El jugador d’escacs de Maelzel és un assaig d’Edgar Allan Poe que esbudella l’enganyifa del Turc, l’autòmat escaquista que al segle XIX triomfà arreu d’Europa i als Estats Units.
Amb aquesta investigació pionera i periodística, Poe obre el camí a la literatura detectivesca i a relats com Els assassinats del carrer Morgue i L’escarabat d’or. A Stroligut en recuperem la traducció (amb pseudònim) d’Anfòs de Sanfost que es va publicar el 1908 a la revista Empori.
////Més asssaig i El corb d’Alfons Maseras a la manera de Poe
El jugador d’escacs de Maelzel
Cap exhibició d’aquest gènere ha pogut mai cridar l’atenció del públic com el Jugador d’escacs de Maelzel. Pertot on s’és deixat veure, ha sigut objecte d’una intensa curiositat per part de la gent entenimentada. Tanmateix, la qüestió del modus operandi encara no està resolta. A propòsit d’això no s’ha escrit res que es pugui donar com a definitiu. Efectivament, a tot arreu trobem homes dotats del geni de la mecànica, dotats d’una perspicàcia general molt gran i d’un rar discerniment, que no dubten a declarar que l’autòmat de què parlem és una pura màquina, els moviments de la qual no tenen res a veure amb l’acció humana, i que és, per tant, sense comparació, l’invent més admirable de la humanitat. I aquesta conclusió, ho hem de dir, fora irrefutable, si la hipòtesi d’on deriva fos justa i digna d’aprovació. Si adoptéssim la hipòtesi, fora veritablement absurd comparar el jugador d’escacs amb tot altre individu semblant, tant si era de temps antic com modern. Això no obstant, d’autòmats, n’hi ha haguts molts, i de ben meravellosos. En les cartes de Brewster sobre la Màgia natural,1Letters on Natural Magic addressed to Sir Walter Scott, de David Brewster. 1832. hi trobem una llista dels més notables. Entre ells, es pot citar, com un que realment ha existit, la carrossa inventada pel senyor Camus per distreure Lluís XIV, qui aleshores era un noi. A l’habitació on es volia fer l’experiment, s’hi portava una taula quadrada d’uns quatre peus. Sobre aquesta taula, s’hi posava una carrossa de fusta de sis polzades de llargada, tirada per dos cavalls també de fusta. Amb un vidre abaixat, es veia una dama asseguda al banc posterior. El cotxer tenia les regnes al pescant, i al darrere un lacai i un patge ocupaven els llocs corresponents. Aleshores el senyor Camus tocava un ressort; immediatament, el cotxer vinclava el fuet i els cavalls caminaven de manera natural al llarg de la vora de la taula, arrossegant la carrossa. Quan havien anat tan lluny com podien en aquest primer sentit, feien un gir sobtat cap a l’esquerra i el carruatge reprenia el camí en angle recte, sempre vorejant la taula. La carrossa anava fent així fins a arribar al davant de la cadira on seia el jove príncep. Aleshores s’aturava; el patge davallava i obria la portella; la dama sortia i presentava un memorial al sobirà; després girava cua. El patge alçava l’estrep, tancava la portella i se’n tornava a lloc. El cotxer fuetejava els cavalls i la carrossa reculava a la seva posició primitiva. El màgic del senyor Maillardet també mereix que se’l conegui. Copiem l’explicació següent de les cartes ja esmentades del doctor Brewster, qui ha tret els ressenyaments de l’Edinburg Encyclopædia.
«Una de les peces mecàniques més populars que hem vist és el Màgic construït pel senyor Maillardet, l’especialitat del qual consisteix a respondre certes preguntes. Una figura vestida de màgic apareix asseguda al peu d’una paret amb un llibre a la mà esquerra i una vareta a l’altra. S’escriuen dins d’uns medallons ovalats un cert nombre de preguntes prèviament preparades; l’espectador separa les que són del seu gust i vol que siguin contestades, les posa dins d’un calaix destinat a rebre-les, i el calaix es tanca per un ressort fins que apareix la resposta. El màgic aleshores s’alça, fa una inclinació amb el cap, descriu uns cercles amb la vareta, i consultant el seu llibre, com si estigués preocupat per un pensament pregon, l’aixeca a l’altura del rostre. Fingint així que medita sobre la pregunta que se li ha fet, alça la vareta i truca amb ella a la paret per damunt del seu cap; s’obren els dos batents d’una porta i deixen veure una resposta apropiada a la pregunta. La porta es tanca de nou, el màgic reprèn la posició original i el calaix s’obre per tornar el medalló. De medallons n’hi ha vint; tots contenen preguntes diferents, a les quals el màgic contesta amb respostes sorprenentment adequades. Els medallons són de planxa prima de coure, el·líptics i exactament iguals. Alguns medallons porten una pregunta escrita a cada cara, i en aquest cas el màgic les respon totes dues l’una darrera l’altra. Si es tanca el calaix sense cap medalló a dins, el màgic s’aixeca, consulta el llibre, mou el cap i es torna a asseure; els dos batents de la porta romanen closos i es veu el calaix buit. Si s’hi posen dos medallons junts, sols obté resposta el que és a sota. Un cop muntada la màquina, el moviment pot durar cosa d’una hora, i durant aquest temps l’autòmat pot respondre unes cinquanta preguntes. L’inventor assegurava que els mitjans pels quals obraven els diferents medallons sobre la màquina per fer sortir les respostes adequades a les preguntes eren excessivament senzills.»
L’ànec de Vaucanson era encara més notable. Era de mida natural i imitava amb tanta perfecció l’animal viu, que la il·lusió que feia era completa. Executava, diu Brewster, totes les actituds i tots els gestos de la vida; menjava i bevia amb avidesa; feia tots els moviments de cap i de gorja propis de l’ànec, i, com si fos de debò, removia vivament l’aigua que xuclava amb el bec. Deixava sentir també el crit nasal de la bèstia, d’una completa exactitud amb el natural. Quant a l’estructura anatòmica, l’artista havia demostrat l’habilitat més gran. Cada os de l’ànec natural tenia el corresponent en l’autòmat, i les ales eren anatòmicament exactes. Cada cavitat, apòfisi o curvatura estava estrictament imitada, i cada os tenia el seu propi moviment. Quan algú tirava grans al seu davant, l’animal allargava el coll per trencar-los amb el bec, se’ls empassava i els digeria.2Amb el títol Androides es trobarà a Edinburg Encyclopædia una llista completa dels principals autòmates dels temps antics i moderns.
Si aquestes màquines denotaven un enginy extraordinari, què haurem doncs de creure de la màquina de calcular del senyor Babbage? Què en direm d’un mecanisme de fusta i metall que no solament pot computar les taules astronòmiques i nàutiques fins a no sé quin punt determinat, sinó que a més pot confirmar la certesa matemàtica de les seves operacions per la facultat de corregir els errors possibles? Què en direm d’un mecanisme que no solament pot fer tot això, sinó que a més imprimeix materialment els resultats de sos càlculs complicats, tot just obtinguts, i sense la més lleugera intervenció de la intel·ligència humana? Algú dirà tal volta que una màquina com la que descrivim està incomparablement ben per damunt del jugador d’escacs de Maelzel. De cap manera; és ben al revés, n’està ben per sota; ja que amb tot i això hem admès al principi (cosa que no s’hauria d’admetre racionalment ni per un instant) que el jugador d’escacs és una pura màquina i fa les seves operacions sense cap intervenció humana immediata. Els càlculs aritmètics o algebraics són, per llur naturalesa, fixos i determinats. Donades certes hipòtesis, es dedueixen necessàriament i inevitablement certs resultats. Aquests resultats no depenen de res més ni reben la influència de res més que de les suposicions primitivament acceptades. I el problema que s’ha de resoldre marxa, o hauria de marxar, cap a la solució final, per un seguit de punts infal·libles i no susceptibles de cap mena de canvi ni sotmesos a cap modificació. Admès això, nosaltres podem sense cap dificultat, concebre la possibilitat de construir una peça mecànica que, prenent el punt de partida en les dades del problema per resoldre, segueixi els seus moviments regularment, progressivament, sense cap derivació, cap a la solució desitjada, ja que aqueixos moviments, encara que se’ls suposi un xic complexes, no han pogut ser mai concebuts d’altra manera que finits i determinats. Però en el cas del jugador d’escacs hi ha una diferència immensa. Allí no hi ha res de marxa determinada. Cap moviment, en el joc d’escacs, resulta necessàriament d’un altre moviment qualsevol. D’una disposició particular de les peces, en un moment determinat de la partida, no en podem deduir la disposició futura en un altre moment qualsevol. Considerem la primera jugada d’una partida d’escacs en comparació de les dades d’un problema algebraic i comprendrem tot seguit la gran diferència entre l’una cosa i l’altra. En el cas de les dades algebraiques, el segon pas del problema, que en depèn absolutament, en resulta inevitablement. Ha sigut creat per la dada. Ha de ser el que és i no una altra cosa. Però el primer moviment en una partida d’escacs no ha de ser necessàriament seguit d’un segon moviment determinat. Mentre el problema algebraic camina cap a la solució, res altera la certesa de les operacions. No essent el segon pas altra cosa que la conseqüència de les dades, el tercer és així mateix una conseqüència del segon, el quart ho és del tercer, el cinquè del quart, i així successivament, sense cap alternativa possible, fins a acabar. Però, en els escacs, la incertesa del moviment següent està en proporció de la marxa de la partida. Hi ha algunes jugades fetes, però cap de determinada. Espectadors diferents podrien aconsellar jugades diferents. Tot doncs aquí depèn del judici variable dels jugadors. I fins convenint (cosa impossible) que els moviments de l’autòmat escaquista fossin en si mateixos determinats, foren necessàriament interromputs i desbaratats per la voluntat determinada del seu contrincant. No hi ha doncs cap analogia entre les operacions del jugador d’escacs i les de la màquina de calcular del senyor Babbage; o si volem anomenar aquell pura màquina, quedarem obligats a reconèixer que és incomparablement l’invent més extraordinari de la humanitat. El seu primer introductor, el baró Kempelen, no tenia escrúpol de dir-ne «una peça mecànica d’allò més vulgar, una joguina d’uns efectes tals que sols semblaven meravellosos per l’atreviment de la concepció i la troballa feliç dels mitjans adoptats per ajudar a fer la il·lusió». Però no cal allargar la qüestió. És cert del tot que les operacions de l’autòmat estan regulades per l’esperit, i no per res més. Fins es pot dir que aquesta afirmació és susceptible d’una demostració matemàtica, a priori. L’única cosa discutible és, doncs, la manera de fer-hi intervenir l’acció humana. Abans d’entrar en aquesta qüestió, convindrà sens dubte fer la història i la descripció molt breument del jugador d’escacs, per comoditat d’aquells lectors nostres que no han tingut mai ocasió d’assistir a l’exhibició del Maelzel.
L’Autòmat escaquista fou inventat el 1769 pel baró de Kempelen, gentilhome de Pressburg,3Bratislava. a Hongria, qui més endavant el cedí, junt amb el secret de les seves operacions, al seu propietari actual. Poc temps després d’acabat, estigué exposat a Pressburg, a París, a Viena i en altres ciutats del continent. El 1783 i el 1784 fou transportat a Londres pel senyor Maelzel. En aquests últims anys l’Autòmat ha visitat les ciutats principals dels Estats Units. Pertot arreu on s’ha deixat veure, ha despertat una gran curiositat, i gent de tota mena ha fet nombroses temptatives per penetrar el misteri dels seus moviments.
A l’hora fixada per l’exhibició, s’escorre una cortina, o bé s’obre una porta amb dos batents, i la màquina va rutilant fins a uns dotze peus de l’espectador més acostat, davant del qual hi han posat una corda. Es veu una figura vestida de turc, i asseguda amb les cames entrecreuades, davant d’una ampla caixa que sembla feta de fusta d’arç, i que li serveix de taula.
L’amo de la màquina, si es vol, la farà rutllar cap a qualsevol indret de la sala, la farà estar quieta allà on sigui, o fins la canviarà de lloc diverses vegades mentre duri la partida. La base de la caixa està bastant elevada per sobre de terra, mercès a unes rodetes i uns petits cilindres de coure damunt dels quals se la fa moure, i els espectadors poden veure d’aquesta manera tot l’espai que hi ha per dessota l’Autòmat. La cadira on seu la figura és fixa i està unida a la caixa. El braç dret del jugador d’escacs està estès al llarg davant seu, fent angle recte amb el seu cos, i repenjant en actitud indolent, a la vora del tauler. La mà està girada enlaire. El tauler d’escacs té divuit polzades en quadro. El braç esquerre de la figura està doblegat pel colze, i la mà esquerra aguanta una pipa. Un drap verd cobreix l’esquena del Turc i li tapa en part el davant de les espatlles. La caixa, jutjant pel seu aspecte exterior, està dividida en cinc compartiments, tres armaris de la mateixa mida i dos calaixos que ocupen la part del moble col·locat a sota dels armaris. Aquestes observacions es refereixen a l’aspecte de l’Autòmat, considerat al primer cop de vista, al moment de presentar-lo als espectadors.
El senyor Maelzel fa saber aleshores a l’assemblea que ensenyarà a tothom el mecanisme de l’autòmat. Es treu un manyoc de claus de la butxaca, obre amb una clau la porta marcada amb el número 1 i presenta així tot l’interior de l’armari a l’examen dels presents. Tot aqueix espai està aparentment ple de rodes, de pinyons, de palanques i d’altres enginys mecànics, apilotats i estrets els uns contra els altres, de manera que la vista sols pot penetrar a una curta distància a través del conjunt. Deixant ben oberta aquesta porta, Maelzel es posa darrere la caixa i, alçant el mantell de la figura, obre una altra porta col·locada darrere mateix de la que està oberta. Sostenint una espelma encesa davant d’aquesta porta, i fent córrer la màquina d’un cantó a l’altre, fa entrar així una llum intensa a través de tot l’armari, que aleshores apareix ple, completament ple d’enginys mecànics. Quan els concurrents n’estan ben convençuts, tanca la porta del darrere, treu la clau del pany, deixa caure el mantell de la figura i se’n torna a la part del davant. Cal recordar que la porta assenyalada amb el número 1 ha quedat oberta. L’automatista se’n va ara a obrir el calaix col·locat sota els armaris a la part jussana de la caixa; puix encara que aparentment hi hagi dos calaixos, no n’hi ha més que un, i els dos poms i els dos forats del pany sols serveixen per ornament. Obert el calaix en tota l’extensió, es veu un coixinet i una col·lecció completa d’escacs, clavats en un bastidor de manera que es mantinguin perpendiculars. Deixant obert aquest calaix, com també l’armari número 1, Maelzel obre la porta número 2 i la porta número 3, que no són més, com es veu aleshores, que els dos batents d’una mateixa porta, obrint-se sobre un mateix compartiment. Encara, a la dreta d’aquest compartiment (és a dir, a la dreta de l’espectador), hi ha una petita part separada, de sis polzades d’ample i plena de peces mecàniques. Pel que fa al compartiment principal (parlant d’aquesta part de la caixa visible un cop obertes les portes 2 i 3, en direm sempre el compartiment principal), està tot cobert d’una roba fosca i no conté altres enginys mecànics que dues peces d’acer, en forma de quadrant, col·locades cada una a un dels dos angles superiors de la part de darrere. Una petita eminència, d’unes vuit polzades en quadro, també coberta d’una roba fosca, s’alça de la base del compartiment més llunyà a l’esquerra de l’espectador. Deixant obertes les portes 2 i 3, com també el calaix i la porta 1, l’automatista se’n va darrere el compartiment principal i, obrint una altra porta, il·lumina perfectament tot l’interior, ficant-hi una espelma encesa. Un cop exposada així, en aparença, tota la caixa a l’examen de l’assemblea, Maelzel, deixant sempre les portes i el calaix oberts, fa girar cua a l’Autòmat i ensenya l’esquena del Turc tot alçant el mantell. Cap als ronyons de la figura s’hi obre una porta d’unes deu polzades en quadro, i n’hi ha una altra també, però més petita, a la cuixa esquerra. L’interior de la figura, vist així per aquestes obertures, apareix ocupat per peces mecàniques. En general, tothom des d’aleshores queda convençut que ha vist i examinat completament, alhora, totes les parts constitutives de l’Autòmat, i la idea que una persona hagi pogut romandre-hi amagada, durant una exhibició tan completa de l’interior, és immediatament rebutjada per l’esperit com excessivament absurda, si és que encara a algú li hagués pogut passar pel cap.
El senyor Maelzel, tornant a posar la màquina en la posició primitiva, assabenta ara als presents que l’Autòmat jugarà una partida d’escacs amb qualsevol que es presenti com adversari. Acceptada la lluita, es posa una tauleta per a l’antagonista, tocant a la corda, no al davant sinó a l’extrem d’un costat, per no privar cap espectador de la vista de l’Autòmat. D’un calaix d’aqueixa taula se’n treu un joc d’escacs i, generalment, però no sempre, Maelzel els ordena ell mateix sobre el tauler que consisteix simplement en quadres pintats damunt la taula, en la forma acostumada. Assegut l’adversari, l’automatista se’n va al calaix de la caixa i en treu el coixí, que col·loca com a suport sota el braç esquerre de l’Autòmat, després d’haver-li tret la pipa de la mà. Prenent tot seguit del mateix calaix el joc d’escacs de l’Autòmat, col·loca les peces sobre el tauler que hi ha davant de la figura. Després rebat les portes i les tanca, deixant el manyoc de claus penjat a la porta número 1. Tanca també el calaix, i finalment dona corda a la màquina introduint una clau en un forat col·locat a l’extrem esquerre (esquerra de l’espectador). Comença la partida, i l’Autòmat fa la primera jugada. La partida no acostuma a durar més enllà de mitja hora; però si al cap d’aquest temps no és acabada, i l’adversari té la pretensió de poder guanyar l’Autòmat, el senyor Maelzel no s’oposa generalment que segueixi la partida. No cansar la concurrència, això és el motiu ostensible, i real sens dubte, d’aital limitació de temps. Naturalment, ja es comprèn que a cada jugada de l’adversari a la seva pròpia taula, el mateix senyor Maelzel, obrant com a representant de l’adversari, executa la jugada corresponent sobre la caixa de l’Autòmat. Igualment, quan juga el Turc, la jugada corresponent és executada, a la taula de l’adversari, pel senyor Maelzel, obrant aleshores com a representant de l’Autòmat. D’aquesta manera, l’automatista es veu obligat a passar sovint de l’una taula a l’altra. Sovint també es gira cap a la figura per endur-se’n les peces que ella ha pres i que ell posa quan cal, sobre la caixa, a l’esquerra de l’escaquer (a la seva esquerra). Quan l’Autòmat no es decideix ben bé a fer una jugada, es veu algun cop l’automatista col·locar-se molt a prop de la seva dreta, i posar la mà de tant en tant, com deixant-la anar, sobre la caixa. Hi ha també una certa trepidació de peus, pròpia per insinuar en els esperits ben desperts la idea d’una connivència entre la màquina i ell. Aquestes particularitats són segurament senzills tics del senyor Maelzel, o bé, si se n’adona, se’n serveix amb el fi de suggerir als espectadors la falsa idea que en l’Autòmat no hi ha altra cosa que un pur mecanisme.
El Turc juga amb la mà esquerra. Fa tots els moviments en angle recte. Així, la mà (enguantada i en posició natural) és duta directament damunt la peça que s’ha de moure, després per fi s’abaixa, i en la major part dels casos els dits l’agafen fàcilment. Amb tot, algunes vegades, quan la peça no està col·locada al punt exacte on li pertoca, és debades el moviment de l’Autòmat per agafar-la. Quan succeeix això, ell no fa cap nou esforç, sinó que el braç segueix el seu moviment en el sentit primitiu, com si els dits haguessin pres la peça. Assenyalat així el lloc on s’havia d’haver fet la jugada, el braç es posa damunt del coixí i Maelzel executa el moviment indicat per l’Autòmat. A cada moviment de la figura se sent rodar la màquina. Durant la partida, el Turc, de tant en tant, mou els ulls com si examinés el tauler dels escacs, belluga el cap i diu el mot escac quan és l’ocasió.4El mot escac que diu el Turc és un perfeccionament del senyor Maelzel. Quan era propietat del baró de Kempelen, la figura marcava l’escac picant sobre la caixa amb la mà dreta.
Si l’adversari juga en fals pica vivament damunt la caixa amb els dits de la mà dreta, mou el cap enèrgicament i, tornant al lloc primitiu la peça mal jugada, es pren el dret de fer ell la jugada següent. Quan ha guanyat la partida, mou el cap amb aire de triomf, guaita satisfet els espectadors de prop seu i, enretirant el braç esquerre més del que acostuma, posa només els dits damunt del coixí. En general, guanya el Turc; ha perdut una o dues vegades. Acabada la partida, Maelzel tornarà a ensenyar, si es vol, el mecanisme de la caixa, de la mateixa manera que abans de començar. La màquina roda cap endarrere, i una cortina que es desplega l’amaga als ulls dels espectadors.
S’han fet moltes temptatives per resoldre el misteri de l’Autòmat. L’opinió més corrent, opinió sostinguda massa vegades per persones d’intel·ligència que promet quelcom més, ha sigut, com ja hem dit, que l’acció humana no hi entrava per res, que la màquina era una pura màquina i res més. Fins n’hi ha que han sostingut que el mateix automatista regulava els moviments de la figura per algun mitjà mecànic a través dels peus de la caixa. Altres s’han atrevit a parlar d’un imant. Respecte a la primera d’aquestes opinions, no n’hem de dir, per ara, res més del que ja hem dit. Quant a la segona, sols caldrà repetir el que ja hem esmentat, això és, que la màquina roda sobre dos cilindres i que si ho demana qualsevol espectador, és duta a l’indret de la sala que es vulgui, i fins canvia sempre de mentre dura la partida. La suposició d’un imant tampoc no es pot sostenir; perquè si un imant fos qui obrés, un altre imant amagat a la butxaca d’un espectador trastornaria tot el mecanisme. Per altra banda, l’automatista no s’oposarà que ningú posi damunt la caixa una pedra d’imant, la més poderosa, durant tot el temps de l’exhibició.
El primer assaig d’explicació que s’escrigué, almenys el primer que coneixem, fou un fascicle gros imprès a París l’any 1785. La hipòtesi de l’autor es reduïa a això: que un nan movia la màquina. Suposava que aquest nan s’amagava mentre obria la caixa, ficant les cames dins de dos cilindres buits (que se suposava que formaven part del mecanisme de l’armari número 1, encara que no s’hi veiessin) mentre el cos li quedava del tot fora de la caixa, cobert amb la capa del Turc. Quan es tancaven les portes, el nan trobava la manera de ficar el cos dins de la caixa, permetent-li fer l’operació sense que ningú sentis res del soroll produït per qualsevol part del mecanisme, i a més es podia tancar la porta per on havia entrat. Descobert així l’interior de l’Autòmat, sense veure ningú a dins, els espectadors, diu l’autor del fascicle, queden convençuts que efectivament no hi ha ningú a dins de cap racó de la màquina. Tota la hipòtesi és massa palesament absurda per merèixer un comentari o una refutació, i per quedar convençuts que sols molt mitjament va atreure l’atenció del públic.
L’any 1789 es publicà un llibre a Dresden pel senyor J. F. Freyhere, on hi havia un nou assaig d’explicació del misteri. El llibre del senyor Freyhere era bastant gros i molt il·lustrat amb gravats en colors. La seva dita era que ell suposava que un minyó, molt instruït i prou prim per poder-se amagar dins d’un calaix col·locat immediatament a sota el tauler, jugava la partida d’escacs i efectuava totes les evolucions de l’Autòmat. Aquesta idea, encara que un xic més ximple que la de l’autor parisenc, fou, tanmateix, més ben acollida i s’adoptà fins a un cert punt com la veritable solució del miracle, fins que l’inventor feu acabar les discussions autoritzant un detingut examen de la coberta de la caixa.
Aquests assaigs estrafolaris d’explicació foren seguits d’altres no menys estrafolaris encara. També fa poc, un escriptor anònim, seguint un camí de raonament molt més filosòfic, ha anat a parar a una solució digna d’elogi, encara que no la puguem considerar com l’única veritable. El seu article fou publicat primer en un setmanari de Baltimore, il·lustrat amb gravats, amb el títol: Una temptativa d’anàlisi de l’Autòmat jugador d’escacs del senyor Maelzel. Ens sembla que aquest article és l’edició original del fascicle al qual Sir Brewster al·ludeix en les seves Cartes sobre la màgia natural, i que ell no dubta a declarar una perfecta i satisfactòria explicació. Els resultats de l’anàlisi són, en conjunt, i sens dubte, justos; però perquè Brewster hi hagi volgut veure una perfecta i satisfactòria explicació, cal suposar que no ha llegit el fascicle sinó precipitadament i distreta. En el compendi d’aquest assaig, presentat en les Cartes sobre la màgia natural, és del tot impossible arribar a una conclusió clara referent a la perfecció o imperfecció de l’anàlisi, a causa d’estar molt mal arranjades, i de ser insuficients les cartes de resposta. El mateix defecte hi ha a la Temptativa d’anàlisi, tal com l’hem llegida en la forma original. La solució consisteix en un seguit d’explicacions minucioses (acompanyades de gravats al boix, ocupant tot plegat un gran nombre de planes), la fi de les quals és demostrar la possibilitat de descol·locar els compartiments de la caixa de tal manera que un ésser humà, amagat a dins, pugui transportar parts del seu cos d’un lloc a l’altre de la caixa durant l’exhibició del mecanisme, impossibilitant d’aquesta manera que els espectadors el vegin. No cal dubtar, com ja hem dit i mirarem de demostrar, que el principi, o més ben dit el resultat d’aquesta explicació, no sigui l’únic veritable. Hi ha una persona amagada dins de la caixa durant tot el temps que s’està per fer veure l’interior. Això no obstant, nosaltres no admetrem la verbosa descripció de la manera segons la qual s’han de moure els compartiments per prestar-se als moviments de la persona amagada. La rebutjarem com una pura teoria admesa a priori, i a la qual s’hauran d’adaptar tot seguit les circumstàncies. No arribem ni podem arribar a aquesta teoria per cap raonament d’inducció. La manera, sia la que sia, com es verifica la descol·locació és el que s’escapa a l’observació a cada moment de l’exhibició. Demostrar que no és impossible que certs moviments s’efectuïn d’una certa manera no és pas el mateix que demostrar que s’han efectuat positivament d’aqueixa manera. Poden existir una infinitat d’altres mètodes pels quals es poden obtenir els mateixos resultats. La probabilitat que l’única hipòtesi presentada resulti ser l’única justa està doncs en la relació de la unitat a l’infinit. Però, en realitat, aquest punt particular —la mobilitat dels compartiments— no té gens d’importància. És absolutament inútil dedicar set o vuit pàgines a voler demostrar allò que cap persona de bon seny no negarà, és a dir, que el poderós geni mecànic del baró Kempelen ha pogut descobrir els mitjans necessaris per tancar una porta o fer córrer una tapa, amb un agent humà al seu servei i en contacte immediat amb la tapa o la porta, el mateix que totes les operacions executades de manera que s’escapin enterament a l’observació dels espectadors, com demostra l’autor de l’Assaig, i com nosaltres mateixos provarem de demostrar d’una manera més completa.
En aquesta temptativa d’explicació de l’Autòmat, ensenyarem de primer com s’efectuen les operacions, i tot seguit descriurem, amb la brevetat més gran, la naturalesa de les observacions d’on hem tret el nostre resultat.
Per fer comprendre bé la qüestió, cal que repetim aquí en poques paraules la rutina adoptada per l’automatista per ensenyar l’interior de la caixa —rutina de la qual no s’aparta mai en cap punt, ni en cap detall. De primer, obre la porta número 1. Deixant-la oberta, se’n va darrere la caixa i obre una porta situada precisament davant per davant de la porta número 1. En aquesta porta del darrere, hi posa una bugia encesa. Deixa estar aleshores la porta del darrere, la tanca, i tornant cap al davant, obre el calaix en tota sa llargada. Fet això, obre les portes número 2 i número 3 (els dos batents) i descobreix l’interior del compartiment principal. Deixant oberts aqueix compartiment principal, el calaix i la porta de cara de l’armari número 1, torna altre cop al darrere i obre la porta del darrere del compartiment principal. Per tancar la caixa, no guarda cap ordre especial, exceptuant que la porta dels dos batents la tanca sempre abans que el calaix.
Ara suposem que quan la màquina és duta davant dels espectadors, hi hagi ja un home amagat a dins. Son cos està col·locat darrere l’enrenou de màquines dins de l’armari número 1 (estant disposada la part posterior de l’aparell per escórrer-se en massa des del compartiment principal a l’armari número 1, quan les circumstàncies ho exigeixin), i les cames estirades dins del compartiment principal. Quan Maelzel obre la porta número 1, l’home amagat no té perill que el descobreixin, car la vista més afinada no pot penetrar més enllà de dues polzades en les tenebres. Però el cas és diferent quan la porta de darrere de l’armari número 1 està oberta. Una llum brillant penetra aleshores dins de l’armari, i el cos de l’home fora descobert si hi romangués. Però no es així. La clau posada al pany de la porta del darrere és estada un senyal, al soroll de la qual la persona amagada ha tirat son cos endavant fent un angle tan agut com és possible —entaforant-se per complet, o poc menys, dins del compartiment principal. Mes això és una posició penosa, en la qual no es pot aguantar gaire temps. Veiem, tanmateix, que Maelzel tanca la porta del darrere. Fet això, res evita que el cos de l’home reprengui sa posició primera, car l’armari s’és tornat a fer fosc per malbaratar la requesta. El calaix aleshores està obert, i les cames de la persona amagada cauen, per darrere, dins l’espai que aquell ocupava.5Sir David Brewster suposa que hi ha sempre un gran espai darrere el calaix, fins quan està tancat —o amb altres termes— que el calaix és un fals calaix. Però això és absolutament insostenible. Un engany tan vulgar fora descobert immediatament; el calaix, oberta en tota l’extensió, donaria ocasió de comparar la seva fondària amb la de la caixa.
Ja no hi ha doncs cap part de l’home dins del compartiment principal, estant son cos col·locat darrere el mecanisme de l’armari número 1, i les cames dins l’espai ocupat poc abans pel calaix. L’automatista pot ara doncs ensenyar el compartiment principal. És el que fa, obrint les dues portes, la del davant i la del darrere; i no s’hi veu ningú. Els espectadors queden ara convençuts que tot el conjunt de la caixa està exposat a les seves mirades, el mateix que cada part, en un sol i mateix moment. Però evidentment no és així. No veuen ni l’espai comprès darrere el calaix obert, ni l’interior de l’armari número 1, del qual ha tancat virtualment Maelzel la porta del davant en tancar la del darrere. Feta giravoltar la màquina, alçat el mantell del Turc, obertes les portes de l’espatlla i de la cuixa i ensenyat el tronc de l’Autòmat ple de peces mecàniques, ho torna tot a sa posició primitiva, i tanca les portes. Ara l’home té llibertat per moure’s. S’aixeca dins del cos del Turc el just perquè els ulls li vinguin a l’indret del tauler d’escacs. És molt probable que s’assegui damunt del petit bloc quadrat, la petita eminència que es veia en un racó del compartiment principal quan les portes eren obertes. En aquesta posició veu el tauler a través del pit del Turc, que és de gasa. Passant el braç dret per davant del pit, mou el petit mecanisme necessari per dirigir el braç esquerre i els dits de la figura. Aquest mecanisme està col·locat al dessota mateix de l’espatlla esquerra del Turc, i pot ésser assolit fàcilment per la mà dreta de l’home amagat, suposant son braç dret passant-li damunt del pit. Els moviments del cap, dels ulls i del braç dret de la figura, el mateix que el bruit imitant la paraula escac, són produïts per un altre mecanisme interior, i a l’albir de l’home amagat. El conjunt de tot aquest mecanisme, és a dir, tot el mecanisme essencial a l’Autòmat, està probablement contingut dins del petit armari (ample d’unes sis polzades) que ocupa la part dreta del compartiment principal (dreta de l’espectador).
En aquesta anàlisi de les operacions de l’Autòmat, hem deixat de parlar expressament de la manera com es mouen els compartiments, i es comprendrà fàcilment que aquesta qüestió no té gens d’importància, puix l’habilitat del fuster més vulgar proporciona una infinitat de mitjans per solucionar-la, i ja hem fet veure que, sia com se vulga la manera de realitzar-se l’operació, el fet és que es fa fora de la vista de l’espectador. El nostre resultat està fonamentat sobre les observacions següents, fetes durant les nostres freqüents visites a l’Autòmat de Maelzel.6Moltes d’aquestes observacions no tenen altre fi que de provar que la màquina està necessàriament regulada pel pensament, i ens ha semblat que fora treball superflu presentar nous arguments per recolzar el que ja està perfectament admès. Però el nostre desig és convèncer especialment certs amics nostres, damunt dels quals un mètode de raonament suggestiu tindrà més influència que la més rigorosa demostració a priori.
I
Les jugades del Turc no es verifiquen a intervals de temps regulars, sinó que es convenen amb els intèrvals de les jugades del contrari, encara que aquesta condició (la regularitat), tan important en tota mena de combinació mecànica, s’hauria pogut complir limitant el temps acordat per les jugades del contrari. Si, per exemple, aquest límit era de tres minuts, les jugades de l’Autòmat podrien haver-se realtzat a intèrvals qualsevulga més llargs de tres minuts. El fet, doncs, de la irregularitat, quan la regularitat s’hauria pogut obtenir tan fàcilment, serveix per a demostrar que la regularitat no té importància en l’acció de l’Autòmat —en altres termes, que l’Autòmat no és una pura màquina.
II
Quan l’Autòmat va per moure una peça, es pot notar ben clar un moviment al dessota mateix de l’espatlla esquerra, un moviment que fa tremolar molt lleugerament la draperia que cobreix el davant de l’espatlla esquerra. Aquesta tremolor es nota invariablement cosa de dos segons abans del moviment mateix del braç, i el braç no es mou mai, en cap ocasió, sense aquest moviment precursor de l’espatlla. Ara suposem que l’adversari col·loqui una peça, i que la jugada corresponent sia executada per Maelzel, segons el costum, sobre el tauler de l’Autòmata, suposem que l’adversari vigili atentament l’Autòmat fins que descobreixi aquest moviment precursor de l’espatlla. Així que ha notat el moviment i abans que el braç mecànic es comenci a moure, suposem que retira la peça, com si s’hagués adonat d’un erro de jugada; aleshores es veurà que el moviment del braç, que, les altres vegades, succeeix immediatament al moviment de l’espatlla, aquesta vegada és detingut —no es verifica— per més que Maelzel no hagi executat encara sobre el tauler de l’Autòmat la jugada corresponent a la retirada del contrari. En aquest cas, és evident que l’Autòmat anava a jugar, i que si no ha jugat, és estat senzillament un efecte produït per la retirada de l’adversari, i sense cap intervenció de Maelzel.
Aquest fet prova clarament: —primo, que la intervenció de Maelzel, executant damunt l’escaquer del Turc les jugades del contrari, no és indispensable per als moviments del Turc —secundo, que els moviments de l’Autòmat estan regulats per l’esperit, per alguna persona que pugui veure l’escaquer del contrari —tertio, que aquests moviments no estan regulats per l’esperit de Maelzel, que estava girat d’esquena a l’adversari mentre aquest feia el moviment de retirada.
III
L’Autòmat no guanya pas sempre. Si la màquina fos una pura màquina, no passaria així; hauria de guanyar sempre. Un cop descobert el principi pel qual una màquina pot jugar una partida d’escacs, per extensió del mateix principi resultaria capaç de guanyar-la, i, per una major extensió, de guanyar totes les partides, és a dir, de retre qualsevol contrincant. Caldrà sols una mica de reflexió per convèncer a qualsevol que no és pas més difícil, per allò que es refereix al principi de les operacions necessàries, fer una màquina que guanyi totes les partides que una altra que només en guanyi una. Si considerem doncs el jugador d’escacs com una màquina, hem de suposar (cosa que és singularment improbable) que l’inventor s’ha estimat més deixar-la incompleta que fer-la perfecta —suposició que es veu encara més absurda si es considera que deixant-la incompleta, proporcionaria un argument contra la possibilitat suposada d’una pura màquina—, que és precisament l’argument que estem explotant aquí.
IV
Quan la situació de la partida és difícil o complicada, no veiem mai el Turc moure el cap ni girar els ulls. Això es veu només quan la jugada següent és ben clara, o quan la cosa es presenta de tal manera que l’home amagat dins de l’Autòmat no té necessitat de capficar-se. Aquests moviments particulars del cap i dels ulls són moviments propis de les persones entregades a la meditació, i l’enginyós baró Kempelen hauria ajustat aquests moviments (si la màquina fos una pura màquina) a les ocasions que li servissin de pretext natural —és a dir, als moments de complicació. Però el que succeeix és al revés, i això concorda precisament amb la nostra suposició d’un home amagat a dins. Quan es veu obligat a meditar el joc, no li lleu pas gaire de fer accionar la mecànica que fa brandar el cap i els ulls. Però quan la jugada és clara, té temps de mirar al seu entorn, i per això aleshores veiem moure’s el cap i girar-se els ulls.
Acabarà…
© de l’edició, Stroligut
- 1Letters on Natural Magic addressed to Sir Walter Scott, de David Brewster. 1832.
- 2Amb el títol Androides es trobarà a Edinburg Encyclopædia una llista completa dels principals autòmates dels temps antics i moderns.
- 3Bratislava.
- 4El mot escac que diu el Turc és un perfeccionament del senyor Maelzel. Quan era propietat del baró de Kempelen, la figura marcava l’escac picant sobre la caixa amb la mà dreta.
- 5Sir David Brewster suposa que hi ha sempre un gran espai darrere el calaix, fins quan està tancat —o amb altres termes— que el calaix és un fals calaix. Però això és absolutament insostenible. Un engany tan vulgar fora descobert immediatament; el calaix, oberta en tota l’extensió, donaria ocasió de comparar la seva fondària amb la de la caixa.
- 6Moltes d’aquestes observacions no tenen altre fi que de provar que la màquina està necessàriament regulada pel pensament, i ens ha semblat que fora treball superflu presentar nous arguments per recolzar el que ja està perfectament admès. Però el nostre desig és convèncer especialment certs amics nostres, damunt dels quals un mètode de raonament suggestiu tindrà més influència que la més rigorosa demostració a priori.