notes biogràfiques biografia joan salvat papasseit poema de la rosa als llavis

Notes biogràfiques de Joan Salvat-Papasseit

Recull de notes biogràfiques i semblances del poeta Joan Salvat-Papasseit escrites per ell mateix.

Les notes biogràfiques van ser recollides per Joan Teixidor a l’assaig biogràfic que va escriure a deu anys de la mort del poeta a la Revista de Catalunya. També podeu llegir la petita autobiografia de Salvat-Papasseit a la secció a la secció La nostra gent del número 7 del novembre de 1917 d’Un enemic del poble.

////Més Salvat-Papasseit a Stroligut

notes biogràfiques biografia joan salvat papasseit poema de la rosa als llavis
notes biogràfiques biografia joan salvat papasseit poema de la rosa als llavis

Notes biogràfiques

Vaig néixer el dia 16 de maig de 1894. Pocs dies després era batejat a la parròquia de Santa Madrona, dins una tarda tempestuosa d’aigua com una obstinació. Aquell dia a Montjuïc posaven en capella uns condemnats a mort. La ciutat, arraulida i poruga, no tenia respir. En fer-me cristià, el capellà va dir-los als qui em duien: “Nat amb aigua obstinada, morirà en foc potser…” Aquesta predicció mai no ha tingut tranquil·la la meva pobra mare. Als dotze anys jo era pur com no pot repetir-se: el meu destí l’Església. Als vint anys, dolorit, cristià i socialista, jo veia Montjuïc talment com un afront que calia passar. Un llibre en espanyol, Humo de fábrica, i Un Enemic del Poble, són les darreres flames. Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat.

Sóc, com home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental; tot ho he vist o viscut. Però em sé una aristocràcia d’esperit, que es pot alçar dels límits de la Universitat que no m’aixoplugava. També dels primers passos.

Amo l’art i els artistes, i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l’home ric amb l’home de diner, l’artista amb el cavall.

Mai no he tingut fortuna, ni mai no la tindré. Però la joia és meva, perquè la sé sentir, professió de Poeta que sóc. Segons la predicció, la mort em pendrà amb foc, perquè un foc interior em consum. Em planyo que la glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer als braços. J. S-P.

(Apunt autobiogràfic publicat per Joan Teixidor al número 80 de la Revista de Catalunya de juliol del 1934.)


La nostra gent

Jo mateix m’he posat en aquesta secció, on hi aniran sortint els millors i els més nous dels joves d’ara. Jo no sóc, doncs, modest. Estic enamorat d’aquests ulls meus, petits, però profunds, perquè esguarden al lluny, i d’aquest front tan alt, que ho és per tant que pensa. No camino pels altres, i no bellugo els peus si no és per a avençar i trepitjar quelcom. M’estimo els insurgents més que no els conformistes i oprimits. Processat i portat al banc dels acusats per una causa noble, he estat condemnat per un Jurat d’indoctes i un Tribunal de vells. Jo ara vaig contra aquests i la dita Justícia. I no sóc un programa, sinó una realitat, una forma tangible primer que no una imatge. Ni vull agrair res a aquells amb els qui he anat, perquè no he tingut mestre. Jo no prometo res. Només camino.

Jo no sé el que em proposo. El tenir un propòsit no és fer feina. Val més ésser gosat. Ara sols prenc esment de les coses eternes per damunt de les lluites que són materials. M’he adonat que jo sóc una part de Déu, i que així em perteneix tota cosa que és feta. Cada u que esguarda enlaire és una part de Déu. Tan sols hi ha una ambició que és plena de grandesa: la de voler anar a l’avantguarda sempre entre els intel·ligents i entre els gosats. Jo sóc, doncs, posseït per aquesta ambició.

Ja no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova forma d’opressió, perquè és un estat nou seguidor de l’Estat. Seré ara el glossador de la divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una Era millor.

Hi ha joves de vint anys que en volen dir setanta. Jo ara en tinc vint-i-tres que no passen de deu. I a tots els Aristarcs, a aquells qui no fent res veuen en cada afany un arribisme, els diré que si el món tenia una munió d’homes com aquest que ara es descriu, el món caminaria més de pressa. El que pensin de mi, però, no m’interessa gens.

(Amb aquest article autobiogràfic Salvat-Papasseit inaugurava la secció La nostra gent de la revista Un Enemic del Poble, núm. 7, Barcelona, 1917.)

© de l’edició, Stroligut