Navalla Cap

Navalla – Vladímir Nabókov

Navalla és un conte del recull Senyals i símbols de Vladímir Nabókov, autor de Lolita. Va ser publicat el 1926 i ara el podem llegir en català en la traducció de Marta Nin per a Godall Edicions.

» Més de Godall: La verda és porta de Joan Todó.

navalla senyals i símbols vladimir nabokov godall edicions català traducció

NAVALLA

No és estrany que els del seu regiment l’anomenessin Navalla. El rostre d’aquell home mancava d’angle frontal. Quan els seus coneguts pensaven en ell, només aconseguien imaginar-se’l de perfil, i es tractava d’un perfil ben destacable: el nas afilat com la punta d’un escaire, el mentó fort com un colze, les celles llargues i vellutades, com les tenen sovint les persones cruels i obstinades. Es deia Ivanov.

Aquell malnom que li havien posat en un altre temps era un presagi singular. Pot ben ser que algú que de cognom es digui Robí es converteixi en un gemmòleg excel·lent. I el capità Ivanov, que havia anat a parar a Berlín després d’una fugida èpica i unes quantes peripècies anodines, va acabar exercint precisament l’ofici al qual al·ludia el seu antic sobrenom: era barber. Treballava en un establiment petit però net on, a més d’ell, es dedicaven a afaitar i a tallar cabells dos aprenents que tractaven «el capità rus» amb una deferència cordial, l’amo, un home sorrut i rabassut —que feia girar la maneta de la caixa registradora amb un brogit platejat—, i també la noia de la manicura, anèmica, transparent, que semblava haver-se pansit a força d’estar en contacte amb els innombrables dits que de cinc en cinc es col·locaven sobre un coixinet de vellut davant seu. L’Ivanov excel·lia en la seva feina, l’únic inconvenient era que no parlava gaire bé l’alemany. Però de seguida havia clissat com calia adreçar-se als clients, és a dir, després d’una primera frase havia d’afegir «nicht?», i a continuació de la frase següent «was?», i en acabat un altre cop «nicht?», i així anar alternant. I curiosament, malgrat que havia après a tallar els cabells ja a Berlín, la seva pràctica era idèntica a la dels barbers russos que, com ja se sap, fan xerricar les tisores en va: les obren, les tanquen, apunten a l’objectiu, ara agafen un floc de cabells, adés un altre i, de nou, com per inèrcia, les continuen brandant en l’aire ben de pressa. Els seus col·legues el respectaven precisament per aquest so elegant de les fulles.

Les tisores i la navalla són, sens dubte, armes blanques, i l’ànima guerrera de l’Ivanov advertia un cert plaer en aquell persistent batec metàl·lic. Era un home rancuniós i sagaç. Amb eloqüència i paraules altisonants, un bufó insuls havia arruïnat la seva immensa, noble i gloriosa pàtria natal, i això ell no ho podia pas perdonar. La venjança es recargolava en la seva ànima, com una molla comprimida amb força, a l’aguait del moment propici.

Un matí d’estiu, tòrrid i blau grisós, els dos col·legues de l’Ivanov van demanar una hora de permís aprofitant que en aquell horari no solia haver-hi gaires clients, i l’amo, per la seva banda, mort de calor i d’un desig madurat feia temps, sense dir res es va endur l’esblanqueïda i condescendent noia de la manicura a la saleta del darrere. L’Ivanov, tot sol a la lluminosa barberia, va donar un cop d’ull al diari, es va encendre una cigarreta, va sortir tot de blanc amb la seva bata fins al llindar de la porta i es va posar a observar la gent.

Els vianants passaven guspirejant acompanyats de les respectives ombres blaves, que s’esberlaven al marge de la vorera i lliscaven intrèpides sota les rodes refulgents dels cotxes, les quals deixaven sobre l’asfalt caldejat uns traços orlats semblants als arabescos de la pell d’una serp. I de sobte, un senyor baix i gras, vestit de negre, amb un bombí negre i una cartera negra sota el braç, va aparèixer per la cantonada i se’n va anar de dret cap a l’immaculat Ivanov. Aquest, mig aclucant els ulls enlluernat pel sol, es va apartar i el va deixar entrar a la barberia.

Aleshores, la imatge del qui havia entrat es va veure reflectida en tots els miralls alhora —el perfil, tres quarts del cos i després la calba cèria, de la qual es va aixecar el bombí negre per acabar clavat en un penjador. I quan l’home va girar el rostre cap als miralls, resplendents sobre les lleixes de marbre curulles de flascons verds i daurats, l’Ivanov va reconèixer a l’instant aquell rostre voluble i galtut d’ullets penetrants amb una berruga ben grossa a l’ala dreta del nas.

L’home es va asseure sense dir res davant d’un mirall i, remugant alguna cosa incomprensible, es va tustar la barba descurada amb un dels seus dits boteruts, com dient: afaiti’m. En una boirina d’estupor, l’Ivanov el va embolcallar amb un mantell blanc, va batre escuma tèbia en una copeta de porcellana, va començar a passar-li la brotxa per les galtes, pel mentó arrodonit, pel bigoti, va evitar amb cura la berruga i es va posar a ensabonar-li la cara amb el dit índex. Tot això, ho feia d’esma, de tan trasbalsat com estava per haver-se tornat a trobar amb aquell individu.

El rostre li va quedar tapat amb una màscara d’escuma blanca i flonja fins sota els ulls, uns ulls petits que brillaven amb trepidació com les rodetes de l’engranatge d’un rellotge. L’Ivanov va obrir la navalla i, quan es va posar a afinar-la a la corretja de cuir, es va refer del seu torbament i es va adonar que aquell individu es trobava a la seva mercè.

Inclinant-se sobre la calba cèria, va acostar la fulla blava de la navalla a la màscara de sabó i va dir molt fluix:
—Les meves disculpes, camarada. Quant de temps fa que és lluny de les nostres contrades? Li demano que no es mogui, sisplau, si no, li podria tallar el coll ara mateix.

Les rodetes trepidants van començar a girar encara més de pressa, van donar un cop d’ull al perfil afilat de l’Ivanov i es van aturar.

L’Ivanov va retirar un floc sobrant d’escuma amb la punta roma de la navalla i va continuar:
—Em recordo molt bé de vostè, camarada… Perdoni’m, és que em resulta desagradable pronunciar el seu cognom. Recordo com em va interrogar a Khàrkiv, deu fer uns sis anys. Recordo la seva firma, amic meu…, però ja ho veu, estic viu.

I aleshores va ocórrer el següent: els ullets es van posar a córrer i, tot d’una, es van cloure hermèticament. L’individu aclucava els ulls com els aclucaria un salvatge volent creure que amb els ulls clucs es tornaria invisible.

Amb delicadesa, l’Ivanov li va passar la navalla per la galta freda i rasposa.

—Estem completament sols, camarada. Se n’adona? Miri, només que la navalla llisqui una mica, de seguida començarà a rajar molta sang. Aquí, veu, hi batega la caròtida. Rajarà molta sang, fins i tot massa sang. Però abans de tot, vull que la seva cara estigui decentment afaitada i, a més a més, li vull explicar una cosa.

L’Ivanov li va alçar curosament la punta carnosa del nas amb dos dits i, amb la mateixa cura, es va posar a afaitar-li la superfície per sobre dels llavis.

—Resulta, camarada, que jo em recordo de tot, me’n recordo a la perfecció i vull que vostè també se’n recordi…

I l’Ivanov li va començar a explicar una història en veu baixa mentre li afaitava parsimoniosament el rostre immòbil tirat cap enrere. I aquella història devia ser ben esgarrifosa, perquè de tant en tant la mà se li aturava i ell s’inclinava encara més a prop de l’individu, assegut amb les parpelles inflades i closes, talment un mort embolcallat amb un sudari blanc.

—Això és tot —va sospirar l’Ivanov—. Vet aquí tota la història. Què li sembla? De quina manera es podria expiar, tot això? Amb què podríem comparar un sabre esmolat? I, fixi-s’hi bé, una vegada més: estem ben sols, completament sols…

I llavors va afegir, mentre li tibava amunt la pell de la galta per passar-hi la fulla de baix a dalt:

—Els cadàvers sempre els afaiten. Afaiten fins i tot els condemnats a mort. I miri, jo l’estic afaitant a vostè. Se n’adona del que passarà ara?

L’individu estava assegut sense bellugar-se gens ni mica, sense obrir els ulls. La màscara de sabó li havia caigut del rostre, només li quedava alguna resta d’escuma als pòmuls i vora les orelles. Tenia el rostre gras, tibat i sense ulls, tan pàl·lid que l’Ivanov es va pensar que potser li havia agafat un atac apoplèctic, però en passar-li la navalla plana per la galta, l’home va estremir de sobte tot el tronc. No va obrir els ulls, tanmateix.

L’Ivanov va eixugar-li el rostre ben de pressa i el va empolvorar amb el talc d’un flascó.

—Ja he acabat —va dir amb calma—. Ja estic satisfet, se’n pot anar.

D’una revolada, amb repulsió, li va treure el mantell de les espatlles. L’individu continuava assegut.

—Aixeca’t, imbècil! —va cridar l’Ivanov agafant-lo per la màniga.

L’home es va quedar al bell mig del petit establiment, glaçat, amb els ulls hermèticament clucs. L’Ivanov li va entaforar el bombí al cap, li va ficar la cartera sota el braç i el va fer tombar cap a la porta. Només aleshores l’home es va moure, el seu rostre va passar com un llampec, amb els ulls clucs, per tots els miralls. Va travessar com un autòmat el llindar de la porta, que l’Ivanov aguantava oberta, i amb aquell pas mecànic, prement la cartera sota el braç engarrotat, i mirant la calitja solar del carrer amb els ulls semblants als d’una estàtua grega, se’n va anar.

© de la traducció, Marta Nin
© de l’edició, Godal Edicions