Barbablava – Charles Perrault

Barbablava és un d’Els contes de la Mare Oca de Charles Perrault. La traducció al català és de Valeri Serra Boldú.

Es van publicar en diversos fascicles, a partir del 1931, als Contes d’ahir i d’avui d’Edicions Mentora. A Stroligut també en podeu llegir Mestre Gat o el Gat amb botes, Pell d’Ase, El Patufet i La Ventafocs.

////Més literatura infantil i juvenil

Barbablava

Vet aquí que una vegada hi havia un home que tenia grans cases a la ciutat i al camp, vaixelles d’or i d’argent, mobles meravellosos i carrosses daurades. Però, per desgràcia, aquell home tenia els cabells i la barba blaus, i això el feia ésser tan lleig i tan horrible, que no hi havia dona, vella o jove, que no fugís en veure’l.

Una de les seves veïnes, persona de posició, tenia dues filles molt formoses. Barbablava li demanà per muller una d’elles, però deixant a la seva elecció la que havia de donar-li. Cap de les dues noies no el volia, i tractaven d’esquivar el casament amb un home que tenia el color dels cabells tan estrany. A més, no els agra­dava gaire perquè s’havia casat ja diverses vegades i ningú no sabia el que havia passat amb les seves dones.

Barbablava, per tal de fer-se benvoler, les portà amb la seva mare, tres o quatre de les seves amigues i alguns joves del veïnat a una de les seves cases de camp, on passaren vuit dies. Tot eren passeigs, partides de caça i pesca, balls, banquets i berenars; no tenien ni temps de dormir, perquè fins durant la nit feien broma entre els uns i els altres. Per fi, tot estigué tan ben disposat, que la més petita de les germanes acabà per trobar que l’amo de la casa no tenia la barba tan blava com la gent solia dir, i que, després de tot, l’amo d’aquells cabells era un home excel·lent. Quan tornaren a la ciutat se celebrà el casament.

Al cap d’un mes, Barbablava digué a la seva muller que, a causa d’un negoci important, es veia obligat a sortir a fer un viatge que duraria sis setmanes almenys, i que durant la seva absència li demanava que es di­vertís, que convidés les seves amigues, que les portés al camp si li semblava i, en fi, que es donés la millor vida possible.

—Ací tens —li digué— les claus dels guardamobles; ací les de la vaixella d’or i d’argent, que no s’usa cada dia; aquestes són les de les caixes de cabals, on tinc l’or i l’argent; aquestes són les de les caixes on tinc les pedres precioses, i aquest és el clauer amb les claus de totes les habitacions. Aquesta claueta que també et dono com les altres, és la de l’habitació que hi ha a l’extrem de la galeria del pis de baix, obre-ho tot i vés per totes bandes on vulguis, però en aquesta habitació et prohibeixo que hi entris; i t’ho prohibeixo de tal manera que, si hi entres, malgrat les meves ordres, cal que ho esperis tot del meu mal geni.

La seva muller va prometre obeir-lo en tot i ell des­prés d’abraçar-la va pujar a la carrossa i marxà.

Les veïnes i amigues de la noia no esperaren que aquesta les anés a cercar, perquè estaven plenes d’impaciència per veure les riqueses de la casa, ja que no s’havien atrevit a visitar-la quan hi era el marit, perquè la seva barba blava els feia por. Tan aviat com arribaren, es posaren a seguir els dormitoris, els despatxos i el guarda-robes.

Pujaren després al guardamobles i allí no es cansaren d’admirar el nombre i boniquesa dels tapissos, dels llits, dels vetlladors, de les taules, dels miralls on es veien de cap a peus i amb marcs de cristall els uns, d’argent els altres i fins els de metall daurat eren formosos i mag­nífics com mai se n’hagi vist. No es cansaven d’exagerar i envejar la felicitat de la seva amiga, que es divertia menys que elles amb aquells tresors a causa dels desitjos que tenia d’anar a obrir la porta de l’habitació del pis de baix.

Fins a tal punt arribà la seva curiositat, que sense considerar que era una grosseria deixar els seus visitants sols, baixà per una escala del servei amb tanta precipitació, que va estar dues o tres vegades a punt de caure i de trencar-se el cap. En arribar davant de la porta del gabinet s’aturà un moment a pensar en la prohibició del seu marit, considerant que podia succeir-li alguna des­gràcia per culpa de la seva desobediència. Però la temptació era tan forta, que no pogué vèncer-la i, agafant la claueta, obrí tremolant la porta del gabinet.

Al primer moment no distingí res perquè les finestres estaven tancades, però quan s’hagué acostumat a la foscor va veure que a terra hi havia tot de gleves de sang i que els cossos de diverses dones mortes penjaven de les parets. Eren les dones que havia tingut en Barbablava, les quals aquest havia degollat una darrera l’altra. S’esglaià tant, que la clau li caigué de les mans.

Quan hagué reaccionat, va agafar la clau, tornà a tancar la porta i se’n pujà a la seva cambra per a asserenar-se; però era tan gran la seva emoció, que no podia.

En observar que la clau del gabinet estava tacada de sang, la netejà dues o tres vegades; però la sang no se n’anava. I per més que la rentà i fins la fregà amb terra d’escudelles, sempre hi restaven les taques, perquè la clau estava encantada i no hi havia manera de netejar-la; quan desapareixia la sang d’un costat, sortia per l’altre.

Barbablava tornà aquella mateixa nit del seu viatge dient que durant el camí havia rebut cartes notificant-li que el negoci que l’obligava a deixar la casa havia estat avantatjosament arreglat. La seva muller va fer el que va poder per a demostrar-li que estava molt contenta de la seva tornada.

L’endemà demanà les claus i la seva esposa les hi va donar, però tremolant tant, que ell endevinà de seguida el que li havia passat.

—Per què —li preguntà— no està amb les altres la clau del gabinet?
— És que l’he deixat damunt la taula de la meva habitació —respongué ella.
—Porta-me-la de seguida!

Després d’algunes excuses i ajornaments, no tingué cap més remei que donar-li la clau.

—Per què està tacada de sang, aquesta clau?
— No ho sé — digué la pobra noia, groga com la cera.
—No ho saps? —digué en Barbablava—. Jo sí que ho sé. Has volgut entrar al gabinet. Està bé. Hi entraràs i ocuparàs el teu lloc junt amb les altres dones que hi has vist.

La noia s’agenollà als peus del seu marit i plorant li dema­nà perdó amb to­tes les aparences d’un veritable penediment per no haver estat obedient. Hauria entendrit una ro­ca, bella i afligida com estava, però en Barbablava tenia el cor molt més dur que les pedres.

—Has de morir —li digué—, i ara mateix!
—Ja que he de morir —digué ella amb els ulls plens de llàgrimes—, deixa’m una mica de temps per tal d’encomanar-me a Déu.
—Et dono cinc minuts —digué en Barbablava—. Ni un moment més.

Quan la noia es trobà sola crida la seva germana i li digué:
—Anna, germana meva — perquè es deia així—, puja, jo t’ho demano, a dalt de la torre per a veure si vénen els meus germans. Em prometeren que vindrien avui a veure’m. Si els distingeixes fes-los senyals perquè vagin de pressa.

La germana Anna pujà a dalt de la torre a mirar, i la pobra afligida li cridava de tant en tant:
—Anna, germana Anna, que els veus venir?…

I la germana responia:
—Només veig el sol que centelleja i l’herba que verdeja.

Mentrestant, Barbablava, que s’havia armat d’un gran ganivet, cridava amb totes les forces:
—Baixa de seguida o pujaré jo!
—Un moment, per favor! —deia la seva dona. I de seguida repetia en veu baixa: —Anna, germana Anna, que veus venir algú?
—Només veig el sol que centelleja i l’herba que verdeja.
—Baixa de seguida —cridava en Barbablava— o pujaré jo!
— Ja vinc —respongué la seva muller. I després afegia: —Anna, germana Anna, que veus venir algú?
—Veig —digué la seva germana— una gran polseguera que es va atansant.
—Són els meus germans?
—Ai, no, germana meva. És un ramat de moltons.
—Vols baixar, sí o no? —cridava en Barbablava.
—Un moment més —responia la seva muller. I després cridava: —Anna, germana An­na, que veus venir algú?
—Veig dos homes que s’atansen, però encara són lluny… Lloat sia Déu! —digué la noia un mo­ment després—. Són els nostres germans… Ja els faig senyals per tal que s’apressin.

En Barbablava es posà a cridar tan fort, que tota la casa tremolà. La pobra noia baixà i s’anà a agenollar als seus peus plorosa i despentinada.

— No guanyes res amb això —digué en Barbablava—. Has de morir!

Després, agafant-la amb una mà pels cabells i alçant amb l’altra el ganivet, es disposà a decapitar-la. Però la pobra noia girà cap a ell els seus tristos ulls i li pregà que li concedís un moment més.

—No, no— digué ell—; encomana’t a Déu…

I alçant el braç…

Però en aquell moment trucaren tan fort a la porta, que en Barbablava es deturà. Obriren i immediatament entraren a la sala dos cavallers, els quals desembeinant l’espasa corregueren envers Barbablava.

Reconegué aquest els germans de la seva muller, que eren l’un dragó i l’altre mosqueter, i tractà de fer-se escàpol. Però el perseguiren tan de prop, que abans d’arribar a l’escalinata l’havien atrapat. Li travessaren el cos amb les espases i el mataren.

La seva pobra germana estava a quasi tan morta com el seu marit i ni forces tenia per aixecar-se i abraçar els seus germans.

Barbablava no tenia hereus i la seva dona restà amb tots els seus béns. Una part d’ells la dedicà a casar la seva germana Anna amb un cavaller que ja feia temps que la volia; una altra part la va fer servir per a com­prar el grau de capità per a cada un dels seus germans, i amb la resta es casà amb un home molt bo que li va fer oblidar el mal temps que havia passat amb en Barbablava.

© de l’edició, Stroligut