el corb edgar allan poe conte alfons maseras català

El corb – Alfons Maseras

El corb és un conte de terror inspirat en Edgar Allan Poe de l’escriptor modernista i decadentista Alfons Maseras.

Va ser publicat al número 309 de l’11 de gener de 1906 de la revista Joventut, dirigida per Lluís Via i Alexandre de Riquer.

joventut pintura a la gasosa conte contes revista català literatura catalana servet raves madrid el corb maseras alfons

El corb

Havia mort la mare, havia mort l’esposa. Sobre el pobre taulatge jeia el cadàver amb immobilitat sinistra. Tenia els ulls oberts, vidriats i violacis; aquells ulls donaven, a qui els contemplava, una mena de terror repugnant que acusava els vius de les sofrences que han resistit els morts.

Llarga, magra, ni se li veia el cap, que amagava entre les espatlles; i els peus, diminuts, remataven la figura amb un perfil vaporós. Els braços, erts, sostenien les treballades mans ara blanques, blanques, que es plegaven sobre el ventre enorme, el ventre a prenys, quasi de terme. S’hauria dit que la silueta de la morta era la d’un caragol disforme immobilitzat.

La cambra era en silenci. Sols el marit vetllava, quelcom apartat del cadàver i a prop de l’única llàntia; la fatiga i la son ajuntant-se al dolor i l’angúnia aclaparaven més el pobre home. Una petita finestra deixava renovar l’aire. Al defora era de nit, nit feréstega, però tranquil·la.

Quan el marit es veié la dona morta, s’hauria dit que l’escanyaven. No eren laments humans el que de la gorja li eixia, eren brams de fera, de fúria, de monstre. Quan es mirava el cadàver, no li mirava el rostre, sinó el ventre. Aquella màquina s’encallava per sempre més amb el mateix fruit produït. En aquelles hores nocturnes semblava
que el marit s’hagués assossegat una mica. La fatiga el vencia. Els tons confosos i grisos que les robes i totes les coses prenien li duien certa somnolència que li esblaimava el dolor, sense que, per això, la fatiga, per dintre, anés dient als nervis i als muscles seus que era necessari, imperiosament, dormir. I la seva testa, amb el pes de tanta desgràcia, es deixà caure lenta sobre els braços creuats, que reposaven en una taula. I la morta era una ombra grotesca en aquell quadre fantàstic.

La quasi invisible finestra de l’estança mortuòria era ben oberta. Per ella venien, a acariciar el cadàver, l’aire i la remor nocturna. Si la lluna hagués somrigut en aquell cel, en penetrar a la cambra li hauria besat la faç, la faç i el ventre. Hauria donat al desesperador despertar del marit un espectacle de consol funerari. Mes la lluna, aquell dia, no cavalcava pel cel, que era de negror i de basarda. Els ocells que el creuaven semblaven sentir esporuguiments i desmais.

I vet aquí que un corb poruc, perdut, afollat, hagué esment del pàl·lid lluir de la finestreta. I amb el seu instint, amb el seu cansament i esporuguiment es plantà dret a la finestra com per a donar amb el seu batec d’ales la bona nit. I en notar el silenci que en la cambra hi havia —la morta era morta i el marit semblava mort—, s’hi precipità aletejant paorosament.

I en la profunda son del vetllador on reposava tot un amor de pare —de pare per set vegades— i tot un dolor d’espòs, no hi fou pertorbada la tranquil·litat sinistra. I el corb es dreçà estatuàriament sobre les mans de la morta, en l’immens sustentacle del ventre a prenys; s’hauria dit un ocell fantàstic sobre un munt de lava càlida encara… I el corb, a saltirons, anà del ventre al pit, del pit al rostre; el seu bec espadat ho escrutà tot, braços i pit, mes, en arribar al rostre, hi trobà ample camp a les seves excavacions. Allí fou el sondejar terrible per la boca i pel nas, trossejant els llavis que sanguejaren, estirant la llengua rígida i erta, i ensorrant innúmeres voltes en les fosses nasals tot el seu bec. Li desfigurà tot el rostre. Aquesta profanació, aquesta violació no va acabar-se aquí. L’ocell sentí ferum de sang i s’embriagà; l’ocell veié la lluïssor dels ulls oberts, vidriats i violacis, i s’enlluernà. I, les potes sobre el nas, fregant la cua per la barba, li bequejava els ulls obstinadament. S’eixugava el bec amb els cabells i tornava altra volta a espedaçar les conques; i fins que deixà la morta cega, cega amb les conques buides, no aixecà el cap, el cap allargassat, sobre les coses horribles que presenciaven el seu escarni. Hauria sigut un horror contemplar en aquell moment el cadàver, en la cara del qual el tresor del repòs i de la quietud era vilment profanat. Amples, buides, les conques suquejaven; com si fossin menjades, les fosses nasals s’obrien horribles, i la boca era escumosa i sagnant, com si l’haguessin besada uns llavis purulents. I el corb restava tranquil, passejant-se sobre el cadàver. Ja no l’atreia res més, allí: les mans de sobre el ventre no tenien lluïssors ni sanguejaven; per a ell, com si fossin de pedra.

Sigil·losament saltironà prop del llum i va mig témer-lo; mes hagué esment llavors del vetllador mort de son, que reposava. Endevinà allí una altra figura humana, mes amb una estranya positura. Se li veia el blanc del front i el de les mans. I el corb en volgué saber, almenys, la fesomia. S’hi anà acostant a poc a poc, i, en ésser davant de les quietes mans, feu un moviment de vacil·lació poruga. Mes a la fi va atrevir-se, clavant cop de bec en les mans de l’home.

Fou un moment, només un moment de paüra. Fou tot u despertar-se l’ànima aquella i fer un xiscle terrible; fou tot u despertar-se, al sobresalt de la becada, i veure fantasmes, fantasmes alats en la cambra. El corb, cec d’ira i de terror també a la inesperada resurrecció de la seva nova víctima, topava amb les parets, amb el cadàver, amb el sostre, amb la taula i amb el sòl, sens heure la finestreta salvadora. Era un brunzir d’ales vertiginós, com d’un enorme borinot; i el xiscle del marit, un nou i darrer xiscle, fou més horrorós encara, tan horrorós, que semblà que la morta se n’espantava… I al marit, al moment del xiscle, li semblà que el cor se li petrificava o l’ànima se li enlairava, se li enlairava esporuguida, perquè veia, en aquell esperit alat, a ella, a la mateixa morta a qui el corb venia a turmentar, a endur-se-la… Allò, aquell esparver nocturn i demoníac era, potser, alguna fúria quimèrica que li cercava la muller; allò, en fi, devia ésser un càstig de Déu, una broma paorosa, horripilant, de les infernals fúries. I al sotrac aquell, el cos del marit es va estendre llarg, pesat, damunt del sòl… I, en caure, la llàntia tremolà.

Restablert el silenci, després d’haver-se guarit sota mateix del taulatge mortuori, el corb sortí lentament, a saltirons sempre, a explorar l’estança altra vegada. I llavors veié un altre cos estès, les mans esteses, el cap descobert. Ho veié bé, a llum de la llàntia, des del promontori ventral que protegien les mans de la morta. I allí, a l’altre cos mort, mort en veritat, anà el corb, rient per dintre el bec; hi anà i es passejà per tot el cos, calent encara. I en arribar al rostre, amb la seva arma punxeguda, furgà boca, bequejà la llengua, feu sagnar els llavis; furgà el nas, horriblement, obstinadament; i arribà als ulls, buidà les conques horriblement també, obstinadament també, fins a deixar l’altre cadàver cec.

© de l’edició, Stroligut
Primavera del 2023