revista branca conte contes català literatura catala convocatòria ritu fe mala literatura número 3 4 5 2021 2022 2020

Branca número 4: Mala literatura

Branca: la revista de ficció literària i gràfica i en paper de convocatòria anual i temàtica. Els temes de la quarta convocatòria van ser la mala literatura i això és art.

Stroligut en podeu llegir Sé la premié fua dans ma ví que je vuá du bré teatre, una peça teatral de l’absurd de Bibiana Goday.

—Branca 3: ritu
—Branca 5: la fe

» Fins al 23 de gener encara podeu participar a la convocatòria 6 de Branca. El tema d’enguany: l’aventura.

Mala literatura coberta 1

Sé la premié fua dans ma ví que je vuá du bré teatre!
de Bibiana Goday

Personatges: 

LA REINA LLUCIANA
NAN 1
NAN 2
NAN 3
JOSÉ PIRETA, artista portuguès 

La reina Lluciana té una cama de fusta que li serveix d’armariet. Porta una gran capa que li arriba fins als peus i enganxats a les vores uns quants nans de plàstic, barrejats amb els tres nans de debò. Porta a sota el braç l’anecdotari d’Arrabal

REINA LLUCIANA: Coneixeu “La vie dans le Bois du Valet”? Quina pregunta… vull dir si heu sentit a parlar d’aquesta obra concreta de Fantour de la Fanfalle. Sí. Fantour de la Fanfalle. … No sabeu qui és? … Va! No em feu comèdia… us conec…. feu comèdia! Si TOTHOM (pronunciat “totjom”) sap qui és Fantour, el nostre estimat i admiradíssim Fantour… autor de peces –ara us en recordareu, ara ara —que són tot un referent per a la cultura europea contemporània: per exemple “Le Foie Gras”, “La Veuve Blanche”, “Plus ou moins Belle”… per no parlar del poema simfònic/literari “Livre des Angoisses Liquides”… en fi, què us he de venir a ensenyar, jo pobra de mi… però, a veure, aquestes cares que veig? …? No! No! No Pot Ser!!! No… no sabeu de qui parlo?…. Nooooo… tot això és una broma, oi, ho feu veure, oi, està clar que esteu fent comèdia, ho sabeu perfectament… sabeu perfectament qui és, perdó, qui era, oi, Fantour de la Fanfalle. O… no…? (mirada circular de menyspreu i autoidolatració barrejats) (Sospir… de satisfacció) (Comença a rascar-se amb delit) 

NAN 1: Senyora, senyora! Hem vist el vostre palau a la televisió! Ha sortit! Era preciós! Quin jardí! Quines palmeres! Quines piscines, una d’aigua freda, l’altra d’aigua tèbia, l’altra plena de bombolletes com si fos de cava…! 

REINA LLUCIANA: (Mirada incendiària)

NAN 1: De cava, què dic jo ara, perdó, perdó, si no semblava gens que fos de cava, no, al contrari, al contrari, era més aviat com si fos… xampany francès…! 

REINA LLUCIANA: Ho és, ho és de xampany… au marxa, torna-te’n a la carnisseria d’on has vingut que deus tenir feina. M’has guardat els filets? Al preu de sempre, eh? 

Entra José Pireta, intel·lectual portuguès 

JOSÉ PIRETA: Yo, en câmbio, conosco perfeitamente la esistência y la pròpia essência de la escritura de Monsieur Fantour de la Fanfalle. Tambien, por acaso, he leído algunos artigos que hablan de esse grandecíssimo artista y he desarrollado ideas em quantidade suficiente como para desenvolver uma tesis doutoral. Excelentíssima Senhora, Doutor Engenheiro José Francisco Pireta, Professor Emèrito de la Universidá de Lovaina, especialista em arte falado, escutado e transcriçoes. Permítame, Minha Senhora, decir- lhe que segundo ultimíssimos estudios al respecto, hay suficientes conclusiones para afirmar que Fantour de la Fanfalle era mais que provavelmente lusitano. (Sona un titit, missatge al mòbil) 

REINA LLUCIANA: Quina ximpleria! És curiós… aquest accent…jo tinc… fa… és a dir, si… coneguts… sí… a… a Portugal. Uns pelacanyes ficats en el món de les més baixes finances. Gent menor, d’aquells que ni contemplen, ni viuen, ni respiren —com fem nosaltres— l’art. No tenen cultura, només tenen una mitja… una mitja tinta de nous vinguts, nous arribats a la riquesa del coneixement artístic. En definitiva, poca classe. Ja voldrien, ja, estar a l’altura, combregar juntament amb aquells que han vist la llum, compartir i estremir-se amb els mateixos impulsos que… els, com ho diria, els elegits. Però aquest és un Club que sortosament roman tancat, fermé, per dir-ho així, metafòricament, la major part de l’any. Què vols ara? 

NAN 2: Ens ha arribat una factura! Diu Facnúm 786. Trenta-cinc quilos de cotó hidròfil per emplenar… 

REINA LLUCIANA: Silenci! (li pren la factura i se la guarda a dins de l’armariet de la cama) No n’has de fer res tu de tot això, nano! 

NAN 2: Però si jo… 

REINA LLUCIANA: A callar! Segons quines coses… són massa refinades pel teu, com, es diu, pel teu pa… pa…pa… pa.. paladais? …no me’n recordo, Mon Dieu! (Es posa una mà al front) Ayez pitié! Aaaaahhhh… (Busca una paraula fent boqueta de pinyó) Euh… euh… zut! Flute! 

PIRETA: Minha Senhora, talves yo pueda significarle uma ayuda, es possible que nuestras respetivas culturas puedam unirse por acima de estas mínimas divergências… La Lengua Francesa, saiba usté, es uma Lengua mui nuestra amiga. Outra vez! No fazo mais que recibir mensagens en mi telemóvel… Ya está. Era mi primo. El de Guarda. Minha Senhora… a Senhora luego se vé que es especial, que tiene muchíssimo requinte. Tambien salta nas vistas la sua culturalidade que debe destar, acredito, em numerosos âmbitos, nas artes plàsticas… na literatura… na música… nela dansa… 

REINA LLUCIANA: No, la danza no. És tan sols un fenòmen folclòric i d’una gran vulgaritat. Però aquestes vostres paraules, jove, són eloqüents i (Somriu) se’m fan entenedores. Mon ami. (Li allarga una mà, però quan Pireta va a agafar-l’hi, Lluciana té una gran contracció i es doblega pel mig) Ahhhhh!!! 

PIRETA: Que es isto? Tiene usté dores?

REINA LLUCIANA: (Es posa dreta) Tinc gana. 

PIRETA: Salgo a procurar um petisco. (Surt corrents

REINA LLUCIANA: (Agafa un dels nans i se’l menja sencer. S’eixuga els morros molt finament) 

COR DE NANS

Adoramus te
Adoramus te
Adoramus tu chalé
Adoramus tu billar
Adoramus tu caché
Adoramus te

(La melodia és eclesiàstica i fa: do-mib-re-do-sib. Mentre canten la Reina Lluciana es treu la capa i la deixa caure feta un nyap a terra. Els nans queden enredats per sota els plecs. La Reina produeix un so tipus iiihhhhh, seguint la melodia del cor i es retira de l’escena majestuosament) 

NAN 1: (Treu el cap dessota la capa) Ha marxat! 

NAN 2: (Treu el cap) Em sento sol… 

NAN 3: Quina angúnia que sento al pit…. On haurà anat? 

NAN 1 i 2: Xxxt! Quina pregunta. 

NAN 3: Quina capa més bonica, és de seda de cotó de fil d’Egipte, ho posa aquí a l’etiqueta. I quina olor que fa! 

NAN 1 i 2: (Ensumen) Fa olor d’ella.

NAN 3: Quin perfum porta?

NAN 2: El més car!

NAN 1: No! El més sofisticat! Que també és el més car. Sempre gasta perfum francès. 

NAN 3: O si no AU DE CODONY! 

NAN 1 i 2: (S’esclafen de riure) OU DE CODONY! Quin riure! OU DE CODONY! 

NAN 3: Què passa? És aquella botelleta groga que…

NAN 2: Ets un inculte, no sé com has pogut arribar fins on has arribat. 

NAN 3: Doncs mira, un dia jo anava pel carrer, caminant…sense saber on anava… i em vaig topar amb ella. Bé, primer no sabia que era ella, perquè havia topat amb la… (fa uns gestos per descriure la cama de fusta) la… dellona! 

NANS: Ahhhh…

NAN 3: …Em va agafar, primer de la mà… després… va anar tibant, em va (es posa vermell) pujar a la falda, i em va deixar que l’admirés de prop… mentre ella… prenia
 un te amb l’alta societat! Altíssima que era! Llavors, després de donar-me ella mateixa una pasteta de full de Can Furga, em va dir: Això és una pasteta de full de Can Furga. I va afegir: mon ami. Jo em volia morir d’emocionat que estava i no s’acaba aquí perquè em va dir que ara jo ja tindria una ocupació a la vida. Vaig agafar-me fort i vaig baixar per la (torna a fer els gestos referits a la cama de fusta) … dellona… i em vaig col.locar a aquest extrem de la capa. I aquí estic. Aquesta és la meva història. (Es fixa en una punta de la capa) Però aquí hi falta algú… 

NAN 1 i 2: (Cares de menyspreu) Bahhh… amb nosaltres és diferent… Ella… 

NAN 3: Oi que aquí falta algú? Això està descompensat. Hi ha un lloc claríssim que està per ocupar.

NAN 2: Veus com sí? Ja t’ho deia jo que es notava! 

NAN 1: Des de fora no es veu… però resulta que som nosaltres els qui hem de fer més feina! Fer el contrapès! 

NAN 2: I ella en canvi… només sap parlar d’ell i d’ell i d’ell i fins i tot abans que algú li pregunti ja està parlant d’ell. Té com una obsessió. 

NAN 1: I això que ell no és pas tan diferent de nosaltres. 

NAN 3: De qui parleu? De qui…?

NAN 1: Del que falta.

NAN 3: Ah! 

NAN 2: En falta un, que és el que està becat. 

NAN 3: Que està què? 

NAN 1: Becat. Noi. Què ets ximplet? Que té una beca. Per estudiar. És director d’orquestra. 

NAN 3: Ooohhh… director d’orquestra… que fort…. 

NAN 2: Encara no ho ÉS, ho està estudiant. A fons. Per ser el millor, crec. 

NAN 1: Serà el millor. Del món. N’estic segur. Ella ho diu. 

NAN 2: Ella ho ha fet tot perquè sigui així. Diuen que fins i tot li ha comprat una orquestra sencera perquè practiqui pujat en un tamboret. 

NAN 3: Ual·la!

NAN 1: Si, ual·la, ual·la, ual·la! I mentrestant, nosaltres aquí! 

NAN 3: Que bé! Tenir un company absent director d’orquestra! És massa. Celebrem- ho. Mireu que he trobat… (Treu un polvoritzador d’OU DE CODONY i ho polvoritza tot. Tots estosseguen i en aquell moment entra Lluciana) 

REINA LLUCIANA: Que és aquesta olor? D’on heu tret això? (Li pren el polvoritzador i se’l desa a dins de la cama de fusta) 

NAN 3: És que… 

NAN 2: Calla! 

NAN 2: Xxxt! (Alça les mans i comença a dirigir amb un raspall de dents vell. Els nans tornen a cantar la cançó d’abans) 

NANS: Adoramus te… etc. 

(Mentrestant, Lluciana es posa la capa i calmada per la cançó seu en un tamboret. Es disposa a llegir. Entra corrents Pireta) 

PIRETA: Mire Senhora, mire lo que le traje. Mire. Mire.

REINA LLUCIANA: Xxxt! Estic llegint poesia. Silenci la tropa! 

PIRETA: Le he traido unos rissóis de camaron. De camaron tigre, son uma especialidade portuguesa muitíssimo apreciada. Com seguridad que sus amigos lusitanos deben de conocer los rissóis de camaron tigre. Son mui reconocidos. Famosos. Uma verdadeira delicatessen. Los conocen? 

REINA LLUCIANA: De Portugal jo només conec Fernando Pessoa. 

PIRETA: Pessoa adorava los rissóis. Su madre los hazía para él y mandávalos por correio para París y Londres. Pessoa endoidecía por los rissóis de camaron de su madre. Aquí tiene. (Li dona una caixa de paper rebregada) Tiene um soneto mui pouco conocido llamado “O camarao feito rissol…” 

REINA LLUCIANA: Quin fàstic! 

PIRETA: Es que con las prisas… también le he traido una outra coisa que es diferente. También mui requintada, no debe de preocuparse por esso. Es um livro. Um livro autografado de J.Vinyoli. 

REINA LLUCIANA: Es importante? 

PIRETA: No conhece? Hasta me admira. 

REINA LLUCIANA: “Tot és ara i res”…mmmm…n’he sentit a parlar, és clar… però, la veritat, és que mai m’ha interessat gaire la coseta catalana…mmm… a veure (llegeix la contraportada xiuxiuejant fortament)… 

PIRETA: Es autografado. Es un autor importante. E reconhecido. Casi tanto como… Fantour de la Fanfalle… 

REINA LLUCIANA: Curiós… (Agafa la capsa de rissóis i el llibre i els dóna als Nans). Ho provarem… ah, sí, ara me’n recordo… per descomptat que conec en Pinyoli… però és que tinc tantes coses al cap, tant per organitzar, les master classes, les soirées, els viatges… que el meu pobre cap, ma pauvre tête… vous comprenez… (S’adorm de cop i cau cap a un costat). 

PIRETA: Senhora, Senhora, Senho… está a dormir? Nao posso acreditar. Deve d’estar com un grande cansamiento encima. 

NANS: (Esclafats) O debajo! 

PIRETA: Quien fala? Son espíritus sutiles del aire ambiental? Son ânjeles de vigilância que possuem los poderes delos sefirotes? Estas vozes… Olha que nao poderan comigo que soy maestro de reiki-chuán… (Es posa en una postura d’ats marcials. Treu el cap un nan de sota de la Reina, amb dificultats) 

NAN 1: (Reverència) 

PIRETA: (Reverència) 

NAN 1: (Reverència) 

PIRETA: (Reverència) 

NAN 2: Psssst! Psssst! 

PIRETA: Es a mi persona? 

NAN 2: Sí, sí. 

PIRETA: Qué acontece?

NAN 1: Xxxt, que es desperta!

PIRETA: Es cierto, vamos a hablar em sussurros. Sussurremos. 

NAN 1: Nosaltres no hi arribem, series tan amable de donar-nos una cosa que hi ha allà a dintre? És que no hi arribo (Assenyala la cama de fusta, que ha quedat a la vista, amb la porteta oberta). 

PIRETA: (Tapant-se la vista amb una mà) Mais por supuesto, aquí tiene, cavalheiro. Um papel selado. Parece uma carta. 

NANS 1 i 2: Dona-me-la, dona-me-la! (Intenten obrir la carta)

NAN 1: Sobretot, que no es noti! 

NAN 2: A veure! A veure! 

NAN 3: Que és aquest paper, és del que… del… 

NAN 1: Xxxt! 

PIRETA: Pero esto es un escândalo. 

NAN 1: Cuidado, que es desperta! 

NAN 2: I es posa d’un humor si es desperta de cop! 

PIRETA: Es lo mismo que yo. Pero ahora mismo voy a acordála. 

NAN 1: No, noooo, no ho faci, no lo haga. 

NAN 3: Aquí habla de usté, me parece. 

PIRETA: Mais como! En la carta? De mim propio? Déjeme ver. 

NAN 1: Un momento. 

PIRETA: Aguardo. 

NAN 1: Un momento. No perdamos la calma (Reverència). Ni las formas (Reverència). (Obren el sobre i apareix un paper) 

NAN 1: Es una altra factura!

TOTS: Una factura? Però quantes n’hi ha aquí dins?

PIRETA: Es estranho…

NAN 2: Porta!

NAN 3: A veure!

NAN 1: A veure si encara haurem de pagar!

NAN 2: Dóna’m.

NAN 1: Porta cap aquí, nano!

NAN 3: Xxxt! Calleu!

(Es forma una bola de nans i finalment el Nan 2 es fa amb la carta i la llegeix) 

NAN 2: (S’aclareix la veu) Aquí diu… No ho entenc… Fác… Ú? A veure… Barcelona dia cinc de juny, vestit de núvia amb cua llarga, guants, toca, vel, sabates forrades i ram de flors, total 30 milions.  

NAN 1: Es casa?

NAN 3: Qui, la Reina?

NAN 2: Aquí diu que l’entrega del vestit és… demà passat! I no ens ha dit res? 

NAN 1: No ens ha dit que aniríem a boda.

NAN 3: Potser no se n’ha recordat. Potser ens vol fer una sorpresa… 

NAN 1: No ens ha dit res de res. Doncs jo no li penso aguantar la cua. Demà passat és dissabte i el dissabte és el meu dia lliure i sempre vaig a Mataró a veure la meva cosina germana. 

NAN 2: I si resulta que… es… vol… casar… amb ell?

NAN 1 i 2: Amb qui? (Assenyalen Pireta) Amb ell? Ja és prou ric? 

PIRETA: No estoy comprendiendo. Que acontece? Son malas noticias? Puedo leer esta carta que habla de mim propio? Dame para acá este papel, enano do diabo! 

NANS: Ei, ei, ei (fan pinya al voltant de la factura) Atrás! (Tots tres empenyen al Pireta amb el cap) 

PIRETA: Que modales! (Cau a terra) 

NAN 2: Nuestra Reina se casa. 

PIRETA: No es posible! Qué maravilla! És uma decisión importante, que te marca para el resto de la tua esistência. Es un momento… quasi catártico, de un compromisso ritual que… yo mismo estoy casado, por exemplo. Es uma experiência de la própia vida, es un barco sin rumbo que se toma sin saber a dónde lo llevarán sus velas… tengo que escribir esto, este texto… me salen así, solos, sin vontade mia… quando descanso de la pintura –que es outra coisa totalmente distinta—quando descanso de la pintura… me viene la escritura, la pasión por las letras, es incrível, el arte puede comigo. No soy más que sua vítima. Vítima del arte. Soy una vítima del arte…Creo que voy a escribir un poema, lo noto… (marxa corrents). 

(Pausa. La Reina Lluciana es desperta. Els nans s’havien quedat ensopits amb el discurs de Pireta) 

REINA LLUCIANA: Hay alguien? 

NANS: (Es desperten de cop i tanquen la porta de l’armariet tot cantant) 

Adoramus te
Adoramus te
 
Adoramus te y café
Siempre siempre para usté
En su suelo de parqué 
Adoramus ramus te 

REINA LLUCIANA: Esteu desafinant… però, buenu, també dóna color, oi, és que sou la monda… La-mon-da! Enanitus enanitus, sou la pera, la pera marinera. Ai, enanitus meus, em sembla que us faré un regalu… es que he tingut tan bones notícies… que vull fer un regalitu als meus enanitus… 

NAN 2: Bones notícies? Per carta? 

REINA LLUCIANA: I tu com ho saps, que és per carta? 

NAN 1: No, no, si no ho sabem, no sabem res de res… ens ho imaginàvem… 

NAN 3: Perquè la portes… a dins de… a la cama… de fusta… (Els Nans 1 i 2 es miren esglaiats) 

REINA LLUCIANA: La cama… de fusta? Quina cama? Què insinues? 

NAN 2: Res, res, s’ha equivocat, com sempre… no sé per què parles de segons què, tu també… 

NAN 1: Quina planxa…

NAN 3: Però jo… si he vist com se la guardava… la carta… a la dellona… (fa gestos per descriure la cama) 

NAN 2: Calla ja, deixa de ficar la pota, vull dir la cama, vull dir…no ho espatllis més! Canviem de tema: digue’ns, Reina Nostra, quin regalitu pensaves fer… als teus enanitus… als enanitus del teu cor, que t’adoren, Reina Eleganta i Reina Pimpanta, Reina Triumfanta, Reina Galopanta, Reina Estrellanta… (anima als nans a fer cor) va, va! 

NANS 1 i 3: Ora pro nobis! Ora pro nobis! 

REINA LLUCIANA: (Afalagada) Que ens sou de pilotes, nois… no n’hi ha per a tant… 

NAN 2: Reina Frapanta, Reina Xafanta, Font de Finors…

NANS 1 i 3: Ora pro nobis!

NAN 2: Crema de Crems, Quiche de Totstemps, Flor de Fortors!

NAN 3: (S’embala) Ou de Codony, Ou de Codony, Ou de Codony!

NAN 1: Flor de Fortors!

NAN 3: Ou de Codony!

NAN 1: Flor de Fortors! 

NAN 3: Ou de Codony! 

REINA LLUCIANA: Ai quin mareig, ja, prou! Ja n’hi ha prou! Ordre! Calleu! Però què us passa? Què voleu? 

NAN 1: El nostre regal…

NAN 2: Sí, el nostre regal, que ens has promès… 

REINA LLUCIANA: Que en sou, d’interessats… populatxo… el vostre regal (Obre l’armariet de la cama de fusta i treu un sobre de dins i l’obre) El vostre regalitu… aquí el teniu… 

NAN 1: És una foto… 

NAN 2: Porta, doncs sí que es una foto… 

REINA LLUCIANA: És un retrat d’ell, un portrait artistique, chers amis… quan torni de l’estranger ja us el firmarà, mentrestant us el podeu fer emmarcar… té molt valor… 

NAN 3: A veure? És ell? Quin d’ells? El ric o l’altre? 

NAN 1: Calla!

NAN 2: Nosaltres en realitat volíem…

NAN 1: Volíem… 

NAN 3: Nosaltres volem saber això de quan ve aquest, el que falta, el que està becat, el que és el preferit, el que ens ha de firmar la foto… 

NAN 1 i 2: Noooo! Calla, boig! Calla! Que volem saber lo altre! Lo de la boda, caram, lo de la factura i tota la pesca! 

REINA LLUCIANA: Té raó que és el preferit… no ho puc negar, és que… s’assembla tant a mi que… les aptituds artístiques, el seu talent natural, il est doué, tout simplement… està fent una carrerassa, ja ho podeu ben dir. Serà, serà… serà… serà… serà… serà diferent, un artista… serà, guanyarà molts diners, vull dir que li pagaran molts diners perquè dirigeixi, oi… quina vulgaritat parlar de diners, però. És igual… realment no sé com qui ha sortit, a qui s’assembla, p-p-p-p-p (nervis) tant talent… tindrà… tothom el voldrà sentir, vindrà gent de tot arreu, de totes parts del món pagaran per veure’l tocar, dirigir, serà… serà… serà… inabastable en el seu art, superior, d’estil insuperable… serà… serà… serà…. (Es retorça de manera que els nans es fan una bola atemorits preguntat-se què li passa?) Seràaaaa…. SERÀÀÀÀÀ… (Sembla que vulgui vomitar, es contorsiona tota) SEEEEEERÀ…. FAMÓS…. FAAAAAMOOOOOOÓS….!!! (Li agafa un atac de cor i cau a terra. Els nans queden congelats de terror. Ha de ser una escena terrorífica per tothom) 

PIRETA: Alguien me chama? (Ensopega amb la Reina a terra) Meu Deus do Ceu! Ha devido de querer chamarme para comunicar-me las últimas voluntades… que desgraça… que grande pérdida… que aflicción… que in extremis… que, que, que… ahhh, me está saliendo um outro poema, desta vez em formato haiku. Seré breve (marxa corrents) (Torna) El arte ante tudo (Marxa). 

NAN 1: I ara què? 

NAN 2: Si, ara què, a qui servim? 

NAN 3: Si haguéssim arribat a temps al casori, ara almenys tindríem un viudu. Quina tristor. Em sento buit. A la meva vida ja no hi ha sentit. Jo l’admirava… era… tenia… 

NAN 2: Classe? 

NAN 1: Estil? 

NAN 2: Cultura? 

NAN 1: Ella odiava la cultura. 

NAN 2: Què dius… odiava la cultureta… tu ja m’entens. 

NAN 1: Li agradava que li parlés de la carnisseria… gaudia, com gaudia amb la carn… feia unes cares… 

NAN 2: Això éra típic…d’ella… així era la Reina… 

NAN 3: Que trist que estic…

NAN 1: Sabeu què estic pensant?

NAN 2: Què? 

NAN 3: Què? 

NAN 1: Sabeu en QUI estic pensant? 

NAN 3: No. Sí. 

NAN 2: Digues. 

(Seuen en cercle a terra i es disposen a escoltar) 

NAN 1: Una vegada… una vegada va fer un comentari extraordinari després d’assistir a una obra de teatre… 

NAN 2 i 3: Quina? Quan? Amb qui? 

NAN 1: Fa molt temps d’això… vosaltres encara no hi éreu… m’emociono només de recordar-ho. 

NAN 2: Però què? Què va dir? 

NAN 3: Si, què, què? Au, digue’ns-ho per favor, vaaaa, vinga, no hi ha dret. Mmmm. Brrrr. 

NAN 1: Doncs li va dir a la mare…

NAN 3: A la mare, a quina mare? A la seva? 

NAN 1: Li va dir… a la mare del que dirigia la peça… (ehem, ehem) El que ara diré. Prepareu-vos. Allá voy: 

(Cridant) SÉ LA PREMIÉ FUÁ DANS MA VÍ QUE JE VUÁ DU BRÉ TEATRE! 

(Pausa) 

NANS 2 i 3: I això… què vol dir? 

FI

© del text, Bibiana Goday
© de l’edició, Branca