Què diuen els ocells és un conjunt de proses sobre el llenguatge dels moixons que permet a Jacint Verdaguer parlar de folklore català, poesia i religió.
Es van recollir per primer cop el 1907, al Folk-lore de la Col·lecció d’Obres Pòstumes de Verdaguer. El 1945 se’n va fer una edició de luxe amb il·lustracions pintades a mà d’Alexandre Coll.
////Més ocells (i moixons) i el «Folklor» d’Apel·les Mestres
Què diuen els ocells
Aneu-ho a demanar a ells mateixos, si us volen respondre. Llur llenguatge no és gaire entès ni conegut pels homes que corren avui dia; però els pagesos i pastors, que els senten sovint i els tracten més de prop i, per tant, en saben més que els savis, han provat, fa centúries, d’interpretar alguns de llurs cants, i amb prou feines han arribat a traduir-ne algun passatge d’ací i d’allà, en dites, adagis i versos estranys, com els que ara sentireu. Si tot cant sol tenir una lletra, aquesta és la lletra del cant dels ocells tal com la gent bosquerola me l’ha ensenyada a mi mot per mot, sense guanyar ni perdre.
I. L’Oreneta
Comencem pel que diu la piadosa i matinera Oreneta als que dormen fins a alta hora dominats pel vici de la peresa, com si no tinguessin res a fer:
Lleva’t, lleva’t de matí.
A l’Empordà, l’Oreneta dona el mateix bon consell; mes, per avergonyir el dorment, li conta el que ella ha fet, com a glosa del seu tema.
M’he llevat,
m’he rentat,
he esmorzat,
he anat a Montserrat;
i tu encara ets al llit?
Lleva’t, lleva’t de matí.
¿No és veritat que l’Oreneta, l’ocell que, segons diuen els infants, és pecat mortal matar-lo, parla com un àngel?
L’Àngel de la Guarda mateix és qui ens diu i ens repeteix cada dia:
Qui vol a Déu servir,
s’ha de llevar de matí.
II. Calandrió, Merla, Pardal i Mussol
¿No trobeu que és bon consell el de l’Oreneta? I el del Calandrió? El Calandrió, que és un parent de la Calàndria, encara que més petita que ella, desvetlla a punta de dia, com no ho faria el despertador més fi, els llauradors de l’horta de Lleida, dient-los amb veu clara: A junyir, a junyir.
Doncs bé, un altre ocell s’atreveix a contradir-lo dient al dormilenc emperesit:
Gira’t i tomba’t, gira’t i jeu.
Sabeu quin és aquest ocell que fa l’ofici de diable? Doncs és la Merla. No endebades el nostre poble de muntanya quan no vol anomenar el dimoni, que Déu ens el tingui lluny, li diu l’àngel merlenc, tal vegada perquè, disfressat amb el negre plomatge i lletja figura, s’atreví a temptar el patriarca sant Benet.
Altres atribueixen al Pardal, que verament és xerraire de mena, el susdit mal consell:
Xerrig, xarreig,
gira’t i tomba’t, gira’t i jeu.
D’acord amb la Merla i el Teuladí, deu estar una mena de Mussol que nit enllà, amb veu melancòlica i trista, diu:
Joca’t.
III. El Pica-soques
El Rapinyell, que altres anomenen Pica-soques, en veure enfilar-se per l’arbre que neteja d’insectes el vailet que va a robar-li el niu, li crida, com desafiant-lo a pujar-hi:
Arrapa, pitit!
Arrapa, pitit!
IV. La Mallerenga
El cant de la Mallerenga és interpretat de diferents maneres. Els nois entremaliats i saltadors volen que digui, com per donar-los la raó de les seves entremaliadures:
Salta, Pere! Salta, Pere!
Els llauradors del Vallès volen que digui:
Mitja pera, mitja pera.
Els pobres fangadors de la Plana de Vic són del parer que aqueix ocell es riu d’ells, i quan amb prou feina pitgen la fanga per fer-la entrar dins la terra, a tall de mofa els diu:
Pitja, Pere; pitja, Pere.
Ja t’hi tinc,
ja t’hi tinc!
Mes jo crec bé que això és una calúmnia, com també se’n posen de vegades als pobres ocellets. Ara veieu si tirarà xanxes als treballadors del camp que li fan companyia, un ocell tan religiós com la Mallerenga, que a la Garrotxa de l’Empordà s’encarrega, a principis de Quaresma, de recordar als treballadors l’obligació sagrada del compliment pasqual amb aquesta cantarella, que sol repetir tres vegades:
Quan compliu?
Quan compliu?
Quan compliu?
Que l’escolteu bé els malpensats de la Plana de Vic així que surten les primeres violes i digueu si és digne de vituperi o de lloança un pobre ocell de bosc que gosa fer, amb veu de nunci, una pregunta que més de quatre rectors de les terres baixes de Catalunya no gosen fer a cau d’orella a moltes ovelles esgarriadisses del seu ramat. Mes, la Mallerenga, que no té pèls a la llengua, no en té prou de recordar-los el manament de l’Església, sinó que a més els fa present que s’acosten les Pasqüetes, tornant-los-ho a dir cent i una vegada, per si no ho han sentit bé:
Quan compliu?
Quan compliu?
Quan compliu?
Per Pasqüetes,
per Pasqüetes
fem el niu.
Altres interpretacions del cant de la Mallerenga. Uns volen que digui: Tot per mi, tot per mi; altres pretenen que no diu això, sinó: Tot ho tinc, tot ho tinc. Els un són els partidaris de l’egoisme, que tot ho volen per a ells; els altres són els superbs, que estan satisfets de si mateixos i ho creuen tenir tot.
L’Estevirola (així anomenem a Sant Genís de Vilassar una varietat de la Mallerenga) diu, partidària del temps de la calor:
Tot estiu, tot estiu.
Un pecat té la Mallerenga, del qual no seré pas jo qui l’excusi. És tan llaminera del blat de moro tendre, que de vegades no té temps de néixer, i sovint ni el temps d’arribar a la terra, perquè quan el pagès és a un cap dels solcs, ja ella el desenterra per l’altre i se’l cruspeix, tot dient amb to interessat i mofeta al sembrador:
Que fas panís?
V. El Cucut
Ara, sense prendre comiat de la Mallerenga, parlem de seguida d’un altre ocell. Sabeu quin és aquell que així que canta diu el seu nom? Doncs a aqueix ocell li han dictat els pagesos la següent follia:
El Cucut no fa més que un ou;
i la Mallerenga,
que té tanta llenga
en fa més de nou.
Afegeixen que la mateixa Mallerenga diu al Cucut, amb aquesta altra follia, mes, això sí, tractant-lo de vós, reconeixent-se ella més petita:
Vós tant alt i gros
no feu sinó un ou;
i jo, tan petiteta,
en faig vuit o nou.
Quan vol ploure, el Cucut vola llestament d’un arbre a l’altre, i amb la pressa que diu la seva cançó no la modula i sembla que digui Cutucatassa. Els pagesos diuen: «El Cucut s’encucuta: tindrem aigua». En alguns pobles de Lleida l’anomenen la No puc, i quan es queixa, volant d’una banda a l’altra, com si portés un gran pes, li diuen: No pots? Deixa’l.
VI. La Guatlla
El cant de la Guatlla és traduït també de diferent manera en cada territori. A les Guilleries, a últims de la primavera, quan els sègols han espigat, diu:
Blat florit, blat florit.
A la Plana de Vic, que és terra de guatlles i de caçadors, a l’arribar el temps de les segues, que sempre és quan canta més i millor, diu:
Blat segat, blat segat.
Al Camp de Tarragona, fent tal vegada al·lusió a algun joc de la terra, diu: Set per vuit, set per vuit.
De vegades, recordant tal volta que set per vuit són cinquanta-sis, afegeix: Guarda-me’n.
Jo he conegut un calb de molt bona jeia, que s’enfadava, o feia l’enfadat, en sentir el cant de la Guatlla, creient que li deia amb to de mofa:
Cap pelat, cap pelat.
En canvi, a Berga, on, per ser comarca pobra, es menja molt blat pelat, la Guatlla els ho recorda, i està cantant a trenca de nou de coll tot el sant dia:
Blat pelat, blat pelat.
Un altre de no sé on, que tenia tretzes amb algú, s’afigurava i creia que la Guatlla li aconsellava que pledegés, dient-li:
Pit i plet, pit i plet.
VII. L’Oriol
Abans de sentir el que diu l’Oriol, escolteu el que li diuen a ell, cantant, els vailets de Lleida, on el seu cant és signe de bon temps. Quan el cel està ennuvolat i el sol comença a sortir per una escletxa, canten els nois, amb gran gatzara:
Sol soleret
alça’t un poquet
dalt del camí,
puix l’Oriol
canta que fa sol
El seu cant és verament de golafre: no parla sinó de menjar.
Les figues-flors deuen saber molt bones a l’Oriol, puix que les anomena sovint en son cant:
Figues-flors,
figues-flors secaïnes.
Jo no sé com interpreten aquesta última paraula els bescantadors de l’Oriol per acusar-lo de renegador. També l’acusen de lladre, i en això no seré pas jo qui surti en defensa seva, perquè en sé alguns testimonis. A últims de maig o a primers de juny, així que verolen les cireres, ja el trobareu dalt del cirerer volant d’ací i d’allà i picant a dreta i a esquerra, aquesta vull, aquesta no vull, com si ell fos l’amo del fruiterar, i dient, tot satisfet de la seva golafreria:
Són madures les cireres.
Solament el nom de Menja-figues que li donen a la banda de Girona ja el compromet.
Fa el niu penjat d’una branqueta forcada, lligant els fils en els brots com una gandula, que el vent fa gronxar.
Quan està alegre, redobla com un quan xiula, i quan li prenen els petits, diu gaig, gaig i renega.
VIII. El Gaig
Diuen que una vegada l’Oriol estava tan aferrissat sobre un om pellucant uns raïms que hi negrejaven, que no s’adonava del caçador que li apuntava l’escopeta, i deia:
Mal any, que són bons!
Mal any, que són bons!
El Gaig, que és amic seu, li deia des d’un roure:
Mira a baix, mira a baix.
Ell, que no ho sentia, seguia pellucant i dient:
Mal any, que són bons!
El caçador tirà, i veient caure mort l’Oriol, el Gaig fugí a correcuita, movent les ales i dient esglaiat:
Mal any!
Mal any!
Mal any!
No el té mai gaire bo el dolent del Gaig, que va repetint encara, com per càstig de Déu, les paraules que digué al traïdor Herodes, que cercava la Mare de Déu pel camí d’Egipte:
Sota la garbeta
està la Marieta;
sota la garbeta.
La Verge, al veure’s traïda per ell, li digué:
Gaig ets, i gaig seràs:
magre sempre estaràs.
I des de llavors està tan magre, que els caçadors, sobretot quan és vell, ni l’arrepleguen, i en voler ponderar per magre un home, diuen: «Està magre com un gaig».
IX. La Perdiu
Els pagesos de l’Horta de Lleida acusen la Perdiu d’haver estat còmplice del Gaig en la seva lletja traïció contra la Verge Maria. Diuen que en el mateix caminet, un xic més enllà, la Verge demanà acolliment a una gavarrera. Aqueixa l’hi donà de bon grat i voluntat, i en premi de la seva bona acció les seves fulles i flors són bones per a medecina. La dolenta de la Perdiu es posà a cantar allí a la vora, com per donar-ne avís al rei Herodes:
Cut, cut, catatxec;
sota la gavarrera jec.
Per un voler de Déu, Herodes no ho entengué prou, però ja ho entengué la Verge Maria, i valga-li ella, si no els caçadors l’haurien llençada als gossos, així com ara els llencen solament el seu cap perquè no és bo per a menjar.
X. La Cuereta
Mes no tots els ocells foren tan ingrats amb la Verge Maria quan anava a Egipte. La Cueta o Cuereta anava sempre al voltant seu saltironant per alegrar-la, i de vegades també aixecava el vol per si veia venir el rei Herodes i avisar-la. Per això, des de llavors, els pagesos li donen l’escaigut nom de
Gallineta de la Mare de Déu.
Ella, coneixent que els pagesos l’estimen i en són devots, els fa companyia mentre llauren i els acompanya amistosament amunt i avall del camp i els neteja de les cuques dolentes que surten en el solc obert de poc. La Mare de Déu és tan agraïda, que fins als ocells premia una bona acció.
XI. Els Coloms
Els fadrins de Sant Boi de Lluçanès, que, segons diu la cançó popular, molta fatxenda en gasten, són de parer que els Coloms, quan parrupegen, movent-se molt cerimoniosament d’ací i d’allà, i donant giravolts de ballador en llur colomar, diuen tot estofats:
Jo só més guapo que tu!
Jo só més guapo que tu!
XII. El Gall
El Gall es lleva de bon matí, mes no per a seguir el consell de l’Oreneta i anar a Montserrat, sinó per a posar-se a baladrejar com una marmanyera de la plaça:
Jo só de Vic. Jo só de Vic.
Com si se’ns en donés alguna cosa que sia de Vic o de Girona.
XIII. Els Pollastres
Més entenimentadament i raonablement parlen els Pollastres ja mig espavonats, que, segons testimonis de pagesia recollits pel meu amic Aguiló, que Déu tinga, es passegen pel corral i, esgarrifats de la dolenta marxa del món, exclamen:
Quin món és aquest!
Quin món és aquest!
I sa mare, la Lloca, els respon amb veu grossa i esquerdada, i no sé amb quina veritat, perquè en això em confesso tan ignorant com la Gallina:
Coc, coc… durarà poc,
durarà poc.
Els masiaires del Rosselló, que crien molta aviram, diuen que la Gallina, així que acaba de fer un ou, es queixa al Gall, dient-li a grans crits:
Vaig descalça! Vaig descalça! Vaig descalça!
El Gall, en sentir les seves queixes, li respon, no sé si per riure o de debò, també a grans crits:
Posa’t es…clops!
XIV. El Corb
No parla tan bé el Corb, que, segons diuen, troba negra la Garsa. D’ell sí que es pot dir que és un mal ocell, que tan dolentes té les obres com les paraules. Pels ascetes llatins diu:
Cras, cras.
Això és:
Demà, demà.
I és imatge del pecador, que va allargant la conversió d’un dia a l’altre, i a l’hora de la mort encara fa la mateixa cançó:
Cras, cras.
Mes pels catalans diu:
Carn, carn,
com un golafre que no es veu mai tip. Mes ell troba sabata per a son peu, podent-se apropiar l’adagi: «Tal faràs, tal trobaràs», perquè tot cridant Carn, carn va deixant la seva a una banda i altra, fins al punt que en altre temps venien nuvolades que tapaven el sol i avui gairebé no se’n veu un per medecina.
XV. L’Ànec
El cant del Corb té alguna llunyana semblança amb el de l’Ànec, que del matí al vespre repeteix la mateixa cançó enfadosa de:
Vull naps, vull naps.
XVI. El Tudó
El Tudó, tot pellucant els negres grans de rosari de l’heura, i en dies de més necessitat picant les glans del roure, canta, arrossegant l’última síl·laba, aquesta cançó, que alguns senyors empobrits poden prendre per seva:
Quan tenia blaat
no tenia saaac:
ara que tinc saaac,
ara no tinc blaat.
XVII. La Tórtora
Mes no totes les que es diuen dels ocells són veritat.
Voleu un ocell més innocent i bo que la Tórtora? Ella, en quedar-se vídua, no volgué tornar-se a aparellar, i des de llavors va trista i desolada pels boscos solitaris, plorant sempre el seu espòs. Doncs bé, hi ha qui la murmura i interpreta els seus planyívols crits de dolor de la manera més prosaica.
Diuen, ara veieu quines coses de dir!, que tenia un ruquet i que, havent-lo trobat a faltar, va pel bosc cridant-lo:
Ruuc, ruuc!
Afegeixen que la Bosqueta (una altra que no ha filat d’avui) li ho ha robat tot, i, fugint, toca l’ase, fent:
Trac, trac!
aquell so gutural que llencen els traginers en arriar alguna bèstia.
La Tórtora va a demanar al Cucut si l’ha vist, i aquest li respon secament:
Per… dut…, per… dut…!
Va a demanar al Rossinyol si en sap res, i li contesta:
Per aquí ha passat,
per aquí ha passat.
Tau, tau, tau, xirivists!
XVIII. El Rossinyol
Al Rossinyol li atribueixen també aquesta dita popular:
La criada del Mas Nou
s’ha begut un plat de vi
bo, bo, bo, bo.
Jo l’he vist.
Al més inspirat dels cantadors li ha tocat la interpretació més pobra. Jo no vull pas creure que el rei dels ocells cantadors no sàpiga cançons més boniques.
XIX. La Calàndria
Millors coses diu la Calàndria tot pujant-se’n amunt, amunt, cada matí, segons aquesta corranda, que deu ésser dictada pels pagesos del Pla d’Urgell, que l’han poguda sentir bé:
El cantar de la Calàndria
és un cantar molt humil;
cantant, cantant, va dient-ne:
«Val més un amor que mil».
Si parla de l’amor del cel, com és de creure i de pensar d’un ocell que hi vola cada matí amb tant deler, verament té raó. Val més un amor del cel que mil amors de la terra.
XX. La Cigala i el Cucut
Els pagesos de la banda de Tàrrega en conte una de la Cigala i del Cucut que no em vull deixar al tinter. Diu que una vegada tenien un camp de forment. Quan l’hagueren segat en bona companyia, anaren per dur les garbes a l’era, o sigui per garbejar. La Cigala estava dalt de la carreta posant bé les garbes, i el Cucut les hi donava. Mes aquest no anava prou de pressa, i la Cigala, enfadada, li digué, fent un revol:
—Puja tu a la carreta i aparella les garbes; ja te les donaré jo.
El cucut hi pujà i la Cigala li portà la primera garba dient-li: «Té». I tot seguit la segona i la tercera: «Té, té». I ell, no entenent-se de feina, li responia llastimosament: «No puc…! No puc…!». I des d’aquell moment se’l coneix pel No puc, puix que des de llavors li va quedar aquest nom. Mai no se’l veu des que els segadors lliguen la primera garba.
En canvi, la Cigala, com si li donés encara garbes des de dalt de la carreta, va dient tot l’estiu, i cada dia més de pressa:
Té, té, té, té, té…
XXI. El Tudó
Mes la cançó de l’amor de Déu la canta millor encara el Tudó ja esmentat, que diu:
Dolcíssim Jesuuuuús,
de Vós humilmeeent,
crec que Vós m’aideeeu.
Sens la Vostra ajuuuda
no puc entrar al Ceeel.
Així m’ho deia un home senzill dels vessants del Montseny. Jo, tot escrivint-ho, li objectava que no podia l’ocell entrar al Cel, com desitjava entrar-hi; mes ell em respongué, sàviament i místicament, que això el bon ocell ho canta per nosaltres.
XXIII. La Grua
Les Grues, fugint de les glaçades del Nord, solen passar, a mitjan octubre, per la costa, venint de llevant, anant-se’n cap a ponent, qui sap si a Andalusia o a les províncies meridionals d’Espanya. Solen volar en dues fileres, que es troben per la punta, on va la davantera, que, més forta que les altres, ha de rompre l’aire, o tal vegada, més vella i experimentada, ha de servir de serviola en la seva navegació aèria. En volar en el cel blau, la seva voladúria pren la forma de la lletra V. Jo les he vistes a grans vols en les extenses boscúries d’Extremadura, per on passen a l’entrada de l’hivern, tornant-se’n cap a les terres del Nord a últims d’abril.
Elles mateixes, amb la franquesa que tenen els ocells amb els pagesos, ja els ho diuen a la vinguda:
Pagès, pagès,
sembra les faves,
que quan tornarem
ja siguin cavades.
Consona amb aquesta corranda, o el que sigui, el vell adagi:
Quan la grua va a gruar,
pagès, posa’t a sembrar.
No sé de quin terrer és propi aquest adagi, que no és pas de la costa:
Quan ve la grua de ponent,
el pagès sembra el forment.
XXIII. El Pigre
El Pigre, amic del pla del Rosselló, s’està sovint, com el pagès, enmig del camp cercant cuques i larves, mes sempre amb els ulls ben oberts pel que pugui esdevenir-se. Si arriba a albirar, o no sé si digui flairar, un caçador que se li acosta amb males intencions, fuig per l’altre cantó, dient amb grans crits:
T’hai vist, t’hai vist!
com volent dir-li: «Vine’m al darrere».
A pesar de son vestit virolat i de portar en el seu cap algun rastre de corona, fa la vida humil del camp, on cerca cuquets, larves d’insectes i petites llimoses.
XXIV. El Verderol
Un jornaler del Rosselló fou llogat pel treball de la vinya i convingueren el preu de la jornada, no parlant del vi, com calia.
L’endemà començà a treballar amb les arpelles, i tot el dia el Verderol o Verdala li era davant dient:
Critxevitit!
Ell es digué: «Aquest ocell et diu:
Fotges sense vi».
Cap a la tarda deixà el treball, i en venir l’amo li digué que un ocell es burlava d’ell i li deia:
Fotges sense vi.
—Fotjaré pas pus. I bé: demà vull el vi.
I l’amo li donà el vi, com era acostumat.
XXV. El cant dels ocells
La major part dels ocells canten una temporada o altra, si no tot l’any; mes el nostre poble de pagès ha donat a algun d’aquests cants un nom particular i ben significatiu. Veu’s aquí els que recordo:
El Paó: crida.
La Gallina: escataina i catasqueja. Quan és lloca, a la Seu d’Urgell diuen que cascalleja.
L’Òliva: xiscla.
La Perdiu: aquí diuen que enotxeja; al Lluçanès, escotxina.
El Pinsà: a Vic, piteja. A l’Empordà, pituleja.
L’Oriol: renega.
El Perdigot: ratxa, retxeja; a l’Empordà diuen que fregeix peix.
La Merla: xiula.
El Pardal: xerra.
El Lloro: parla o enraona.
El Colom: racua, racueja, parrupeja.
L’ocell petit: piula.
El Rossinyol: refila, xerrica o xivica.
Els Pinsans, Passerells i altres ocells cantadors: redoblen.
De tots aquests verbs, inventats per significar, no sé si digui pintar, el cant de diferents ocells, no n’hi ha ni un d’inventat per cap savi ornitòleg; tots són obra, i obra admirable, del nostre poble. El poble ha fet encara més; ha escoltat la veu dels ocells i ha volgut traduir les seves notes en paraules, en dites i fins en adagis, donant-los els seus mateixos sentiments i fent-los parlar el seu mateix llenguatge.
© de l’edició, Stroligut
