la caputxeta vermella roja conte clàssic charles perrault germans grimm català infantil llop àvia mare

La Caputxeta Vermella – Charles Perrault

La Caputxeta Vermella és el conte de fades tradicional francès més conegut i explicat. Charles Perrault en va recollir la seva versió a Els contes de la mare Oca.

A Stroligut podeu llegir-ne la traducció al català de Ramon Miquel i Planas. A més, traduïts per Valeri Serra Boldú: La Ventafocs, El Patufet, Pell d’Ase, Barbablava i El gat amb botes.

Més literatura infantil i la versió d’Angela Carter

la caputxeta vermella roja conte clàssic charles perrault germans grimm català infantil llop àvia mare contes de la mare oca fades

La Caputxeta Vermella

Vet aquí que una vegada era una minyoneta vilatana molt bonica, la més xamosa que s’hagi vist mai; sa mare estava boja per ella, i son àvia més que sa mare. La bona de l’àvia li féu fer una caputxeta vermella, i era tan bé, que l’esqueia, que li van treure per renom la Caputxeta Vermella.

Un dia que sa mare havia pastat i fet coques, va dir-li:
—Ves a veure com se troba l’àvia, perquè m’han dit que està malalta; i, de passada, li duràs una coca i aquest pot de mantega.

Tot seguit la Caputxeta Vermella eixí per a anar a casa de l’àvia, la qual s’estava en un altre poble. Passant per un bosc va trobar-se amb Mestre Llop, que tenia bones ganes de menjar-se-la, però no va gosar fer-ho per temor d’uns quants llenyataires que es trobaven al bosc. Li preguntà on anava. La pobreta nena, que poc se pensava com n’era de dolent aturar-se a fer cas del llop, va dir-li:
—Vaig a veure l’àvia i a dur-li una coca amb un pot de mantega que la meva mare li tramet.
—Que s’està gaire lluny? —va dir el llop.
—Oh, sí! —li contestà la Caputxeta Vermella. —S’està part d’allà d’aquell molí que veieu allà baix de tot, a la primera casa del poble.
—I bé, doncs —féu el llop—, també jo vui anar-la a veure: jo me’n vaig per aquest camí d’ací, i tu per aquell altre, i veiam qui hi serà més aviat.

El llop se posà a córrer amb tota sa força pel camí que era més curt, i la minyoneta se n’hi anà pel més llarg, entretenint·se aplegant avellanes, atrapant papallones i fent ramells amb les floretes que trobava. El llop no trigà gaire estona a arribar a la casa de l’àvia. Truca:
—Pam, pam!
—Qui hi ha?
—Soc la vostra néta, la Caputxeta Vermella —digué el llop, estrafent la veu—, que us duc una coca i un pot de mantega de part de la meva mare.

La bona de l’àvia, que s’estava al llit per trobar-se un poc encadarnada, li cridà:
—Treu l’estaqueta i caurà la baldeta.

El llop estirà l’estaqueta, i la porta s’obrí.

S’abraonà damunt la pobra dona i en un no res va devorar-la, puix feia més de tres dies que no havia menjat. Seguidament tancà la porta i se n’anà a colgar en el mateix llit de l’àvia, esperant la Caputxeta Vermella, la qual vingué al cap de poca estona a trucar a la porta.

—Pam, pam!
—Qui hi ha?

La Caputxeta Vermella, en oir la veuassa del llop, tingué por, de moment; però, creient que l’àvia devia estar refredada, va respondre:
—Soc la vostra néta, la Caputxeta Vermella, que us duc una coca i un pot de mantega de part de la meva mare.

El llop li cridà, endolcint una mica la veu:
—Treu l’estaqueta i caurà la baldeta.

La Caputxeta Vermella estirà l’estaqueta, i la porta s’obrí. El llop, veient-la entrar, li digué, amagant-se al llit amb l’abrigall:
—Deixa la coca i el pot de mantega damunt de la pastera i vine-te’n al llit amb mi.

La Caputxeta Vermella es va despullar i va ficar-se al llit amb l’àvia, on s’estranyà força veient de quina manera era l’àvia, bo i despullada. I va dir-li:
—Àvia: quins braços que teniu més grossos!
—Són per a abraçar-te millor, filla meva.
—Àvia: quines cames més grosses que teniu!
—Són per a córrer més, filla meva.
—Àvia: quines orelles que teniu més grosses!
—Són per a sentir-hi millor, filla meva!
—Àvia: quins ulls més grossos que teniu!
—Són per a veure-hi millor, filla meva.
—Àvia: quines dents més grosses que teniu!
—Són per a menjar-te!

I, tot dient aquestes paraules, el dolent del llop se llença damunt de la Caputxeta Vermella i se la menja.

Amonestament

Això vol dir que l’inexpert jovent,
               i sobre tot les noies
               quan són gentils i bonicoies,
fan mal fet d’escoltar·se tota mena de gent;
               i així no és meravella
que el llop se’n mengi tantes, essent tant gran trapella.
I dic el llop no més, perquè hi ha llops amables
               que són tinguts per respectables,
               que saben fer galanteries,
               i, sempre urbans i sociables,
               van preparant llurs picardies;
               ells fan l’aleta a les donzelles
i es fiquen per les cases, fingint-se amics d’aquelles;
emperò, qui no sap que aitals llops disfressats
               de tots els llops són els més condemnats?

© de l’edició, Stroligut