revista branca conte contes català literatura catala convocatòria ritu fe mala literatura número 3 4 5 2021 2022 2020

Branca número 5: La fe

Branca: la revista de ficció literària i gràfica i en paper de convocatòria anual i temàtica. El tema de la cinquena convocatòria va ser la fe.

Stroligut en podeu llegir Junts, a la vora del foc de Josep Lambies.

—Branca 3: ritu
—Branca 4: mala literatura

» Fins al 23 de gener encara podeu participar a la convocatòria 6 de Branca. El tema d’enguany: l’aventura.

La fe coberta

Junts, a la vora del foc
de Josep Lambies

I

Es pensa que dormo. Però no dormo; el miro. Veig el seu cos llarg, que es balanceja dins del rectangle del mirall de l’armari. Entrellaça els dits nuosos, aspres al tacte, llagats del fred, i se’ls posa a la nuca, per contemplar-se. Fa girar les espatlles i sota la pell se li marca l’ossada d’una esquena tan dura que sembla el llom d’un vedell. El sexe, que li entrelluco de gairó, és d’un vermell fosc, gairebé lila, com la carn d’un tubercle crescut en els solcs d’aquesta terra de secà que ens envolta. El miro, però ell no sap que el miro. El miro amb el cap enfonsat entre els coixins, des del meu cos de nen destapat, amb l’esquitx del seu semen que em fa crosta sobre el pit. Em sembla, mentre el miro, que encara conserva una mica de l’erecció. Els coixins també són aspres, com els seus dits, de tantes vegades que els deuen haver rentat. Aquí tot té el tacte de l’escorça d’una olivera.

Un dia em va preguntar què volia pels meus divuit anys. Jo li vaig demanar que em dugués al lloc on va créixer, a la casa de la seva primera infància. Una casa rústica, perduda entre els camps, i sense comoditats. Sempre li agrada explicar-me que de petit es banyava en una gibrella, que cagava entre els arbres i s’eixugava el cul amb fulles. M’imagino, mentre el miro, que el seu cul d’home adult encara atresora un rastre de fulles seques i d’arrels. Avui faig divuit anys i he marxat de Barcelona amb ell, sense dir res a ningú. No duc saldo al mòbil; ho prefereixo. Ha complert la seva promesa. Em porta a veure la casa on va créixer.

Al matí hem passat per una església amb un Crist crucificat a l’altar. El Crist sagna i sua i té el rostre ple de llàgrimes que no són transparents, sinó blanques. Deu ser que encara no és mort, perquè sento la tensió en els tendons i el mal que li ha de fer la manera com enrosca el coll. Ell m’ha dit que aquí és on va rebre la primera comunió. He tingut ganes d’arribar a l’hostal i desbotonar-li la camisa; de llepar-li els mugrons. Però m’ha dit que primer em duria a dinar i hem anat a un lloc magnífic, al mig del camp, on hi havia gallines. Ens han assegut al costat d’un braser. No estic segur de si mai abans m’havia escalfat al costat d’un braser. Qué apetito canino, m’ha dit, mentre jo menjava amb les mans, amb els dits plens de greix, i ell se’m menjava amb la mirada. He somrigut. 

Ara som a l’hostal. Ell es gronxa sobre els talons i es mira al mirall. Jo respiro com si dormís, però tinc els ulls oberts. L’habitació fa olor de claveguera. Els baixants es deuen haver podrit. Els nostres cossos nus també fan una olor forta, però és diferent. S’assembla més a l’olor dels ciris de l’església i a la carn del xai que ens hem menjat per dinar. Potser després tornarem a fer l’amor. Però ara vull mirar-me’l una estona més, mentre ell, al seu torn, es mira i es remira en aquest mirall llarg i sense emmarcar que fa la forma d’una tomba.

II

El sol està sortint. La gent del poble ha vingut a collir olives. Duen unes xarxes enormes, que estenen a terra, entre els troncs de les oliveres. N’hi ha un que amb un pal va remenant les branques. Als dits no se li fan ferides: els té tan durs que semblen fòssils. Quan han caigut totes les olives, venen uns quants més que repleguen la xarxa i la remolquen cap a una altra banda, corbant l’esquena i flexionant els genolls. Els saludem i passem de llarg. Deixem enrere les oliveres i arribem a un camí que enfila per un turó. Si ves un buen rastrojo, cógelo, que lo usaremos para prender la candela, em diu, i penso que totes les seves paraules són boniques. Rastrojo. Candela. Al cim del turó, entre el bromall de l’aurora que encara no s’ha acabat de dissipar, s’alça sobre el paisatge la forma imponent d’una casa de pedra. 

En algun lloc, canta un ocell. Sense apartar els ulls de la casa, estenc la mà esquerra i, temptejant amb la punta dels dits, intento agafar-li el braç; em trobo amb el tacte fred de la seva caçadora de pell. Ell s’adona que estic inquiet. ¿Tienes miedo?, em pregunta, amb una cadència massa fraternal. Jo no responc, però sí que en tinc, de por. M’acabo d’adonar que la teulada de la casa està enfonsada per la part esquerra i que algunes de les finestres no tenen vidres. Tinc por, però me l’aguanto, perquè no sempre m’agrada que em vegi com a un nen petit. Si tienes miedo, volvemos, em diu, però jo li dic que vull que continuem. I en realitat no ho vull. Sento que la casa em vigila. 

Just davant de l’entrada, la sorra es torna vermellosa i està plena de petjades, totes diferents, que es dispersen en moltes direccions. Penso que les petjades podrien ser el testimoni mut d’una escena violenta, potser el rastre d’una multitud que hagués entrat per accident en aquell lloc infernal i n’hagués volgut escapar esperitada. Li vull preguntar qui és tota aquesta gent que ha passat per aquí abans que nosaltres, però les paraules se m’encallen a la boca. Ell ha agafat unes branques seques molt llargues i primes, plenes de fulles mortes, que diu que li aniran bé per cremar a la llar de foc. Les arrossega sobre la terra vermella i, en passar-hi, esborra part de les petjades. Després s’asseu en un banc de pedra i comença a trencar les branques amb els dits tan aspres i llagats del fred.  

El sol ja il·lumina els camps d’oliveres. Intueixo, de lluny, la remor de la gent del poble que cull les olives, però no distingeixo cap figura humana. Crec que soc a temps de marxar corrents i anar-los a trobar. Però no ho faig. M’assec al seu costat i l’ajudo a trencar les branques. Ell m’atura, m’agafa les mans entre les seves i se les acosta a la boca. Obre la boca i, per un moment, tinc la impressió que em mossegarà els dits. Al final, tanca la boca, em fa un petó humit al palmell de la mà i somriu.

III

Crema el foc. Fa una estona que mirem les flames sense dir res. Ell m’abraça. La seva abraçada és robusta i m’hi sento atrapat. El seu cos, prim i ossut, es demostra capaç d’una força hercúlia. Té vint-i-un anys, només tres més que jo, però em dic que en les nostres edats hi deu haver la diferència entre el nen i l’home. El foc crepita. Les finestres, en aquesta banda de la casa, sí que tenen vidres. M’agradaria quedar-me aquí per sempre, en aquesta habitació que fa olor del rostoll cremat, sense telèfon mòbil, sense ningú més, per sempre dins la seva abraçada. És el que més m’agradaria del món.

Em proposa que pugem al pis de dalt. Es lo más emocionante de la visita, diu. Tot i que el que m’agradaria és seguir davant del foc, m’aixeco, mentre ell em fa un gest amb la mà i m’indica que el segueixi. Caminem fins al rebedor, de terra de llosa, i en una paret ell obre una porta petita. Darrere la porta hi ha una escala de fusta. S’acosta un dit als llavis i m’indica que faci silenci, mentre enfila els primers graons de puntetes, intentant minimitzar l’inevitable cruixit. Noto una olor de cera que em recorda els ciris de l’església que vam veure ahir. Aquest cop, l’olor se m’instal·la dins del nas i m’entumeix el cervell. 

Ell ja és al capdamunt de les escales. Jo vaig pujant, graó rere graó, fins que arribo a l’últim, on ell m’espera. De sobte, em trobo en un replà fosc on només hi ha una cadira vella i una fotografia antiga penjada en una de les parets. És el retrat d’un home molt afaitat que du un alçacoll. Té boira als ulls. La fotografia no és de bona qualitat. Està ratllada i plena de veladures. Tampoc no està ben conservada, perquè per tot arreu s’hi fan taques marrons d’òxid. Els ulls emboirats de l’home, presumeixo que un capellà, em miren sense mirar-me, així com em mirava la casa quan pujàvem pel camí. Te presento. Este señor de aquí es el Santo Fernández. M’acosto a la fotografia i noto el xup-xup d’una nàusea incipient que bombolleja a la boca de l’esòfag.

Ell em torna a fer un gest amb la mà per indicar-me que el segueixi i em condueix fins a una porta tapada amb una manta de franel·la que hi fa de cortina. En descórrer la manta, l’olor de cera fosa que havia sentit a les escales es multiplica i em trobo al mig d’una capella bigarrada. A les parets, de dalt a baix, hi ha exvots, cames ortopèdiques, crosses de fusta, miniatures de braços que devien pertànyer a un ninot, no sabria dir si de goma o de porcellana. Hi ha cabelleres trenades que deuen fer pel cap baix un metre, i que pengen del sostre, com les teranyines; fotografies, cartes manuscrites, estampes religioses, monedes, rosaris, santets. També hi ha rams de flors; la majoria estan secs, però en algun racó també s’il·lumina el color d’alguna flor fresca, sobretot clavells vermells. 

Presidint la capella, hi ha un altaret, ple d’espelmes enceses. Als canelobres que les sostenen, la cera deu acumular-se des de fa dècades. Dues safates de plata contenen joies, braçalets, pedres que brillen. A sobre de l’altaret, dins d’un marc de fusta auster, identifico el mateix retrat del capellà que he vist al replà, l’home de la mirada boirosa que m’escruta tot sencer des d’un temps remot, com si volgués arribar a un pacte amb mi. Ell se m’acosta per darrere i, amb tendresa, m’acaricia un canell i m’agafa la mà. Estos son sus dominios, diu. Esta es la casa del Santo, diu. A banda i banda de l’altar hi ha dues finestretes. De cadascuna n’entra un feix de llum que cau, quadrat, en un punt aleatori de la capella. Les finestretes són massa petites com per veure els arbres, les muntanyes o la vall.

IV

Sé que no té intenció d’espantar-me. Sé que m’està dient les coses tal com les ha escoltat sempre; o tal com les ha viscut. Ve con cuidado con lo que piensas, que el Santo lo oye todo. Sé que vaig ser jo qui li va demanar de venir fins aquí i sé que no puc marxar ara. Sé que m’hauré d’esperar fins que m’hagi explicat tota la història.

Aquí es donde yo me crie. Amb un dit assenyala el terra i entenc que es refereix a la planta baixa. Diu que, quan ell era petit, als nens els estava prohibit pujar al pis de dalt; però tots tenien una idea del que hi passava, perquè estaven acostumats a veure que la casa s’omplia a diari de gent estranya, de desconeguts que pujaven i baixaven les escales, com si també fos casa seva, o que s’esperaven al banc de pedra de l’entrada, allà on la terra era més vermella. Les dones anaven de negre, amb el cap cobert amb una mantellina o amb un mocador, i duien sabates de mudar, com els dies de missa. Diu que es recorda molt bé del soroll de les sabates de les dones quan trepitjaven els graons de fusta, que ja cruixien aleshores. No decían nada, porque no se les permitía hablar, pero todo el mundo lloraba, diu. Lloraban como si aquí siempre se velara a un muerto

El Santo Fernández va ser un avantpassat il·lustre, de moltes generacions enrere. Era un germà del seu rebesavi, o potser un cosí, ara no n’està segur. Tampoc no està segur de quan va viure i de quan va morir. Con el calendario nunca me aclaro, diu, i es clava un parell de cops al front amb el palmell de la mà oberta, per fer-me riure. Però la història que m’explica és sinistra i no em fa cap gràcia. El Santo era un curandero. El Santo Fernández tenia fama de guarir els malalts. Es deia que feia miracles, que practicava la nigromància i que tenia visions oraculars. A tots els pobles de la zona el coneixien. Hi havia qui peregrinava a peu durant setmanes per veure’l. Davant d’aquella casa, cada dia s’hi formaven cues quilomètriques de feligresos que esperaven poder rebre’n la benedicció; cues que baixaven pel caminet del turó que nosaltres havíem recorregut al matí. El Santo Fernández va morir, esclar, i el van enterrar. Però, fins i tot després de mort, els devots seguien caminant cap a la casa per agenollar-se davant del seu retrat; li demanaven favors al seu esperit i li feien ofrenes. Les cues eren encara més llargues que en vida de l’il·luminat. 

M’explica que, quan ell era petit, les cues ja no eren tan llargues; ja no baixaven pel camí del turó fins als camps d’oliveres. Tanmateix, quan ell era petit, la casa seguia rebent, pel cap baix, una vintena de visites al dia. Benditos tiempos aquellos, diu, irònic, i sospira. Assegura que, des del canvi de mil·lenni, la gent ja no vol creure en patums i que ara, en ple any 2003, el culte al Santo Fernández s’ha quedat en una cosa molt residual. En una setmana normal, amb prou feines hi arriben deu o dotze visites, entre les quals cal comptar sis dones del poble, totes octogenàries, que venen cada dijous per donar les gràcies a l’esperit del Santo per algun favor que els va fer en el passat. Me contó mi tío que el otro día apareció por aquí un grupo de casi veinte, en autocar, diu. Pero es una excepción. Jo penso que deu ser per això que hi havia tantes petjades al tros de terra vermella de l’entrada. 

La casa està deshabitada. Ja no hi ha ningú que controli la porta. L’accés és lliure; als forasters no se’ls demanen ni credencials ni almoina. De tant en tant, algú de la família hi puja per assegurar-se que tot està en ordre, però per rutina les feines de manteniment, com ara escombrar el terra de la capella i posar espelmes noves, les assumeixen, de manera voluntària, les sis dones del poble que venen els dijous a pregar. Pel que fa als que cullen olives, ni s’hi acosten. Fa temps que la casa cau a trossos. Potser seria hora de tirar-la a terra, fer net; però la família té molt clar que no desmantellarà la capella fins que no desaparegui l’últim devot. ¿Sabes, niño? Yo creo que el altar seguirá ahí erguido hasta que la casa se derrumbe

V

El primer que sentim és un sotragueig general; després, tot és caos. A les parets, els rosaris tremolen. Els exvots es desprenen dels seus ganxos. Cauen a terra els santets, les cames ortopèdiques, les crosses. Apareixen les esquerdes a les parets i tota la casa fa un catacrac abans d’adonar-nos que, sobre els nostres caps, el sostre està començant a desintegrar-se. Ell, que no m’ha deixat anar la mà en cap moment, corre cap a l’escala i m’hi arrossega. Però tot va tan de pressa que, quan hi arribem, l’escala ja no existeix: està sepultada sota un munt de teules. Em mira. Dios mío, dime que no has pedido nada. Cau un dels canelobres de l’altar i es cala foc en una de les cabelleres trenades. Puc sentir com les aranyes intenten escapar mentre el foc es propaga i s’encén la manta de franel·la que feia de cortina.

Tanco els ulls un moment. Em recordo del seu cos ahir, dins del mirall de l’armari, a l’hostal; de com es balancejava i es mirava, de com entrellaçava els dits nuosos i se’ls posava darrere la nuca i eixamplava el pit. Obro els ulls. El tinc just davant meu, molt a la vora; sento als llavis l’escalfor del seu alè nerviós. Els seus cabells, negres i abundants, es van cobrint d’un polsim de ruïnes que també li neva el front. Dime que no le has pedido nada al Santo, por favor, por favor, torna a dir, i plora. Jo ploro amb ell. Ploro i, a la vegada, estossego, perquè el fum em va rostint la gola.Després el miro als ulls, ben endins, i veig que a les ninetes se li reflecteixen les flames que cremen l’altar; entremig de les flames, també veig la mirada boirosa, en blanc i negre, que em vigila des del retrat.

Es desploma una biga i a terra s’obre un forat que em frega els talons. Estic a punt de caure-hi d’esquenes, però ell em rescata amb la força de la seva abraçada robusta. Es desploma una altra biga i aquesta vegada tot el terra del pis cedeix. Els nostres dos cossos desapareixen dins del núvol de l’esfondrament. Durant un moment, suspesos en el buit, em sembla que estem ballant. Crec que a ell també l’hi sembla, perquè, mentre flotem, em somriu. Després perdo el coneixement uns segons. Quan el recupero, tots dos som a la planta baixa, exactament al mateix lloc on érem abans, davant de la llar de foc. Ara el foc s’ha estès per tot arreu i si alço els ulls amunt no veig el sostre, sinó el cel blau i el sol. Ell m’abraça, però ja és mort.

Noto gust de ferro a la boca mentre m’empasso saliva. Si em volgués moure, no podria, perquè crec que tinc alguna cosa travessada al ventre. Busco amb la mirada el retrat del Santo Fernández, però no el trobo. Hi ha massa fum i massa pols. Llavors el veig. O em penso que el veig. Sí, el veig, el veig de debò. No és un retrat. És un ombra entre les flames. No puc distingir-li la cara ni l’alçacoll. Té les mans rígides; els dits garratibats apunten cap amunt i, de les puntes, en surt llum. Dime que no le has pedido nada al Santo. Només li he demanat una cosa petita, fàcil de complir. Li he demanat que estiguéssim junts per sempre; ell i jo, per sempre, abraçats a la vora del foc. Li he dit que era el que més volia del món.

© de l’edició, Branca
© del conte, Josep Lambies.