estimi perquè no té llei de traïdoria al cor, mateix que un anyell. Quan m’enyori massa per aquests alts me l’emmeni. No em deixaria mai, la criatura…». I de fet, sota l’atenta i prudent vigilància del pastor, l’ànima del Baldiret és plena de candor, i tot esplai li és gran festa. Dóna bo de veure’l de bon matí escridassant i desvetllant els tornaveus de la muntanya; o, suspens dels llavis de l’inspirat narrador, escoltar les mirífiques rondalles; o ajudar-lo a preparar cargolades, o a encendre alimàries «girintorn del terrat»… Per a ell, com per a la Mila, el pastor ho és tot; i quan l’han perdut per sempre, i el nen es troba amb la Mila davant les seves despulles, i abans de separar-se per un mai més de la pobra dona, li diu plorant: «Fa, vós, pobret?», el lector se sent pujar també les llàgrimes als ulls.

Llibres com Solitud estan per damunt d’escoles i de tendències; d’optimismes i de pessimismes. Se’ls poden aplicar aquests mots que escriví Maragall referint-se a Dant i Shakespeare: «No són morals ni immorals perquè es limiten a intensificar la vida, expressant-la. I com que expresen la vida, com que són veritables, encara que es refereixen a un temps i a un lloc, són de tots els temps, perquè sempre i arreu subsisteix el drama humà, l’humà sofriment, i sempre arreu, quan pastors i rondalles hagin passat subsistirà la poesia dels pastors i les rondalles».

Davant d’obres com Solitud, la crítica corre perill de semblar més buida com més conceptuosa. Això no obstant, aquest llibre ha tingut crítics dignes d’ell. Entre tots destaca Ramon Miquel i Planas, el qual en una nota preliminar posada a l’edició de bibliòfil de què he fet esment, arriba a dir que Solitud, «per la seva invenció novel·lística, per l’art de la seva composició i per la perfecció del seu estil, representa l’òptim resultat obtingut fins ara per les lletres catalanes antigues i modernes». I afegeix: «La gràcia i la perfecció de l’estil literari li prevenen a Solitud d’haver-hi sabut l’autor transferir, amb la seva treballada prosa, la frescor i la naturalitat del llenguatge catalanesc tal com surt dels llavis de la gent que no se senten parlar i que no s’és viciada per voler acomodar la seva expressió verbal a modalitats passatgeres i a apriorismes d’escola. En aquest sentit, és Solitud el model per excel·ència de la nostra prosa literària: la seva precisió, la seva transparència, la seva elegancia natural, no han estat igualades a Catalunya, ni abans ni després».

Ultra les qualitats apuntades, trobem també en aquest llibre —diguem-ho ben alt— el propòsit d’alliberar el nostre ruralisme literari de la curtesa de mires de molts que el cultivaven segons patró, i també de molts altres que l’haurien donat per caduc abans d’hora.

Quelcom d’això té dit l’autora en el pròleg de Caires vius, del qual extrec les següents lluminoses consideracions:

«El començament del ruralisme ha estat, com era natural que fos, la reproducció de lo més senzill, de lo que oferia més gros relleu i costava menys de veure i de capir de lluny: la crosta externa. Mes no s’ha pas d’encallar ací, després pot venir lo delicat i lo més dificultós: penetrar fins a l’entranya, fins a l’ànima. Perquè digueu-me: ¿Què se n’ha dit fins ara, què se’n sap encara de la nostra ànima rural, d’aqueixa ànima meravellosament misteriosa i naturalment preexistent a l’ànima ciutadana, mes no inferior a aquesta sinó senzillament, essencialment diferent i per igual interessant? ¿Què en sospitem encara de certs aspectes portentosos d’aqueixa anima? ¿Què de l’harmonia íntima, de la solidaritat fraternal dintre la natura, de l’home, la planta i la bèstia, aqueixa santa i imposadora conjunció quasibé igualitària i enterament desconeguda a la ciutat? ¿Què d’aqueixes consciències individuals, que, en una formació que nosaltres —scients de per riure!— qualifiquem d’embrionària, semblen encloure, perfectament organitzats, però amb una organització que escapa al nostre cop d’ull crític, de visió limitada a una petita esfera psicològica, tots els elements integradors del cosmos? ¿Què del perfet i dreturer sentit de lo absolut i lo relatiu, del mecanisme ètic de la vida, que tenen aqueixes consciències d’illetrats? ¿Què dels ressons i tornaveus que hi aixeca la natura, què de les sublimitats inexpressades, dels goigs que els hi són produïts per la sobre-vida, erma d’artifici, que glateix entorn d’elles, en les coses eternalment invariables? ¿Què en sabem encara d’aqueixes coses? Res, res, positivament! Si mai, sorpresos per una confusió inesperada, hem dibuixat en el nostre pensament un interrogant, no hem tingut el valor o la paciència suficient per a fer-lo seguir de l’auscultació directa, de la convivència continuada, de la llarga hivernació comuna que hauria pogut donar-li contesta prudent. Hem preferit posar-hi punts suspensius i, en lloc de cremar-nos les celles estudiant —confessem-ho modestament—, divertir-nos, veure el camp, els seus éssers i les seves coses com un espectacle vanament curiós, i arreplegar-ne lo pintoresc, la ganyota, la convenció: lo que es posava bonament al nostre abast.»

Després d’aquests mots, jo només sé dir que Solitud s’ajusta d’una manera magistral al concepte que del ruralisme té l’autora.

Avui Solitud apareix rejovenida amb l’aditament de dos capítols que no s’encabiren a la primera edició —publicada, segons queda dit— en folletó setmanal. L’autora declarà llavors que l’obra no era ben bé el que ella hauria volgut que fos, perquè diversos entrebancs i destorbs l’havien privat d’entretenir-s’hi.

Solitud fou reeditada una vegada i una altra, però els dos capítols restaren inèdits. Per fi l’autora s’ha decidit a publicar-los, i, amb ells la present edició resulta definitiva. En ésser jo encarregat de prologar-la, passats més de trenta anys de l’edició primera, no he pogut menys d’acceptar aquest honor; però, mancat de dots per a complir dignament l’encàrrec, he procurat compensar la deficiència de les meves apreciacions crítiques amb aportacions anecdòtiques que tal vegada interesseran als molts devots de Víctor Català i d’aquesta novel·la ja famosa. Ací teniu explicat, doncs, com i quan i per què fou escrita.

Pel 1909 li era adjudicat als Jocs Florals el Premi Fastenrath, arran de la seva institució. És fins ara, al meu entendre, la nostra novel·la cabdal. Com a contrapès a l’honor que ha fet a les nostres lletres, ha tingut, mateix que els Drames rurals, una pila d’imitadors que, triant assumptes truculents i temes escabrosos, i volent passar per esperits forts, han fet més mal que bé, o han demostrat llur desconeixement del que tenien entre mans. Llur ruralisme ha estat una planta d’artifici, sense arrels.

Amb molts panegiristes compta Solitud fora de Catalunya, i a diversos idiomes ha estat traduïda, però sols per relativa equivalència haurà trobat en altres llengües l’encís que li dóna el verb original. A nosaltres, catalans, i especialment als que hem seguit de prop la seva gestació, i l’hem vista primer com un misteri prometedor i després com una realitat viva i gloriosa, els seus valors interns i externs ens semblen absoluts, car referint-me a l’autora com tinc dit en altre lloc no hi ha ull escrutador ni hi ha vident d’ànimes que millor hagi llegit en documents humans, ni millor hagi penetrat l’ambient que descriu, i tot el bé i tot el mal dels homes i de les coses.

Barcelona, novembre del 1937

© de l’edició, Stroligut

• 1
  Paraules de l’autor en el pròleg de Drames rurals.
• 2
  L’exquisit bibliòfil que, anys a venir, havia de palesar la seva admiració per Solitud fent-ne una edició selecta, de limitadíssim tirage.