contes de la mare oca català charles perrault conte d'ahir i d'avui mentora la ventafocs

La Ventafocs – Charles Perrault

La Ventafocs (o la sabateta de vidre) és un dels contes infantils del recull d’Els contes de la mare Oca de Charles Perrault, en traducció al català de Valeri Serra Boldú i Ramon Miquel i Planas.

Es van publicar en diversos fascicles, a partir del 1931, als Contes d’ahir i d’avui d’Edicions Mentora. A Stroligut també en podeu llegir Mestre Gat o el Gat amb botes.

La Ventafocs o la sabateta de vidre

Una vegada era un noble cavaller que va casar-se per segona vegada amb una dona orgu­llosa com no se n’havia vist mai cap. Tenia aquesta dona dues filles del seu mateix geni i en tot pastades talment a la mare.

Per la seva part, el marit tenia una noia que era de tota la bondat i sempre agradosa, la qual cosa li venia de sa mare, que fou la més santa dona d’aquest món.

Tot just van ésser celebrades les noces que ja la madastra va treure seu el mal geni, i començà per no poder sofrir les bones qualitats de la noia, perquè feia semblar més avorribles encara ses pròpies filles. Va fer que s’encarregués de les feines de més escarràs de la casa: ella es cuidava de rentar la vaixella i els plats, de fregar la cambra de la senyora i de les seves dues filles; tenia el jaç en una màrfega dolenta dalt de tot de la casa, a les golfes, mentre les germanastres ocupaven cambres ben encatifades, en les quals tenien llits de moda, i miralls per a contemplar-se de cap a peus. La pobrissona sofria tot això amb paciència i no gosava plànyer-se’n al seu pare, qui encara l’hauria renyada, perquè sa muller el governava enterament.

Quan tenia la feina enllestida anava a arraconar-se al peu de la llar i s’asseia damunt de la cendra, cosa que va fer que tothom prengués per costum de dir-li la brutacendrosa; únicament la petita de les altres dues germanes, que no era tan dolenta com la gran, l’anomenava la Ventafocs. Mes, amb tot i això, la Ventafocs, amb el seu vestit espellifat, era encara cent vegades més formosa que les seves germanes, les quals anaven sempre vestides magníficament.

Heus aquí que el fill del rei va donar un ball al qual van ser convidades les persones de més posició; les dues senyoretes també hi van ser demanades, puix eren de les que més figuraven d’aquell país. Ja les tenim totes cofoies i enfeinades triant-se vestits i assajant els pentinats que millor els escaurien; tot el qual era una feina de més per a la Ventafocs, ja que era ella la que planxava i emmidonava la roba de les seves germanes. No es parlava d’altra cosa sinó de com anirien vestides. Deia la gran:
—Jo em posaré el vestit de vellut vermell amb els joiells d’Anglaterra.
—Jo —deia la petita— no tinc més que les faldilles de sempre; però, en lloc d’això, duré el mantell florejat d’or i la diadema de brillants, que no lluirà poc ni gaire.

Van enviar a casa de la pentinadora perquè les arrangés dues capellines a la darrera moda, i van emparaular l’especialista de més renom per a les pigues. Les germanes demanaven en tot l’opinió de la Ventafocs, perquè no se li podia negar el bon gust que tenia. La Ventafocs les aconsellà tan bé com va saber, i fins va oferir-se per a pentinar-les, i fou per elles acceptat.

Mentre les pentinava, li deien les germanes:
—Ventafocs: eh que t’agradaria venir-hi, al ball?
— Ai, pobra de mi! Com us rieu de mi, perquè no m’escauria anar-hi!
—I és clar! No riuria poc tothom veient una brutacendrosa al ball!

Si la Ventafocs hagués estat una altra, les hauria pentinades de gairell; però, bona com era, les va deixar com unes reines. Havien passat dos dies quasi sense menjar, de tan boges d’alegria que estaven; més d’una dotzena de cordons van trencar de tant estrènyer-se la cotilla per a fer el cos bufó, i passaven tot el dia davant del mirall.

Va arribar l’hora, per fi, i van anar-se’n. La Ventafocs va seguir-les amb els ulls tot el temps que va poder, i quan les va perdre de vista va posar-se a plorar. La seva padrina, que va veure-la feta una mar de plors, va preguntar-li què li passava.

—Voldria… voldria…

De tant que plorava ni podia dir què volia; mes la padrina era fada, i ho va saber.

—Tu voldries anar al ball, no és això?
—Ai, sí! —va dir la Ventafocs, fent un gran sospir.
—Doncs bé: seràs bona minyona —va dir la padrina— i t’hi faré anar?

Va endur-se-la a la seva cambra, on va dir-li:
—Ves a l’hort i porta’m una carabassa.

La Ventafocs anà a collir la més formosa que va trobar i va dur-la a la seva padrina, sense comprendre gens ni gota com podria aquella carabassa fer-la anar al ball. La padrina va començar per buidar-la, no deixant-ne més que la closca; tot seguit, amb un toc de vareta, va quedar trans­formada la carabassa en una formosa carrossa daurada per tots costats. Fet això, se n’anà a veure la ratera, i va trobar que hi havia sis ratolins vius encara. Va dir a la Ventafocs que obrís la trapa, i a cadascun dels ratolins que anava eixint li donava un cop de vareta i al moment se tornava un cavall d’allò més formós, amb el qual va tenir en acabar una magnífica guarnició de sis cavalls grisos d’un bell color de ratolí clapat. I pensant de què en faria un cotxer, va dir la Ventafocs:
—Vaig a veure si hi ha cap rata a l’altra ratera, per a fer-ne si de cas un cotxer.
—Tens raó; ves-ho a veure —contesta la padrina.

La Ventafocs va dur-li la ratera, dins la qual hi havia tres rates grosses. La Fada va triar-ne una d’entre les tres, la que tenia més bigoti, i, en havent-la tocada, la deixà convertida en un famós cotxer que lluïa els mostatxos més respectables que mai s’hagin vist. Després va dir-li:
—Ves-te’n a l’hort, i allà, darrere la regadora, hi atra­paràs sis sargantanes. Porta-me-les.

Tot seguit que les va tenir, sa padrina va transformar­-les en servents, els quals, amb llurs lliurees virolades, van pujar tots sis al darrere de la carrossa, aguantant-s’hi drets com si mai haguessin fet altre ofici sinó aquell.

La Fada va dir aleshores a la Ventafocs:
— I bé! Ja tens aquí el que et calia per anar al ball. Què mes esperes?
— Sí, prou! Caldrà que vagi amb aquests vestits tant fastigosos?

Aleshores sa padrina no va fer sinó tocar-la amb la vareta, i al moment els seus vestits van tornar-se en altres vestits d’or i d’argent, tots recoberts de pedreries. A més, va donar-li un parell de sabatetes de cristall, la cosa més bufona del món.

Una vegada abillada així, pujà a la carrossa; però sa padrina va encarregar-li sobretot que no passés de la mitjanit, fent-li avinent que si romania al ball un moment més, la carrossa esdevindria altre cop carabassa, els cavalls, ratolins, els criats, sargantanes, i els bonics vestits d’ella reprendrien llur primitiva forma. Ella va prometre a sa padrina que no mancaria pas d’eixir del ball abans de la mitjanit; i se n’anà tan contenta que no hi veia de cap ull.

El fill del rei, a qui van avisar que acabava d’entrar una gran princesa que ningú no coneixia, va córrer a fer-li la bona arribada; va donar-li la mà en baixar de la carrossa i va conduir-la a la sala on era la reunió. Es va fer aleshores un gran silenci; tothom va parar de dansar i els violins van deixar de tocar; tanta era l’atenció que tothom posà en contemplar la boniquesa d’aquella desconeguda. No s’oïa més que una remor confosa de: «Ah! Que formosa!». Fins i tot el rei, vell com era, no s’estava pas de mirar-la i de dir a la regina, a cau d’orella, que feia molt temps que no havia vist una persona tan agradosa i gentil.

Totes les dames contemplaven embadalides el seu pentinat i el vestit, per a fer-se’n d’iguals l’endemà, si és que es trobaven robes tan boniques i modistes tan traçudes.

El fill del rei va col·locar-la en el lloc de més distinció, i tot seguit va treure-la a ballar. Va ballar tan graciosament, que encara feu augmentar l’admiració de tothom. Després fou servit un refresc molt exquisit del qual el príncep no en va tastar mica, de tan enfeinat que estava a contemplar-la. Ella anà a seure al costat de les seves germanastres, a les quals feu molts compliments, donant-los una part de les taronges i altres fruites que li havia donat el príncep; cosa que va venir-los ben bé de sorpresa, perquè elles estaven molt lluny de conèixer-la.

Mentre conversaven, la Ventafocs oí que tocaven tres quarts de dotze: tot seguit feu una gran reverència als concurrents i se n’anà tan prestament com li fou possible.

Tan bon punt arribà a casa, se n’anà a veure sa padri­na, per a regraciar-la, i al mateix temps per a dir-li que desitjava molt poder tornar al ball l’endemà ja que el fill del rei li ho havia demanat en gran manera.

Mentre s’estava referint detalladament a sa padrina tot el que havia passat al ball, les dues germanes van trucar a la porta. La Ventafocs anà a obrir-les:
—Com haveu tardat! —va dir-los bo i fent badalls de son i fregant-se els ulls, i estirant-se els braços com si talment es desvetllés aleshores. Mes la veritat era que no havia tan sols pensat a dormir des del moment que s’eren deixades.
—Si haguessis pogut venir al ball —va dir-li una de ses germanes—, no t’hi hauries pas avorrit, a fe! Hi ha vingut una princesa, però tan formosa que no s’ha vist mai cosa semblant. I, per cert, que ens ha complimentat molt, i fins ens ha donat taronges.

La Ventafocs no cabia en la pell de tan cofoia. Va preguntar-los el nom d’aital princesa, a què van respondre que no la coneixien; cosa que al mateix fill del rei li sabia prou de greu; tant, que donaria qualsevol cosa per saber qui era ella.

Tota somrient, va dir-los encara la Ventafocs:
—Doncs era bonica de debò? Déu meu, que afortunades sou! I com podria fer-ho jo per a veure-la també? Si em deixéssiu un dels vostres vestits grocs de cada dia!
—Ara mateix hi pensàvem! —van dir les altres—. Deixarem a una brutacendrosa el vestit nostre i tothom pre­guntarà si ens hem tornat ximples!

Bé prou que se l’esperava una resposta semblant la Ventafocs, i fins va alegrar-se’n, puix li hauria estat ben bé un amoïno si una de les germanastres s’hagués abaixat a deixar-li el vestit.

L’endemà les dues germanes van tornar al ball, i la Ventafocs igualment, però més ben abillada encara que el primer dia. El fill del rei va estar constantment a prop d’ella i no parà un instant de tirar-li amoretes. La noia no s’hi trobava gens malament, i vet aquí que va oblidar-se d’allò que tant li havia encarregat sa padrina; de manera que sentí caure la primera batallada de les dotze, quan creia que eren les onze tot just. S’alçà i fugí amb tanta lleugeresa com si hagués estat una daina. El príncep va seguir-la, mes no pogué pas atrapar-la; mes, tot fugint, ella deixà caure una de les sabatetes de vidre, que el príncep va recollir amb gran afany. La Ventafocs arribà a casa esbufegant, sense la carrossa, sense els servents i amb els vestits espellifats: no li quedà de tota aquella magnificència sinó una de les seves menudes sabatetes, la pariona d’aquella que li havia caigut en anar-se’n del ball.

Els guardians de les portes del palau van ser interro­gats sobre si havien vist sortir una princesa: tots van dir que no havien vist eixir a ningú llevat d’una noieta molt mal vestida que tenia més aviat els aires d’una pagesa que els d’una senyoreta.

Quan ses dues germanes van tornar del ball, la Ventafocs va preguntar-los si també s’havien divertit tant, i si havien vist la mateixa bonica dama del dia abans. Van dir-li que efectivament, i que havia desaparegut al punt de tombar la mitjanit amb tal apressament que havia perdut una de les seves sabatetes de vidre, la cosa més bufona del món, la qual, havent estat recollia pel fill del rei, qui no havia deixat de contemplar-la en tota la resta del ball, semblant talment que estigués molt enamorat d’aquella a qui la sabateta pertanyia.

I deien la veritat, perquè, pocs dies després, el fill del rei feu fer una crida a so de trompetes, dient que prendria per muller aquella al peu de la qual vindria bé la sabateta.

Van començar per emprovar-la a les princeses, després a les duquesses i a totes les dames de la cort; emperò fou inútil: van portar-la a emprovar a les dues germanastres de la Ventafocs, les quals van fer tot el que van poder per a arribar a calçar-se-la, sense aconseguir-ho poc ni molí. La Ventafocs, que s’ho estava mirant, va dir com per riure:
—Potser que provés jo si em vindria a la mida.

I les germanes van posar-se a fer gran riota d’ella i a avergonyir-la.

Però l’enviat de palau que feia la prova de la sabateta, havent parat esment en la Ventafocs i trobant-la d’allò més bonica, va dir que era cosa molt posada en raó, perquè tenia l’ordre de fer-ne l’assaig a totes les noies casadores. Feu que la Ventafocs s’assegués, i, acostant la sabateta al seu peu menudet, va veure que li entrava sense esforç i que li esqueia que ni pintada.

Gran fou l’estranyesa de les dues germanastres, i encara més quan la Ventafocs va treure’s de la butxaca l’altra sabateta i va posar-se-la igualment.

En aquestes arribà la padrina, la qual havent tocat amb la vareta els vestits de la Ventafocs, els feu tornar més magnífics encara que tots els altres d’abans.

Aleshores les germanes van reconèixer-la com la gentil damisel·la que havien vist al ball. Es deixaren caure als seus peus per a demanar-lo perdó de tots els maltractes que li havien fet sofrir. La Ventafocs va fer-les alçar i va dir-los, bo i abraçant-les, que de tot cor les perdonava, i demanant-los que l’estimessin per sempre més.

Tot seguit fou conduïda a la presència del príncep, vestida com estava; aquest va trobar-la més formosa que mai, i al cap de pocs dies va casar-s’hi.

La Ventafocs, que era tan bona com formosa, donà allotjament en el palau a les seves dues germanes, i les col·locà poc després, casant-les amb dos grans senyors de la cort.

La boniquesa en les noies és qualitat preclara
        que no cansa mai d’admirar;
tanmateix, hi ha una cosa més estimada encara,
que és la traça en complaure, la ciència d’agradar.
És el que va ensenyar a la Cendrosa que sa padrina
quan l’ajudà a vestir, de pobra Ventafocs convertint-la en regina
(cal per aquí d’eix conte l’exemple deduir).
Minyones: aital do val més que ésser formosa;
per a atraure’s un cor mogut de noble intent
tot està a fer-se amable i en mostrar-se agradosa:
d’una formosa amb males maneres en fuig tota la gent.