Assaig biogràfic de l’escriptora i crítica Maria Àngels Anglada sobre la dramaturga, traductora, pianista i poeta Carme Montoriol. Va ser publicat el 1988 a Literatura de dones: una visió del món.
El llibre, editat per laSal – edicions de les dones, recollia assajos de Maria Mercè Marçal, Isabel Segura, Nora Albert, Carme Arnau, Anna Murià, Geraldine Nichols sobre diverses escriptores amb la intenció de reivindicar-les per tal d’arribar a un estat de coses en què ja no serà necessari.
Sobta que un país on la llengua ha estat discriminada, maltractada i colonitzada, es pugui permetre el luxe d’ignorar conscientment l’expressió escrita en aquesta llengua d’un sector al qual pertany, ni més ni menys, que la meitat de la població.
Del pròleg de Mari Chordà
////Més feminisme i els sonets de Shakespeare en la traducció del poeta lleidatà Magí Morera i Galícia
Carme Montoriol
Notícia biogràfica
Carme Montoriol va néixer a Barcelona l’any 1893 i hi morí el 1966. Era descendent d’una família empordanesa i neboda del polític i escriptor Puig Pujadas, biògraf de Narcís Monturiol. L’inventor del submarí és també un avantpassat de la nostra escriptora i ella contribuirà, amb un concert de piano, a la subscripció feta a Figueres per dreçar-li el bell monument noucentista que decora la Rambla.
L’educació de l’escriptora fou molt més seriosa i aprofundida que allò que era corrent entre les noies del seu temps; estudià i arribà a conèixer molt bé el francès, l’anglès, l’alemany i l’italià; pel que fa al seu domini de la llengua catalana, només cal esmentar que fou deixebla de Pompeu Fabra. La seva dedicació, però, semblava que seria la música, i els seus començaments s’hi encaminaren, ja que estudià amb Frank Marshall, deixeble d’Enric Granados —la mateixa acadèmia d’on ha sorgit Alícia de Larrocha— i especialment amb el mestre Vidiella. Sospito que també tingué una veu bella i potent, com fa pensar-ho el fet que fes alguns recitals de cançó catalana i que, molt jove, als disset anys, ja intervingués en obres de teatre, especialment de Santiago Rusiñol. Més endavant veurem la seva activitat com a concertista de piano.
La seva afecció a les lletres no es manifestà en edicions públiques fins a l’any 1928, en què veu la llum la versió integral dels sonets de Shakespeare; al cap de quatre anys edita la novel·la Teresa o la vida amorosa d’una dona. Abans, però, ja ha presentat la seva obra de teatre més aplaudida i representada, L’abisme (el títol primitu era Mare i Filla), a la qual seguiran L’huracà, Avarícia i Tempesta esvaïda. És, alhora, membre actiu i presidenta després del cercle de conferències «Lyceum Club», i decidida partidària de la igualtat d’educació per a la dona i l’home. Les seves idees liberals i republicanes es manifesten clarament en els articles publicats en l’aplec Escriptors de la Revolució l’any 1937. I no pas només en els articles: és secretària de Pous i Pagès i col·labora en el famós Secretariat de Propaganda que dirigeix un altre empordanès, Jaume Miravitlles.
La derrota de les forces republicanes i l’esfondrament de Catalunya la duen a l’exili, a Lió, des d’on enyora el seu país, al qual torna l’any 1940. Cal imaginar-se en quin exili interior, en quins murs d’espès silenci es va recloure aquell esperit inquiet, lliure, actiu. Tingué cura de la seva mare malalta, i després d’una tia seva. Aurora Bertrana ens parla de la seva bondat somrient i infatigable. Pel que fa a activitats públiques, o semipúbliques, només tinc notícia d’uns quants concerts de piano a l’Escola Municipal del Parc Guinardó, dels quals es conserven tres programes. Llegia incansablement, i escriví poesia nova, així com alguna narració, que enviava als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a l’estranger. La seva fidelitat al nostre País fou constant, fins a la seva mort, l’any 1966.
Carme Montoriol i la seva música
Trobo la primera referència a la premsa sobre les actuacions de Carme Montoriol com a concertista de piano, l’any 1913; l’autora i pianista devia tenir aleshores dinou o vint anys i es presentà al Palau de la Música Catalana en un concert de piano; concretament, el dia quatre d’abril. El programa era integrat sobretot per música romàntica: Beethoven i Schumann van ser sempre dos autors de la seva predilecció, però no hi manca una sonata de Scarlatti. La crítica la saluda com a una gran promesa de la música, i ella, per la seva banda, es presentà com a deixebla del mestre Vidiella, la qual cosa remarquen totes, o gairebé totes les ressenyes, entre les quals llegim les firmes de «Fausto», Borràs de Palau, Rafael Adrià, Roca i Roca, Hunding. Aquestes crítiques sortien als diaris i també a la revista Feminal. Amb un cert paternalisme, potser propi de l’època, llegeixo, entre coses més assenyades, el qualificatiu de «niña interesante», dedicat a la jove pianista.
Les actuacions de la pianista se succeeixen sobretot, segons les dades que he pogut consultar, entre els anys 1920 i 1930; després van minvant, a mesura que s’accentua la seva dedicació al teatre i a la narrativa. Els dies 6 i 15 de juny del 1920, format ja un trio amb la seva germana Lina i amb Montserrat Cassadó, dóna dos concerts integrats per tres trios de corda: un de Mozart, en mi major, un de Beethoven, en si bemoll, i un de Mendelssohn en re menor. De vegades intervé com a solista de piano en conferències-concert: una sobre Schumann, amb el seu oncle Puig Pujades, una altra sobre Beethoven; col·labora en l’homenatge a Xavier Benguerel, i en diverses Festes i sessions d’entitats barcelonines i figuerenques, gairebé sempre com a pianista. Esmentaré aquestes entitats: el «Real Círculo Artístico», el Centre Excursionista, l’Orfeó Gracienc, la Societat Coral Erato de Figueres, com l’Atenea.
A l’Orfeó Gracienc és curiós de remarcar que actua juntament amb Aurora Bertrana, bona violoncel·lista a més a més d’escriptora. De més importància és el concert celebrat al Conservatori com a cloenda del Curs d’història de l’Estètica, en una sessió dedicada a Beethoven, amb la violinista Jacinta Torner.
Finalment, esmentaré un concert que va fer molta forrolla a Figueres, l’any 29, el 19 d’abril, al Teatre Municipal; va ser dedicat a recaptar diners per al monument a Narcís Monturiol que s’encarregà a l’escultor Casanovas. La pianista va interpretar obres de Bach, Beethoven, Schumann, Chopin, Debussy i Richard Strauss.
Després de molts anys de silenci, he trobat tres programes ja de la postguerra, fets a mà molt bellament, corresponents als concerts a l’escola municipal «Parc Guinardó», els anys 1951, 1956 i 1959, que demostren que Carme Montoriol no va deixar mai el conreu de la música, tot i que, en els anys de plenitud creativa es decantà més fortament cap a la literatura i especialment al teatre.
Les conferències
Crec que he d’esmentar l’activitat de conferenciant de Carme Montoriol perquè les seves conferències, ni pels temes, ni per la manera de tractar-los, mai no són anodines ni banals. Les que he pogut consultar a la biblioteca de Figueres, gairebé totes elles manuscrites, són les següents:
Ibsen
Poesia japonesa
Liszt
La cançó popular
La Vida nova de Dante
A l’entorn de Shakespeare / Les relacions entre home i dona
El teatre i jo
Aquesta darrera fou escrita per a Maria Vila, la gran actriu del teatre català. Moltes d’aquestes xerrades van ser pronunciades al Lyceum Club, del qual fou presidenta durant algun temps; col·laborà amb Aurora Bertrana, una altra escriptora de grapa ara massa oblidada.
M’agrada de les seves conferències sobre els músics la manera com en parla, plena de coneixements objectius, encara que no massa tècnicament, com podia fer-ho, per tal d’arribar clarament al públic. És, per exemple, interessant, que valori especialment, de l’obra de Beethoven, els quartets de corda, que anomena amb encert «l’expressió més pura de la música de cambra» i dels quals n’havia sentit la integral pel quartet Rosé de Viena.
De la Vida nova de Dante, dóna un resum de cada poema i defuig els tòpics corrents que fan de Beatriu una pura abstracció o un símbol, amb citacions exactes dels fragments del gran florentí. Les seves conferències més substancioses, però, són les dedicades als grans dramaturgs Ibsen i Shakespeare. Amb un gust molt segur, i més encara tractant-se del seu gènere predilecte, l’escriptora tria els seus models; fa una esplèndida anàlisi de cada obra teatral del noruec, i l’acaba amb una visió personal de la seva unitat profunda. Ja no cal dir que, per la traductora de Shakespeare, l’estudi d’aquest immens poeta és desenvolupat a consciència; no s’està de proclamar que l’admiració que li causen les seves obres és semblant a la que li produiria «el miracle d’un déu». Situa l’autor, primer, en el context de la literatura teatral anglesa; tot seguit, presenta una vívida i acolorida descripció de la sala on debutà. Prossegueix amb una anàlisi de les seves comèdies, drames i tragèdies des d’un punt de vista de lectora apassionada i estudiosa, que es guia pel seu propi judici. N’és un exemple la seva particular afecció pel Cimbel·lí, que ella mateixa va traduir, així com La nit dotzena, versions que fóra molt convenient de reeditar.
Pel que fa a les conferències de les quals no he trobat els originals, però que consten a través de programes i retalls de premsa, són: una sobre «La literatura catalana de la Renaixença ençà», donada per a un públic d’alumnes de l’escola La Farigola, i una altra sobre un tema suggestiu: «La rosa en la literatura». A més a més, cal suposar que la nostra escriptora en pronuncià de polítiques al temps de la guerra civil, fins i tot abans; sabem, per exemple, que participà activament a l’«Assemblea femenina per al desarmament universal» l’any 1932, la qual cosa la connecta també amb l’actualitat dels moviments pacifistes.
Narrativa i articles
L’obra narrativa de l’escriptora no és pas massa abundant; es concreta a la novel·la Teresa o la vida amorosa d’una dona i a uns quants contes, aplegats en bona part a Diumenge de Juliol. La seva novel·la va cridar fortament l’atenció, i cal dir que va presentar-la al prestigiós premi «Creixells», aleshores gairebé nou de trinca, i arribà fins a la tercera votació, justament l’any que fou premiat Joan Puig i Ferreter, és a dir, el 1932.
Els crítics en parlaren amb extensió i en un sentit molt favorable a la narradora. Així, Guansé afirmà que la considera «un dels millors (sic) anàlisis de la passió de la moderna novel·lística catalana». Cèsar August Jordana i Maurici Serrahima també aprecien el treball de l’autora, en la qual el primer veu unes possibilitats no gens corrents i una orientació literària francament encertada»; Miquel Llor en remarca «l’agudesa i ponderació», si bé, al capdavall, i referint-se a Diumenge de juliol, confessa que Carme Montoriol li plau més com a dramaturga.
Ja és sabut que els articles a la premsa diària o setmanal porten, molt més que els contes o les novel·les, la marca del temps o d’unes circumstàncies molt precises que en motivaren l’escriptura. Alguns dels articles de la nostra autora són fruit dels seus viatges a Anglaterra i a Itàlia sobretot, com la sèrie «5 setmanes a Londres», «Impressions de Sicília», «La contenció anglesa». En trobem, en canvi, de dedicats a la música, tal com, «Bellini», a escriptors i músics catalans, com «Apel·les Mestres» i, finalment, cal remarcar alguns papers directament relacionats amb els fets polítics i la guerra civil: «La novel·la de guerra», «Invocació a Catalunya», «L’escriptor i el moment actual». Carme Montoriol participà també en el recull de proses d’escriptors catalans favorables a la causa de la República l’any 1937, que ja he esmentat en la notícia biogràfica.
En conjunt, em decanto a opinar, com Miquel Llor, que l’autora es manifesta superior en el teatre —original i traduït— que no pas en la narrativa.
La poesia
Trobem, primerament, 42 poesies inèdites, de les quals, les primeres corresponen als anys 1920 i 1921. Els temes d’aquests poemes són, primordialment, l’amor i el paisatge, però amb la particularitat que aquest paisatge és, sovint, el paisatge ciutadà, com esdevé tantes vegades en el noucentisme i com trobem, abans, en Joan Maragall. La influència d’aquest gran poeta és evident en poemes com «Col·loqui de tardor», en forma de diàleg entre dos amants, i que, fins i tot penso que volgudament, introdueix uns mots exactes als de Maragall: «ponent dolcíssim».1«Diades d’amor» de Disperses. En altres poemes sembla que l’autora ens dóna ja un tast d’allò que serà més endavant, potser, la seva obra mestra: la traducció dels immortals sonets de Shakespeare, com en el sonet que comença així:
La meva amor és la més gran follia
Són força remarcables poemes com «Girona», «La Devesa» i «Fira de Santa Llúcia», tots corresponents a la seva primera etapa, anterior a la guerra civil. Hi ha també dos poemes amorosos dirigits a una noia, penso que potser posats en llavis del seu amant, l’un adreçat a la seva boca i l’altre a la seva cabellera roja; n’hi ha d’altres adreçats a un home. Alguns d’aquests poemes que podem qualificar de primerencs —tot i que l’autora no és ja cap adolescent— seran refosos i inclosos, molts anys després, en el seu Calendari líric de l’any 1961.
Tornant, però, a les obres incloses en aquest plec inèdit, hi llegim allò que l’autora anomena, modestament, «poesia de gust oriental» o bé «imitació de tannka», i que corresponen a l’etapa en què s’interessa per la poesia japonesa. Més endavant donà una conferència sobre aquest tema, amb versions d’haikús i tannkas. «Salzes» n’és una bella mostra, com ho seran, més endavant, alguns poemes del cicle «L’hivern». El tall de la guerra civil no és un hiatus absolut en la producció literària de Carme Montoriol, llevat d’un gènere importantíssim per a ella: el teatre. Pel que fa a la lírica, trobem, primerament, el cicle «Exili al Rosselló».
Entre aquests poemes, em sembla interessant per la seva força i agosarament el datat l’any 1937, fruit de la contemplació dels bombardeigs i les dissorts produïdes per la guerra; recordem que l’autora col·labora directament i sense vacil·lar amb la legalitat representada per la República. Aquest poema duu per títol «El martiri dels innocents» i ens mostra, amb imatges vívides, com s’obren les portes del cel per als homes víctimes de la guerra,
i amb una blasfèmia als llavis
o bé amb el puny enlairat
tots troben la porta franca
mentre duguin a la mà
o ben estret en llurs braços
un infantó malmenat
L’esperit i els mots d’aquest poema, al costat de l’atreviment de les seves obres teatrals ajuden a explicar, encara que només en part, el desert de silenci que planà anys i panys damunt la persona i l’obra de l’autora, encara en vida, en la llarguíssima postguerra.
Com també hi devia col·laborar l’erotisme i la sinceritat de la seva poesia amorosa, de la qual donaré d’aquí a uns moments algunes mostres. Abans, però, examinem, ni que sigui molt per sobre, el Calendari líric. Es tracta d’un recull de 54 poemes, presentats als Jocs Florals de l’any 1961, que se celebraren a l’Alguer, i es divideixen en aquestes seccions: els mesos/les estacions/cançons de bressol/amoroses/diverses.
Com succeeix sempre en tot recull extens la seva vàlua és desigual i, personalment, les meves preferències es decanten pels poemes amorosos. Cal remarcar, però, la delicadesa i emoció de les cançons de bressol (no oblidem que l’autora era música) i els tocs de gust oriental a què he al·ludit abans. Serà bo que deixi la paraula a la nostra poeta:
Sonet
És mon amor com un excés de joia
que cuida d’ofegar-me; una fal·lera
que no anhela repòs; una monjoia
vora la mar amarga; quimera
una de dolç neguit. És la beneita boia,
terme del nedador cansat; l’espera
que la sang enardeix; la fresca toia,
penyora d’una eterna primavera.
És, en ma negra nit, la flama amiga;
l’estel de mon matí i de ma vesprada;
la roba que mon cos trement abriga;
la font on beu ma boca assedegada;
la taula que una fam ardent sacia;
el llit de ma naixença o ma agonia.
Perfums
«aquell perfum tan fort
que exhala ta carn bruna»
«les dents/fortes i blanques, roges de sang he vist, de sang calenta, que té un regust amarg»
«la meva carn, masegada»
Adéu
«Só com aquell a qui la dura Parca / arrenca un ésser car, i el plor eixuga / per llargament fitar la imatge amada»
«sé que te’n vas… Gelosament jo guardo / tots els records d’aquella amor tan pia / que aniré desplegant, amb mà febrosa,
en els crepuscles plens de melangia
Tindran l’encant de tota cosa vella;
d’aquells retrats ja grocs, que en l’àlbum dormen
amb un humil posat de meravella.
Poemes de gust oriental
(imitació de tannka)
Com enyoro el
murmuri del
brollador!
Aquella veu amiga,
tendra i subtil
que l’hivern
emmordassa.
Pou
Pupil·la oberta
només als jocs del cel.
Hi ha un fet que cal remarcar d’una manera especial. No he vist que en cap estudi sobre Carles Riba s’esmenti que Carme Montoriol fou la seva precursora en l’estudi i divulgació d’aquesta forma estròfica japonesa. Pensem que les tannkas de Carles Riba foren escrites l’any 1935, i que, ja abans, la nostra autora s’hi havia sentit atreta i havia traduït —eren versions indirectes, és clar— aquestes breus i cisellades formes líriques orientals. No em vull fer reiterativa, però la marginació de Carme Montoriol ha estat, ultra injusta, també reiterada.
Vegem ara algunes traduccions de poetes japonesos fetes per l’escriptora, començant per les tannkas d’Arihars Nö Narihisa:
Sense aquest florir
dels cirerers, primavera,
sense aquest embruix;
quin repòs i quina pau
tindria ton cel blau!
De Tsourayiki:
Sota el blanc llençol
de neu, les flors no s’albiren.
Però, quin consol
sentir viva llur presència
en alenades d’essència!
Dos haikús de Matsuo Bashô:
En els nostres cors,
quan els cirerers floreixen,
quin vol de records!
El sol duu el perfum
de les pruneres florides
fins als cims nevats.
Carme Montoriol escriu també tannkas i haikús a imitació dels lírics japonesos:
En l’alba encisera
se us va desmaiant la verda
i lassa crinera
tota perlejant. Oh, salzes,
embruix de la primavera!
Quin encís més tendre,
el del vostre verd desmai!
Amb fulles, com llances,
ens n’heu traspassat d’enyor
salzes, a la primavera.
Finalment, citaré aquest brevíssim poema, semblant a l’ala ràpida d’una oreneta tocada pel sol:
Pluja de pètals;
primaveral desglaç
dels fruiterars!
L’autora assimila les imatges i els temes de la poesia japonesa, una visió plàstica travessada d’un record o d’una emoció, amb una imatgeria transparent i mai abstracta. L’escriptor gironí Pep Vila dedicà, no fa pas massa temps, un article a les versions de poesia japonesa de la nostra autora, en la revista literària L’estruç.
L’obra poètica personal de Carme Montoriol no és, en conjunt, gaire extensa; sense situar-la en un nivell de primer rengle, podem afirmar, però, que la nostra autora assoleix sovint moments de gran intensitat lírica i que els seus poemes tenen una innegable dignitat. Aquestes qualitats li permeten d’enfrontar-se amb un veritable repte: la traducció integral dels Sonets de Shakespeare. El fet que hagi reeixit en aquesta difícil empresa —com veurem tot seguit— és, potser, la demostració més clara que la nostra escriptora és una poeta autèntica.
Els Sonets de Shakespeare
Crec que en una cultura normalment desenvolupada, l’autora o l’autor de la versió integral dels sonets de Shakespeare no hauria caigut en l’oblit, i s’haurien succeït les edicions de la seva obra. Malauradament, no ha estat així en el cas de Carme Montoriol; ara, quan publicà les seves traduccions, cal dir que la crítica li dedicà força espai i no li escatima pas els elogis.
Al seu temps, n’escriviren ressenyes molt favorables Agustí Calvet, Màrius Verdaguer, Manuel de Montoliu, Prudenci Bertrana, Tomàs Garcés, Carles Rahola, Domènec Guansé, entre nosaltres; a Anglaterra se n’ocupà Aubrey Bell, al «Times Literary Supplement» i el «Department of Printed Books» del British Museum. I després, el silenci, fins a l’article de Rafael Llopis, l’any 1964, a «Destino», i un altre d’Aurora Bertrana, a «Presència». Tots els crítics han remarcat unes qualitats concretes en les versions de la Montoriol: la fidelitat, la musicalitat i la fluïdesa.
La primera edició fou feta per la Llibreria Verdaguer l’any 1928, i la segona… l’any 1980! 52 anys separen les dues edicions i, encara, la segona ha estat una edició no venal, i que hem d’agrair a l’interès de l’escriptora empordanesa Montserrat Vayreda; va ser editada per un banc, ara desaparegut, per a obsequiar els seus clients i amics; se’n tiraren 2.500 exemplars, que estan completament exhaurits.
Es respectà, naturalment, el pròleg d’Alexandre Plana de l’edició original i la introducció de l’autora, i jo vaig col·laborar-hi amb plaer amb unes notes i una bibliografia no pas ben completa.
Afirma Alexandre Plana que la tasca de traduir els Sonets no és pas planera: «estil de foc», diu, «turbulent i estremit com una flama», «llengua que vibra i ressona». És, doncs, més valuosa encara la versió de la nostra autora que —continua Plana— té la virtut de la transparència i de la fluïdesa, i ajuda a comprendre el més gran dels anglesos.
El teatre. Obres originals i traduccions
Arribem ara al gènere que, a través de nombrosos testimonis, em sembla que fou l’objecte de més dedicació de la nostra autora: el teatre. Molt joveneta, ja pren part com a actriu en diverses representacions; ignoro quan comença d’interessar-se pel teatre com a escriptora. Sortosament, per estudiar la divulgació de les seves obres com a dramaturga i les crítiques que suscitaren, comptem amb uns documents abundants i concrets: els retalls de premsa que li eren enviats puntualment per l’oficina d’extractes de periòdics de Jaume Marill i Forns, és a dir, «l’Argos de la Premsa».
L’any 1929, el 17 d’octubre, trobo que a Molins de Rei es representa: La noia de bronze, de Tomàs Roig i Llop, i Mare i filla, de Carme Montoriol. La noia de bronze és més coneguda, segurament, en la seva forma narrativa; pel que fa a Mare i filla és l’obra que després, no sé si reelaborada o no, serà el famós i alabat drama L’abisme. Aquest drama exposa en forma molt teatral, amb un diàleg reeixit, el tema de les relacions entre una mare, separada del marit, i una filla, enamorades del mateix home. El conflicte es resol d’una forma agosarada i nova per a l’època. Quant a la relació entre mare i filla, pot trobar-se un precedent en la novel·la Pilar Prim, de Narcís Oller, sense que aquest fet minvi en absolut el mèrit de l’autora.
L’abisme fou estrenada amb gran èxit el 20 de gener de l’any 1930 al Teatre Novetats de Barcelona; la temporada vinent es representà a Figueres; l’any 1932, altra vegada a Barcelona a l’Orfeó de Sants; el 1933, a Figueres i a Barcelona, al Foment Autonomista. Podem dir que Carme Montoriol i Maria Aurèlia Capmany són les úniques autores de teatre catalanes que han vist les seves obres representades en els circuits normals de teatre comercial. El drama obté crítiques molt favorables de Guansé, Soldevila, Prudenci Bertrana i Ambrosi Carrion, entre altres.
Però la pedra que remou les aigües del teatre, és innegablement l’estrena de L’huracà cinc anys després. Es començà d’enraonar ja dies abans de la seva estrena: els diaris es fan ressò dels rumors sobre l’obra i la seva exposició; així trobem, el dia 7 de febrer del 1935, un diàleg amb el títol «Sòfocles i Carme Montoriol discuteixen pacíficament el complex d’Èdip». En efecte, el fons de l’obra és la passió d’un fill envers la seva mare; l’incest, però, ho és només en el pensament del fill i es manifesta sobretot en forma d’una gelosia possessiva de tràgiques conseqüències. L’autora es mostra molt segura dels seus mitjans, i fa créixer l’interès del públic des de les primeres insinuacions a través de personatges secundaris, fins al desnuament de l’obra. Tot i la forma continguda i discreta del llenguatge, l’obra suscità l’escàndol i la desaprovació d’alguns crítics timorats dels diaris «El Correo Catalán» i el «Brusi», mentre que «El Matí» es mostrà més equilibrat i Domènec Guansé i Joan Cortès l’alaben obertament; el darrer i agut escriptor parla d’un «criticastre canut» que ha reprovat l’obra per raons moralistes prou exagerades. L’huracà fou dirigida per Josep M. Pous i Pagès, Mercè Nicolau i Laura Bove foren les protagonistes destacades per la crítica, en els papers de mare i de nora. Se celebrà un sopar d’homenatge a l’autora; l’obra, però, no durà massa a la cartellera.
Contemporàniament a dues estrenes originals d’aquesta importància, Carme Montoriol ha dut a terme i ha vist també representades dues traduccions de Shakespeare: el Cimbel·lí, en 1931, i La nit dotzena, el 1935. Esplèndides versions que fan afirmar a Guansé: «ni la seva feminitat ni la seva aparent feblesa impedeixen que sigui el més xesperià dels nostres traductors». Paraules que fan realment pensar, i més si tenim en compte l’oblit que ha planat durant gairebé mig segle sobre aquestes obres, que fins fa quatre dies no han estat esmentades entre les versions de Shakespeare.
Tornant a L’huracà, cal esmentar que fou qualificada de la millor peça de la temporada estrenada al Teatre Català; juntament amb L’abisme, ha estat publicada recentment amb molt d’encert per les edicions de laSal, amb un acurat pròleg d’Albina Francitorra, que fou amiga de l’autora i que és l’esposa de l’autor de La noia de bronze, amb qui la nostra escriptora compartí la representació, com ja he dit abans, amb el drama Mare i filla.
Al cap d’un any de l’estrena de L’huracà, Carme Montoriol veu representada al Teatre Novetats la seva obra Avarícia, de títol prou expressiu. Veiem com l’autora gosa enfrontar-se amb els grans temes del teatre universal: la gelosia, l’incest, la figura de l’avar. Només que el seu, d’avar, no és una figura repulsiva com L’escanyapobres, de Narcís Oller, ja que el seu tarannà manifesta un amor paternal que matisa l’avarícia. Els crítics no van ser tan favorables a aquesta obra com a les anteriors de Carme Montoriol; en canvi, suscità un gran entusiasme, i fou un gran èxit de públic, la seva comèdia musical Tempesta esvaïda, amb música del gran compositor Joaquim Serra. Es representà al Teatre Nou de Barcelona, i l’estrena s’efectuà el 7 de novembre de 1936. Es veu que el públic desitjava obres amables que el distraguessin de les greus cabòries i els terribles esdeveniments de l’època. Gràcies als coneixements musicals de l’escriptora, la col·laboració amb Joaquim Serra produí uns resultats excel·lents. És molt de doldre que aleshores la guerra civil i després la postguerra i la repressió contra la llengua catalana tallés en sec tant aquesta col·laboració com tota la carrera de dramaturga i gairebé la d’escriptora de Carme Montoriol. Afortunadament, d’ençà de fa pocs anys, gràcies a iniciatives com la de laSal, a l’interès de Montserrat Vayreda i Marta Pessarrodona per les versions de Shakespeare, i tres que he esmentat, s’ha trencat el silenci i el desconeixement absolut d’aquesta autora. Ara existeix ja una tesina sobre la seva persona i obra de la figuerenca Carme Arranz, i és d’esperar que es reeditin les seves versions de Cimbel·lí i de La nit dotzena, així com la dels sonets del més gran dels anglesos.
© hereves de Maria Àngels Anglada
- 1«Diades d’amor» de Disperses.
