Joaquim Soler i Ferret va ser un dels escriptors més interessants i peculiars de la literatura catalana. I també un dels més desconeguts: Joan Todó mira d’adobar-ho a La verda és porta de Godall Edicions.
Artefacte de novel·la biògrafica i d’assaig, Todó l’ha escrit amb l’arxiu del Centre Quim Soler que recull l’obra del membre d’Ofèlia Dracs. Com París-Bis, comença dos cops, i a Stroligut podeu llegir-ne el començament del segon començament.
////Més Godall a Stroligut
La verda és porta
Ficció
I
Puc intuir, Lectora, com rondines. T’havien promès un llibre sobre Joaquim Soler i Ferret, novel·lista i radiofonista català nascut el 1940 i mort el 1993. Vols que et parlin sobre ell. T’imagino impacient, passant pàgines mentre et demanes quan començarà el llibre, quan t’explicaré alguna cosa, qui és Miquel Ros. Cal dir-te que no és Quim Soler? Puc estar en desacord amb tu, perquè segurament l’objectiu d’un llibre no és donar informacions, la seva única finalitat no pot ser transportar dades com qui tragina càntirs, sinó moltes activitats més, des de fer riure fins a fer plorar, passant per enutjar-te o, per què no, fornir-te una estona de gustet culpable, per no parlar de les altes sublimitats reservades als escriptors que, com que encara no són clàssics, no han estat sebollits encara en el nínxol daurat d’un mausoleu que els fa invisibles; puc dissentir amb tu però t’admeto que sí, que potser ja seria hora d’explicar-te la biografia de Joaquim Soler, que és el que si tot va com està previst et deuen haver dit els periodistes que trobaràs aquí dins.
Em pregunto, però, què t’ha dut fins aquí. No trobaràs els seus llibres a les llibreries. Si escodrinyes les biblioteques, trobaràs algun volum pels magatzems: algun dels seus llibres juvenils, alguna de les novel·les que va rebre un premi gros i va obtenir així una mena de salconduit cap als àcars. En trobaràs algun, potser, a les llibreries de vell; no amb la freqüència dels vertaders clàssics d’aquests establiments (llibres com Gaeli i l’home déu de Calders, per exemple), però en trobaràs. El trobaràs ocult dins les Deu pometes té el pomer d’Ofèlia Dracs, l’únic text seu que encara circula (i ja t’explicaré on cal buscar-lo, allà a dins). Et costarà més trobar altres volums d’aquesta refinada dama.
Però ¿d’on surt, un escriptor? Com es fa? De vegades semblen sorgir del no-res; s’esforcen, de fet, per cultivar aquesta aparença. L’ideal de tot escriptor seria aixecar-se del llot estirant-se els cabells, com diuen que va fer el baró de Münchhausen. Cada llibre, cada autor, voldria imposar- se’ns com una evidència, sense altres explicacions que les que el mateix llibre dóna. Cada llibre voldria ser necessari i voldria ser-ho amb l’olímpica tranquil·litat d’aquells que anomenem clàssics, que sobiranegen amb la calma de saber que no necessiten que els llegim, sinó que som nosaltres qui necessitem llegir-los, o com a mínim tenir-los al prestatge per si vénen visites. Hom desitjaria dir «bona literatura» i que resultés evident quina ho és i quina no, sense donar més explicacions. És una fantasia. Per produir un escriptor, cal el concurs d’un grapat de gent: un editor, uns correctors, uns periodistes, uns pares, un cònjuge pacient. Per produir un clàssic, cal una gentada. Convinguem, però, que en l’origen de tot hi ha un home que agafa un paper i hi guixa unes paraules.
Aquest gest és inaprehensible.
Trobem Soler quan ja ha escrit dues novel·les. Una d’elles es publicarà. No sabem gran cosa de trenta anys de la seva vida; trenta anys que es confonen amb el llot de l’anonimat. És una vida normal, massa normal.
Una biografia, en vols? N’estàs segura?
Un sentit comú convingut suposa que la vida de l’autor és allò que s’amaga darrere els seus llibres. L’erudició espurneja quan pot fer correspondre cada detall de la ficció amb algun fet divers: el dia que Leopold Bloom coneix Stephen Dedalus és el dia que Joyce va declarar-se a Nora Barnacle, la família de Gregor Samsa s’assembla a la de Kafka, Frau Bürstner, la veïna de Josef K., tindrà les mateixes inicials que Felice Bauer… L’erudit somriu amb una satisfacció de caçador que ha enxampat la papallona, que ha lligat el globus a una barana per evitar que s’envoli. Només que la insistència a lligar aquesta corda acaba generant un efecte paradoxal: a força de voler demostrar que l’obra literària deriva de la vida, acaba provocant l’efecte que de la vida només importa allò que la lliga als llibres. Sabríem quin dia va declarar-se un irlandès miop a la seva dona si no hi hagués datat una novel·la? No és l’obra, la que explica la vida, i no a l’inrevés?
Fixa’t si no, Lectora.
II
Segons conta Gabriel Janer Manila a les seves memòries, la nit de Reis de 1972 li va trucar un periodista de Barcelona, Josep Maria Huertas Claveria, per demanar-li una entrevista: hi havia la probabilitat que l’endemà mateix guanyés el premi Josep Pla. Va tornar a trucar-li l’endemà mateix, a les set de la tarda. La novel·la que Janer hi havia presentat, Els alicorns, era finalista; també ho era, però, un text de Blai Bonet titulat «Les llimoneres de Tel-Aviv». L’únic que Huertas tenia clar en aquell moment era que el premi aniria a Mallorca. El novel·lista mallorquí era un mestre d’escola de 31 anys, amb dues filles, que ja havia publicat tres novel·les; Alícia, la seva dona, li recomanà que no es fes il·lusions. Però la nit de l’entrega del premi van telefonar-li des de l’hotel Ritz per indicar-li que havia guanyat.
Janer Manila va anar el 7 de gener a Barcelona acompanyat per Alícia, i es va dirigir primer que res als locals de l’editorial Destino; de passada va aprofitar per anar a veure Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover, va trobar-se amb Josep Maria Llompart, va visitar Robert Saladrigas i Aurora Bertrana. Al final, va dur Alícia a veure El retaule del flautista. Encara va ser-hi un dia més, responent entrevistes i dinant a casa de Capmany i Vidal Alcover, on se’ls van unir Xavier Romeu, Miquel Bauçà, Guillem-Jordi Graells, Maria-Antònia Oliver i Jaume Fuster. Després d’una última entrevista a la ràdio, Gabriel i Alícia van tornar a Mallorca.
Temps després, Janer Manila va assabentar-se de les paraules de Joan Teixidor la nit del premi: «Hem tingut mala sort. Teníem aquí tres finalistes i hem donat el premi al que no ha vingut». Hi havia Blai Bonet, enfurismat; també la filla del poeta Tomàs Roig, una noia de 25 anys que poc abans havia guanyat el premi Víctor Català amb Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen. Però qui estava verament enfurit era Alexandre Cirici i Pellicer, que segons Janer Manila va amenaçar que deixaria de publicar articles d’art a Destino i només es va calmar una mica quan li van prometre que l’any següent guanyaria el premi ell.
No sabem, però, si entre els assistents a la festa del Ritz hi havia un altre dels perdedors de la nit, l’autor d’una novel·la titulada «Decreixença en groc». Era un individu un parell de mesos més vell que Janer Manila, treballador del sector de la publicitat sense carrera universitària i completament inèdit, anomenat Joaquim Soler i Ferret. En aquell moment, Soler estava del tot aïllat, sense gairebé cap contacte amb el món literari; si cal ser sincers, no era totalment desconegut, però poc li faltava. Publicava coses a la revista Patufet, que el 1968 havia iniciat una difícil segona etapa que no trigaria gaire a acabar-se, i uns anys abans havia format part d’un grup de teatre independent, Paraigua Groc, junt amb Josep Miquel Sobrer i Àngel Casas. Tot plegat és ben poca cosa.1La qüestió no arriba mai al nivell d’hipnosi col·lectiva de l’eremitisme de Miquel Bauçà. Perquè l’eremitisme de Bauçà és un mite sensacional, una gran creació literària. I és que una de les coses que més neguitegen un autor que comença és la indiferència que el rep i l’obliga a moure’s, a conèixer gent. Sembla paradoxal, i ho és: l’activitat literària, estrictament solitària, necessita per ser difosa el contacte humà, sobretot en una cultura amb el camp literari sotmès i desestructurat, com era la catalana als seixanta. En aquell moment no hi havia unes vies establertes per on fer arribar el manuscrit a l’editorial, no hi havia agents literaris. En una situació així, tot es confia a l’atzar dels encontres, un atzar al qual potser cal donar una empenteta. Per això el millor que podia fer aquell adolescent de Felanitx era agafar la bicicleta i, tal com ho explica Josep Maria Llompart, plantar-se a les Converses Poètiques de Formentor. Ja l’hem vist, també, compartint taula amb Capmany, Vidal Alcover i tot d’escriptors. Serà després, un cop ja és un nom que cal tenir en compte (i potser un cop ja en té els collons plens, no cal descartar-ho), que Bauçà marxa, que s’oculta rere un apartat de correus. I la invisibilitat esdevé una nova forma de màrqueting. Es tracta, sempre, d’amagar els mecanismes de poder sobre els quals s’aixeca el valor literari; per això l’eremitisme de Bauçà és, entre altres coses, una variant d’aquell clixé que parla dels «escriptors allunyats de capelletes», aquell recurs amb què prologuistes, crítics o publicistes intenten enlairar l’obra d’un autor, no sense evitar el ridícul (perquè, en realitat, quan algun prologuista, crític o publicista intenta enlairar l’obra d’un autor, tot sovint significa que aquest últim no està tan aïllat). Però el clixé de les capelletes, més enllà d’aquest ridícul puntual, té un efecte pitjor: desdibuixa quina és la veritable naturalesa de la capelleta, confonent-la amb qualsevol relació personal entre escriptors, qualsevol contacte, qualsevol relació. Al cap i a la fi, no s’ha realitzat cap descripció precisa de què són, com funcionen, les capelletes. Enllà del sentit literal, la paraula (gairebé sempre en plural) sembla pertànyer al terreny de l’entretoc, de la insídia, de l’ad hominem difús deixat anar a la premsa i que, a tot estirar, es precisarà només en alguna sobretaula, lluny de tot perill. Les capelletes sempre són els altres, uns altres inconcrets: trobem el mot sobretot allà on se n’afirma l’absència (i on tot sovint aquesta afirmació esdevé un signe paradoxal de la seva presència efectiva). Com que ningú admet formar-ne part, ningú en fa la descripció detallada: les capelletes tot just són aquella obscura associació secreta que impedeix copsar l’esclat del talent literari autèntic (el meu, o el del meu amic), aquell grup en l’ombra que maniobra per entregar premis, distincions, espais als mitjans, a les obres dels altres. El mot salta del món litúrgic al literari i al polític, gairebé al mateix temps; és cap als anys seixanta que agafa el seu aire pejoratiu, quan la literatura catalana tot just sortia d’una postguerra en què no hi havia hagut més remei que arrecerar-se (sovint en esglésies i casals parroquials); és com si, enlluernats pel miratge de la normalització, hom volgués distanciar-se d’aquell passat immediat en què la literatura catalana era un grupet salvador de gent reunida a la casa de Carles Riba i Clementina Arderiu els diumenges a la tarda. I amb aquest aire pejoratiu que el mot agafa durant la joventut de Quim Soler, «capelletes» esdevindrà també una tàctica per bastir aquell mecanisme de pensament que caldrà, Lectora, que recordis al llarg d’aquest llibre sobre escriptors: per a aquests, l’èxit dels altres i el fracàs propi són sempre el producte d’una conxorxa, mentre que el fracàs dels altres i l’èxit propi són sempre un fet natural, una simple conseqüència de la qualitat intrínseca de l’obra. Res en aquestes conxorxes imaginades explicarà mai, tanmateix, per què el cànon literari està format per homes blancs de classe alta nascuts en uns pocs països occidentals.
Sobre aquest grup de teatre, n’ha parlat Sobrer mateix, a les seves memòries. Es reunien, pel que sembla, en un pis del carrer d’Ausiàs March que els havien cedit els Amics de la UNESCO. Soler era un «jove alt i encalmat» que hi acudia amb la seva xicota. Allà les hores anaven passant mentre, més que assajar, fumaven i arreglaven el món; malgrat això, van arribar a muntar algun happening (Sobrer en diu així) a l’Ovella Negra del carrer de les Sitges, a la vora de la Bodega Bohemia; tot plegat ho va filmar Carles Barba, per al seu documental Barcelona Show, i en aquesta filmació s’hi pot endevinar un Soler llargarut, amb un bigoti moixí. La cosa, que incloïa una cobla tocant sardanes i una interpretació d’Els segadors, culminava amb el sacrifici d’una gallina, que seria una metàfora de la passió de Crist; el resultat va ser que van enutjar alguns catalanistes i la Societat Protectora d’Animals i Plantes. Van reincidir amb un homenatge a J. V. Foix que consistia en la lectura d’alguna de les proses del Diari 1918, publicitat amb uns targetons on la gent de la impremta va posar-hi «J. B. Foix».
Va ser a través d’Àngel Casas que Soler va entrar en contacte amb Àlvar Valls, aleshores un jove poeta que havia guanyat l’Amadeu Oller el 1969 amb El carro de la brossa i que havia succeït Eduard Artells com a corrector a Serra d’Or. Soler buscava un corrector per a un anunci i Casas li va passar el seu telèfon a Valls. Al principi la relació era molt formal: Valls, que acabava de fer la mili, s’adreçava a l’altre, que ja havia fet trenta anys i era casat, com a «senyor Soler», fins que un bon dia va rebre per resposta «senyor Collons!» i van passar a dir-se de tu. I un bon dia Soler va citar Valls a casa seva per demanar-li si podia corregir, per un mòdic preu, una cosa que havia escrit, que duia per títol «Decreixença en groc»; d’aquesta manera, Valls va esdevenir el seu corrector habitual.
Poca cosa més unia Soler amb la societat literària del moment. Escodrinyant les declaracions d’Espinàs a Destino, devia fixar-se en l’afirmació segons la qual el veredicte d’aquell Josep Pla no havia estat fàcil: cinc de les novel·les presentades, al seu parer, eren perfectes. Baltasar Porcel, membre del jurat junt amb Maurici Serrahima, Joan Perucho, Josep Maria Espinàs i Joan Teixidor, va publicar com cada any l’article a Destino donant el seu parer sobre els finalistes (Els alicorns no li agradava, per cert), però no va mencionar per res «Decreixença en groc». Com que els finalistes coneguts eren quatre (Roig, Bonet, Cirici Pellicer i Janer Manila), Soler podia pensar tranquil·lament que ell era el cinquè de qui parlava Espinàs.
Uns mesos després, al Patufet mateix, Pere Olivé va entrevistar-lo en qualitat de finalista del premi. Soler hi explica: «Jo, personalment, a l’hora de plantejar-me una novel·la, parteixo d’una idea base i la vaig desenvolupant a mesura que vaig escrivint. És com la tasca d’un pintor abstracte que comença un quadre i no sap com l’acabarà». En el cas de «Decreixença en groc», la idea base és un grapat de cartes adreçades a un extraterrestre; en un futur no gaire llunyà, un escriptor consagrat, anomenat Sergi, rep l’encàrrec del govern nord-americà d’establir una comunicació epistolar amb un habitant de Mart, per donar a conèixer la civilització humana. La sèrie de cartes, que ens arriba de la mà d’un compilador la identitat del qual no coneixerem fins al final, esdevé un dietari dels últims dies de l’escriptor: «La història d’una decadència lúcida, d’una mentalitat confusa, despullada i decadent, d’un home que ha pogut fer el xarrup del sacrosant calze de l’èxit».
Segons l’entrevista del Patufet, escrivint aquesta novel·la Soler s’havia proposat com a norma de treball «no fer una autobiografia». Potser per això el narrador i protagonista del llibre és allò que ell no era de cap manera en aquell moment: un escriptor d’èxit. Ara bé: el 1969 havia nascut el seu primer fill, Sergi Soler. El nom i les dates en què està situada la novel·la, a banda del fet que hi ha diverses al·lusions al fet que el pare del protagonista havia estat un novel·lista frustrat, permeten llegir-la com una fantasia sobre el possible futur d’aquest nen, que algun dia podria ser allò que Joaquim, el seu pare, potser ja no seria. I potser l’intent d’evitar l’autobiografia és el que el va fer apostar per la ciència-ficció (al principi hi trobem un lema d’Isaac Asimov, «La ciència-ficció ho comprèn tot»); però és aquella forma d’escriure sense planificació la que fa que l’extraterrestre vagi quedant en segon terme, reduït a una presència testimonial cada cop més mínima: si l’epistolari, igual que les cartes d’un persa viatjant per Europa, és d’entrada una oportunitat per abocar una mirada estranyada, potser satírica, sobre la societat humana, ben aviat trobem Sergi explicant la seva vida com l’explicaria a un humà qualsevol. En principi, l’alienitat del seu interlocutor l’allibera dels prejudicis: deslliurat d’un lector-model previsible, pot prescindir d’unes convencions que ja no serveixen. L’altre és tan altre que és gairebé un interlocutor diví. Al final acaba sent l’interlocutor cruel que, segons Canetti, hi ha darrere dels dietaris íntims.
Tot i alguna referència a Aldous Huxley, però, la primera novel·la de Soler exhibia uns referents més aviat allunyats de la ciència-ficció, i relativament poc habituals. Cita una cançó de Boris Vian, «S’il pleuvait les larmes», i un fragment de L’escuma dels dies, així com un jurament de l’Ubú, rei, de Jarry («Cornegidouille! De par ma chandelle verte»).2Al text apareixen en francès i tots seguits. Joan Oliver, traductor de l’obra al català, traduirà «Cornegidouille» per «Caradebony»; «par ma chandelle verte» vol dir literalment «per la meva espelma verda!» (Oliver ho gira «per la punta de la candela verda!») i és, evidentment, una metàfora sexual. A banda d’un record al Paraigua Groc (Sergi de jove havia participat en happenings amb un tal Miquel, que ara és professor al Québec, i un tal Àngel, que ara és periodista), hi ha una al·lusió explícita a un altre jove escriptor, Guillem Frontera. I, en la mesura que Sergi va perdent facultats, comença a evidenciar-se que assistim a un monòleg interior i que un d’aquests referents és Joyce; un capítol comença així:
Els gasius mosaics del verd mar sinistrat, munten guàrdia a la porta de la solpostada morta, mut compàs d’espera del goig indicible de sàbats ignots.
I acaba desembocant en això:
Encàustica ranera, bloquítica fliballa, reprossió escròtica sementinada pel regafluix plifent…
Ja el compilador ha assenyalat una sèrie de trets d’estil, al principi de tot: reiteracions, processos narratius inacabats, transposicions de temps verbals, predilecció per la consonància gramatical, profusió d’adjectius, contradiccions, sintaxi defectuosa, gramàtica precària, lèxic castellanitzat. Cap al final, tot plegat conduirà cap a l’estil engolat de l’inici de capítol que acabem de citar, o cap al galimaties del seu final.
A Sergi les publicacions on col·labora li retornaran articles perquè contenen fragments incomprensibles; Soler, un escriptor desconegut que escriu una novel·la en aquest estil, l’envia a un premi literari i perd. El pròleg del compilador, advertint a l’avançada de tots els defectes que realment tindrà la novel·la, és com aquell recurs de què dècades més tard abusaran els humoristes: explicar un acudit dolent admetent que és dolent per generar un plec irònic, una complicitat amb el públic. Mirada des d’ara, «Decreixença en groc» (que mai es va publicar i que Soler guarda- va amb el títol final d’«Epistolari de ciència-fruïció») és només un assaig de força coses que tornaria a intentar (millor) més endavant. I, curiosament, el funcionament a partir de monòlegs adreçats a un interlocutor impossible (i mut) el connecta amb Els alicorns, on l’interlocutor és un gos.
Poc abans que aparegués l’entrevista a Patufet, Soler, que al cap i a la fi era un col·laborador del mitjà, va anar a entrevistar Josep Pla. Hi va anar amb Xavier Garcia, que aleshores començava la seva carrera periodística; hi ha un parell d’imatges de la trobada al mas de Llofriu que reflecteixen una conversa distesa: Pla, Garcia i Soler seuen al voltant d’una taula amb licors, protegits per una xemeneia. Pla parla, Soler i Garcia se l’escolten, un protegit per la boina, els altres decorats amb les patilles i els jerseis de coll alt propis de l’època; tots somriuen. Però en realitat, per molta cordialitat que Soler gastés en aquella trobada, no hi havia ben bé sintonia. Com que no s’havia desanimat per la mala sort de «Decreixença en groc» al Josep Pla, s’havia posat de seguida a treballar en una segona novel·la, que ell mateix defineix com «grafogitarada»; hi apareix un personatge anomenat Gròvios, un conspirador, que en un moment determinat esclata contra l’art modern tot reprenent una afirmació planiana:
Humilitat, humilitat, que l’obra d’art ha de ser bella, abans que res més. Correlació, lògica correlació; no es pot dir la verda és porta… La porta és verda! Article, substantiu i predicat. Que som molt pocs a llegir i encara menys a entendre-ho.
No feia ni un any que, a Josep Pla, també havia anat a entrevistar-lo Montserrat Roig. I Pla va dir-li a Roig:
Cada llengua té el seu geni. En català, les frases es construeixen així: article, més substantiu, més verb, més adjectiu. Ara bé: aquesta frase, la podem escriure de diverses maneres, ¿comprèn?, ¿ho veu? N’hi ha prou amb un o dos adjectius per a definir el color o la forma d’un objecte, i quants menys adjectius hi hagi, millor. Hi està d’acord? Sense retòrica, vull dir. És més fàcil escriure i que ningú no t’entengui. Cal ésser senzill, i les frases, nues. Ho entén? Escriure amb la màxima naturalitat, ¿comprèn?
És la mateixa idea que no gaires anys després, quan l’entrevisti un altre Joaquín Soler (Serrano), Pla concretarà amb un exemple que devia ser insistent en aquella època, «La puerta es verde».3Tot podia venir, però, d’uns anys abans. Conten que l’any 1957, quan Pla va guanyar el premi Lletra d’Or, va haver de seure al costat de l’anterior guanyador, Salvador Espriu. En la versió d’Adrià Pujol: «Surant en vi de taula, a mig menjar, en Pla passava el braç pel respatller de l’Espriu i li deia a cau d’orella, però estentori, l’alè aspriu i assenyalant en una direcció concreta: “La finestra és verda”. I Espriu, tremolor imperceptible, va fer veure que no havia sentit res, les ulleres de pasta enfocades al plat». Generalment, l’anècdota s’ha interpretat com una afirmació de la poètica planiana de la simplicitat sintàctica davant dels morros d’un Espriu presumptament més hermètic. És una poètica explícita que es remunta als seus primers anys de carrera literària, concretament a la seva amistat amb Alexandre Plana, i on la tosquedat de l’exemple (una tosquedat merament didàctica) amb prou feines oculta que Pla, quan li convé, escriu «Verda és la porta».
Des del principi, l’escriptura de Quim Soler s’aixeca contra aquest precepte de naturalitat, contra la poètica planiana de la banalitat: a la trivialitat pedagògica dels exemples planians ell hi oposarà un estirabot: «La verda és porta». El juny de 1972, Soler acabà d’escriure «De pell endins», el títol que en aquell moment va donar-li a aquest segon llibre, força més extens i complex que l’anterior, situat en un univers imaginari i amb una trama sinuosa i laberíntica. I, després que Àlvar Valls el revisés, va enviar-lo de nou al premi Josep Pla. Aquesta vegada, en el seu article de cada any sobre els finalistes del premi, Porcel sí que va mencionar la novel·la de Soler: segons l’autor de Solnegre, a «De pell endins» l’escriptor es perdia per culpa del llast de «abstracción experimentalista». Va ser un retret que Soler va recordar durant anys (i el va tornar amb escreix).
El premi, per cert, el va guanyar Alexandre Cirici i Pellicer.
© Joan Todó
© Centre Quim Soler, la literatura i el vi
© Godall Edicions
- 1La qüestió no arriba mai al nivell d’hipnosi col·lectiva de l’eremitisme de Miquel Bauçà. Perquè l’eremitisme de Bauçà és un mite sensacional, una gran creació literària. I és que una de les coses que més neguitegen un autor que comença és la indiferència que el rep i l’obliga a moure’s, a conèixer gent. Sembla paradoxal, i ho és: l’activitat literària, estrictament solitària, necessita per ser difosa el contacte humà, sobretot en una cultura amb el camp literari sotmès i desestructurat, com era la catalana als seixanta. En aquell moment no hi havia unes vies establertes per on fer arribar el manuscrit a l’editorial, no hi havia agents literaris. En una situació així, tot es confia a l’atzar dels encontres, un atzar al qual potser cal donar una empenteta. Per això el millor que podia fer aquell adolescent de Felanitx era agafar la bicicleta i, tal com ho explica Josep Maria Llompart, plantar-se a les Converses Poètiques de Formentor. Ja l’hem vist, també, compartint taula amb Capmany, Vidal Alcover i tot d’escriptors. Serà després, un cop ja és un nom que cal tenir en compte (i potser un cop ja en té els collons plens, no cal descartar-ho), que Bauçà marxa, que s’oculta rere un apartat de correus. I la invisibilitat esdevé una nova forma de màrqueting. Es tracta, sempre, d’amagar els mecanismes de poder sobre els quals s’aixeca el valor literari; per això l’eremitisme de Bauçà és, entre altres coses, una variant d’aquell clixé que parla dels «escriptors allunyats de capelletes», aquell recurs amb què prologuistes, crítics o publicistes intenten enlairar l’obra d’un autor, no sense evitar el ridícul (perquè, en realitat, quan algun prologuista, crític o publicista intenta enlairar l’obra d’un autor, tot sovint significa que aquest últim no està tan aïllat). Però el clixé de les capelletes, més enllà d’aquest ridícul puntual, té un efecte pitjor: desdibuixa quina és la veritable naturalesa de la capelleta, confonent-la amb qualsevol relació personal entre escriptors, qualsevol contacte, qualsevol relació. Al cap i a la fi, no s’ha realitzat cap descripció precisa de què són, com funcionen, les capelletes. Enllà del sentit literal, la paraula (gairebé sempre en plural) sembla pertànyer al terreny de l’entretoc, de la insídia, de l’ad hominem difús deixat anar a la premsa i que, a tot estirar, es precisarà només en alguna sobretaula, lluny de tot perill. Les capelletes sempre són els altres, uns altres inconcrets: trobem el mot sobretot allà on se n’afirma l’absència (i on tot sovint aquesta afirmació esdevé un signe paradoxal de la seva presència efectiva). Com que ningú admet formar-ne part, ningú en fa la descripció detallada: les capelletes tot just són aquella obscura associació secreta que impedeix copsar l’esclat del talent literari autèntic (el meu, o el del meu amic), aquell grup en l’ombra que maniobra per entregar premis, distincions, espais als mitjans, a les obres dels altres. El mot salta del món litúrgic al literari i al polític, gairebé al mateix temps; és cap als anys seixanta que agafa el seu aire pejoratiu, quan la literatura catalana tot just sortia d’una postguerra en què no hi havia hagut més remei que arrecerar-se (sovint en esglésies i casals parroquials); és com si, enlluernats pel miratge de la normalització, hom volgués distanciar-se d’aquell passat immediat en què la literatura catalana era un grupet salvador de gent reunida a la casa de Carles Riba i Clementina Arderiu els diumenges a la tarda. I amb aquest aire pejoratiu que el mot agafa durant la joventut de Quim Soler, «capelletes» esdevindrà també una tàctica per bastir aquell mecanisme de pensament que caldrà, Lectora, que recordis al llarg d’aquest llibre sobre escriptors: per a aquests, l’èxit dels altres i el fracàs propi són sempre el producte d’una conxorxa, mentre que el fracàs dels altres i l’èxit propi són sempre un fet natural, una simple conseqüència de la qualitat intrínseca de l’obra. Res en aquestes conxorxes imaginades explicarà mai, tanmateix, per què el cànon literari està format per homes blancs de classe alta nascuts en uns pocs països occidentals.
- 2Al text apareixen en francès i tots seguits. Joan Oliver, traductor de l’obra al català, traduirà «Cornegidouille» per «Caradebony»; «par ma chandelle verte» vol dir literalment «per la meva espelma verda!» (Oliver ho gira «per la punta de la candela verda!») i és, evidentment, una metàfora sexual.
- 3Tot podia venir, però, d’uns anys abans. Conten que l’any 1957, quan Pla va guanyar el premi Lletra d’Or, va haver de seure al costat de l’anterior guanyador, Salvador Espriu. En la versió d’Adrià Pujol: «Surant en vi de taula, a mig menjar, en Pla passava el braç pel respatller de l’Espriu i li deia a cau d’orella, però estentori, l’alè aspriu i assenyalant en una direcció concreta: “La finestra és verda”. I Espriu, tremolor imperceptible, va fer veure que no havia sentit res, les ulleres de pasta enfocades al plat». Generalment, l’anècdota s’ha interpretat com una afirmació de la poètica planiana de la simplicitat sintàctica davant dels morros d’un Espriu presumptament més hermètic.